dijous, 21 de maig de 2015

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal (Spleen et l'ideal. 6)



Les Flors del Mal contenen 4 poemes sota el títol d’Spleen [1]. Un sentiment –l’spleen- que s’escampa, però, per tota la seva obra (només cal recordar Els petits poemes en prosa que van aparèixer sota el títol Le Spleen de Paris). Les seves idees, les seves reflexions sobre l’existència li comportaran també el sofriment i una nostàlgia intensa.

Baudelaire, com hem comentat abans, experimenta una sensibilitat que és dual. Sovint, sembla aparellar –contradictòriament- sentiments i sensacions oposades: 

Tout enfant , j'ai senti dans mon coeur deux sentiments contradictoires , l'horreur de la vie et l’extase de la vie. (Mon coeur mis à un, I,8).[2]

Il y a dans tout homme, à tout heure deux postulations simultanées, l'une vers Dieu, l'autre vers Satan."(Mon coeur mis à nu, IV,112).[3]

Horror i èxtasi, dolor i plaer també presents en la seva recerca de la Bellesa. Un dolor, un patiment que, malgrat semblar depressius, són –contradictòriament- estimulants.

L’énergie dans la volupté crée un malaise et une soffrance positives. Mes nerfs trop tendus ne donnent plus que des vibrations criardes et douloureuses.[4] (Le confiteor de l’artiste dels Petits poemes en prosa).

L’univers simbòlic i l’spleen formen un conjunt harmònic en els seus poemes. Els poemes, plens de correspondències i de sensibilitats, se submergeixen en aquest sentiment de fort regust amarg que és l’spleen .

El poema Spleen [5] n’és un bon exemple. A través de la imatge del mal temps, el poeta expressa allò que l’afecta moralment i psicològica. Assistim al quadre d’una depressió (sur l’esprit gémissant –V. 2-) inserit en un clima inquietant i angoixant (Il nous verse un jour noir plus triste que les nuits –V.4-). El poeta, l’anima del poeta (des esprits errants –V.15-) viu en una presó exterior, els barrots de la qual estan simbolitzats per la pluja (Quand la pluie étalant ses immenses traînées/d’une vaste prison imite les barreaux –V-9,10-). Una presó que esdevé, en darrer terme i a causa dels remordiments, les preocupacions i les angoixes (d’infâmes araignées –V.11-) una presó interior. En el quartet final, l’esperit cedeix finalment davant el pas inexorable de la mort. És també l’expressió de la derrota, simbolitzada en un comboi funerari interminable.

Tot en el poema reflecteix l’ànima del poeta, les seves sensacions i sentiments. En el segon quartet, les sonoritats dominants (nasals, sibilants) ajuden a expressar els sentiments de l’esprit gémissant. En el vers 6, l’Esperança és personificada per convertir-la en un ésser indigne. En els versos 13 al 16, hi ha tot un seguit de vocabulari que ens condueix a al·lucinacions sonores violentes i, en els quatre versos finals, les al·lucinacions esdevenen visuals.


[1] Poemes LXXV al LXXVIII.
[2] Reflexions anotades per Baudelaire des del 1859 fins a la seva mort.
[3] Íd.
[4] Le confiteor de l’artiste. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.
[5] Spleen. Poema LXXVIII de Spleen et idéal dins de Les fleurs du mal

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada