dimecres, 16 d’abril de 2014

Un 2 de març... (Salvador Puig Antich)


Jo no t’he conegut, però et recorde...
Així comença el poema de Vicent Andrés Estellés dedicat a Puig Antich.
Jo no t’he conegut, però et recorde...
Un 2 de març de fa ja 40 anys, el franquisme agonitzant assassinava Salvador Puig Antich. L’assassinava sota la màscara tenebrosa d’una suposada justícia que emanava del més pur feixisme. El nom, la història i la mort d’en puig Antich van marcar tota una generació.
Segurament, entre el Puig Antich, militant anarquista del Moviment Ibèric d’Alliberament, i jo mateix, més enllà, de coincidir amb els anhels de llibertat i justícia. no hi trobaríem gaires similituds ideològiques. Malgrat això, el nom, la història i la mort d’en Puig Antich m’han perseguit des de sempre.
Crec que no vaig fer el que calia fer. I això m’ha colpit sempre  i encara em colpeix. 
Estic convençut que aquell dia de finals d’hivern de 1974, molts de nosaltres, molts, no vam fer el que calia. I per això tots plegats, tots els que no vam fer el que s’havia de fer, ens sentirem culpables fins al final.
La dictadura va morir com havia començat, matant... i les circumstàncies que envolten el cas Puig Antich segueixen confuses. El cas va ser decretat matèria reservada i la prohibició d’accedir a la documentació policial custodiada pel Ministeri de l’Interior continua vigent.
Moltes incògnites.... com és que el cos del policia mort presentava 5 impactes de bala quan en Salvador només n’havia disparat tres?
Molts de nosaltres, molts, no vam fer el que calia fer. Com els mitjans de l’època que, com molt bé apunta Panyella en la introducció del seu llibre, "Salvador Puig Antich. Un cas obert", van presentar Puig Antich com un vulgar xoriço —«un pistoler», segons s’hi podia llegir textualment—, un tipus que havia disparat «a boca de canó» sobre el policia, buscant expressament causar la mort. Ras i curt, un assassí.
El conegut jutge Santiago Vidal, membre de Jutges per la democràcia, amgistrat de l’Audiència de Barcelona i un dels 33  jutges catalans que ha signat el manifest favorable a la consulta del 9 de novembre, ha fet unes manifestacions clares i rotundes sobre el cas Puig Antic:
"Aquest és un dels casos més foscos de la història judicial del nostre país Hi ha un capítol en el llibre de Panyella que ho resumeix tot: Les togues són de color negre o de color caqui ? Precisament en aquell judici , com malauradament en molts d'aquella època , els membres dels tribunals no anaven vestits de negre , anaven vestits de militar . La gent no sap que molts d'aquests militars ni tan sols eren jutges , feien de jutges . I és clar , durant tot el període que van estar en exercici , mai van entendre que la seva responsabilitat no era atendre les ordres dels seus superiors militars , sinó el de fer justícia . Segurament eren molt obedients i disciplinats , com és propi de la carrera militar , però , difícilment , cap d'aquells judicis i sentències passarien avui el sedàs del Tribunal Internacional de Justícia o del Tribunal Europeu dels Drets Humans .
Obedients i disciplinats, els homes de color caqui, el 8 de gener, condemnaven a mort Puig Antich.  Un tribunal de color caqui en què el mateix capità general de Catalunya havia demanat la presència de “capitanes jóvenes y resolutivos”.
Gómez Bravo, professor d'Història Contemporània de la Universitat Complutense de Madrid, ha escrit el llibre: "Puig Antich, la transición inacabada (1973-2013)". Aques n'és un fragment:  
Las verdaderas razones de la ejecución de Puig Antich estaban radicadas en el malestar anterior a la muerte de Carrero. Así lo señaló el embajador Rivero en un documento crucial fechado el 29 de marzo: “Todo indica que al optar por una ejecución rápida, el Gobierno quería evitar a toda costa la lección del proceso de Burgos de 1970, donde las dudas y las vacilaciones finales que llevaron al indulto preocuparon muy seriamente a los militares, la policía y a sus aliados más conservadores, que lo vieron como una prueba de debilidad convertida en una victoria por los agitadores de dentro y fuera de España”. El tiempo de las conmutaciones y los indultos había pasado, como quedó demostrado poco después.
Diu Panyella en el seu llibre: "els periodistes sempre ens posem en històries que no són les nostres. Aquesta és la història de la família Puig Antich, però també és la història de tots nosaltres. En aquest llibre hi és present la mort, però he volgut que fos un cant a la vida i a la llibertat."
Una cant a la vida i a la llibertat...
Fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estellés:
“Dic el teu nom, i dic tots els pobles, tots els morts, els assassinats... Puig Antich, et recorde, en el nom de les coses que fem....”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada