dissabte, 30 de juliol del 2016

Josep... Maria Victòria... Santi... Ni que només fos...


Josep... Maria Victòria...

No puc trobar paraules pròpies. No puc... Només se m’ha acut cercar el refugi, l’aixopluc, la serenor, el crit silenciós de les paraules d’altres. És complicat i difícil  expressar la barreja de sensacions i sentiments que en aquests moments s’agiten dins meu, com onades violentes en un mar en calma.

Josep... Maria Victòria....

Carlos Fuentes, escriptor i intel·lectual mexicà, expressa cruament el que significa la mort de les persones estimades per a aquells que continuem el camí: “Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que amamos.”

Som conscients que tant com hi ha vida hi ha mort. Que la mort és la fi d’un camí que iniciem en el moment del naixement i que ignorem on i quan n’és el final. La mort, però, acostuma ser molt injusta, sobretot quan arriba a la infantesa o a la joventut. És la injustícia d’aquesta mort la que et fa elevar als cels el crit silenciós de la indignada impotència. 

Josep... Maria Victòria... vosaltres que vau haver de patir en la pròpia carn i en l’esperit, on fa més mal, el dard enverinat que us va llençar la Mort quan va apartar de vosaltres el vostre fill, en Santi.

“La muerte para los jóvenes es naufragio y para los viejos es llegar a puerto.” Les paraules de Baltasar Gracián són clares i colpidores. Cap de vosaltres havia arribat encara a port. Tots tres, Josep, Maria Victòria, Santi, heu patit el naufragi més dolorós que una família pot arribar a imaginar.

Josep... Maria Victòria....

No es hem pogut dir adéu com calia. La Dama Blanca de cor negre i sense sentiments se us ha endut maldestrament i amb massa pressa: 

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort

A mi, a la gent que us estimava, només ens queden les paraules d'Isabel Allende: “La muerte no existe, la gente sólo muere cuando la olvidan; si puedes recordarme, siempre estaré contigo.”

Em queda només el quadre que em vas fer, Maria Victòria, i que penja ostentós i amb orgull a la paret de casa meva. El nostre símbol de llibertat amb les paraules profètiques d’en Francesc Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

Josep... Maria Victòria... Santi

Us recordarem i us enyorarem sempre.
  
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

                                                                                      (Rosa Leveroni)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada