dijous, 29 de setembre de 2016

El roman del Jaufré (3. La lliçó moral)


A l’Edat Mitjana, el concepte de literatura tenia una clara dimensió ètica. Les obres de l’època, d’una manera o altra, recollien sempre algun tipus d’ideologia o d’intenció moral. El Jaufré no podia ser menys i així semblen demostrar-ho alguns dels seus passatges. 

L’autor del Jaufré vol fer arribar als seus oïdors un clar missatge moral de suport als valors de la cortesia, als valors de l’ordre social i moral establert. Vol, doncs, transmetre un model a imitar per a la societat. El protagonista aconseguirà restablir l’ordre social, però també l’individual i ho farà mitjançant les virtuts cavalleresques que ha anat desplegant al llarg de l’obra i, també a través de l’amor i la cortesia. 

Un bon exemple d’una de les fases en què se situa el restabliment de l’ordre social, el podem trobar en el fragment El judici de la cort, del capítol XVI. Taulat de Rogemont, el personatge que representa els valors oposats als de la cavalleria, el personatge que amb la seva aparició inicial havia significat una afronta social i individual, el personatge que ha estat el desencadenant de les aventures del Jaufré, ha estat finalment vençut. El capítol es tanca amb el triomf de la raó i de la justícia de la cort. Tot el que s’havia malmès–l’ordre social i moral- comença, doncs, a retornar al seu lloc.

Vençut Taulat, Jaufré retorna a la cort la seva vertadera funció, la d’impartir justícia. Un dret que qualsevol pot anar a sol·licitar. Aferma el rei Artús –i per extensió al rei Jaume- com un rei noble, magnànim i just. Un rei  -el “millor que mai hi ha hagut”- en el qual predominen els valors cavallerescos com la indulgència i el perdó per damunt de l’altivesa. Però, sobretot, el destaca com un rei justicier.

Jaufré ja pot, doncs, buscar la seva felicitat personal i ho farà a través de l’amor que sent per Brunissèn. Un amor que l’autor sembla voler centrar en els valors de la fin’amors trobadoresca. El personatge de Brunissèn, però, expressa un criteri força contrari amb la defensa que fa del matrimoni d’amor (una altra de les semblances amb les novel·les de Chrètien). Brunissèn li demana a Jaufré que, com a prova del seu amor, accepti el matrimoni. Jaufré no ho dubta en cap moment i ho accepta. El matrimoni serà aprovat per Melian i pel rei Artús i així es confirmarà el reconeixement social del casament de Jaufré i Brunissèn. No hi ha, doncs, defensa de l’amor adúlter basat en les relacions de vassallatge i és només dins del matrimoni que tindrà lloc el fach (“acte amorós”). La proposta moral de l’autor resulta força evident.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Monument a Colom o... sense pensament hi ha el dogma


La CUP, acostumada a obrir certes polèmiques, n'acaba d'encetar una de nova amb la proposició que té previst de portar a debat a les portes del 12 d'octubre: la retirada del monument a Cristòfor Colom situat a la part baixa de la Rambla. 

"Cristòfor Colom i el respecte al coneixement" , de Jordi Bilbeny, és. no només un interessant article, de lectura obligada, sinó que el considero imprescindible abans d'engegar un debat estèril. Perquè no hi ha res més pobre i inútil que debatre un tema sense tenir la informació indispensable que, irremissiblement,  ens condueix a un parlar per no callar. 

Després de llegir Bilbeny, us recomano també que feu un cop d'ull a dos dels capítols emesos de La clau de la nostra història



De ben segur que us aportaran informació i, en paraules d'en Bilbeny, "sense informació no hi ha idees. Sense idees no hi ha pensament":

Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat. Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense pensament hi ha el dogma. 

"Sense pensament hi ha el dogma...." I qualsevol dogma, en paraules del poeta i filòsof romanès, Lucian Blaga, "qualsevol dogma és una idea armada virtualment amb tots els mitjans del terror"
  • dimarts, 27 de setembre de 2016

    La gènesi de la burgesia industrial catalana (Davantal de La clau de la nostra història)


    Durant el segle XIX es produeixen a Catalunya les transformacions econòmiques i socials derivades de la industrialització.

    Molts historiadors situen els fabricants d’indianes (teixits de cotó estampats per una sola cara) en els orígens de la burgesia industrial catalana. Segurament és així, no només a Catalunya, sinó a la major part de països capdavanters de la industrialització a Europa. En especial en aquells en què l’etapa manufacturera de la industrialització es va recolzar sobre lai important indústria d’indianes.

    A finals del segle XIX i principis del XX, a Catalunya es produeix un nou impuls industrial que es diversifica. La indústria tèxtil continua com a sector hegemònic, però comencen a aparèixer i a desenvolupar-se nous sectors com el financer i el metal·lúrgic.

    És una etapa de creixement, dinamisme i progrés en què es posa de manifest la vitalitat de l’economia catalana i de la seva burgesia, que es diferenciava de la resta de l’Estat espanyol..

    La revolució industrial no és gens fàcil per a Catalunya. D’una banda, el país no disposa de matèries primeres ni recursos energètics propis. De l’altra, la debilitat d’un mercat espanyol que no ha generat una revolució agrària similar a la nostra en les dècades anteriors.

    A més, a la indústria nacional catalana li calia defensar-se de la competència dels productes europeus en general i dels anglesos en particular. Per això, els fabricants catalans pressionaven l’Estat espanyol a favor de mesures econòmiques proteccionistes. Una vegada més, però, la política de l’Estat, vinculada als grans interessos comercials, a marginar el país, la seva indústria i la seva economia afavorint el lliure canvi.

    El segle XIX marca també l’origen de la classe obrera industrial i la seva expansió. Els moviments obrers lluiten per millorar les dures condicions de vida de la població obrera al llarg tot aquest segle. A finals de segle s’inicia una etapa de conflictivitat i d’accions dels moviments socials.

    Els vapors al pla de Barcelona. Els eixos industrials al Maresme, al Vallès Occidental, al Garraf, al Camp de Tarragona i al Baix Camp. Les fàbriques i les colònies a les  conques fluvials dels rius Ter, Llobregat, Cardener i Anoia . La indústria siderometal·lúrgica.

    La construcció de la xarxa ferroviària amb la inauguració de la línia fèrria Barcelona-Mataró el 1848.

    El 1844, el Banc de Barcelona. Les caixes d'estalvi, que fomenten l'estalvi dels treballadors i són un instrument de previsió en cas de malaltia o vellesa.

    La modernització del camp, malgrat la fil·loxera, és irreversible i la maquinària de nova factura optimitza el treball i la producció agrària.

    Avui, a La clau de la nostra història parlarem de la gènesi de la burgesia industrial catalana.

    diumenge, 25 de setembre de 2016

    Llengua, cultura i llibertat! Quinze anys de la CAL d'Esplugues


    Parlament que havia de ser llegit al Sopar per la Llengua del 23 de setembre de 2016, 
    dins del marc del Correllengua d'Esplugues 2016

    Benvingudes i benvinguts a aquest Sopar per la Llengua, emmarcat dins dels actes del Correllengua 2016 d’Esplugues. Gràcies per ser aquí amb nosaltres.

    Aquest Sopar per la Llengua vol ser també un petit homenatge als escriptors i escriptores d’Esplugues. Així, donem la benvinguda a:

    Pilar Belda, Adelaida Castells, Carles Coloma, J. Miquel Garcia, Marta Mallol, Pau Morillo, M. Carmen Parreño, Joan Puiggròs i Joan Verdaguer.

    Tots ells compartiran taula amb el nostre convidat especial, Vicenç Villatoro....

    Enguany, el Correllengua d’Esplugues compleix 15 anys, els mateixos, pràcticament que el nucli de la CAL que l’ha estat organitzant ininterrompudament. 

    Des del 2002 fins ara la CAL d’Esplugues us ha convidat cada any a participar d’aquesta festa reivindicativa que significa el Correllengua. De la mateixa manera i des del 2002, la CAL d’Esplugues ha fet una feina constant i tenaç basada en els tres eixos que marquen el nostre lema: Llengua, Cultura i Llibertat.

    Diu la dita que “És de ben nascuts ser agraïts”...

    Per això, ara i aquí, en el marc d’aquest Sopar per la Llengua, volem fer evident el nostre agraïment a la gent que, des del 2002, ha treballat amb nosaltres durant aquests 15 anys. Sobretot als que en els moments més complicat s'ha mantingut sempre al peu del canó. No diré noms, perquè cadascú sabrà molt bé identificar-s'hi en cada acte, en cada acció, en cadascuna de les feines.
    En primer lloc, als que heu fet possible aquests 15 Correllengües... la gent de la CAL i de totes les entitats que en un o altre moment hi heu col·laborat.

    Als bojos que l'any 2005 vau fer realitat un programa de televisió, CAL parlar de Llengua, que va emetre més de 60 capítols d’una hora de durada per ETV Llobregat...

    A tots els que, a partir del 2004, vau creure en aquells Sant Jordi's que van anomenar "d’apropament cultural", Aquells actes que vam iniciar amb un acte conjunt amb el Centro Cultural Andaluz Macael i el Centro Aragonés d'Esplugues i que van seguir amb "apropaments" al poble amazig, gallec, l'ètnia bobi de Guinea... I també els "apropaments a la Franja i al País Valencià. O la trobada amb el poble gitano, el flamenc i la rumba catalana de les terres de Lleida,

    Als que el 2006 vau portar a Esplugues l’art de la cançó improvisada, l’art de glosar....10 sessions on vam començar a conèixer la glosa menorquina, la jota improvisada, la cançó de ximbomba de Mallorca, la cançó de pandero, el garrotin, les nyacres....

    A la gent de la CAL que el dilluns 19 de gener de 2004, vau convocar a la Sala d'Actes del Puig Coca una primera reunió per impulsar la Coordinadora d’Entitats de Cultura Popular que, ara i avui, és una realitat.

    A tots els que des del 2008, heu fet i feu realitat el projecte Xerrem a Esplugues. Una eina de treball molt important que facilita l’aprenentatge del català, la cohesió social i el coneixement i estima del país i la seva cultura.

    Als que heu fet possibles exposicions, actes, xerrades...
    Segur que em deixo moltes coses, petites feines (com la de mantenir un bloc, un twitter, un facebook... participar en fires i mostres d'entitats....enganxar milers de cartells...) que, de manera, de vegades silenciosa, de vegades anònima, han estat fent la gent de la CAL durant aquests 15 anys.

    La memòria històrica sempre és important. Per això, aquestes modestes i senzilles paraules en homenatge a la gent que ho ha fet possible. 

    Quinze anys de feina... Quinze anys treballant per la Llengua, la Cultura i la Llibertat. 

    El català amb més poder de la nació catalana (Vídeo del programa La clau de la nostra història)

    Ja podeu veure el darrer programa de
    Emès per ETV llobregat el dimecres 21 de setembre de 2016

    Ramon Frederic de Vilana-Perles 

    el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya  


    Convidats: 
    Sa Excel·lència Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa capità de la Coronel·la, Ciutadà honrat de Barcelona, Protonotari del regne, col·laborà en la redacció de les darreres Constitucions Catalanes de 1701 i 1706.

    Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

    dijous, 22 de setembre de 2016

    Sa Excel·lència Ramon Frederic de Vilana-Perles (Davantal de La clau de la nostra història)


    Benvingudes i benvinguts al primer programa de la segona temporada de La clau de la nostra història.

    Engeguem aquesta nova temporada amb l’ànim i la il·lusió de continuar oferint-vos programes que ens permetin conèixer la veritat del  nostre passat per entendre millor el present. Passat i present ens permetran afrontar el futur amb moltes més garanties d’èxit.  
     
    Avui viatjarem fins a finals del segle XVII i principis del XVIII per parlar amb, segurament, el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya. Un personatge que va moure els fils de la Guerra de Successió de 1700 a 1714 i fins al 1735.

    Alguns diríeu que parlar directament i en persona amb un personatge de fa més de 300 anys és impossible... La Clau de la nostra història ho hem aconseguit, gràcies al senyor Sebastià Sardiné.

    Sebastià Sardiné és advocat expert en el món empresarial. Màster en Comerç i Legislació Internacional: Diplomat en Màrqueting a Internet. Diplomat en impostos i altres especialitats. Assessor d’empreses.

    Ha publicat articles de tema polític i econòmic en diferents mitjans de comunicació. Ha publicat poesia, novel·la i és l’autor de la Biografia de RAMON FREDERIC DE VILANA PERLES i CAMARASA.

    Gràcies a Sebastià Sardiné avui tenim l’honor de presentar-vos a Ramon Frederic de Vilana Perles i Camarasa, Marquès de Rialp.

    CAPITÀ DE LA CORONELA anys: 1684 i 1697, primera companyia dels gremis, tercer batalló de notaris públics. Ramon Frederic Vilana Perles, participà en la defensa de Barcelona durant el setge de 1697-98 que finalitzà amb la Pau de Rijswijk.

    CIUTADÀ HONRAT DE BARCELONA tres vegades, el 1681, el 1681 i el 1698.

    Intervé en la organització del que seria llavor conegut com a PACTE DE GÈNOVA, entre la Gran Aliança (Anglaterra, Holanda i altres països) i els prohoms Vigatans en nom de Catalunya, per afavorir que l’arxiduc Carles d’Àustria fos reconegut com a Rei Carles III

    L’entrada de l’Arxiduc a Barcelona com a rei Carles III, afavorí que fos nomenat PROTONOTARI de la CORONA D’ARAGÓ el més alt càrrec del regne, desprès del rei, és clar. 

    Va col·laborar en la compilació de les Constitucions catalanes de 1705-1706, ja reformades per Corts de 1701-1702, fent jurar, en català, el furs i drets de Catalunya a Carles III, signant tots i cada un dels articles de les Constitucions i Actes de Corts celebrades durant 1705-1706,  les darreres Constitucions que Catalunya ha tingut.

    dimarts, 20 de setembre de 2016

    Torna LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA

    Demà, dimecres 21 de setembre, al es 21.30h, per ETV Llobregat iniciarem la segona temporada (segona època) de LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA.

    La temporada passada vam emetre un total de 27 capítols que podeu visionar o recordar a ETV a la carta.

    Enguany, en el primer capítol podrem gaudir d'una entrevista excepcional i única. Salvant els límits del temps, tindrem amb nosaltres Sa Excel·lència RAMON FREDERIC DE VILANA-PERLES I CAMARASA que, travessant el túnel del temps, ha volgut visitar Catalunya per, en les seves pròpies paraules, "viure i veure, veure i viure l'11 de Setembre de 2016.
    Demà, doncs, teniu una cita amb l'home amb més poder que mai ha tingut Catalunya. La persona que va moure els fils de la Guerra de Successió de 1700 a 1714 i fins al 1735.

    Recordeu que també podeu seguir el programa en directe per Internet a http://etv.cat/en-directe

    diumenge, 18 de setembre de 2016

    El roman del Jaufré (2. La relació entre el rei Artús iel rei Jaume I)


    S’han barrejat diverses hipòtesis per establir la data en què va ser escrit el Jaufré. Una d’elles, situava la data de redacció durant la segona meitat del segle XII, cosa que obligaria a haver d’explicar l’aparició del romanç francès a partir de la cort d’Alfons el Trobador. Semblava afirmar aquesta hipòtesi el fet que el trobador Giraut de Bornelh cités el Jaufré en uns versos de finals del segle XII. Una altra hipòtesi, però, situava el text en els anys previs a la batalla de Muret i convidava, doncs, a trobar-hi certes referències a la croada contra els albigesos. Una tercera hipòtesi,  argumentava que la datació podia correspondre als primers anys del regnat de Jaume I i finalment, la darrera i sembla que més encertada, seria la de situar el text dins del període final del govern del rei Jaume, aproximadament entre els anys 1272-1276. Una data que és la conseqüència lògica de determinades relacions textuals que es poden extreure de l’obra.

    Anton M. Espadaler  basa la seva hipòtesi de datació en les referències textuals i literàries que apareixen o s’insinuen en el text. D’una banda, hi ha una utilització reiterada d’un gènere trobadoresc tan característic com és l’alba , un gènere que no apareix en la poesia amorosa fins a principis del segle XII. L’episodi dels leprosos és també una font que ajuda a detectar la data de redacció de l’obra. Aquest episodi, escrit en clau de farsa, ens ofereix, per una banda, una descripció completíssima del malalt i de la malaltia i, per una altra, s’hi reflecteixen tot un seguit de coneixements sobre aquesta malaltia que, gairebé amb seguretat, no deurien de circular per la cort fins a la segona meitat del segle XII. Dins d’aquest episodi, en els versos 2252 al 2256, es descriu com la mare empaita el leprós que se li ha endut el fill. Aquests versos corroboren corroboren també la hipòtesi de la datació del Jaufré, ja que semblen inspirats en una obra, la Llegenda àuria, escrita entre 1261 i 1266. No podem afirmar-ho així, sinó que el que és evident és que les dues obres tracten de manera similar el tema.

    D’altra banda, Espadaler ha observat una vinculació molt estreta entre els elogis que l’autor del Jaufré fa del rei d’Aragó (versos 58-63) i els que el trobador Cerverí de Girona dedica al rei Jaume en el seu poema Maldit-bendit (versos 525-526). En ambdós poemes, els adjectius emprats per descriure el rei són idèntics i les lloances s’escauen perfectament a la figura de Jaume I. De la mateixa manera, també sembla detectar-s’hi la influència del Sermó, del mateix Cerverí, en el final de l’obra.

    A més d’aquests arguments, Espadaler cita la importància de la lamentació per la decadència de costums en la cort del rei Artús (versos 2564-2630) i relaciona de manera directa aquest fragment amb els problemes que el rei Jaume patia a la cort de l’època i, més concretament, amb el projecte que tenia el rei de fer una croada a Terra Santa. Tot sembla apuntar, doncs, a la datació esmentada, que situaria l’autoria del Jaufré entre els anys 1272-1276.

    dimecres, 14 de setembre de 2016

    El roman del Jaufré (1. Més que una novel·la artúrica)


    El Roman de Jaufré és una novel·la artúrica escrita en occità. Una obra esmentada per alguns trobadors de la segona meitat del s XII i, que presenta influències literàries d’obres datades al començament del XIII. Això pot fer sospitar que l’obra és deguda a dos autors —cosa que afirma el mateix text—, un que treballava vers el 1170  i un altre que va fer una refosa de la seva feina  —el text avui conservat— a la primera meitat del s XIII. Podria ser, fins i tot, que un dels dos autors del Jaufré fos català, o tots dos, perquè la llengua del poema deixa entreveure alguna de les característiques lingüístiques dels trobadors catalans que escrivien en occità.

    He començat dient que el Jaufré és una novel·la artúrica escrita en occità. Aquesta afirmació definiria, de manera massa simple, què és i què significa el Jaufré dins del marc de la literatura medieval del segle XIII. És cert que avui dia podem considerar el Jaufré com una novel·la i també és veritat que en l’obra s’hi poden identificar tots els tòpics i recursos propis de la narrativa artúrica. És cert, també, que el Jaufré demostra una gran coneixença de l’obra de Chrétien de Troyes, amb fragments i passatges que recorden obres com l’Ivain, Cligès, Perceval, Lancelot o els aspectes importants que comparteix amb l’Yder. Tot això és irrefutable, però també és del tot indiscutible que el Jaufré conté prou elements que el diferencien de les narracions del cicle artúric.

    Descriuríem el Jaufré com una narració que va ser escrita per ser recitada (difusió oral). Una narració que hauria estat basada en alguna història curta anterior contada pels joglars i que seria, doncs, força coneguda.  L’autor l’amplificaria i, seguint els criteris literaris imperants a l’Edat Mitjana, “imitaria” les novel·les del cicle artúric a fi de captar i estimular l’atenció del seu públic. Reescriurà, doncs, dins del concepte medieval de les autoritats, una narració curta coneguda, tot aplicant-li un procés “d’arturització”. Això farà que, en reproduir escenes, frases i tòpics coneguts, es produeixi la reacció favorable immediata del públic i el consegüent reconeixement vers l’autor.

    dilluns, 12 de setembre de 2016

    Fossar 2016: Llengua, cultura i llibertat!


    Intervenció, en nom de la CAL, al Fossar de les Moreres 2016 sota el lema: "Unitat per la independència. Prou agressions al català"

    Visca la terra!

    Volem la independència. Tots els que volem la independència, però, per motius diferents. Alguns coincidents i d'altres no tant. Tots tenim la nostra particular visió d'un país nou, d'un país millor i tots sabem que la independència és la millor eina per aconseguir-ho.

    Perquè la independència és només això: una eina. No és la solució màgica de res. L'endemà de la independència continuarà sent necessària la força de la gent, la mobilització per anar construint pas a pas el nou país.  Això és la independència: l gran oportunitat per assolir una societat més lliure, més justa, més democràtica.

    Volem la independència per exercir la nostra sobirania i poder decidir col·lectivament sobre el futur del país.

    Volem la independència per impulsar la regeneració democràtica, per aprofundir en la democràcia... en la representativa...sí...però sobretot en la democràcia participativa i en la democràcia directa.   

    Volem la independència perquè necessitem un Estat que gestioni els nostres recursos, per al desenvolupament econòmic i per al benestar de les persones. Un estat al servei del país i de la seva gent.

    I volem la independència també per la llengua. També pel català.

    L’Estat espanyol ha tingut sempre com a objectiu acabar amb la nostra llengua. Des de l’any 1640, a les terres del Nord fins ara, amb diferents armes, amb diferents estratègies, l’objectiu ha estat sempre el mateix: destruir el català convertint-lo, en el millor dels casos, en una llengua de segona, no necessària per viure al país.

    No són només els atacs persistents contra la immersió lingüística i el model d’escola catalana. Un model que va tenir el consens de tots els grups polítics catalans del moment i que ha estat elogiat pel propi Parlament europeu. Els atacs ens continuen venint de totes bandes i són presents en tots els àmbits d’ús.

    Ahir, als carrers de Perpinyà, més de 10.000 persones es van manifestar per la catalanitat. Una catalanitat que inclou com a factor d’identitat la llengua.

    De vegades, els nostres enemics demostren saber millor que nosaltres quina és la nació catalana. La nació completa. Ens ho demostren de moltes maneres, per una de les més evidents es reflecteix en els atacs a la llengua que cobreixen tot el territori nacional...com ho són els que es fan contra la unitat de la llengua amb el tragicòmic LAPAO o els intents de fer del valencià una llengua diferent o els mil i un problemes que es viuen diàriament i constantment al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya Nord.

    En la futura República catalana, caldrà  tenir ben present l’estatus que han de tenir les diferents llengües que es parlen a Catalunya. I l’únic que no ens podem permetre és que el castellà continuï sent llengua oficial equiparada, en drets i deures, amb la llengua pròpia del país: el català. El castellà no pot ser llengua oficial... a partir d'aquí s'obre un ampli ventall de possibilitats per garantir els drets i el respecte a totes les llengües que es parlen a Catalunya, especialment el castellà.

    La lluita per la llengua forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure. Volem la independència. No només per la llengua... però també per la llengua.

    Acabo ja amb tres apunts finals....

    El primer....Enguany, tots tenim present enn Jordi Carbonell, el gran patriota, torturat i empresonat per parlar català. Tots recordem la seva profètica frase: "Que la prudència no ens faci traïdors". Ara i aquí,  vull manllevar la frase d'en Carbonell: Que el partidisme no ens faci traïdors.... Que el partidisme no ens faci traïdors!

    Segon apunt... Recordem i remarquem que l’objectiu final de l’independentisme és la reunificació de la nació catalana. La independència del Principat només n’és la primera etapa.

    I el tercer, i potser el més important.... Aquests dies tots portem en el nostre cor el record per a aquelles persones estimades que ja no hi són. Alguns són molt coneguts, com la Muriel Casals o en Jordi Carbonell. Jo voldria, però, recordar la gent anònima. Recordar a tots aquells i aquelles compatriotes que, durant més de 300 anys, en situacions molt més difícils i complicades, es van jugar la llibertat i la vida per les nostres llibertats. La República Catalana serà el nostre tribut a totes aquestes persones i generacions que ens han precedit i serà també l’herència que hem de deixar als nostres fills i als nostre néts.

    Llengua, cultura i llibertat!

    Visca la terra!

    dissabte, 10 de setembre de 2016

    Primer programa 5a temporada Vull una resposta

    Ahir, divendres, es va emetre el primer programa de la nova temporada, i ja en són cinc!, de Vull una resposta. 

    Vam poder conversar sobre el proper 11 de setembre, les hipotètiques, però més que probables, terceres eleccions espanyoles i sobre altres temes de l'actualitat política. 

    Els nostres primers convidats van ser la vicepresidenta de l'ANC, Natàlia Esteve, la secretària nacional, Pati Sarrias... i en Joan Puig, editor de directe.cat



    divendres, 9 de setembre de 2016

    VULL UNA RESPOSTA. Iniciem la 5a temporada


    Avui, 9 de setembre de 2016, s’emetrà el primer programa de la 5a temporada de Vull una resposta.

    M’agradaria recordar, ni que sigui breument, els precedents de Vull una resposta. En primer lloc Raons de pes, emès durant l’any 2011. El mes d’octubre d’aquell any s’emetia el primer d’una sèrie d’onze programes que es proposava conversar amb persones destacades dels diferents àmbits professionals, polítics i intel·lectuals per tal d’esbrinar els arguments i raons que fan inevitable que Catalunya s’encamini cap a l’Estat propi.
    En segon lloc, de gener a setembre de 2012 es va emetre La Marxa cap a la independència, 10 programes que informaven abastament dels preparatius, actes, activitats i accions del que va acabar sent la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012.

    El novembre de 2012, emetíem el primer programa de Vull una resposta dedicat al tema de les pensions. No va ser gens fàcil configurar l’estructura definitiva del programa. Les primeres emissions les feia gairebé en solitari i fent tots els papers de l’auca, de director a presentador passant per la producció i els guions. Era evident i necessari que si volíem fer un programa interessant i digne calia comptar amb col·laboradors que aportessin la seva feina per llençar definitivament el programa.
    Tot va començar a canviar per millorar a partir de la incorporació a l’equip de Josep Pedrol que en va assumir les feines de producció i coordinació... i del que calgués. El van seguir en Jaume Antoni Morell, la Xènia Serrat i la Núria Orriols, que s’hi van incorporar en les tasques de guió i presentació. Finalment, es va incorporar la Magda Gregori, presentadora actual i de les darreres temporades del programa. Sense la seva feina, les seves idees i la seva dedicació, res hauria estat possible.

    Des d'aquell mes de novembre de 2012 fins ara hem emès prop de 170 programes (podeu veure els 163 darrers, des del mes de febrer de 2013, a ETV a la carta). Hem pogut viure setmana a setmana l’evolució del procés independentista. Hem intentat aclarir conceptes, comentar informacions, declaracions i els diversos escenaris polítics que hem anat vivint. Hem presentat entitats, organitzacions, projectes, llibres... a l’entorn del procés d’independència. La lluita per un Estat independent que sempre hem volgut presentar com només una eina per construir un país millor i una societat més justa, més lliure i més democràtica.  
    L’equip actual que fem el Vull una resposta, Magda Gregori, Josep Pedrol i jo mateix, continuarem una temporada més al peu  del canó per oferir-vos cada dijous, a les 20h, en rigorós directe per ETV Llobregat, l’actualitat a l’entorn dels temes i qüestions més cabdals sobre el procés d’independència, sobre el present i el futur del nostre país.

    També ens podeu veure en directe per Internet a ETV directe i, posteriorment, torbareu tots els programes a ETV a la carta i també en diferit pels canals associats a la XTDIP.
    Una vegada més, vull manifestar el meu agraïment a tots els que cada setmana han fet possible el Vull una resposta. Començant pels que ens seguiu, ja sigui per televisió o per Internet. A tots els convidats, ja que ells són el centre del programa. Però, sobretot a tots els col·laboradors que he citat anteriorment que, amb el seu esforç i qualitat humana i professional han aconseguit i encara aconsegueixen fer realitat setmanalment el Vull una resposta.

    I, evidentment, a tota la gent d'aquest gran televisió, sempre al servei del país des del 1983, que és ETVLlobregat. 

    diumenge, 4 de setembre de 2016

    Sant Boi 9-S, una ocasió perduda (o que el partidisme no ens faci traïdors)


    L’any 1976. L’Assemblea de Catalunya, l’organització unitària antifranquista, va decidir convocar una concentració per al primer 11 de setembre després de la mort del dictador. Es va pensar fer-la al parc de la Ciutadella, a Barcelona, però, l’Estat espanyol, conscient de la transcendència d’aquella concentració va negar el permís i va oferir com a contrapartida la localitat de Sant Boi, al Baix Llobregat. La intenció era ben clara: posar totes les dificultats possibles per organitzar l’acte (faltaven només 3 dies) i, alhora, intentar la desmobilització de la gent per les dificultats per accedir-hi.

    El treball intens i conjunt, entre altres, de l’Assemblea de Catalunya de Sant Boi, de gent del PSUC, socialistes, democristians i convergents van fer possible que l’acte acabés sent un èxit rotund. En Miquel Sellarès, una de les persones que van participar en l’organització d’aquell acte, destacava en un recent article dues de les intervencions que van tenir lloc. En paraules seves: “La primera, la de Miquel Roca, que va significar el compromís de certs sectors del poder i de les classes mitjanes i acomodades amb la lluita per la democràcia i per Catalunya, i la segona, i la més emotiva, la de Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya. Carbonell va fer cèlebre aquell dia la frase: “Que la prudència no ens faci traïdors”, que s'ha convertit en un dels lemes del procés nacional de Catalunya.”

    He volgut situar el context en què va tenir lloc aquell 11-S de fa quaranta anys. Un context totalment unitari en què tothom, absolutament tothom, va saber deixar de banda partidismes i ideologies per empènyer, junts, pacíficament i democràticament el país cap a la llibertat.

    Enguany, el vespre del 9 de setembre, les seccions locals de Sant Boi d’ERC, CUP i Podem organitzen un acte conjunt per commemorar els 40 anys de la Diada a Sant Boi. L'acte comptarà també amb la participació del secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, el secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Carles Gallego i el secretari general de la Intersindical-CSC, Carles Sastre.

    Vagi per endavant que tothom pot organitzar el que vulgui, amb la idea i objectius que cregui convenient. Dretes i esquerres, sobiranistes i unionistes. D’això se’n diu democràcia i llibertat d’expressió.

    Ara bé, amb aquest acte s’ha perdut una gran ocasió de celebrar un acte unitari, a l’estil del de fa 40 anys, en què confluïssin totes les forces polítiques i socials, sobiranistes i democràtiques. L’ANC mateixa ha declinat la invitació a participar-hi. És totalment lògic i coherent,  perquè l’acte del dia 9 traeix l’esperit unitari de la celebració de l'any 1976. Molts no podem acudir a un acte al qual no es convoca totes les organitzacions i partits independentistes. L’ANC, hereva de l’Assemblea de Catalunya, és una organització unitària i transversal que no pot participar en un acte totalment legítim, però clarament partidista.

    L’ANC participarà en l’acte commemoratiu del 10 de setembre organitzat per l’assemblea de Sant Boi amb la col·laboració de la resta d’assemblees del Baix Llobregat. Hi seran els quatre càrrecs orgànics de l’ANC:  Jordi Sànchez i Natàlia Esteve, president i vicepresidenta, i Eulàlia Subirà i Marcel Padrós, secretària i tresorer. També hi assistiran representants d’Òmnium, AMI i Súmate.

    El lema del dia 9 és la famosa frase de l’enyorat Jordi Carbonell “Que la prudència no ens faci traïdors”.

    Necessitem decisió, força, coratge i valentia. És cert. Però també necessitem per damunt de tot la unitat d’acció. Per això, una vegada més i manllevant la profètica frase de Carbonell...

    Que el partidisme no ens faci traïdors.

    dissabte, 3 de setembre de 2016

    Enguany més que mai. A punt!


    Article publicat a Tribuna Catalana 

    Queden pocs dies per a un nou 11 de Setembre, que torna a ser, malgrat ens acusin de reiteratius, decisiu i històric. De fet, tots els 11-S han sigut, en major o menor grau, històrics i, molts, decisius per avançar en el camí de les llibertats nacionals i socials. És bo recordar-ho enguany quan es commemoren 40 anys d’un històric i decisiu 11-S a Sant Boi de Llobregat.

    Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan algunes veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís. ’un hipotètic estancament del procés. Quan altres veus es queixen d’un suposat “processisme” que ha estancat el procés, que no avança i que, diuen, ja fa massa anys que dura. Uns i altres creuen que estem perdent posicions i reclamen tirar pel dret de manera urgent i ràpida.

    Tot i entendre ambdues posicions, no les comparteixo en absolut.

    Tenir memòria històrica sempre és convenient. No us demano que retrocediu gaire en el temps, només que ens situem en el mes d’agost de 2012. L’objectiu polític català era, recordem-ho, el pacte fiscal. El Parlament de Catalunya de l’època va votar-hi favorablement amb només els vots en contra de Ciudadanos i de Solidaritat, per motius ben diferents, és clar.

    És bo i saludable recordar la composició d’aquell Parlament de 2012 en què només hi havia 14 diputats independentistes, 10 d’ERC i 4 de SI que representaven poc més d’un  10% de la cambra legislativa.

    En només 4 anys hem passat d’aquell tebi objectiu de pacte fiscal a una clara aposta per la independència. En només 4 anys hem passat de 14 diputats independentistes a 72, un 54% que representa la majoria absoluta a la cambra. Ningú, aquell agost de 2012, hauria previst que en 4 anys passessin tantes coses en aquest país i que l’escenari polític canviés tant.

    És evident que cal rematar la feina. Com molt bé deia el president de l’ANC, Jordi Sànchez “Cal acabar amb el procés, si no, el procés acabarà amb nosaltres.” No és, doncs, el moment d’abandonaments, ja sigui per cansament o desencís, ja sigui per visions diferents de quina és la millor estratègia per culminar el procés i arribar a la independència.

    Enguany és tant o més important que mai. Enguany tenim tants o més motius per manifestar-nos que els altres anys. L’11-S ha de tornar a ser el de sempre: un clam unànime per la independència. Un clam que demostri que la societat civil catalana, amb l’ANC al capdavant, continua al seu lloc disposada a fer el que calgui. Som a punt, sí... A punt pel que calgui.

    A punt per a la República, sí, però també a punt per mostrar el suport a les nostres institucions i als nostres representants. Suport i, alhora exigència, per tal que siguin fidels al mandat del 27-S. A punt per fer front a les accions polítiques i judicials que ens puguin venir des de l’Estat espanyol. A punt per defensar el nostre model educatiu i lingüístic. A punt pel referèndum. A punt per proclamar la independència. 

    Enguany més que mai.