Tal dia com avui de fa 25 anys ens deixava Montserrat Roig, periodista i escriptora, dona compromesa amb la lluita per les llibertats.
Serveixin de record i homenatge els articles que vaig escriure sobre "El cant de la joventut", un recull de contes que va escriure un any abans de la seva mort.
Serveixin també la multitud de Correllengües que s'estan celebrant arreu dels Països Catalans i que incorporen la seva figura com a homenatge. I també el recital poeticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera "Pinzellades de Roig".
I el meu de particular recordant una definició dels pronoms febles que va fer Montserrat Roig en un article molt crític amb Amadeu Fabregat, director fa ja uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així:
Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar.
El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.
El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.
Montserrat Roig, sempre en el record.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada