divendres, 27 de febrer de 2015

Santiago Vidal: un home bo, just i honest


El cas de la sanció al jutge Santiago Vidal és un nou atemptat a la democràcia; un fet gravíssim que s'afegeix als molts que estem patint des de fa un temps.

La sentència al jutge Santiago Vidal és un autèntic escarni i un ultratge a la democràcia i a la llibertat d'expressió. Una gota (i de les grosses!) que pràcticament fa vessar el got de la involució democràtica. Una involució que cada vegada s'expressa de manera més clara en els aspectes polítics, judicials, financers, socials, cultural i lingüístics.

A l'Estat espanyol, cada vegada existeix menys independència entre els poders legislatiu, executiu i judicial. En els darrers temps, l'Estat espanyol s'ha llençat, obertament i directa, a una allau d'aprovació de lleis que retallen els drets aconseguits durant les tres darreres dècades: la llei de l'avortament, la de seguretat ciutadana, la de seguretat privada, la llei de taxes, la reforma de la llei de processament criminal, la reforma del codi penal, pacte contra el gihadisme... Un bon grapat de lleis a les quals podem afegir la tristament famosa LOGSE (que recentment ha incorporat la cirereta dels continguts de l'assignatura de religió) o la Llei de Reforma Local de l'Estat (LRSAL) que intenta escanyar i eliminar de soca-rel l'autonomia municipal. 

I em permetreu la llicència de passar per alt les decisions del Tribunal Constitucional, un autèntic tribunal polític al servei dels aparells del'Estat. 

El jutge Santiago Vidal és un gran professional, un home bo, just i honest que mereix tot el nostre respecte i tot el nostre suport. Un home que s'ha convertit en el darrer objectiu, en la darrera víctima d'un Estat anacrònic, un Estat més pròxim al franquisme que no pas a la democràcies europees. 

El moviment independentista està amarat dels valors de llibertat, democràcia i justícia social i, ho hem dit i ho repetirem, representa l'autèntica revolució del canvi. Des de l'ANC hem parlat i argumentat molt sobre el per a què volem la independència. Hem parlat de justícia social, de regeneració democràtica, de participació ciutadana, de llibertat, d'un país millor, d'un Estat per a tothom i al servei de tothom...Hi ha molts arguments per voler la independència i un d'ells és també per dignitat. 

La independència ja no és un somni, ni un anhel ni un objectiu. La independència és una autèntica necessitat democràtica. L'única sortida possible per a tots aquells que volem canviar les coses, que volem una societat més lliure i més justa. 

dilluns, 23 de febrer de 2015

Liderem el procés: 27/02 tothom a Cornellà!

En l'anterior article ja ho avançava: "L’Assemblea ha convocat un acte important per al proper divendres 27 de febrer. Serà l’acte de rellançament de l’Assemblea després d’uns mesos dedicats a una tasca de caire més intern, més discret... "
Serà, doncs, aquest proper divendres a les 20h. El lloc, la Fira de Cornellà, C. Tirso de Molina, 34, Cornellà de Llobregat. 
L'objectiu és molt clar: Cal tornar a liderar el procés. Cal guanyar les municipals del 24 de maig i les plebiscitàries del 27 de setembre. Hi presentarem el Pla d'actuació de l'Assemblea, estructurat a l'entorn del tres grans eixos: Incidència política, Incidència social i Mobilització social. 
En l'acte es faran públiques les grans propostes d'actuació de l'ANC durant els propers mesos, així com el posicionament de l'Assemblea davant del proper calendari polític i que començarem amb la campanya "Els ajuntaments per la independència". 
Necessitem reforçar la il·lusió i el convenciment. Necessitem demostrar de nou la nostra força, la força de la gent. I ho començarem a fer, de nou, aquest divendres 27 de febrer. I ho demostrarem omplint a vessar la Fira de Cornellà!
Caldrà, però, i per raons de seguretat i d'aforament del recinte, que primer feu una inscripció prèvia. És molt senzill. Només heu d'emplenar aquest formulari 
https://assemblea.cat/27f2015

Tenim una nova cita... Ens veiem divendres a Cornellà!

dissabte, 21 de febrer de 2015

27F-27S: L'efecte papallona


Article publicat a Tribuna.cat 

“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l’aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York.”

Aquesta frase de l’escriptor i periodista James Gleick és coneguda popularment com “l’efecte papallona”, que exemplifica metafòricament que qualsevol petita qualsevol petita pertorbació, o error, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final.

Ja fa setmanes que el calendari de l’ANC presenta tres dates marcades en vermell: 24 de maig, 11 de setembre i 27 de setembre. Tres dies estretament lligats perquè tot el que passi,tot el que ja està passant, a partir d’avui influirà de manera decisiva en cadascuna d’aquestes dates i, encara més, en el procés posterior al 27S.

L’Assemblea ha convocat un acte important per al proper divendres 27 de febrer. Serà l’acte de rellançament de l’Assemblea després d’uns mesos dedicats a una tasca de caire més intern, més discret, una feina que s’ha mogut més dins de la cuina que no pas en el menjador principal i que alguns han volgut desprestigiar.

Per guanyar el 27S, l’Assemblea ha de tornar a liderar el procés de forma decidida i ferma. Liderar a través de la il·lusió i el convenciment. Liderar a través de propostes i accions. Liderar a través d’un missatge clar i contundent.

Els tres grans eixos del nou Pla d’Actuació aprovat centren l’activitat de l’Assemblea: incidència política (nacional i internacional), incidència social i mobilització social. Aquests grans eixos seran el marc en què s’encabirà i desenvoluparà l’acte del 27 de febrer.

Uns mesos en què caldrà remarcar i deixar ben clar que no hi haurà progrés social sense independència, perquè la independència és l’autèntica revolució del canvi polític, econòmic i social. 

La primera etapa d’aquest breu recorregut que ens queda fins al 27S són les eleccions municipals. Des de l’ANC plantejarem de manera clara el nostre posicionament polític que començarà amb la campanya “Els ajuntaments per la independència”. Les municipals no poden ser cap parèntesi en el procés, ans al contrari, han de significar-ne la consolidació inequívoca i una nova plataforma de llançament fins al 27S.

El paper nacional que històricament ha tingut el municipalisme ha estat important i moltes vegades decisiu. Hi ha hagut moments històrics en què els ajuntaments han esdevingut claus en la definició del futur de Catalunya. Així va ser amb la Mancomunitat i amb la llei que la va fer possible. Així va ser el 14 d’abril de 1931, quan unes eleccions municipals van comportar el final de la monarquia i la constitució de la República.

Darrerament hem tingut una bona mostra de la gran importància dels municipis en el futur nacional i social. Va ser el 4 d’octubre de l’any passat, al Palau de la Generalitat, quan gairebé la totalitat dels alcaldes i alcaldesses del nostre país van fer una gran demostració de força i unitat entorn de la consulta del 9N.

Els ajuntaments són cabdals en aquest procés d’emancipació nacional. Són el primer graó de les nostres institucions i la representació més autèntica, a escala local, de la voluntat popular. Són els que poden recollir i expressar millor els anhels de benestar, de llibertat, de democràcia i de justícia social dels ciutadans que representen.

Les eleccions municipals esdevindran clau en el conjunt del procés. Les municipals i els resultats que se’n derivin seran una de les papallones que agitarà l’aire i que acabarà desencadenant la tempesta democràtica, la tempesta independentista del 27S.

divendres, 20 de febrer de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (El món dels sentits.4)

Un altre bon exemple, n’és el poeta Arthur Rimbaud [1], precursor del simbolisme francès, i més concretament en el seu poema Les voyelles [2] en què el poeta “juga” amb els mots, les lletres, els colors tot conferint-los un ampli valor simbòlic.
Rimbaud fa servir –com havia fet Baudelaire- l’associació com a principi de l’escriptura. Cada lletra evoca múltiples imatges, impressions visuals, sonores, olfactives. Les evocacions de colors, olors, sons i moviments es fonen entre elles. En paraules de Baudelaire: Una metamorfosi mística de tots els sentits fosos en un de sol. [3] 
De la primera lletra A (alpha):
A, noir corset velu des mouches édantes 
Fins a la darrera O (omega):
O, l’oméga rayon violet de ses yeux! 
Tot el sistema s’inicia i es clou de manera perfecta. 
revêtir la nature entière d’un intérêt surnaturel qui donne â chaque objet un sens plus profond, plus volontaire, plus despotique.
Baudelaire ens diu que tot és “jeroglífic” i que el poeta és el traductor, l’home que desxifra un missatge que esdevé críptic per als ulls i les ments no preparades, no sensibles. Cada impressió sensible que el món –i la Natura- ens mostra és una clara manifestació de la mateixa vida, del principi originari de l’Ésser.
En un poema cada imatge és un símbol, en el sentit que ens remet a una altra representació. L’associació consecutiva, la correspondència múltiple permeten anar més enllà de la realitat que se’ns ofereix. Baudelaire ens diu que “la poesia és l’art de la suggestió simbòlica”. El poeta és, doncs, l’intermediari que ens transmet el misteri de les coses i ens en descobreix l’essència.
L’home es fon i es confon en la natura. N’és part integrant i, a la vegada, n’és el traductor dels seus missatges. Així ens ho descriu en el poema L’homme et la mer [4]: 
Le mer est ton miroir; tu contemples ton âme (V.2)
Tu te plais à plonger au seis de ton image; (V. 5)
Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets: (V. 9)
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables! (V. 16) 
L’harmonia entre el poeta i la natura: tous ces choses pensent par moi, ou je pense par elles -car dans la grandeur de la rêverie, le moi se perd vite!- [5]  I afegeix, en un nou exemple de sinestèsia, elles pensent, dis-je, mais musicalement et pittoresquement…[6]
La natura com a símbol del propi home, del propi poeta. Com en el poema L’Albatros [7] en què, a través d’un relat de la vida a la mar, el poeta ens convida a interpretar, a sentir l’evocació de les imatges i de les paraules. Com els mots, mitjançant l’assimilació de la imatge de l’au marina amb el propi poeta, ens descobreixen les interioritats i els sentiments que roseguen l’anima de Baudelaire: 
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. (V. 13-16) 
La soledat del poeta enfront del món. De la mateixa manera que a Une heure du matin [8]: Enfin! Seul! .../... D’abord, un double tour à la serrure. Il me semble que ce tour de clef augmentara ma solitude et fortifiera les barricades qui me séparent actuellement du monde. Horrible vie! Horrible ville!
Una natura sempre present en els escrits de Baudelaire, ja sigui a través del lèxic, de la simbologia o de la declaració de principis. Com en L’ètranger [9] on, després d’expressar la solitud del poeta, el menyspreu dels ideals impurs, declara la seva passió vital per l’ideal pur, per la Natura, per la Bellesa: 
-Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
-J’aime les nuages. Les nuages qui passent…là-bas…là-bas les merveilleux nuages! 


[1] Rimbaud, Artur, 1854-1891. Figura poètica del simbolisme francès i precursor del surrealisme.
[2] Les voyelles. Rimbaud, Artur (1871).
[3] Orfebreria poètica dins de http://www.baudelaire.galeon.com
[4] L’homme et la mer. Sonet XIV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal
[5] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[6] Íd.
[7] L’Albatros. Sonet II de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal
[8] Une heure du matin. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[9] L’ètranger. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (La sinestèsia. 3)


Baudelaire és un precursor en el camp de la sinestèsia. La seva teoria formulada en el poema Correspondances es veu reflectida en el seu poema Les phares, lloança i evocació de vuit artistes en què el poeta aplica la seva teoria en un joc de correspondències entre els pintors, els planetes, les vocals, els colors i les notes musicals. Per a Baudelaire, però, no es tracta només d’un joc: “És aquest admirable, aquest immortal instint de la Bellesa que ens fa considerar la terra i els seus espectacles com una visió, com una correspondència del Cel.” [1]

Baudelaire esdevé, en aquest camp de la sinestèsia,  un precursor, un  mestre per als escriptors que el segueixen.

-L’escriptor francès Marcel Proust [2] n’és un exemple destacable. L’ús que aquest escriptor fa de l’analogia i, més concretament, de la metàfora ens transporten a la teoria de les correspondències de Baudelaire. En Du côté de chez Swann, primera part de la seva obra À la recherche du temps perdu, podem copsar el neguit del personatge per trobar un sentit a les sensacions que experimenta. Se sent inquiet perquè no sap descobrir què és allò que viu a través, no de la intel·ligència racional, sinó a través dels sentits:

.../...tout d'un coup un toit, un reflet de soleil sur une pierre, l'odeur d'un chemin me faisaient arrêter par un plaisir particulier qu'ils me donnaient, et aussi parce qu'ils avaient l'air de cacher au-delà de ce que je voyais, quelque chose qu'ils invitaient à venir prendre et que malgré mes efforts je n'arrivais pas à découvrir Comme je sentais que cela se trouvait en eux, je restais là, immobile, à regarder, à respirer, à tâcher d'aller avec ma pensée au-delà de l'image ou de l'odeur.[3]

Ell sap, però, que la veritat es troba no en allò que veu, sinó en allò que sent, en aquelles sensacions que viuen –protegides- dins del seu interior. Una veritat que, tard o d’hora, acabarà descobrint.

Mais tous les sentiments que nous font éprouver la joie ou l'infortune d'un personnage réel ne se produisent en nous que par l'intermédiaire d'une image de cette joie ou de cette infortune…/… dans l'appareil de nos émotions, l'image étant le seul élément essentiel…/… Un être réel, si profondément que nous sympathisions avec lui, pour une grande part est perçu par nos sens…/…[4]

Més endavant, gairebé al final d’aquesta primera part, Proust ens ofereix una lliçó de com reconstruir el món a través de les imatges poètiques, de la metàfora generalitzada i encadenada; i ho fa a través d’una imatge, d’una descripció poètica –impressionant- de la visió que el protagonista té de tres campanars: els dos de Martinville i un tercer, el de Vieuxvicq. El text reposa directament sobre la transformació dels objectes i del paisatge a través de la imaginació de l’infant. Les comparacions i les metàfores se succeeixen i s’associen entre elles: els campanars esdevenen ara cavallers, ara ocells, ara éssers amb atributs humans, ara animals; en la imaginació de l’escrivent esdevenen tres pivots d’or, tres flors pintades o tres joves integrants d’una llegenda. L’autor ens comunica que cal sacsejar, fer sotragar la realitat per tal de fer sorgir, de fer brollar la imatge, la poesia:

…/… comme trois oiseaux posés sur la plaine…/… éclairés par la lumière du couchant que même à cette distance, sur leurs pentes, je voyais jouer et sourire…/… ses clochers et celui de Vieux vicq agitaient encore en signe d'adieu leurs cimes ensoleillées…/… ils virèrent dans la lumière comme trois pivots d'or…/… qui n'étaient plus que comme trois fleurs peintes sur le ciel au-dessus de la ligne basse des champs….[5]





[1] Notes sobre E.A. Poe.
[2] Proust, Marcel. (1871-1922). Autor de À la recherce du temps perdu.
[3] À la recherce du temps perdu. 1. Du côté de chez swann.
[4] Íd.
[5] Íd.

dijous, 12 de febrer de 2015

Comunicat del Comitè Permanent de l'ANC



Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana

Les setmanes posteriors al 9 de novembre, que van culminar en l’acord polític Mas-Junqueras,  han conduït el país a un nou escenari que  ha originat desconcert, o bé directament decepció entre la societat catalana en general i, particularment, entre els associats, simpatitzants i col·laboradors de l’Assemblea.

En aquest sentit, des del Comitè Permanent de l’ANC us volem manifestar el següent:

En les setmanes posteriors al 9N i desprès dels discursos del President de la Generalitat i del d’ERC, vam centrar tots els nostres esforços en aconseguir la unitat d’acció dins de la Taula de Forces Polítiques i Socials. L’objectiu era aconseguir un full de ruta de mínims que fos acceptat per les 7 forces polítiques que integraven la taula.

La situació en el mes de desembre era crítica. Des de l’ANC ens vam trobar davant d’una forta disjuntiva: o aconseguíem que els principals partits arribessin a algun tipus d’acord que frenés la caiguda del procés o, si aquest acord no es produïa, les eleccions es farien al 2016. Si l’acord no ha estat el millor que podria haver estat per al procés, el no acord hauria significat un trencament absolut de la unitat que hagués afectat de ple al propi moviment independentista. Tots els acords requereixen concessions de les parts. I aquesta és l’essència del consens democràtic.

Des de l’endemà mateix de l’acord Mas-Junqueras, s’està treballant en:

Garantir que les eleccions del 27S siguin un autèntic plebiscit per la independència. Això es basa en dues premisses: Primer, que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, afermi el lideratge en el procés. Segon, recuperar la unitat d’acció entre els principals actors del procés, la societat civil i les forces polítiques independentistes.

Convertir les eleccions municipals en la primera volta de les eleccions per la independència.

Donar una nova orientació a la Taula de Forces Polítiques i Socials perquè tingui com a objectiu principal redactar el Full de Ruta cap a la independència.

Obrir un procés intern a tota l’organització, des d’ara i fins a la propera Assemblea General Ordinària (AGO), a través de l’explicació i l’aplicació del Pla d’Actuació i del proper debat sobre el nou Full de Ruta de l’ANC i la ponència política, documents aquests dos, que caldrà aprovar en la propera AGO.  

Tenim un objectiu clar i una nova data que ha de ser una fita definitiva. De la nostra unitat i de la nostra feina dependrà que les eleccions del 27S esdevinguin la victòria inqüestionable de l’independentisme.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Avui el cor em fa mal

Te n'has anat, Lluís, i avui a l'ANC ens sentim una mica orfes. 

Te n'has anat i avui el cor em fa mal i tinc necessitat d'escriure per recordar-te a tu i a tots els que ens han precedit en aquesta llarga lluita per la llibertat. 

Necessito recordar el que tu mateix ens deies en la teva carta oberta, enviada des de l'hospital poc abans del 9N i en què, amb el teu coratge i optimisme habituals, ens animaves a anar a votar: "Ara és l'hora de pensar sobretot en els qui no ho podran fer i hi han deixat la pell."  

A principis de 2010, vaig rebre una trucada d'una persona de confiança que em convidava a formar part d'un nou projecte independentista. El nom provisional que se li va donar va ser el de Moviment Independentista que, més tard, va prendre un nom ara molt conegut: Assemblea Nacional Catalana.

Va ser l'inici de 5 anys extraordinaris, meravellosos... I a hores d'ara, quan algú em pregunta què és el millor que m'ha passat durant aquests 5 anys, quina ha estat la millor experiència viscuda, sempre dic el mateix: la gent... conèixer tanta gent, gent que alhora ha estat i és extraordinària, meravellosa, increïble...

I entre aquesta gran quantitat de gent, els companys i companyes del Secretariat Nacional amb qui hem compartit tantes hores, tants debats, tantes discussions, tanta feina... i tants sentiments i sensacions, de vegades contraposades.

I quan perds definitivament algun d'aquests companys, meravellós, extraordinari, increïble... el cor et fa mal. Així ens va passar l'estiu passat, quan vam perdre en Santi Pons, de Vic i ara ens torna a passar amb en Lluís Ballús de Berga.

Em fa mal el cor.... Perquè amb en Santi i amb en Lluís,  amb tota aquesta gent, extraordinària, meravellosa, increïble hem fet el mateix camí que ens recordava Màrius Torres en la seva Cançó a Mahalta:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels
Fem el mateix camí sota els mateixos cels

Lluís, company, amic... el cor avui em fa mal... i et recordo i t'enyoro... us recordo i us enyoro...

I sento, com en el poema, "com si em seguís, el vostre batec suau."


Lluís Ballús: l'ANC i l'independentisme està de dol


Avui, ens ha arribat la terrible notícia que malauradament estàvem esperant. Avui he perdut, hem perdut, un gran company i amic, en Lluís Ballús de Berga. Em considero molt afortunat  de poder-lo haver conegut i d'haver compartit amb ell uns anys tan meravellosos. 

En Lluís, home valent, coratjós i optimista no ha pogut guanyar aquesta personal batalla que lliurava des de feia molt de temps. Tampoc podrà veure el final de la batalla col·lectiva que vam començar a lliurar ja fa molts anys. Nosaltres sabem quin és el millor homenatge que li podem retre: Acabarem la feina que tots junts vam començar.  

Lluís, amic... sempre viuràs en el record dels que vam tenir la sort de conèixe't i de compartir tantes experiències. Sempre estaràs amb nosaltres.

“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran.

Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...”

dimarts, 10 de febrer de 2015

Comandar el procés


Article publicat a Tribuna.cat
Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s'han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s'ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.
Després de la gran V de l'11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l'any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d'esmena. 

Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi-- les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d'ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals. 

Quan tothom esperava que aquesta partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l'autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l'ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir. 

Cal, doncs, autocrítica, reflexió i, sobretot, tornar a comandar el procés. No ens podem permetre que la feina de tanta gent acabi sent llançada per la borda i que, després del 27 de setembre, tots plegats ens acabéssim adonant que les eleccions no ens han servit per aconseguir el nostre objectiu d'independència.

Més d'un voldria que a hores d'ara l'ANC es dediqués únicament a preparar un nou 11 de Setembre. També ho farem, segur, però si volem que l'independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27S, cal que ens impliquem de nou en el procés com el que som: un actor polític de primer ordre. Cal redreçar el camí allà on calgui i aquesta implicació comença, sens dubte, per les eleccions municipals.

És necessari que les properes municipals, tot i tenint en compte la importància cabdal i específica que tenen per a cada municipi i els seus ciutadans, es transformin en una primera volta del que han de ser les eleccions plebiscitàries i decisives del 27 de setembre. 

El 24 de maig caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l'independentisme. I per aconseguir-ho caldrà assolir un compromís previ i vinculant de tots els partits. Un compromís senzill i clar, però rotund, ferm i conseqüent. Un compromís que haurà d'incloure actuacions concretes que impulsin el procés des del mateix dia després de les eleccions fins al 27 de setembre. 

Queden poc més de 7 mesos per a les eleccions més decisives i més importants de la nostra història recent. Tots, partits polítics i organitzacions de la societat civil, amb l'ANC al capdavant, hem d'estar a l'alçada d'aquests centenars de milers de persones anònimes que han sortit al carrer any rere any. Hem d'estar a l'alçada del propi procés d'independència, l'autèntic motor del canvi democràtic i social.

diumenge, 8 de febrer de 2015

Davantals i articles


Ara que tinc una mica de temps, he volgut afegir un parell de pàgines al bloc... 


D'una banda, Els davantals de CAL parlar de llengua. Es tracta dels comentaris inicials que acostumava a fer en el meu primer programa de televisió amb ETV. Un programa que es va iniciar el mes de maig de 2005 i que es va emetre durant 8 temporades. CAl parlar de llengua  va ser el predecessor d'altres programes com La clau de la nostra històriaLa marxa cap a la independènciaRaons de pes o el que encara emetem setmanalment, Vull una resposta.

D'altra banda, he volgut complementar les pàgines d'articles. Així que n'he afegit una de nova amb articles meus que van de l'any 2006 al 2009

Es convenient i saludable refrescar la memòria del que deia i opinava ja fa més de 8 anys. Intentaré anar-los completant.

divendres, 6 de febrer de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (2)



où les sons tintent musicalement, où les couleurs parlent, où les parfums racontent des mondes d’idées.

La Natura configura, conjuntament amb el món sencer, un univers simbòlic interrelacionat. Només l’home ultrasensible –el poeta i, per extensió, l’artista- podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

a) Per a Baudelaire, el món no es compon de coses o objectes individuals, formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la Imaginació pot desvelar.

El poema Correspondances [1] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa a aquest univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

El poeta pot entendre la natura perquè s’assembla a l’ésser humà. La Natura mateixa és un temple de vius pilars (V.1) que deixen sortir de vegades uns mots que no destries (V.2). Només el poeta pot percebre, a través de la unitat de les sensacions que experimenta, la unitat mateixa de l’univers. (Segon quartet). Le poète est un traducteur, un déchiffreur qui puise ses comparaisons et ses métaphores dans l’inépuisable fons de l’universelle analogie (Sur mes contemporaines: Victor Hugo).

b) Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia.

El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuité: les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (V.10)

Un món dels sentits que es fa present arreu de la seva obra i dels seus escrits.  Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [2]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [3] o La chevelure [4], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

 Laisse-moi respirer longtemps, longtemps, l’odeur de tes cheveux, y plonger tout mon visage, comme un homme altéré dans l’eua d’une source, et les agiter avec ma main, comme un mouchoir odorant, por secouer des souvenirs dans l’air. Si tu pouvais savoir totu ce que je vois! Tout ce que je sens, tout ce que j’entends dans tes cheveux! mon âme voyage sur le parfum comme l’âme des autres hommes sur la musique! [5]

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [6].
Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.).
Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.)
Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.).
Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [7].



[1] Correspondances. Sonet IV de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.
[2] Les paradis artificiels. 1858-1860. (Escrits inspirats en Confessions d'un Anglais mangeur d'opium, 1822)
[3] Parfum exotique. Sonet XXII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.
[4] La chevelure. Poema XXIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.
[5] Unhémisphére dans une chevelure. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[6] Harmoniedu soir. Sonet XLVII  de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.
[7] Hymneà la beauté. Poema XXI de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal.