dimarts, 29 de novembre de 2016

Jaufré Rudel (3. Les "vides" dels trobadors)


La Vida de Jaufré Rudel és un més dels relats en prosa que narren de manera esquemàtica les biografies d’alguns trobadors. De vegades, aquests textos apareixen com a encapçalament dels seus cançoners i sòn d’extensió desigual. En trobarem de molt curts com el de Cercamon:

Cercamons si fo un joglars de Gascoigna, e trobet vers e pastoretas a la usanza antiga. E cerquet tot lo mon lai on el poc anar, e per so fez se dire Cercamons.

D’altres, com la del trobador Guilhem de Cabestany, arriben a ocupar unes dues-centes línees d’imprès normal.

Les dades més corrents que hi apareixen són les referents al lloc de naixement, la seva condició familiar, estudis, les corts que va visitar, le dames a qui va trobar, així com alguna circumstància del seu final, si va ingressar en algun convent, etc.

El que més interessa d’aquestes Vides és, però, el seu valor com a document històric. La consideració o no d’aquest valor ha estat motiu de debat entre els estudiosos, que mantenen posicions que poden anar des de considerar-les simplement com a fantasies fins a atorgar-los l’autoritat de document.

En algunes de les Vides apareixen, si bé no és gaire freqüent, elements que semblen llegendaris o excessivament fantàstics i altres que entren en contradicció amb el que se sap a través de fonts més fiables. Això fa que Vides com la de Guilhem de Cabestany o la de Perdigon continguin determinats passatges d’autenticitat dubtosa.

Hi ha diferències, per exemple, entre les Vides de Guilhem de Peitieu i de Jaufré Rudel. Guilhem d’Aquitània és un personatge públic, un home massa a la vista perquè les històries que s’expliquessin fossin fruit de la fantasia. En canvi, el cas de Jaufré Rudel és diferent. És un personatge poc conegut i, per tant, és impossible verficar l’exactitud històrica de la seva Vida.

Alguns biògrafs van escriure aqueste Vides a través de la lectura d’alguna de les poesies del trobador. N’hi algunes d’aquest estil, com la segona de Marcabrú o la de Peire de Valeria. La Vida d’aquest darrer trobador presenta un aspecte realment curiós: el biògraf la va redactar basant-se en una poesia que suposava era d’autoria confirmada, però que més tard va quedar demostrat que calia atribuir-la a un altre trobador, Arnaut deTintinhac.

Malgrat tot això, sobre moltes d’aquestes biografies s’han pogut fer estudis històrics que han demostrat que moltes de les dades que hi figuren són del tot certes, fet que presuposa que han  estat escrites per biògrafs informats i amb esperit crític. Algunes d’aquestes són les del trobador català Guilhem deBerguedà, o d’altres com les de Bertran de Born o la de Peire Cardenal, de la qual coneixem el nom del biògraf: Miquel de la Tor, que va conèixer el trobador i en va copiar les poesies.

Sigui com sigui, i deixant de banda el seu valor històric, aquestes Vides esdevenen una bella mostra de prosa provençal. Moltes d’elles assoleixen valors narratius de gran mèrit i recullen belles i ben estructurades escenes.

La guitarra "espanyola" (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


Francesc Guerau, Joan Carles Amat, Andrés Segovia, Agustín Castellón "Sabicas, Narciso Yepes, Baden Powell, Miquel Llobet, Paco de Lucía, Raimundo Amador, Jimmy Hendrix....

Tots aquests noms tenen un element comú, tots han estat o són grans mestres de la guitarra.

Els orígens i evolució de la guitarra no són gaire clars. En els segles XI i XII hi ha dos tipus de “guitarres” la morisca o mandora, similar al llaüt o a la mandolina,  i la guitarra llatina, una evolució de l’antiga cítara. Els dos tipus de guitarra van coexistir durant el segle XIII amb la viola de mà, instrument precursor de la guitarra moderna molt vinculat a la Corona Catalanoaragonesa.

La guitarra no va aconseguir arribar a desenvolupar tot el potencial fins a finals del segle XVIII, quan algunes guitarres van començar a fer-se amb sis cordes simples: abans tenien una corda simple i quatre ordres (parells de cordes).

Durant el segle XVI apareix el tractat més antic sobre la guitarra clàssica que va ser publicat a Barcelona per Joan Carles Amat sota el títol de “Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes”.

La guitarra ha anat evolucionant durant els darrers segles i avui en dia podem trobar des de la guitarra flamenca, l’acústica, l’elèctrica o l’electroacústica, seguides d’un munt de variacions  des de guitarres sense trast a la guitarra amb 8 cordes tot passat per la guitarra baríton, la guitarra amb doble diapasó i moltes altres.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de la guitarra, dels seus orígens i evolució, des de l’Edat Mitjana fins el segle XVII, on es generalitza l’expressió “guitarra espanyola”.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Jaufré Rudel (2. Un trobador a les Croades)


A-N Jaufre Rudel outra mar és un sirventès escrit per Marcabrú[1] que sembla indicar que Rudel es trobava a Orient formant part d’alguna expedició de les Croades. Hi ha un altre fet que també corrobora aquesta hipòtesi i és la referència que fa el trobador en les seves composicions de determinats personatges:

                                               Car si l’auran en Caersi
                                               En Bertrans e·l coms en Tolza, a, a.[2]                            
                                               Tramet lo vers, que chantam
                                               En plana lengua romana,
                                               A·N Hugo Bru per Filhol[3]

En efecte, el comte de Tolosa, Alfons Jordan, i el seu fill natural Bertran, citats en el primer fragment, així com Hugues VII de Lusignan, mencionat en el segon, van prendre part en l’expedició que, capitenajada pel senyor del trobador, el comte d’Angulema, Guilhem VI, va arribar per mar a San Juan d’Acre el 13 d’abril de 1148. És perfectament verossímil, doncs, que Rudel prengués part en aquesta croada. A partir d’aquí, es perden les dades sobre la seva vida. Possiblement, va morir a Terra Santa.

La Vida ens diu, però, que Jaufré va morir en braços de la comtessa de Trípoli, a causa de la qual, i per la voluntat de veure-la, s’havia fer croat: E per voluntat de leis vezer, el se croset e mes en se mar…/…E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al sieu leit, e pres lo entre sos bratz…/…et enaissi el mori entre sos bratz.[4] Si bé ningú pot afirmar la veracitat o no d’aquest final, sí que una part de la crítica ha sostingut que l’amor de Jaufré Rudel, a qui va dedicar bona part del seu cançoner, era una dona real.[5] Altres, però, mantenen la tesi que l’amor de lohn és una metàfora, una al·lusió o fins i tot que pot tenir una interpretació mística. Sigui com sigui, l’obra de Rudel ens mostra una autèntica reflexió sobre l’amor, fins al punt que no és possible pensar en el mite de l’amor a Occident sense pensar en Jaufré Rudel.



[1] Marcabrú va ser un trobador que va escriure la seva obra entre 1130 i 1149. No se’n coneixen gaires coses de la seva vida. Alguns diuen que primer va ser un joglar i altres que va ser un clergue dedicat a escrure en provençal. En les dues Vides que se’n coneixen es fa referència al seu origen humil.
[2] Rudel, Jaufré. No sap chantar qui so non di. (V. 35-36).
[3] Rudel, Jaufré. Quan lo rius de la fontana. (V. 30-32).
[4] Anònim. Vida de Jaufré Rudel.
[5] S’especula amb Melisenda, filla de Raimon II de Trípoli; la seva mare, Odierna, esposa de Raimon II; Leonor d’Aquitania, esposa de Lluís VII de França.

La deriva vergonyant del PSC


Article publicat a Tribuna Catalana

El guió traçat per l’Estat espanyol es compleix amb total exactitud i rigorositat. Ahir, el ple del Congrés dels Diputats va aprovar, per 248 vots a favor i 91 en contra, el suplicatori del Tribunal Suprem per poder jutjar penalment l’exconseller de la Presidència, Francesc Homs, pels suposats delictes de desobediència i prevaricació en l’organització de la consulta del 9N de 2014.

Un ple vergonyant celebrat a porta tancada en una mostra més de la manca de transparència i de democràcia de l’actual Estat espanyol. Un ple, particularment també vergonyant, per l’actitud dels socialistes catalans del PSC que van sumar els seus vots als del PSOE i van participar activament d’aquest lamentable episodi de la democràcia espanyola.

Un PSC que ja fa temps que ha perdut la brúixola i que sembla navegar sense rumb amb l’única guia del nacionalisme espanyol.

Què se n’ha fet d’aquell PSC-Congrés que l’any 1977 defensava el socialisme i el dret d’autodeterminació? D’aquell any, destaca el document “Les bases per a un manifest programat del PSC” que, en l’apartat dedicat a “L’alternativa Nacional dels Treballadors” afirmaven que “l’alliberament nacional està estretament lligat a l’alliberament de classe” i en què es declaraven categòricament partidaris del dret d’autodeterminació que feien extensiu a l’assoliment “d’un sol marc nacional” (Països Catalans).

L’abril de 1977, té lloc l’anomenat “Pacte d’abril, l’acord d’unitat del socialisme que van signar el PSC, la Federación Socialista Catalana (PSOE) i socialistes independents. L’objectiu era configurar una “Candidatura d’Unitat Socialista” de cara les eleccions del juny d’aquell any i l’obertura del procés constituent del PSC. El text assegurava que “la unitat dels socialistes catalans” s’acordava sobre sis principis, dels quals el cinquè era ben clar: “El reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”. 

Després de les primeres eleccions de la transició, durant la primavera de 1978 es va realitzar la unitat orgànica entre, bàsicament, el PSC-Congrés, El PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE. El nou partit, PSC, naixia com a partit nacional i sobirà, però, federat amb el PSOE. El document de bases, més enllà de continuar reafirmant-se en els sis punts del Pacte d’abril, remarcava que “el PSC sorgit de la unificació tindrà plena sobirania en l’establiment del seu programa de govern, adequat al grau d’autonomia assolit per Catalunya en cada moment històric, en la perspectiva del ple exercici del dret a l’autodeterminació”

Un greu punt d’inflexió en aquest camí sobiranista del PSC el trobem després del cop d’Estat de Tejero del 23 de febrer de 1981 amb la tramitació i posterior aprovació de la LOAPA, que significava una autèntica involució autonòmica que afectava, sobretot, a l’autonomia catalana.

El terrabastall que s’origina a les files del socialisme català és enorme. En el si del PSC, la batalla entre partidaris i detractors és considerable. El desembre de 1981, el portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, Ernest Lluch, es nega a presentar les esmenes del partit a la LOAPA –en aquells moments els socialistes catalans encara tenien grup propi a la cambra–. El consell nacional del PSC destitueix Lluch, que es nega a acceptar el cessament. La LOAPA finalment és aprovada el 30 de juny del 1982 amb 206 vots a favor i l'oposició total de catalans i bascos.

Arribem a l’octubre de 2012, poc després de la gran manifestació de l’11 de setembre. El ple del Congrés espanyol rebutja una proposició no de llei d’ERC que reclamava la transferència a la Generalitat de la competència per convocar referèndums. El PSC suma els seus vots als del no. Un no que es basa a considerar la proposta com a frívola, incompatible amb la constitució i poc seriosa.

El 2013, CiU presenta (una vegada més) una altra proposta de resolució sobre el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya mitjançant un referèndum legal i acordat amb el govern de l’Estat. Aquesta vegada, els diputats del PSC (tots excepte Carme Chacón) voten a favor de la proposta. Són els temps en què el dret a decidir forma part dels postulats dels socialistes catalans. Com era d’esperar, la proposta és refusada per 275 vots contra 60.

La nova deriva del PSC es produeix arran de la convocatòria de la consulta del 9-N. La direcció socialista abandona el dret a decidir i dóna l’esquena a la consulta amb l’argument que l’única via possible és acordar la consulta amb el govern espanyol. Els diputats socialistes al Parlament de Catalunya hi voten en contra, amb l‘excepció de Marina Geli i Núria Ventura. La dissidència, però, s’estén pel territori i les consignes que es llencen des del carrer Nicaragua són refusades per molts regidors municipals, fins i tot de l’àrea metropolitana. Es desferma la gran crisi interna del PSC.

I el 2015 el PSC sembla haver tocat fons pel que fa al seu sobiranisme. Decideix renunciar a la celebració d’una consulta legal i pactada amb l’Estat (la darrera fórmula que va defensar en el programa electoral de 2012) i acaba apostant per un referèndum a tot el territori de l’Estat espanyol sobre una reforma constitucional. 

I aquest és l’escenari actual. Un PSC que ha “evolucionat” des de l’exigència del dret d’autodeterminació per a Catalunya i per a tots els pobles d’Espanya, fins a instal·lar-se en l’exigua i migrada petició d’un referèndum per reformar la Constitució espanyola. 

Una deriva vergonyant.

dijous, 24 de novembre de 2016

Autofelicitació (Carpe diem)


CARPE DIEM

Aprofita el dia d'avui.
No deixis que acabi sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…
No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.
Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu
pots aportar una estrofa ..
No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un
silenci espantós. No et resignis, fuig …
“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;
valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les
petites coses.
No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.
No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la
vida en un infern.
Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritats.
Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van
alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.
                                                                                              Walt Whitman

La Guerra de Successió des del claustre. Lo últim citi (Vídeo darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de


Emès per ETV llobregat el dimecres 23 de novembre de 2016

Convidats:
Irene Brugués és llicenciada en història i màster en Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana per la Universitat Autònoma de Barcelona, i graduada superior en Arxivística i Gestió de documents per l’Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents. Els seus estudis i recerques s’emmarquen en el camp de la cultura escrita, la producció documental i l’arxiu a l’entorn dels monestirs benedictins femenins de l’àmbit català.

Des del 2012 és l’arxivera en cap del SAF. Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines. El servei d’arxius de la Federació aplega, gestiona, conserva i difon el patrimoni documental passat, present i futur de les comunitats de monges benedictines que integren la Federació i que són 4: Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel de Girona, Sant Benet de Montserrat i Santa Maria de Puiggraciós.
 
Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 23 de novembre de 2016

Jaufré Rudel (1.El trobador)

Lanquan li jorn son lonc en mai 
m’es belhs dous chans d’auzelhs de lonh,
e quan me sui partitz de lai 
remembra·m d’un amor de lohn
.[1]
Jaufrés Rudels de Blaia si fo mout gentils hom, princes de Blaia. Et eneamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo ben qu’el n’auzi dire als pelerins que venguen d’Antiocha. E fez de leis mains vers ab bons sons, ab paubres motz
[2] 
Aquest text és un fragment de la Vida[3] de Jaufré Rudel, redactada per un autor anònim a mitjan segle XIII. Es tracta d’una invenció biogràfica, un roman en petit, si bé amb una important base històrica.

L’únic document històric en què apareix el trobador Jaufré Rudel va ser descobert per Paul Cravayat i ens permet localitzar-lo en una genealogia, la dels senyors de Blaia[4] vinculats per vassallatge als comtes d’Angulema i de Potiou. Aquest document és la confirmació d’una cessió de terra (Pennouveau) als monjos de Tenaille de l’abadia de Fontdouce. La cessió la va fer Geraldus de Blavia i els seus fills, Gauffredus Rudelli i Willelmus Freelandi. El document es creu que data dels anys 1120-115 i sembla haver-hi una clara identificació entre Gauffredus Rudelli i el trobador Jaufré Rudel.
Guillaume Freland ostentava el títol de príncep.[5] A la seva mort, el va succeir el seu fill, Girard de Blaya, que va tenir dos fills, els citats Gauffredus Rudelli i Willelmus Freelandi. Segons Paul Cravayat, Jaufré Rudel era també cosí del seu senyor Guilhem VI Talhafer, comte d’Angulema.



[1] Rudel, Jaufré. Lanquan li jorn son lonc en mai. (V. 1-4).
[2] Hem d’entendre-ho com “belles melodies i paraules simples”. Chiarini, G. En el seu Il Canzoniere di Jaufré Rudel, entén que paubres té un valor merament denotatiu d’ordre tècnic, oposat a ric (trobar ric, opulència lèxica).
[3] Les Vides sobre trobadors van aparèixer el segle XIII. Actualment, n’hi ha uns 110 dels quals 108 són anònims. El text és una mena d’introducció als poemes de l’autor i es presenten com relats curts, en prosa, que instrueixen el lector sobre la vida del poeta, el seu estil o les seves fonts d’inspiració. El seu contingut és més aviat imaginari, encara que amb un cert rerefons històric.
[4] Blaia, Gironda, a la desembocadura de la Garona, davant de Bordeus.
[5] L’any 1090, Guillaume Freland és qualificat de “Blaviensium princeps”. (Paul Cravayat, Les origens).



dimarts, 22 de novembre de 2016

Monestirs en temps de guerra. Lo últim citi (Davantal LA CLAU de la nostra història)


El setge i posterior caiguda de Barcelona el 1714 es va viure i patir d’una manera especial en dos monestirs de monges benedictines de la ciutat que, a més, es trobaven situats a la muralla de llevant, per on es va produir el setge final de la guerra.

Sant Pere de les Puel·les data de l’any 945, quan s’hi va consagrar la primera església. En l’època de Jaume I es van construir les noves muralles seguint el camí de les actuals Rondes de Sant Pere, Sant Pau i Sant Antoni i el monestir hi quedà ubicat dins.

Les primeres documentacions situen la fundació de Santa Clara de Barcelona sobre el 1236-1237. Va quedar molt malmès durant el setge de Barcelona i va ser arrasat definitivament per ordre de Felip V d'Espanya, com bona part del barri de la Ribera per a construir-hi la ciutadella de Barcelona, durant els anys de la postguerra.

A LA CLAU de la nostra història d’avui parlarem de la història d’aquests dos monestirs, de com, un lloc destinat a la pau, a la meditació i al silenci, van viure i patir la guerra de successió, el setge i caiguda de Barcelona i les repercussions de la guerra després de la capitulació.

En paraules de la nostra convidada d’avui: "Estem acostumats que ens expliquin la Guerra de Successió des del conflicte internacional, polític, militar... però no del dia a dia de les persones, del dia a dia dels ciutadans de Barcelona, i aquí encara hi afegim un altre element, que no és només el dia a dia i la vida quotidiana de la Barcelona de l'època, sinó a més a més el dia a dia d'un grup de dones que estan en un espai tancat i que ho viuen amb doble distància, però que també ho viuen"

dijous, 17 de novembre de 2016

Qui s'amaga darrere el pseudònim d'Erasme de Rotterdam? (Vídeo programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 16 de novembre de 2016

Convidats:
Pep Mayoles, investigador de l’Institut Nova Història. Escriptor, guionista i locutor de Ràdio Arenys i publica habitualment en la revista Terra Rubra sobre temes colombins. El 2014 va publicar el llibre “Erasme i la construcció catalana d'Espanya”
 
Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 16 de novembre de 2016

Qui s'amaga darrere el pseudònim d'Erasme de Rotterdam? (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


La història ens diu que Desideri Erasme de Rotterdam va ser un filòsof, filòleg i teòleg holandès, nascut a Rotterdam, que va viure a cavall dels segles XV i XVI,  autor d’importants obres en llatí i creador del moviment humanista.

El relativisme històric, però, ens diu que cal tenir en compte que no existeix, ni pot existir, una veritat absoluta sobre les visions del passat històric. I això és així perquè el poder polític, de totes les ideologies, ha intentat manipular la història al llarg del temps. La manipulació històrica pot donar-se per acció o per omissió amb l’objectiu de presentar una determinada visió de la realitat. Per tant, en conseqüència, no existeix una història, sinó historiadors que interpreten els fets històrics del passat.

Pel que fa al príncep dels humanistes, Erasme de Rotterdam, el nostre convidat d’avui, Pep Mayoles, va publicar, el 2014, un estudi titulat  “Erasme i la construcció catalana d'Espanya” Un llibre, sense dubte, polèmic que apunta la hipòtesi que Erasme de Rotterdam era català i també el segon fill d'En Cristòfor Colom, Ferran Colom, fill de la veritable dona del descobridor, la portuguesa Felipa d'Avis.

Avui, a LA CLAU de la nostra història descobrirem qui s’amaga darrere del pseudònim d’Erasme de Rotterdam.

dilluns, 14 de novembre de 2016

13 de novembre, un pas més


Article publicat a Racó català

Diumenge 13 de novembre, la ciutadania d’aquest país estem de nou convocats per manifestar-nos al carrer, aquesta vegada en defensa de les nostres institucions i de la mateixa democràcia. 

En els darrers anys ens hem acostumat a parlar de dies i de manifestacions decisives, de dies i de manifestacions històriques. Sembla que, una vegada més, hem de tornar a qualificar la concentració de diumenge amb els mateixos adjectius. Potser perquè de fet és així; potser perquè, de fet, totes i cadascuna de les accions, manifestacions i concentracions que hem fet, estem fent i que ens queden per fer fins a assolir l’objectiu final són això: decisives i històriques.

La de diumenge també ho és, possiblement perquè és força diferent de les anteriors. La judicialització cada vegada més intensa de la política, amb l’augment de les mesures repressives per part de l’Estat espanyol contra, principalment, els càrrecs electes catalans per complir estrictament el mandat democràtic rebut de les urnes, obliguen la ciutadania a demostrar el suport incondicional als nostres representants i a les nostres institucions.

La causa que ha originat aquesta concentració, doncs, va molt més enllà d’independència si o no. Es tracta de manifestar el suport a uns determinats representants polítics escollits democràticament per la ciutadania. Es tracta, doncs, de defensar els valors més elementals de la democràcia.

Estem parlant de democràcia, de llibertat d’expressió i de fidelitat a un mandat sorgit de les urnes. També, però, seria bo que aquesta concentració recordés també el cas de Santiago Espot, cridat a declarar per l’Audiència Nacional i acusat d’injúries a la corona i d’ultratge als símbols d’Espanya.

I és per això també, perquè estem parlant de democràcia, que aquesta convocatòria ha de reunir a l’avinguda Maria Cristina demòcrates de signes i ideologies diferents. La defensa i el suport a la democràcia ha de convocar, també, persones i càrrecs polítics representants de l’ampli ventall del sobiranisme.

La concentració de diumenge serà un pas més que ens aproparà al referèndum i a la independència. Un pas més que ens ha d’anar preparant per passar de la il·lusió i el convenciment dels darrers anys a la decisió i el coratge que necessitarem els propers mesos.

Res, però, serà possible sense una direcció unificada del procés d’independència. Una única direcció evitaria els problemes que es van generar el passat 4 de novembre amb la detenció de Montserrat Venturós. Ara més que mai necessitem una fèrria unitat d’acció i una sola estratègia comuna que impedeixi que nosaltres mateixos ens posem pals a les rodes. Només una direcció nacional, on es trobin tots els partits i les principals organitzacions de la societat civil, pot ser el garant del procés.

Una direcció unificada del procés que, cal recordar-ho una vegada més, l’ANC ha proposat des de fa un parell d’anys en els seus fulls de ruta. També en l’actual aprovat en l’assemblea general del passat mes d’abril a Manresa:

“Ara, més que mai, cal una coordinació del procés, tant a nivell polític com social, per això és imprescindible, i urgent, que l'ANC reactivi la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’estat propi, per poder coordinar, efectivament i a nivell de país i a nivell internacional, les principals actuacions polítiques i socials durant tot el procés d’independència; donar suport a les iniciatives del Parlament i del Govern encaminades a assolir la independència i afrontar amb unitat i amb èxit els atacs de l’Estat Espanyol, tot evitant els partidismes.”

En l’horitzó més proper, però, tenim el diumenge 13 de novembre. Caldrà que des de la societat civil continuem demostrant la nostra determinació. Caldrà continuar demostrant que aquest és un procés que va engegar la societat civil i que estem disposats a defensar-lo on calgui, quan calgui i com calgui. 

El periodisme de combat en la construcció de la identitat catalana (Vídeo del darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 9 de novembre de 2016

Convidats:
Josep M. Figueres, historiador, professor titular d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). S’ha especialitzat en l’estudi del periodisme al qual ha dedicat mig centenar de llibres dels que destaquen les dues grans monografies sobre el Diari Català i La Veu de Catalunya.

Podeu trobar els títols més destacats clicant aquí.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

divendres, 11 de novembre de 2016

La catalanofòbia a Vull una resposta (Vídeo del darrer programa)

Ja podeu veure el darrer programa de VULL UNA RESPOSTA, emès per ETV Llobregat, ahir, 10 de novembre de 2016.



Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Sergi Blàzquez, president de DRETS
Joan Puig, editor de DIRECTE.CAT
Mònica Morros, analista política
Jaume Marfany, activista, vicepresident de la CAL

Sergi Blàzquez ens va parlar de l'associació DRETS i de la feina que ha fet l'entitat amb tan sols 2 anys de recorregut. Denunciar la catalanofòbia, aquest és un dels objectius de Drets. En el seu manifest fundacional asseguren que treballen perquè "cap agressió no quedi sense resposta". Per tant, és una lluita a favor de la democràcia i la llibertat. 

Vam poder conversar de com treballen per aconseguir-ho, tenint en compte la utilització de la justícia que en fa l'Estat espanyol. Des de Drets consideren que és "de justícia" donar "una resposta judicial" a determinades amenaces que pateixen els ciutadans catalans. 

Sergi Blàzquez és, també, l'advocat de Francesc Homs. Això ens va permetre conèixer de primera mà tot el cas, des de l'inici fins ara. Especialment interessants les informacions de Sergi Blàzquez, dies després que el PP, el PSOE i Ciutadans van donar suport, en la comissió de l’Estatut del Diputat, a la tramitació del suplicatori a Francesc Homs per tal que el Tribunal Suprem el pugui investigar pel seu paper en l’organització de la consulta del 9-N

dijous, 10 de novembre de 2016

25 anys sense Montserrat Roig


Tal dia com avui de fa 25 anys ens deixava Montserrat Roig, periodista i escriptora, dona compromesa amb la lluita per les llibertats.

Serveixin de record i homenatge els articles que vaig escriure sobre "El cant de la joventut", un recull de contes que va escriure un any abans de la seva mort.

Serveixin també  la multitud de Correllengües que s'estan celebrant arreu dels Països Catalans i que incorporen la seva figura com a homenatge. I també el recital poeticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera "Pinzellades de Roig".

I el meu de particular recordant una definició dels pronoms febles que va fer Montserrat Roig en un article molt crític amb Amadeu Fabregat, director fa ja uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així: 

Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar. 

El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.

El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.

Montserrat Roig, sempre en el record.

Del somriure a la decisió i el coratge

Article publicat a Tribuna.cat

L’ANC va engegar l’11 de setembre de 2012 un procés cap a la independència que, potser per primera vegada, era un procés en positiu, un procés que no es basava únicament en els greuges històrics i actuals que des de sempre patien els Països Catalans en general i Catalunya molt en particular. Un procés que va començar a parlar de futur, que parlava de construir un país nou, un país millor.

Es va engegar un procés totalment transversal, i no només ideològicament parlant, sinó també des del punt de vista generacional. Així ens hem acostumat va veure i a viure concentracions i manifestacions en què participava tota la família. Avis i àvies, pares i mares, fills i filles i fins i tot nadons hem omplert a vessar els carrers, sobretot de Barcelona, però també d’arreu de Catalunya.

Des d’algun sector de l’ampli moviment independentista no s’han estalviat alguna que altra crítica a aquesta manera de fer, a aquesta manera de mobilitzar basada molt en el concepte de “festa i reivindicació”. Una manera de fer que pretenia, sobretot, carregar d’il·lusió, de confiança i de convenciment en el procés al gruix de l’independentisme.

I va ser un èxit. Mas i CDC van abraçar la idea d’independència, els diferents partits i organitzacions van decidir sumar-s’hi i els resultats polítics han estat clars: es va créixer de 14 diputats el 2102 als 72 actuals i d’un objectiu com el del pacte fiscal al de la independència i la República catalana. 

És el que algú va batejar amb el nom de la “revolució dels somriures”.

Ara, quatre anys després, el procés d’independència es troba en la seva darrera fase. El camí està marcat i tot fa creure que el desenllaç final es produirà abans d’acabar l’any 2017.

L’Estat ja ens ha mostrat sobradament les seves intencions. Ha optat per la judicialització de la política amb imputacions i processaments a aquells càrrecs electes que representen el que ells anomenen “desafio independentista”. De moment, ja tenim els processos oberts contra el president Mas, la vicepresident Ortega, la consellera Rigau, el diputat Homs, el regidor Joan Coma, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i, darrerament, s’hi ha afegit el de Santiago Espot, el primer imputat de la societat civil. L’objectiu és clar, frenar en sec el procés a través de la via judicial i els tribunals.

L’estratègia de l’Estat continua i, ara, el Tribunal Constitucional declara “plenament d’acord amb la Constitució” la reforma legal impulsada pel PP que li atorga capacitat coercitiva i sancionadora contra aquells càrrecs públics que incompleixin les seves ordres i sentències.

És força probable que, més d’hora que tard, el TC s’atreveixi a inhabilitar càrrecs polítics. Si això arriba, la resposta dels nostres representants només pot ser una: la de continuar fidels al poble que els va escollir i a les institucions que representen. Si així ho fan (i estic convençut que ho faran) es produirà el trencament definitiu amb l’Estat espanyol i la independència serà inevitable.

De la mateixa manera que els nostres representants es mantindran en el seu lloc, així ho haurem de fer també nosaltres, la societat civil. La independència no serà possible únicament amb la feina i la resolució dels nostres diputats i regidors. Si es trobessin sols, sense cap o poc suport popular, tot el procés s’ensorraria.

L’enyorada Muriel Casals ens deia “No som aquí per buscar un somni. El somni som nosaltres.” I la revolució dels somriures ens ha donat la il·lusió, la confiança i el convenciment que un nou país és possible i que estem disposats a aconseguir-lo.

No hi haurà independència sense tensió. No hi haurà independència sense conflicte. Ha arribat, doncs, el moment de la decisió i el coratge.

Ei! I si pot ser amb un somriure.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Periodisme de combat. Periodistes indòmits. Guerra Civil i exili (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


L’exili massiu va ser una més de les greus conseqüències de la Guerra Civil espanyola. A principis de 1939 travessen els Pirineus més de mig milió de persones. És un exili totalment diferents als anteriors i que els cronistes de l’època defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes franquistes.

També els periodistes van conèixer l’amargura de l’exili. Tota una generació que en els anys trenta va assumir el protagonisme cultural i la renovació del periodisme a Catalunya.

Avui, a LA CLAU de la nostra història, parlarem d’alguns dels periodistes catalans que van  patir aquest exili. Ho farem de la mà de la mà del nostre convidat, historiador del periodisme del nostre país, i que darrerament ha publicat el llibre “Periodistes indòmits. Guerra civil i exili”

El llibre vol ser una aportació a l’exili dels periodistes catalans amb 10 noms significatius  en la història del periodisme català amb especial atenció a l’obra produïda en el seu allunyament forçat de Catalunya.  L’obra estudia, com a precedent,  dos dels grans periodistes del segle XIX: Valentí Almirall i Enric Prat de la Riba.

Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Pere Foix, Lluís Capdevila, Pere Calders són alguns dels noms més coneguts que formen part d’aquest estudi, al costat d’altres, més anònims, com Agustí Cabruja, Joan Gols o Lluís Esteve.” L’obra aspira a ser una aproximació, alhora que reconeixement personal, als qui, contra tota previsió, mantingueren indòmitament la voluntat de ser atesa la seva absoluta i profunda implicació amb una llengua, cultura i nació a la qual ho dedicaren tot.”