dissabte, 30 de juliol de 2016

La xarxa viària espanyola. Un estudi del CCN. (Darrer programa de la temporada de Vull una resposta)


¿Sabies que els peatges de les autopistes catalanes són un 40% més cars que els de les autopistes espanyoles?
Entre moltes altres dades, l’estudi revela que en 50 anys les autopistes catalanes han generat més de 20.600 M€ d’ingressos per a les concessionàries, mentre que les autopistes radials de Madrid han generat més de 8.000 M€ de deute a les arques de l’Estat, en els primers deu anys de funcionament.
L’estudi també revela que 6.950 Km d’autopistes i autovies de la xarxa viària espanyola són injustificables per que tenen una intensitat mitjana de circulació (IMD) inferior als 5.000 vehicles diaris, quan es requereix una IMD superior als 10.000 vehicles diaris per que estigui justificat el desdoblament de les vies convencionals.Aquesta situació contrasta amb la de les autopistes catalanes ja que tenen una IMD de 54.000 vehicles davant els 13.400 de la resta d’autopistes espanyoles.
Tot això i molt més ho podeu trobar en el darrer programa de la cinquena temporada de VULL UNA RESPOSTA

Emès el divendres 29 de juliol de 2016

Convidats: 
Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis
David Fernández, vicepresident del Cercle Català de Negocis
Montserrat Rossell, empresària
Bernat Surroca, politòleg
Jaume Marfany, membre REINCIA Catalunya i exvicepresident ANC

Josep... Maria Victòria... Santi... Ni que només fos...


Josep... Maria Victòria...

No puc trobar paraules pròpies. No puc... Només se m’ha acut cercar el refugi, l’aixopluc, la serenor, el crit silenciós de les paraules d’altres. És complicat i difícil  expressar la barreja de sensacions i sentiments que en aquests moments s’agiten dins meu, com onades violentes en un mar en calma.

Josep... Maria Victòria....

Carlos Fuentes, escriptor i intel·lectual mexicà, expressa cruament el que significa la mort de les persones estimades per a aquells que continuem el camí: “Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que amamos.”

Som conscients que tant com hi ha vida hi ha mort. Que la mort és la fi d’un camí que iniciem en el moment del naixement i que ignorem on i quan n’és el final. La mort, però, acostuma ser molt injusta, sobretot quan arriba a la infantesa o a la joventut. És la injustícia d’aquesta mort la que et fa elevar als cels el crit silenciós de la indignada impotència. 

Josep... Maria Victòria... vosaltres que vau haver de patir en la pròpia carn i en l’esperit, on fa més mal, el dard enverinat que us va llençar la Mort quan va apartar de vosaltres el vostre fill, en Santi.

“La muerte para los jóvenes es naufragio y para los viejos es llegar a puerto.” Les paraules de Baltasar Gracián són clares i colpidores. Cap de vosaltres havia arribat encara a port. Tots tres, Josep, Maria Victòria, Santi, heu patit el naufragi més dolorós que una família pot arribar a imaginar.

Josep... Maria Victòria....

No es hem pogut dir adéu com calia. La Dama Blanca de cor negre i sense sentiments se us ha endut maldestrament i amb massa pressa: 

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort

A mi, a la gent que us estimava, només ens queden les paraules d'Isabel Allende: “La muerte no existe, la gente sólo muere cuando la olvidan; si puedes recordarme, siempre estaré contigo.”

Em queda només el quadre que em vas fer, Maria Victòria, i que penja ostentós i amb orgull a la paret de casa meva. El nostre símbol de llibertat amb les paraules profètiques d’en Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

Josep... Maria Victòria... Santi

Us recordarem i us enyorarem sempre.
  
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

                                                                                      (Rosa Leveroni)

dijous, 28 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (4. Misogínia i comicitat)


Observem com l’autor, a través d’aquesta declaració de principis, ens avança el triple significat que hem de trobar en l’obra. Un triple significat que es mou entre el divertiment i l’ensenyament moral per una banda, i per l’altra, en un clar posicionament de caire estilístic i lingüístic.

Per dur a terme el seu ideari, l’autor utilitzarà, com a fil conductor de tota l’obra, la tècnica de la narració en primera persona com a valor didàctic. El jo narratiu –individual- implica la identificació -col·lectiva- del lector que se sentirà, d’aquesta manera, directament involucrat i copartícip dels fets viscuts i sentits pel protagonista. Uns fets que l’autor ens narrarà en vers i que li serviran, d’una banda per conferir un to seriós a les seves experiències, i d’una altra per establir una distància literària amb l’estil de la “valenciana prosa”.

Roig, però, ja ens ho ha advertit: les noves rimades seran amphorismals i ffaçessials. La seva proposta ètica vol també divertir i per això aglutinarà en la seva obra les dues formes més tradicionals de comicitat anteriors al segle XV. Així, podrem trobar sobretot en els llibres primer i segon un sentit de l’humor basat sobretot en els personatges, en les històries que s’hi presenten i que poden arribar a la grolleria. Les situacions són, en determinats moments exagerades i, en alguns casos, grotesques. És el tipus de comicitat més acostada al gènere dels fabliaux, definits com a “contes per riure en vers”.

Així, hi podem veure el tema recorrent de “l’engany”, a través de l’habilitat de les dones, autèntiques expertes en el tema; o diferents personatges relacionats amb l’estament religiós que, a fi de provocar la rialla, han de ser caricaturitzats al màxim per tal de mostrar-los com a éssers carregats de vicis i depravació; o també altres personatges extrets de la cultura popular i que se’ns presenten a través de l’exageració i la deformació grotesca; o l’aspecte eròtic o escatològic que es recull en alguna de les experiències presenciades pel protagonista narrador.

L’autor, però, forçat pel seu ideari misogin, tergiversa intencionadament aquest tipus de textos. Si en els fabliaux, la dona era astuta, mestra en l’art de l’engany i de la seducció, la dona de l’Espill és només una dona cruel i malvada en qui la seducció i la sexualitat no representen ja una certa virtut, sinó un gran vici. La línia argumental dels fabliaux conduïa sempre a un final feliç, impossible ja en les històries de l’Espill en què la dona sempre acaba rebent un càstig exemplar i cruel.

En canvi, en el llibre tercer, que conté l’apartat apologètic i doctrinal de l’obra, la comicitat latent és tractada, a través de l’estil de Roig, de manera molt més subtil. L’autor ja no busca la gran riallada que pot comportar la lectura de les facècies dels altres llibres, ara està cercant el somriure còmplice d’aquell que és capaç d’entendre, de copsar i de valorar l’habilitat retòrica de l’autor. S’ha de produir una simbiosi entre autor i lector, de tal manera que les facècies de l’Espill puguin ser enteses des d’un punt de vista satíric i mai, doncs, des d’un sentit literal o de persona sensibilitzada contra o a favor de determinades ideologies.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Desobediència i procés constituent


Avui ha tornat a ser un d'aquells dies històrics als quals ens anem acostumant des de l'any 2012.

La declaració del 9-N va ser d'una gran transcendència com també ho ha estat avui la votació i aprovació de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent. Representa una declaració molt clara, enèrgica i decidida d'intencions i un acte de desobediència al Tribunal Constitucional i, per tant, també d'enfrontament i desobediència directa a l'Estat espanyol.

Tot i així, estic a punt d'escriure, en forma de dubtes i interrogants, unes reflexions que, segur, resultaran políticament incorrectes a molta gent, segurament a una gran majoria del moviment independentista.

Els moments que vivim i els que ens tocarà viure ben aviat exigeixen d'una unitat d'acció fèrria en el si dels responsables que el procés independentista aconsegueixi el seu objectiu. Unitat dins dels partits polítics i, sobretot, dins del moviment independentista. Unitat entre els tres pilars sobre els quals se sustenta tot el procés: els partits, la societat civil organitzada i les institucions.

Dit això, i en aquests moments d'una certa eufòria independentista, em permeto expressar els meus dubtes, que també han estat reflectits en l'article "Per un procés constituent, participatiu, inclusiu i transversal" publicat a Tribuna Catalana.

El punt 4 de les conclusions, aprovat conjuntament amb CSQP, diu textualment: "Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat i les institucions que l'avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d'encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment també alhora de fixar els indicadors, el calendari i totes aquelles qüestions que afectin al mètode per avançar." Algú creu que el procés constituent que s'engegarà "encabirà totes les sensibilitats ideològiques i socials" quan és un procés encaminat únicament a elaborar la Constitució de la República catalana?

Avui s'ha fet un pas de gegant en el camí de la desobediència a l'Estat espanyol. Si aquest era l'objectiu de la Comissió, s'ha acomplert abastament. 

Ara bé, si l'objectiu de la Comissió era NOMÉS el d'engegar un Procés Constituent, com diu el punt 4, "consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat..." o, com diu el punt 2: "un procés de base ciutadana, transversal..." crec que no se n'han sortit.

El passat, però, passat està. A partir de demà, esforcem-nos en assolir la indispensable unitat d'acció entre forces polítiques, societat civil i institucions.

dimarts, 26 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (3. Alliçonar i distreure)


En les tres primeres parts del prefaci, el narrador ha fet una presentació de l’obra i comença la quarta part queixant-se del seu discurs que és, diu: curt, flach, fallent. Ara, ens presentarà les característiques que reunirà aquesta obra i ho farà mitjançant l’ús de determinats adjectius qualificatius.

Ens diu que serà en romanç i en noves rimades/comediades. En un principi, aquest adjectiu de comediades es va atribuir a la mètrica del vers, en el sentit de “disminuïdes de la meitat”. Aquesta teoria es basava en el fet que les noves rimades se solien compondre en versos octosíl·labs, mentre que els de l’Espill són tetrasíl·labs, és a dir, la meitat.

Sembla clar, però, que aquest adjectiu es refereix al terme “comèdia” en el sentit que aquest gènere tenia a l’edat mitjana: personatges de baix nivell, llenguatge popular i una línia argumental que s’iniciava amb la desgràcia dels protagonistes i que acabava, però, en un final feliç. Tot plegat, doncs, se situava al costat oposat de l’estil tràgic –la tragèdia- imperant a l’època. Tots aquests ingredients característics del gènere medieval de la comèdia els podem trobar abastament en la narració de Jaume Roig. 

Roig utilitza amb molta intenció i amb un alt nivell de significació retòrica l’adjectiu comediades per mostrar  als seus lectors contemporanis una clara intenció de debatre i polemitzar amb tot un seguit d’estils i de maneres de fer literatura a l’època.

L’autor continua dient que les noves seran també amphorismals i ffaçessials,  és a dir, que contenen, d’una banda, màximes, aforismes i de l’altra, facècies. Roig ens diu, doncs, que es tracta d’un discurs que ensenyarà, que adoctrinarà, però que també divertirà. Les màximes, els aforismes eren un gènere de caràcter moral ben conegut a l’edat mitjana i en trobem bons exemples en els proverbis morals del trobador Cerverí de Girona o en les metàfores de caire moral del Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. La facècia, en canvi, tenia com a objectiu divertir el públic amb una certa elegància literària. L’autor ens manifesta de manera evident dos dels seus propòsits: alliçonar i distreure.

L’autor ens comunica el seu tercer propòsit en els versos finals del fragment. Les noves rimades estaran “teixides” amb el registre i el llenguatge popular de la València de l’època. Vol, no només allunyar-se’n, sinó enfrontar-se directament amb l’estil carregat de la “valenciana prosa” que conreava el seu coetani Joan Roís de Corella. Podem deduir que hi havia establerts dos sectors literaris a la València de l’edat mitjana. Dos sectors que rivalitzarien, sobretot, en qüestions d’estil. Per l’ús del vers i del registre lingüístic emprat sembla clar que podem situar Jaume Roig en el sector totalment oposat al de Roís de Corella.

dilluns, 25 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (2. Passeig per un fragment)


L’Espill és una obra que consta de 16359 versos apariats, de quatre síl·labes i que està estructurada en una consulta que conté l’endreça, la tornada i l’entrada. Els segueix després un prefaci dividit en quatre parts i en quatre llibres dividits en quatre parts més cadascun d’ells. La consulta i el prefaci fan el paper d’introducció i de declaració de principis, tant ètics com d’estil. Les parts inicials de l’obra –consulta i prefaci- presenten una ordenació escolàstica quant a les parts del discurs. 

Farem un petit passeig pels versos 626 al 644 on l’autor ens mostra de manera clara el Modus agendi, és a dir, les característiques estilístiques i retòriques del text.  

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.

diumenge, 24 de juliol de 2016

VÍDEO "La democràcia participativa. Un nou país on el poble decideix"

El dimecres passat, 20 de juliol, va tenir lloc el debat obert "La democràcia participativa. Un nou país on el poble decideix" i que estava emmarcat en els diversos debats que es realitzen arreu del país mitjançant la Marxa SOM.

Convidats: 

Jaume López, politòleg i portaveu de Reinicia Catalunya

Martí Olivella: Director de NOVA. Innovació social

Us oferim el vídeo de l'acte. El nostre agraïment a la Montserrat Jacas que va fer tota la feina de filmació i muntatge.


dissabte, 23 de juliol de 2016

Comunicat de REINICIA CATALUNYA sobre el procés constituent


Comunicat de premsa

En relació a la presentació de les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya 

REINICIA ES REFERMA A DEFENSAR UN PROCÉS CONSTITUENT CIUTADÀ, PARTICIPATIU, INCLUSIU I TRANSVERSAL 

Manifestem la nostra satisfacció per la presentació de les primeres conclusions de la CEPC així com coincidim amb molts dels punts i conclusions a què ha arribat aquesta Comissió d’Estudi. També creiem que hi ha elements que poden dificultar que aquest procés sigui  plenament participatiu, inclusiu socialment, obert, transparent i que posi a la ciutadania com a protagonista. Per això suggeriríem als grups parlamentaris que fessin un esforç per obtenir un consens més ampli en les conclusions finals de la Comissió, abans que siguin aprovades en ple parlamentari.  

Ens reafirmem que el procés constituent ha de servir d’impuls a la regeneració democràtica i, també, per establir les bases per decidir col·lectivament el futur del país. 

La plataforma d’entitats Reinicia Catalunya vol expressar la seva satisfacció a constatar que, després de mesos de feina, amb compareixences de gran interès, la Comissió d’Estudi hagi arribat a uns acords marc per impulsar el procés constituent.  

Considerem que a Catalunya existeix una àmplia majoria que dóna suport a una regeneració democràtica que requereix d’una deliberació ciutadana, el més àmplia possible, sobre les bases i els consensos sociopolítics bàsics que ens caracteritzen i han de guiar el desenvolupament institucional del futur immediat, ja sigui al si d’una república independent o en qualsevol altre marc polític. Per a Reinicia el procés constituent i el procés d’independència no es poden confondre. 

D’acord amb els seus principis fundacionals, Reinicia promou i continuarà promovent un procés constituent sempre que aquest sigui participatiu, inclusiu socialment, obert, transparent i que tingui per objectiu fer a la ciutadania protagonista d’aquest procés

Reinicia defensa, ha defensat i defensarà que el procés participatiu ha d’incloure una primera fase d’iniciativa ciutadana i es felicita que l’acord presentat afirmi que “El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un Procés Constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes” (proposta 2). Recordem que una de les raons per desenvolupar una fase d’iniciativa exclusivament ciutadana, amb el suport polític del Parlament, és convertir aquesta primera etapa del procés constituent en inimpugnable per part del Tribunal Constitucional espanyol.  

Reinicia va presentar el passat 5 de març la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC), (*) una proposta de metodologia, oberta a totes les aportacions de millora, per fer possible aquesta primera fase i la continuem posant a disposició de la societat i el Parlament.  Coincidim amb la proposta 4 de les conclusions on s’afirma que: “Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, conegut, transparent i compartit amb tota la societat i les institucions que l'avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d'encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment també alhora de fixar els indicadors, el calendari i totes aquelles qüestions que afectin al mètode per avançar.”  

Considerem, però, que vincular el resultat de la primera fase participativa, exclusivament amb la redacció d’una constitució catalana, com es fa a la proposta 5, on es defineixen les tres fases del procés constituent, condiciona l’objectiu de la proposta 4. Reinicia ha proposat l’elaboració d’un Llibre blanc amb principis i propostes d’ordre divers sobre com fer un país millor, aplicables en marcs institucionals diferents, i un Informe constitucional on sintetitzar i situar les propostes constitucionalitzables que es derivin del Llibre blanc. D’aquesta manera, proposàvem una fórmula per facilitar la deliberació conjunta d’aquells que defensen la independència i d’aquells que no ho fan. Pensem que aquesta és la manera de fer més transversal la crida a participar del procés constituent. 

Considerem que la ciutadania hauria de tenir un paper protagonista en l’anomenat “procés participatiu previ” al qual es fa referència a la proposta 6. Per això manifestem els nostres dubtes sobre la fórmula del Fòrum Social Constituent de la proposta 6, format exclusivament per partits polítics i societat civil organitzada. 

En relació a l’Assemblea Constituent, a la qual es fa referència sense especificar-ne la composició, recordem que Reinicia Catalunya ha proposat que l’òrgan de redacció de la Constitució sigui mixt, format per ciutadans i representants de les formacions polítiques. 

Cal seguir treballant perquè aquest procés esdevingui una gran oportunitat perquè la societat catalana, molt majoritàriament a favor d’exercir la seva sobirania, pugui desenvolupar un procés constituent que serveixi d’impuls a la regeneració democràtica i estableixi sòlidament les bases per decidir col·lectivament sobre el futur del país. Cal seguir treballant perquè, abans del Ple, s’acordi un únic procés constituent ciutadà, participatiu, inclusiu i transversal. 

(*) Vídeo acte presentació del CCCC el passat 5 de març cliqueu aquí  

Reinicia Catalunya és una plataforma formada per entitats que s’han manifestat a favor que la societat catalana realitzi un procés constituent participatiu, concretament, -i per ordre alfabètic- Assemblea Nacional Catalana, Drassanes per la República Catalana,  El País Que Volem, Fundació Llibreria Les Voltes, Grup Promotor per a la Convenció Constitucional, Juristes per la Independència,  La Consti,  La Marxa Som, Òmnium Cultural, Parlament Ciutadà, Procés Constituent, Sobirania i Justícia i Súmate. 

Podeu trobar tota la informació sobre la metodologia del CCCC i les propostes de Reinicia a: www.reiniciacatalunya.cat    @ReiniciaCat 

Procés constituent i reflexions REINICIA Catalunya


Quina és la diferència entre procés constituent i procés d'independència?

Per què REINCIA Catalunya mostra el seu desacord en alguns dels punts de les conclusions del Comitè d'Estudi del Procés Constituent?

Per què la majoria de mitjans han ignorat el comunicat de REINICIA?

La resposta a aquestes preguntes i molt més les podeu trobar en el darrer programa de


Convidats: 
Mireia Galceran, politòloga
Jaume López, politòleg i portaveu de REINCIA Catalunya
Jordi Vilarasau, metge, exsecretari ANC
Jaume Marfany, membre REINCIA Catalunya i exvicepresident ANC

La visió catalana del món (Vídeo programa La clau de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el divendres 22 de juliol de 2016
Convidats:

Arnau Puig doctor en Filosofia, Catedràtic i Professor Emèrit (jubilat) a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundador de la revista l’Algol i del Grup artístic DAU AL SET. Filòsof i Crític d’art. Ha escrit i publicat molts assajos sobre filosofia i sobre temes d’art actual. President del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Creu de Sant Jordi 1992 i Premi Nacional de Cultura 2012. Actualment exerceix la crítica activa al diari Avui i a la revista Bonart.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dijous, 21 de juliol de 2016

La visió catalana del món (Davantal de La clau de la nostra història)


Filosofia és una paraula que provés del grec i que vol dir “amor per la saviesa”.

Avui, a La clau de la nostra història, intentarem reflexionar sobre el caràcter català i la visió de la realitat que li és implícita. Ho farem de la mà de la filosofia i d’un dels grans filòsofs contemporanis el Doctor Arnau Puig.

El doctor Arnau Puig és doctor en Filosofia, Catedràtic i Professor Emèrit (jubilat) a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Fundador de la revista l’Algol i del Grup artístic Dau al setFilòsof i Crític d’art. Ha escrit i publicat molts assajos sobre filosofia i sobre temes d’art actual. President del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Creu de Sant Jordi 1992 i Premi Nacional de Cultura 2012.

Actualment exerceix la crítica activa al diari Avui i a la revista Bonart.

Ente les moltes obres escrites i publicades pel doctor Puig, per tal de donar forma al programa d’avui ens centrarem en una que va sortir al carrer recentment, l’any 2015. El seu títol: “La filosofia de la immediatesa”, que porta com a subtítol “1714 bressol sagnant del pensament català”.

En aquest llibre se’ns proposa pensar i reflexionar sobre com la desfeta que va significar la Guerra de Successió va esdevenir la frontissa que va fer canviar el pensament català.

La guerra del 1714 i el decret de Nova Planta del 1716, que nega l'establiment d'una via catalana, produeix un “despertar de la consciència”. És la filosofia de la immediatesa, que respon a una actitud, a una consciència, a una filosofia de la vida que es dedueix de la immediatesa de l'existir.

Als catalans, com diu Arnau Puig, “la realitat se'ls planta a les mans”. I neix la dissidència i la diversitat, perquè la realitat pot ser d'altres maneres que no la imposada. I la moral de la filosofia del sentit comú no s'instal·la en una moral absolutista i transcendent, que és al costat de la teologia del poder de Castella la Nova al segle XVI i que perdura encara avui, sinó una ètica derivada del dret consuetudinari i dels costums. 

dimarts, 19 de juliol de 2016

L'Espill de Jaume Roig (1)


L’Espill de Jaume Roig pot semblar, en aparença,  un senzill  relat que ens descriu les maldats i els enganys que, per part de les dones, el protagonista narrador ha hagut de patir durant la seva vida. Les intencions i objectius de l’obra, com podrem veure més endavant, van molt més enllà de la simple història d’aventures i desventures amoroses  que un home ja madur explica a un jove nebot seu.

L’Espill, a través de la narració de les aventures i desventures del personatge protagonista, se’ns presenta amb un doble objectiu: el d’ensenyar i alliçonar i, també, el de divertir. I, més encara, l’autor vol, amb l’Espill, provocar un debat a l’entorn de la llengua literària que es feia servir a la València de l’època. També pretén, doncs, crear una polèmica literària  i cultural.

L’ideal doctrinari que mou Jaume Roig a escriure l’Espill és ben clar: per una banda, ensenyar els joves que s’han de mantenir apartats de les dones i, per l’altra, establir una moral final, la d’un model de vida seriosa, gairebé ascètica. I aquest ideal se’ns fa ben present en l’obra. El narrador, en primera persona, s’adreça al seu nebot per tal de convèncer-lo de la maldat intrínseca de les dones. Amb aquest recurs, l’autor no fa res més que recollir la tradició literària anterior i fer servir un dels recursos característics de les obres morals. Roig, per tal de donar forma a aquesta lliçó moral i dotar-la de sentit de l’humor, se serveix d’un tipus de discurs molt present a l’època: el discurs misogin. Un discurs que cal situar dins del debat sobre la condició femenina que, durant el segle XIII, pren una rellevància important a partir de l’obra De eruditione filiorumnobilium del dominicà Vicent de Beauvais.

Roig, doncs, escriu la seva obra dotant-la d’uns trets característics que ens condueixen, directament, als tractats morals de clares funcions doctrinàries i didàctiques. Ja hem citat el recurs a l’autobiografia per tal d’adoctrinar un familiar molt proper. N’hi ha d’altres, però: el fet de confegir l’obra amb una certa semblança al sermó, on la consulta i el prefaci serveixen per a una declaració de principis, tant ètics com estilístics; el llibre tercer, el més apologètic i adoctrinador de l’obra, que confirma –a través de les auctoritats- el discurs misogin i moralista expressats pel protagonista en els dos llibres  anteriors.

L’Espill vol ensenyar, però també vol divertir. I per això introdueix en el text situacions i formes que havien de produir, sens dubte, la rialla –o riallada- del públic lector. L’ambigüitat, el doble sentit, la manipulació i tergiversació de textos de tota mena, fins i tot de la mateixa Bíblia. Una comicitat que pot anar des del recurs fàcil de la broma o de l’escena misògina, fins a la comicitat més subtil a través de la ironia i de l’habilitat retòrica.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Els negocis tèrbols de Cambó a l'Argentina (VÍDEO de La clau de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el divendres 15 de juliol de 2016
Convidats:

Borja de Riquer, historiador, va ser catedràtic d’Història Contemporània a la UAB, especialista en els segles XIX i XX. Dins de la seva extensa obra, ha publicat llibres sobre el catalanisme polític i la pròpia figura de Francesc Cambó.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

divendres, 15 de juliol de 2016

Els negocis tèrbols de Cambó a l'Argentina (Davantal de La clau de la nostra història)


Encara hi ha episodis històrics que abasten la primera meitat del segle XX que desconeixem i d’altres que no hem pogut conèixer de manera rigorosa fins fa molt poc.

La Compañía Hispano Americana de Electricidad (coneguda per les seves sigles, CHADE) va ser una societat espanyola que va heretar el servei d’electricitat de Buenos Aires de la seva antecessora, l’alemanya CATE.

A l’Argentina, la dècada dels anys 30 i 40 del segle passat va ser denominada “La dècada infame” a causa de les implicacions de diverses empreses, entre elles la CHADE,  en afers polítics de considerables dimensions.

La CHADE va ser un invent de Francesc Cambó l'any 1920 per impedir que l'alemanya CATE, la principal companyia d'electricitat de l'Amèrica Llatina, fos decomissada pels aliats després de la Primera Guerra Mundial. En ser oficialment espanyola -encara que els espanyols mai tingueren més del 20% del seu capital-, la companyia ja no podia ser tocada.
Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, va ser un dels màxims responsables de la companyia CHADE i, com a tal, va relacionar-se amb els sectors financers i empresarials europeus més importants de l’època. Home destacat en l’explotació de les empreses elèctriques, va augmentar considerablement la seva fortuna amb operacions financeres a l’Argentina.

El nostre convidat d’avui, l’historiador Borja de Riquer, ha estat un estudiós del tema i ens podrà explicar com després de trobar documents inèdits que ho confirmen, avui coneixem les pràctiques corruptes de Francesc Cambó que, com a fundador i un dels principals directius de la Companyia, va practicar de manera sistemàtica el suborn a presidents del Govern, polítics i periodistes i va afavorir les infiltracions dins dels partits polítics i el finançament de campanyes contra les nacionalitzacions.

Avui, a La clau de la nostra història, parlarem dels “Negocis tèrbols de Cambó a l’Argentina”.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Consulta referèndum ANC. Votaré sí


La gent de l’ANC ja ha començat a votar, telemàticament, donant resposta a la pregunta que se li formula des del Secretariat Nacional:

Des de les bases de l’Assemblea hem demanat sempre que es consultés al màxim possible als associats i que s’introduís el vot telemàtic per facilitar-ne la participació. Ja ho tenim. Consulta i vot per Internet. No tenim, doncs, cap mena d’excusa per a no participar-hi.

Com més gran sigui la participació, més força tindrà el resultat. Parlo de força, no de legitimitat, perquè tots som conscients que la gent que no vota, no compta i, en una consulta, els resultats es mesuren i es valoren per la quantitat de sís i de nos.

Durant aquests darrers dies hem estat sotmesos a un seguit d’opinions, a favor o en contra, de l’opció del referèndum d’independència. En contra, destaquen les d’alguns opinadors d’alt nivell com poden ser l’Hèctor López Bofill, en Xavier Sala-Martín, en Salvador Cardús o en Germà Bel. A favor em quedo amb les d'en Pere Pugès i Jordi Graupera. Malgrat ser d’alt nivell, les hem de veure com el que són, opinadors, persones que manifesten una opinió personal més ben o més mal argumentada.

En el món de les xarxes hi ha, com ja és habitual, de tot i molt. La Xarxa és el lloc ideal per expressar les opinions més viscerals, les que sempre van a la contra d’algú o d’alguna cosa. En el tema que ens ocupa, no deixen mai de sorprendre’m les persones que votaran no basant-se en arguments "de tan pes" com “és fer seguidisme de la CUP”, “si el SN de l’ANC hi fa campanya a favor, jo hi votaré en contra” “estic cansat de votar, DUI ja” i alguns altres que per raons estpetiques prefereixo no publicar.

Puc entendre el no al referèndum si està basat en uns arguments sòlids, amb els quals puc estar o no d’acord, però que es basen en una visió dels fets i de la situació política, malgrat ser, com no pot ser d'altra maners, una visió sempre subjectiva, però que pot estar ben apuntalada per l’argumentació. No puc entendre el vot a la contra, el vot negatiu (en el sentit filosòfic del terme), el vot visceral mancat de raciocini, intel·ligència i estratègia.

No cal que us digui que el meu vot serà afirmatiu. Ja n’he explicat abastament els motius i els meus arguments en altres articles. Repasseu, si ho voleu, Com culminem el procés? (Full de ruta JxS)Referèndum vinculant... Com culminem el procés?. Referèndum? Mentre esperem l'ANC..

Podem passar hores i hores discutint el que podria haver estat. Podríem haver aprofitat millor el 9-N de 2014. Podríem haver fet eleccions la primavera del 2015. Podríem haver tingut una veritable candidatura unitària per al 27-S i no una coalició entre dos partits i algun afegitó. Podríem haver guanyat amb més claredat encara les eleccions. Podríem haver aconseguit una unitat d’acció clara, decidida i estable entre la CUP i JxS. Podríem.... El passat, però, passat està.

Tenim l'escenari i la situació política que tenim. Insegura i fràgil. Cal, més que mai, molta intel·ligència i una gran estratègia.

L’únic que uneix l’independentisme és el SÍ. La resta, qualsevol altre tema, ens divideix. L’únic que ens uneix és el desig d’esdevenir una República catalana independent. La resta, el que vulgueu, ens divideix.

No és el mateix sobiranisme que independència (llegiu l’interessant article de Jaume López, Referèndum i procés constituent). L’únic que ens apropa dins del món divers del sobiranisme és el Dret a Decidir. La resta, ens divideix i ens separa.

Per mi queda molt clar que l’únic que ens uneix a tots plegats, independentistes i sobiranistes, és la idea del referèndum. La resta, remarquem-ho de nou, només ens separa i ens divideix.

Sempre hem tingut el mateix objectiu. Sempre hem patit el mateix problema. 

Des de sempre, l’objectiu, i alhora el problema, ha estat el mateix: sumar, sumar, sumar... Només quan la suma sigui inqüestionable podrem dir que hem guanyat.


dimarts, 12 de juliol de 2016

L'ànima dels poetes. El pensament ens fa humans


Durant la nit del franquisme, ETA va ser una organització armada que comptava amb el suport, explícit o implícit, de totes les forces democràtiques que supervivien en la clandestinitat. Arribada la transició, ETA va anar quedant cada vegada més marginada i, a banda del moviment abertzale a Euskalherria, només l’independentisme català de l’època establia una mena de lligam, barreja de simpatia i admiració. Tot això, però, es va anar acabant a mesura que ETA cometia accions cada vegada més condemnables i execrables. 

De fet, però, no volia escriure sobre ETA, sinó sobre l’article que me l’ha fet reviure i recordar-la en els seus moments, potser, més salvatges i horribles. “Despullament” és un dels articles del llibre “L’ànima dels poetes”. Narcís Comadira comença parlant-nos de la tardor, l’antiga primavera d’hivern que significa el despullament de l natura.

Bientôt nous plongerons dans les froides tenèbes. Un vers sobre la tardor del gran poeta francès Charles Baudelaire, el poeta de l'Spleen (Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle). La tardor, l’estació del despullament, l’estació avantsala de l’hivern en què la fredor, la nit i la tristesa cauen damunt de terres i persones, condueix el poeta a recordar un home que pensava que pensar és allò que ens distingeix de les bèsties. L’home que va ser abatut per un tret covard i assassí. Un tret que volia assassinar també, sense aconseguir-ho, el pensament i el diàleg.

“Pensar. I com que pensar no vol dir tancar-se en els propis pensaments, sempre a punt de l’encastellament orgullós, sinó mantenir-los oberts als processos de pensament dels altres. Com que pensar vol dir una constant feina de correcció damunt dels propis pensaments, aquell que creu en el pensament, creu en el diàleg, perquè espera que en el pensament de l’altre pot haver-hi una espurna d’aquella veritat que persegueix el pensament col·lectiu”.

Espriu va dir que “el mirall de la veritat es va trencar en mil trossos”. Orgullosos, vanitosos i ignorants creiem estar en la possessió de la veritat absoluta, quan l’únic que tenim –i podem sentir-nos afortunats- n’és només un simple fragment.

“No es pot dialogar amb la irracionalitat, però sí amb el pensament; per més allunyat que estigui del que ens és propi. La raó no existeix, la construïm amb les aportacions més diverses, mentre siguin raonables. Mentre arrelin en el pensament i no en les vísceres. Mentre tots estiguem disposats a sacrificar alguna cosa de nosaltres, alguna cosa d’aquell pensament que tant ens satisfà, per construir un pensament més just i conformat a la llibertat de tots.”

Quanta raó, quanta veritat acumulada ressona en aquestes paraules! I quant difícil i complicar és de poder-les aplicar, de poder-nos-les aplicar individualment a nosaltres mateixos!

Aquestes reflexions són aplicables en qualsevol dels àmbits de la nostra vida. També, al moviment independentista català. Fins ara, hem fet un llarg camí ple de dificultats per arribar on som ara. Tres-cents anys de lluita i sacrifici, però també tres-cents anys d’evolució del pensament, de configurar diverses raons, diversos pensaments; de sacrificar també petites parcel·les de nosaltres i de les nostres raons individuals per acabar aconseguint un pensament racional, potent i majoritari.

“Perquè, en definitiva,  és de la llibertat del que es tracta. De la construcció de la  màxima llibertat per a tothom. Llibertat que vol dir autodeterminació que serveixi la solidaritat. Sense independència personal i col·lectiva, sense autodeterminació de les persones i dels pobles, no hi ha projectes comuns de futur, no hi ha possibilitats de construcció d’espais de convivència. Només hi ha domini i subjecció, que sempre són llavors d’odi i de violència.”


Pensem-hi...