dijous, 17 de març de 2016

No cerc ni am aquell qui, vagarós (J.V. Foix-1)


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes

Aquest sonet pertany al poemari Sol i de dol, de J.V. Foix.

Sol, i de dol és un dels millors llibres de l'autor. Va ser publicat el 1947 i es tracta d'una col·lecció de sonets clàssics que desenvolupen temes que, en paraules de Jaume Vallcorba, “encara que aparentment diversos, conflueixen en realitat en dos punts centrals: la recerca del permanent –la pertinença a una estirp, la poesia eròtica i la religiosa entrarien dins d'aquest apartat– i els del joc i l'erotisme estiuenc: dins el conjunt hi ha poemes de contingut vagament polític –amb reflexions sobre el reconeixement de la pertinença a una col·lectivitat.”

Ens trobem, doncs, davant d’un sonet, composició poètica de 14 versos decasíl·labs distribuïts en dos quartets i dos tercets Les estrofes estan compostes per versos d’art major, decasíl·labs, amb cesura masculina a la quarta síl·laba (l’anomenat decasíl·lab català), fet que divideix el verb en dos hemistiquis de 4 i 6 síl·labes respectivament.

Us convido a analitzar-lo.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada