dissabte, 19 de març de 2016

La crisi dels refugiats i l'extrema dreta


Article publicat a Tribuna Catalana

El 15 de març de 2011, com a conseqüència de l’arrest i tortures patides per un grup de joves adolescents contraris al règim, s’inicien les manifestacions pacífiques contra el president sirià Baixar al-Assad.

Les onades de manifestacions acaben derivant en la creació, per part de desertors de l’exèrcit i un sector de la societat civil, de l’Exèrcit Lliure de Síria. D’aquesta manera, s’iniciava una guerra sagnant i tràgica, una guerra que ja dura cinc anys. (per a més informació, cliqueu aquí)

Depenent de l’origen dels informes, la guerra ha comportat entre 300.000 i 500.000 morts i més d’un milió de ferits. Tretze milions de desplaçats, prop de cinc milions de refugiats que fugen als països veïns i més d’un milió a Europa. L’onada de refugiats més important des de la Segona Guerra Mundial.

Gairebé tots, acaben en inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps de concentració. La reacció europea ha estat tímida, confusa i poc compromesa. Escudats sota la manca de capacitat, en el fons han demostrat l’escassa voluntat política i humanitària per intentar resoldre aquesta greu crisi.

La Unió Europea va prendre el compromís de reallotjar 160.000 refugiats, en diversos països i segons unes quotes proporcionalment assignades. Aquest compromís no s’ha fet realitat. Al contrari, moltes fronteres s’han tancat i, d’aquesta manera, han fet saltar pels aires els acords de Schengen. Una mesura sense precedents que pot acabar desembocant en un retorn a les fronteres, impedint o dificultant la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers.

La UE ha posat ara sobre la taula un vergonyant acord amb Turquia que inclou pactes que expulsen les persones refugiades del continent a través de la ruta dels Balcans. A més, es preveu el retorn a Turquia de tothom que arribi a les costes gregues. Tot això, per a més vergonya encara, a canvi d’una bona suma de diners.

El problema dels refugiats, acompanyat d’altres crisis com l’econòmica, ha fet ressorgir amb força l’extrema dreta en molts països. La intolerància, la xenofòbia i la instrumentalització de la por han alimentat aquestes forces, en alguns casos molt properes al feixisme. Han sabut, però, modernitzar el seu discurs electoral, amagant el racisme darrere de la lluita contra la corrupció, l’orgull nacional o europeu i els valors occidentals. 

Les eleccions regionals franceses del passat desembre van aconseguir aturar, en segona volta, el partit d’extrema dreta més potent del país: el Front Nacional de Marine Le Pen. La seva implantació al país veí és, però, molt important i tot fa preveure que continuarà en el seu ascens tant popular com electoral.

A nivell europeu, el grup d’extrema dreta islamòfob,  Pegida  (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident) té milers de seguidors, com es va poder demostrar en la jornada de protesta del mes de febrer passat, en què milers de persones es van manifestar en 14 països a la vegada contra la presència d’immigrants i refugiats a Europa.

I en les darreres eleccions a tres estats alemanys, l’extrema dreta, representada per Alternativa per Alemanya, ha obtingut uns grans resultats, un 11%, un 15% i un 24% dels vots segons l’Estat. 

Com a mostra de la xenofòbia d’aquest partit, només cal fer un cop d’ull a  les declaracions, sempre carregades de violència, de la seva líder, Frauke Petry, que fa unes setmanes va demanar que la policia de fronteres disparés a matar contra els immigrants il·legals que intentaven entrar al país. 

La crisi dels refugiats ha posat en evidència les misèries d’Europa, les nostres pròpies misèries. Forçats per les nostres pors, dominats per les nostres condicions de societat benestant, hem bandejat els valors de la solidaritat i de l’ajuda humanitària i estem deixant, viure o morir, a la seva sort centenars de milers de persones. I són també les nostres pors, alimentades convenientment, les que han fet ressorgir el fantasma de l’extrema dreta i del feixisme.

Vint segles de civilització haurien de servir per a alguna cosa més. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada