Posseir el poder polític i les
estratègies per arribar-hi són el pa de cada dia en el si dels partits i les
organitzacions polítiques. El resultat de les darreres eleccions al Congrés
espanyol, ha desencadenat una lluita entre les dos principals formacions
polítiques de l’Estat amb l’objectiu d’assolir el lideratge de la nova
legislatura. Ambdós partits han posat en
marxa les millors argúcies de què disposen per aconseguir el suport de la resta
de forces polítiques presents al Congrés dels diputats.
Ja durant la darrera campanya
electoral del 20-D, Podemos, i molt
especialment les diferents candidatures que s’hi van integrar des dels Països
Catalans, van “vendre” dos caramels als seus electors, dues idíl·liques
propostes.
La primera, assegurant als
seus companys de viatge electoral que disposarien de grup propi al Congrés. La
segona, els oferia la garantia d’un referèndum pactat i vinculant per a
Catalunya. La il·lusió que innocentment alguns podien tenir de disposar de veu
pròpia al Congrés ha quedat molt aviat desfeta, tal com ja es feia evident a
causa de la correlació de forces polítiques de l’hemicicle.
Des de Podemos, la fase actual dins l’estratègia d’accedir al poder passa
per rebaixar, per devaluar al màxim la segona de les idíl·liques propostes: el
referèndum per a Catalunya. Sabem –i des de Podemos
també ho saben molt bé, que el PSOE
no acceptarà mai la proposta d’un referèndum vinculant i pactat, i menys encara
estarà d’acord en un referèndum que pregunti de manera molt clara si els
ciutadans estan a favor o no de la independència i de la constitució d’un nou
Estat independent.
Tots coneixem de la influència
de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dins de Podemos. La setmana passada van començar les maniobres, en forma de
declaracions “sonda”, per anar apropant Podemos
i PSOE. Així, Ada Colau ja va parlar en una entrevista d’un referèndum amb
dues o tres preguntes perquè, segons l’alcaldessa, el nombre de preguntes no
era important. Tampoc ho deu ser que el referèndum sigui vinculant, perquè no
en va parlar en cap moment.
Us imagineu un referèndum que
inclogués tres preguntes? Que poguéssim escollir entre independència,
federalisme o autonomia? Un referèndum que inclogués de nou una tercera via
fantasma?
Les posicions estratègiques de
determinada esquerra, tant catalana com espanyola, semblen inspirades en el
“dia de la marmota”. Fa molt temps que
ens parlen d’un federalisme miraculós que sanaria tots els mals que pateix
Catalunya, però la seva concreció no va mai més enllà de la simple paraula:
federalisme. No hi ha cap proposta clara, seriosa i detallada sobre a quina
mena de federalisme es refereixen. Tots sabem que hi ha sistemes federals de
moltes classes, alguns fins i tot amb moltes menys competències que les que té
la Catalunya autonòmica actual.
El divendres 22 començava a
destapar-se, ja de manera més nítida, l’engany electoral de Podemos i de En comú podem. Aquella condició que significava una línia vermella
a l’hora d’investir un nou president espanyol, ha desaparegut i ha quedat
reduïda a ser només un dels objectius dels que caldrà parlar en una negociació
per aconseguir l’objectiu principal: “el canvio en España”.
Això sí, en una clara
demostració de la manera de fer de la “nova política”, el primer que fan és
repartir-se els càrrecs i, per tal que En
Comú podem també tingui el seu tros de pastís s’inventen un Ministeri de la
plurinacionalitat, amb un regust a ranci i olor de resclosit perquè em recorda
aquell ministre de la UCD, Manuel Clavero Alévaro, que era “ministro adjunto
para las Relaciones con las Regiones”.
La mitologia ens defineix les
sirenes com uns éssers que, des d’una illa propera a Sicília, atreien els
mariners amb un cant dolç per tal de fer-los naufragar. Avui en dia, utilitzem
l’expressió cant de sirenes per advertir del perill de deixar-se seduir per
paraules aduladores i falses promeses.
Alguns partits són ben lliures
de fer servir les estratègies que vulguin per arribar al poder. Poden, com
aquelles sirenes mitològiques, adular-nos i intentar seduir-nos amb el seu cant
ben dolç...
Cal que sàpiguen que, a
Catalunya, des del 27 de setembre de 2015, ja no escoltem els cants de sirenes.
Aquell dia, la majoria de catalans i catalanes vam atorgar un mandat democràtic
als nostres representants: iniciar el procés de transició de la Catalunya
autonòmica a la República catalana independent.
La resta són això, cants de
sirenes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada