dimecres, 31 de maig del 2017

Barcelona 1714, crònica de tinta i pólvora (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

La Guerra de Successió va ser el conflicte que va enfrontar les principals potències europees durant els anys 1701 al 1713.
El 1713 va ser un any clau, perquè es va produir un canvi radical d’actitud d’un dels contendents, el Regne Unit de la Gran Bretanya, que va abandonar la causa de l’arxiduc Carles a canvi del domini sobre Gibraltar i Menorca. La pau es va signar a Utrech l’abril de 1713 i, d’aquesta manera, Felip V s’assegurava el tron d’Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Catalunya, que encara resistia a favor de l’arxiduc Carles, va ser abandonada a la seva sort, fins i tot, al cap d’un temps, pel mateix Arxiduc... El Principat i les Balears es van trobar completament sols en la seva resistència contra les tropes filipistes.
Així s’iniciava la darrera fase d’aquella guerra europea que, en aquesta darrera etapa, va ser definida pels mateixos borbònics com “La Guerra de Catalunya” o “La rebel·lió dels catalans”.
El 25 de juliol de 1713, l’exèrcit francoespanyol compost per 25.000 homes i comandat inicialment pel Duc de Pòpuli, posava setge a la ciutat de Barcelona, un setge que s’allargaria durant més d’un any.
A partir del mes de juliol el Duc de Bwerwick substituiria el de Pòpuli i s’afegirien reforços a les tropes francoespanyoles que van arribar a sumar prop de 90.000 efectius.
L’11 de setembre de 1714 es va produir l’atac final i definitiu i la caiguda de la ciutat de Barcelona. Els historiadors xifren en 6850 persones les baixes catalanes produïdes durant el setge i en unes 15.000 les borbòniques. Durant els mesos del setge van caure a Barcelona unes 30.000 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i en van malmetre un altre terç.
El 12 de setembre de 1714 Felip V iniciaria la dura repressió contra Catalunya.
Avui parlarem del setge de Barcelona i de l'exposició que es pot visitar a la seu del Memorial 1714, basada en el llibre "Barcelona 1714. Jacques Rigaud: crònica de tinta i pólvora". El llibre, de F. Xavier Hernández i Francesc Riart, ofereix la visió d'un il·lustrador i cronista occità que descriu en profunditat la teoria militar del moment i mostra com es va posar en pràctica al setge de Barcelona.  

dilluns, 29 de maig del 2017

"L'autor és viu" La literatura digital; autor, lector i interactivitat



En el darrer article "L'autor, malgrat tot, és viu", acabava dient: 
Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. 
Tot plegat ens condueix a la literatura digital en què el lector i la interactivitat tenen un paper importantíssim.
D’una banda, el text de Laura Borràs, De la estética de la recepción a la estética de la interactividad. Notas para una hermenéuticade la lectura hipertextual , connecta la teoria de la recepció amb la interactivitat en la lectura. D’altra, Iser propugnava en els seus articles la figura d’un lector actiu que interpretés i omplís de significat els textos.
Tot seguit, comento alguns conceptes que crec que recullen aquest lligam entre autor, lector, interactivitat i literatura digital, i que vaig incloure en el meu Treball de final de carrera dedicat a aquesta nova manera de fer literatura.
George Landow (catedràtic de la Universidad de Brown; crític i teòric de literatura electrònica) afirma que alguns dels conceptes que va establir en el seu moment la crítica postestructuralista, com podrien ser el de text obert o el de lector actiu, podrien desenvolupar-se plenament en un camp com el de l’hipertext. La interactivitat esdevé tan important dins del procés lector que, en paraules de George Lawdon, arriba a “usurpar” una funció de l’autor tradicional, ja que el text sembla escapar-se del seu control i promou una lectura que trenca amb la linealitat; una lectura que proporciona al lector una expansió de la trama literària en itineraris múltiples de lectura.
Landow, en el seu llibre Hipertexto. La convergencia de la teoría crítica contemporànea y la tecnología,  apunta diverses reconfiguracions a què dóna lloc l’hipertext. Reconfiguracions que afecten el text, l’autor i  la narrativa.
Pel que fa al text, la participació activa del lector i el mateix mitjà fan que l’autor perdi un cert control i el text esdevingui fragmentari. El resultat final és que la narració perd unitat i s’obre a una multiplicitat de variants textuals.
La no linealitat, l’obertura i la multiplicitat provoquen que no hi hagi ni principi ni final. No hi ha imposició, sinó que tot és canviant.
En un text lineal existeixen categories i s’imposen elements de jerarquització.De la mateixa manera que en la teoria dels polisistemes, hi ha punts, temes, que són centrals i principals i d’altres que esdevenen perifèrics i marginals. En un hipertext tot dependrà de l’autor que és qui decidirà la categoria i la importància en moment i en cada fase de lectura.
També l’autor es veu sotmès, segons Landow, a tot un seguit de reconfiguracions. En primer lloc, l’hipertext promou un nou tipus de lector, un lector actiu, un lector extremadament curiós que, per raons del mitjà, és, a més, un lector que pot intervenir en la pròpia obra, L’autor perd, en certa manera, un bon grau de protagonisme que passa a mans de, com l’anomena Isidro Moreno a Musas y nuevas tecnologías, el lecoautor , un nou i transcendental personatge dins del món de la literatura.
Segons argumenta Gómez Trueba a Creación literaria en la Red: de la narrativa posmoderna a la hiperficción termes com nexe (liaison), trama(toile), xarxa (réseau), entrelligar (s’y tissent) que empreen Roland Barthes, Michel Foucault, Mijail Batjin i Jacques Derrida són un crit a la hipertextualitat. Barthes, per exemple, posa l’èmfasi en la no linealitat del text i en el paper del lector; en canvi, Derrida, remarca l’obertura textual, la intertextualitat i l’eliminació de les diferències entre allò que és intern o extern a un text.
Tornant a Landow, en aquest cas al seu primer llibre Hipertexto, “Si la tecnología determina las formas del pensamiento y su expresión, la llegada de una nueva tecnología dará lugar a nuevas formas culturales. El hipertexto, con sus redes de "nodos" y "enlaces" permite superar las jerarquías de lo impreso. Al no ser un sistema cerrado, permite desplazar la responsabilidad de la decisión al destinatario. El hipertexto es un sistema abierto que permite al receptor construir sus propios caminos de lectura saltando de "lexia" en "lexia" conforme a sus intereses. El texto tiene un principio y un final; el hipertexto no está dado, sino que se crea en cada lectura conforme a los recorridos que establezca cada lector. El texto se "termina"; el hipertexto, en cambio, continúa creciendo gracias a la posibilidad de añadir nuevas lexias por parte de sus autores o, incluso, sus lectores.
Sembla evident que la tecnologia informàtica al servei de l’hipertext o de l’hipermèdia desemboca en una convergència narrativa i tecnològica que  ha obert un nou camp dins del món literari. Un camp obert i encara per explorar que planteja nous i grans reptes, no només als autors, sinó també als lectors. En paraules d’Isidro Moreno: “el món de tots els móns possibles”.  

divendres, 26 de maig del 2017

La Comissió d'Investigació "Operació Catalunya" (Darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 25 de maig de 2017

Parlem amb Alba Vergés, diputada de JxS i presidenta de laa Comissió d'Investigació de la "Operació Catalunya"  i tertúlia de l'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidades:
Alba Vergés, diputada JxS i presidenta Comissió d'Investigació "Operació Catalunya"
Iolanda Aguilar, politòloga
Cristina Garde, periodista Social.cat
Mar Barberà, periodista Social.cat
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

Quins mecanismes utilitza l’Estat espanyol per atacar determinats polítics catalans? Per què s’han creat unitats policials destinades a investigar i crear informes falsos per intentar aturar el procés independentista català? Existeix una policia política? Aquests són alguns dels dubtes que intentarà resoldre la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya que s’està produint aquests dies al Parlament. Avui ens acompanya la seva presidenta, la diputada Alba Vergés. 

L’exministre espanyol Jorge Fernández Díaz  ha negat que s’utilitzessin mitjans del seu ministeri per frenar el procés català però hi ha fets que evidencien que existeix el que s’anomena guerra bruta de l’estat espanyol. Ara ho analitzarem. 

Diu el periodista Ignacio Ramonet que els ciutadans d’avui correm el perill de convertir-nos en ignorants saturats d’informació. Cert. Però contrastar la informació abans d’explicar-la és també la nostra responsabilitat si volem enfortir un estat democràtic. 

De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem. 

dijous, 25 de maig del 2017

El retorn del president Tarradellas (VÍDEO darrer programa LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 24 de maig de 2017

El retorn del president Tarradellas


Convidats:

Montserrat Catalan va ser secretària del President. Va gestionar el llegat documental de l'arxiu presidencial, dipositat al monestir de Poblet, del qual en va ser directora des del 1988 fins a la seva jubilació. 
El 2017 se li va concedir la Creu de Sant Jordi per la seva tasca de preservació de la memòria del president Tarradellas.
Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 24 de maig del 2017

El retorn del president Tarradellas (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


“Ja sóc aquí”

El 23 d’octubre de 1977, després que tres dies abans s’entrevistés a Madrid amb el president del Govern espanyol i amb el Rei, Josep Tarradellas i Joan, el 125è president de la Generalitat de Catalunya, fins llavors a l’exili, va tornar a Barcelona on va ser rebut per de manera multitudinària  va pronunciar,  des del balcó del Palau de la Generalitat,  la cèlebre frase "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí". L'endemà mateix va prendre possessió del càrrec al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. 

La figura del President Tarradellas, que podem conèixer mitjançant la seva biografia, és d’una importància cabdal, ja que la seva vida política va ser molt intensa i extensa: De militant del CADCI a secretari general d'ERC i a Conseller del Govern de la Generalitat, durant la República. Després de la rebel·lió militar franquista i la llarga guerra del 36-39 va patir un exili de de 38 anys, durant el qual, el 1954, va ser nomenat el 125è president de la Generalitat de Catalunya. 

Ara , en el 40è aniversari d’aquest retorn del president Tarradellas amb la restitució de la institució dipositària de la legalitat republicana sota el braç, és una bona ocasió per aproximar-nos a aquells fets en concret, al moment polític en el qual es van produir i en els protagonistes dels esdeveniments. 

Els aspectes de la llarga trajectòria política de Josep Tarradellas els haurem d’ajornar per a un altre programa. En el programa d’avui, ens centrarem en el retorn a Catalunya del Molt Honorable Josep Tarradellas i Joan, President de la Generalitat, per la importància que té el fet de la restitució de la Generalitat Republicana com a institució de Govern del Principat de Catalunya, abans de l'aprovació de la constitució Espanyola de 1978.

Exigents.cat presenta el I Congrés Participatiu Catalunya i Futur

Avui dimecres, a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha presentat la plataforma exigents.cat  el primer think tank català col·laboratiu, concebut perquè hi puguin participar lliurement tots i cadascun dels catalans i catalanes. Exigents.cat vol recuperar el debat, les idees, les propostes, amb l’objectiu de dibuixar entre tots com ha de ser el país del futur, la Catalunya del futur.
Exigents.cat impulsa el I Congrés Participatiu Catalunya i Futur, un procés obert, en línia i amb actes i accions presencials, amb el qual ens comprometem, mitjançant totes les idees i propostes que es vagin recollint, a influir de manera decisiva en la construcció del futur del nostre país. Es vol influir en les associacions, institucions, organismes, ens internacionaIs... I de manera totalment oberta i transparent.  
Exigents.cat farà servir totes les idees i propostes que es vagin recollint de de cara a obrir camins, oferir visió, inspiració, perspectiva... Es vol fomentar el debat, però també es pretén que totes les propostes es concretin com més aviat millor. Per això, exigents.cat engega el I Congrés Participatiu Catalunya i Futur que, amb la col·laboració de tothom, ha de ser capaç de traslladar públicament “Quina Catalunya vol ser Catalunya”.
Exigents.cat parteix d’un treball previ, la ponència marc, que podeu trobar al weben la redacció de la qual han participat més de 80 persones provinents dels àmbits i espectres socials i polítics més diversos. Aquest document fa evident la transversalitat del manifest que avui s’ha fet públic i dels més de 200 primers signants que li donen suport.
El I Congrés Participatiu Catalunya i Futur vol fer la funció que, fa 40 anys, va fer el Congrés de Cultura Catalana. És un procés que s’ha engegat avui, que durarà 12 mesos, que acabarà amb sis sessions sectorials a sis ciutats del país i una sessió de cloenda a Barcelona. Al cap d’un mes (maig 2018, cinquanta anys després del maig del 68 a Paris), tindrà lloc un Congrés Internacional que donarà projecció a la feina feta i servirà per llançar un missatge positiu des de Barcelona al món.

dilluns, 22 de maig del 2017

Pilar Cabot... Bon viatge per als guerrers...


Bon viatge per als guerrers...

Dissabte va morir Pilar Cabot, poeta, escriptora, activista cultural i política. Nascuda a Vic el 27 de setembre de 1940 va ser molt coneguda, també, per la seva llibreria Clam, un centre de difusió de la literatura durant el franquisme i la transició. 

Parar compte al que diuen,
discernir allò que amaguen,
esprémer-los, si cal,
fins a l'última gota de néctar
o de sang.
                                               Els mots. Pilar Cabot

        

dijous, 18 de maig del 2017

El Grup de Folk, el nostre Maig del 68 (VÍDEO darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV Llobregat el dimecres 17 de maig de 2017

El Grup de Folk, el nostre Maig del 68


Convidats:

Jaume Arnella... L’últim romancer en actiu dels Països Catalans...

Per presentar Jaume Arnella necessitaríem tot un programa....Per tant, només farem un petit tast de la seva àmplia i dilatada biografia i discografia.

Va ser un dels membres del Grup de Folk i va intervenir en els dos àlbums col·lectius del grup. Ha publicat prop de 40 àlbums discogràfics, el darrer el 2014, “Les sabates d'en Jaume” sobre poemes d’en Josep Gual, poeta i escriptor nascut a Badalona i que reflecteix en la seva obra l'experiència del front durant la guerra civil, el seu compromís cívic i de denúncia en la dictadura i la democràcia, la implicació amb el moviment obrer i el catalanisme d'esquerres. 

Va fundar la Cobla Cotó Fluix, origen de l’Orquestrina Galana, creadora d’un bon repertori de balls d'envelat basats en la tradició més genuïnament catalana.

A partir del 1987 es va dedicar a cantar romanços populars, sovint sense cap mena d'acompanyament instrumental i utilitzant dibuixos i altres accessoris, en un espectacle titulat Carregat de romanços.

El 1997 presenta el disc i espectacle “La raó del desig” en què interpreta  poemes de Verdaguer, Maragall, Parcerisas, Gabriel Ferrater i Soler, Salvador Oliva, Espriu, Carles Riba, Miquel Martí i Pol i Sagarra.

Col·labora amb el cicle Tradicionàrius des de la seva creació l’any 1987.

El 1991 va rebre el Premi Nacional de la Música, en la categoria de Cançó Tradicional. El 2001 la Creu de Sant Jordi. El 2003 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 2014 el Premi Memorial Lluís Companys. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dilluns, 15 de maig del 2017

El Grup de Folk, el nostre Maig del 68 (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


Jaume Arnella, Jordi Batista, Xesco Boix, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Oriol Tramvia, Pau Riba, Jaume Sisa, Eduard Estivill, Jaume Vallcorba,  Àngel Ciriza....

El 4 d’abril de 1967, es fundava el Grup de Folk. Un Grup que va tenir una existència intensa, emocionant  productiva i fructífera, encara que molt breu, potser massa breu, perquè, el 28 de setembre de 1968, un any i mig després de la seva creació, el Grup es dissolia en un concert a l’Aliança del Poble Nou. 

El Grup de Folk, en certa manera contraposat al moviment dels Setze Jutges, reivindicava l’esperit de grup, l’ambient dels festivals, la barreja amb el públic, la diversitat instrumental i, sobretot, el dret de divertir-se i de divertir qui anava a escoltar-los.

Ferran Riera, autor del llibre “Crònica d’un esclat”,  dedicat al Grup de Folk i on es reconstrueix la història del col·lectiu, entre altres coses diu:

“Volien canviar el món, però tots tenien definicions diferents de què volia dir canviar el món. Això era així perquè el Grup de Folk es podia dividir en dos sectors: un de més carregat d’ideologia i militant i un altre de més hippy.”

En la presentació d’aquest llibre dins del marc del Tradicionàrius, Jaume Arnella ho resumia molt bé en un dels seus romanços dedicat al Grup: “Van sortir, en trencar la closca, dos rovells d'aquell sol ou: un folk i l'altre, rockero, cadascú amb el propi xou”.

Ferran Riera en el seu llibre, remarca la importància del Festival Folk, el primer concert a l’aire lliure que es feia a Barcelona, al Parc de la Ciutadella, després de la guerra. Un Festival que va durar 10 hores i que es va celebrar el 23 de maig de 1968. Escriu Riera:  “Sense que en fóssim gaire conscients, aquell va ser el nostre Maig del 68.”

El 1968 el Grup de Folk es desfà... Però, la majoria dels seus integrants continuen ben actius en diversos corrents musicals: els incondicionals del folk americà, els animadors infantils, els ‘progressius’ (que varen donar pas a l’Ona Laietana i després al Rock Català) i els que varen continuar perseverant amb les músiques d’arrel tradicional i que, més endavant, varen crear el Tradicionàrius.

El Grup de Folk i tot el que van representar, avui a LA CLAU de la nostra història amb Jaume Arnella, l’últim romancer en actiu dels Països Catalans.

Tocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman (Wembley, 25 anys)


20 de maig de 1992. Estadi de Wembley. Minut 111 de partit:

Tocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman...

Aquesta setmana és la pregunta obligada a gairebé totes les tertúlies esportives i fins i tot a moltes que no ho són:

“On eres fa 25 anys, el 20 de maig de 1992?” “Recordes que vas fer aquell vespre?”

La vaig viure a casa, amb tota la família: el meu pare, la meva mare, la meva dona i les nostres dues filles. Recordo molt bé algunes frases que anàvem dient durant el partit:

Passa-la Laudrup, passa-la! No... òstia, que coi fas?!
Ja hi som... pròrroga. Com arribem als penals... Ja ens passarà com a Sevilla... Que no? No les tinc totes...
Va, va, va! Falta! Falta! Vinga Koeman!!!
Qui la tira... en Hristo? Que coi fot en Bakero al costat de la pilota? No... no... és en Koe... Gooool! Gooool!
Ara sí!!!! Ara sí!!!

Què em va passar pel cervell en aquells moments? Tantes coses.... Recordo que la gent, si més no al meu barri, vam sortir als balcons i a les finestres i ens buscàvem per cridar. Jo només deia “Ara sí... Ara sí...” A la família, tot eren abraçades.

Perquè el que acabava de passar no era només futbol. Tants anys! Tant esperar un dia com aquell.... En què pensàvem?

En tanta gent....Ens els que hi eren i sobretot en els que ja no hi eren. En antics partits i en vells jugadors. En tantes boques malèvoles que ara haurien de calar durant una bona temporada. En tantes tardes de futbol (abans els partits gairebé sempre eren a la tarda) quan els carrers de les rodalies del Camp Nou semblaven petits rials que conduïen la gent, cada vegada més nombrosa, cap a la riera principal que, plena a vessar, desembocava en el camp. En tota la gent del vell Gol Nord, quan encara vèiem els partits dempeus; gairebé una família que ens retrobàvem cada quinze dies: la colla de gitanos de Gràcia; un parell d’homes grans que anomenàvem “Tejada” i Villaverde”; la família (n’érem sis) els amics... Tanta gent... En aquella trista final de Sevilla. En tantes frustracions i en les poques alegries...

Tants anys. Tants partits. Tants jugadors. Tantes experiències viscudes...

I tot ha anat passant....

Ha passat en “Pujolet” i en Martí Filosia. Ha passat el “nen gran” d’en Benítez. La lesió d’en Bustillo.

Ha passat en Zaballa, el meu primer ídol. Va morir ja fa 20 anys...Una noteta de quatre ratlles perduda en un racó dels diaris.

Ha passat en Müller, en Cruyff jugador i en Cruyff entrenador. En Neeskens i en Sotil. Han passat en Simonet i en Krankl.

Han passat les primeres eleccions amb l’Ariño. L’ampliació de l’estadi. El segrest d’en Quini. Han passat en Guruceta i en Brito. En Shuster i en Maradona.

Han passat els Sadurní, Torres, Gallego, Eladio. Ha passat en Migueli.

Ha passat el gol d’en Marcos al Madrid i les botifarres d’en Schuster.

Han passat en Buckingham, en Venables, en Menotti. Han passat l’Archibald, el Lineker, l’Aloisio.

Ha passat Kaiserlaurten

Ha passat el motí de l’Hesperia i ha passat Wembley

Ha passat el “Dream Team”, les 4 lligues i la copa d’Europa.

Han passat en Txiqui i en Baquero. Ha passat en Koeman, el Romario i el Hristo.

Han passat les tardes i les nits tristes i les tardes i les nits màgiques.

El Barça pertany a l’estrany i complex món dels sentiments. Es pot explicar un sentiment a algú que no el sent, a algú que no el viu?

Hem patit. Hem gaudit. Hem rigut. Hem plorat amb el Barça. Hem viscut amb el Barça i el Barça amb nosaltres.

No és només futbol... Si fos tan senzill... És molt més.


dissabte, 13 de maig del 2017

L'autor, malgrat tot, és viu (3 i final.-. Borges, Foucault, Menard i El Quijote)


En aquest sentit, Michel Foucault va analitzar precisament un dels capítols de El Quijote. 

En aquesta obra, Miguel de Cervantes es presenta com un narrador ficcionalitzat que conta una història que no ha estat inventada per ell, sinó per l’àrab Cide Hamete Berengueli, primer autor de l’obra i que apareix per primera vegada en el capítol nou. A través d’aquest recurs, l’autor intenta no només acostar-se a les diferents visions del futur lector, sinó oferir més verosimilitud i objectivitat a la novel·la. És en certa maneta similar als heterònims que va fer servir l’escriptor Portugés Fernando Pessoa. Una gran creació estètica que no té res a veure amb els pseudònims, ja que els heterònims són identitats, personalitats poètiques que esdevenen reals a través de les seves manifestacions artístiques.
                                                                                          
És possible, com sostenen alguns teòrics, que Cervantes sigui el primer exemple que l’autor és una funció que abraça la seva pròpia mort. Immediatament després del pròleg, Cervantes desapareix i els diversos autors són personatges, cadascun d’ells amb la seva pròpia història i les seves fonts. Segons Foucault, en no existir, (i aquí enllaça amb el pensament de Menard-Borges) l’autor esborra, elimina, la seva pròpia existència del llibre.

L’anàlisi de Foucault em sembla una mica dràstica i radical. Però, si bé és evident que l’autor no és altre que Cervantes, també ho és que és un Cervantes ric en matisos i en veus narratives. Un Cervantes que es riu de la crítica, de la tradició literària, fins i tot de l’autoria (potser també del cànon?). Estableix, penso, un joc de complicitats amb el futur lector.

L’autor, malgrat tot, penso que és viu. Segurament ha sofert una transformació i ha viscut una evolució, però, afortunadament,  al cap i a la fi, viu. I amb aquest “nou” autor queda al descobert, perquè sempre ha existit i sempre ha estat present, la figura del lector. D’aquesta  comunió entre emissor i receptor, i de la multiplicitat d’intencions i interpretacions que se’n poden derivar, en pot sorgir un millor aprofitament i assumpció de tot allò que conforma el fet literari.

Aquesta comunió entre autor i lector la definiríem amb el concepte d’interactivitat;  un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de llegir. Més encara, interpreta aquesta interactivitat com un eix central del fet literari. Com  diu Jaime Alejandro Rodríguez, referint-se a aquest concepte en relació a l’estètica de la recepció: “El texto se entiende así como el depósito de claves que se le ofrecen al lector para su juego interpretativo.”

XVI Premis Joan Coromines i el Correllengua 2017 (Darrer programa de Vull una resposta)

Emès el dijous 11 de maig de 2017
Entrevista a Mercè López, secretària nacional de la CAL sobre la XVI edició dels Premis Nacionals Joan Coromines i el Correllengua 2017. Tot seguit, tertúlia d'actualitat política.

Presenta: Magda Gregori
Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:
Mercè López, secretària nacional de la CAL 
Borja Vilallonga, director de la revista El Temps
Núria Vilajeliu, organitzadora d'actes
Jaume Marfany, activista. Vicepresident CAL

El proper 20 de maig, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la CAL, entregarà els Premis Nacionals Joan Coromines. Un certament que, any rere any, guardona diferents persones o entitats pel seu compromís amb la llengua catalana. Ara en parlarem.

Però, com cada setmana, també repassarem alguns dels titulars que ens deixa la política catalana. Com per exemple, els missals de Marta Ferrusola o els moviments del govern català per tirar endavant la celebració d’un referèndum. El primer pas, l’anunci de la licitació per comprar 8.000 urnes. Sempre hi ha els primers passos, però després n’han de venir d’altres si es vol arribar a bon port. 

Josep Puig i Cadafalch deia l’agost de 1923: «Una gamma diversa de partits a Catalunya té afany de llibertat». Hi ha coses que, malgrat el pas dels anys, no han canviat. De seguida, ens hi posem. 

Som-hi. Comencem.

dijous, 11 de maig del 2017

L'autor ha mort, el lector és l'amo del text (2. Borges, Menard i El Quijote)


Abans que Roland Barthes escrivís el seu article La mort de l’autor, Borges ja havia publicat, dins del llibre Ficciones, el seu relat Pierre Menard, autor del Quijote. Una  història en què Menard, de la mà de Borges, aplica un acte de deconstrucció literària. Podem adonar-nos de la relació que existeix entre el text de Barthes i el relat de Borges simplement llegint la frase amb què Barthes tancava el seu article: “El naixement del lector es paga amb la mort de l’Autor”.
Efectivament, Borges, a través del seu relat, arracona la figura de l’autor per tal que el lector ocupi el seu lloc predominant. Pierre Menard, un poeta simbolista, decideix escriure de nou El Quijote. Vol escriure, no reescriure. Un procés de reescriptura seria el que van seguir en el seu moment mols autors postcolonialistes i que hem comentat abastament en altres debats. No, Menard vol escriure de nou el llibre de Cervantes a través de la seva pròpia visió de lector (“seguir siendo Pierre Menard y llegar al Quijote, a través de las experiencias de Pierre Menard”). Ens diu que ell no vol escriure un Quijote diferent, sinó que vol escriure el mateix llibre (“No quería componer otro Quijote —lo cual es fácil— sino el Quijote”).
Per a Pierre Menard El Quijote existeix en tant que ell l’ha llegit i, en passar per la seva visió, per la seva capacitat interpretativa, el mateix Quijote esdevé, alhora, un altre Quijote. Hi ha una superioritat del lector sobre l’autor perquè ell és el veritable amo i senyor interpretatiu i els textos, quan passen pel seu sedàs fet de malles compostes per una tradició cultural, per una època històrica, per una ideologia i per una escala de valors, esdevenen nous textos. En alguj lloc he llegit una frase que ho explicita perfectament: “Hi ha tants Quijotes com lectors del Quijote”.
Està traint Menard el concepte d’autor? És possible en el sentit que les paraules escrites per Cervantes pertanyen a un temps, a una època, a un context. Aquestes mateixes paraules, fora del seu context original, es troben a mercè de la interpretació del públic lector, que, situat en uns paràmetres totalment diferents, els pot arribar a conferir un nou sentit.
“Mi recuerdo general del Quijote, simplificado por el olvido y la indiferencia, puede muy bien equivaler a la imprecisa imagen anterior de un libro no escrito.” Menard, el lector, pot arribar a creure’s que el llibre (i l’autor) no ha existit mai, que és ell, el lector, el que l’està escrivint per primera vegada.
“L’autor ha mort...” L’autor ja no és el propietari, l’amo, del text, sinó que passa a ser-ne el lector, que interpreta i que “crea” un nou text. 
“L’autor ha mort...” Efectivament, la mort de l’autor es produeix, perquè les interpretacions, els punts de vista, la manera de llegir dels lectors és heterogènia i múltiple. L’autor, conscient del paper divers del lector, intenta moltes vegades l’apropament al text ideal. Un apropament que obté a base de determinades tècniques literàries com pot ser la d’intentar escriure sota un punt de vista múltiple.

Els secrets del Tractat d'Ardoria, de Jaume Ramon Vila (VÍDEO darrer programa de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV Llobregat el dimecres 10 de maig de 2017

Els secrets del Tractat d'Armoria, de Jaume Ramon Vila


Convidats:

Montserrat Montesinos, mestra i investigadora de l'Institut Nova Història. 

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 9 de maig del 2017

Els secrets del Tractat d'Armoria, de Joan Ramon Vila (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)


A La Clau de la nostra història hem dedicat diversos programes a la censura i a l’historicidi que va patir la nació catalana principalment durant el segle XVI. En el progtama d'avui ens hi tornarem a referir.

¿Per què, 150 anys després del naixement de la impremta, un escriptor deixaria, volgudament i conscientment les seves obres manuscrites i inèdites?

Això és el que va fer en Jaume Ramon Vila, que va néixer a Barcelona, segurament sobre els anys 1569-1570 i que va morir el 1638. Heraldista i prevere, provinent d’una família  noble d'origen empordanès.

En Ramon Vila podria haver aprofitat la impremta per divulgar la seva obra entre molts més lector. Segons ell mateix explica, però, les va voler deixar manuscrites per burlar, precisament, la censura de l’època. El movia la intenció de preservar-les de les falsedats que sovint s’hi introduïen en els textos a mesura que aquests anaven passant per la impremta.

De les seves obres destaca la Crònica de Jaume I amb un pròleg seu de veritable antologia. Vila explica que redacta la còpia per desmentir les falsedats que historiadors castellans llençaven contra els catalans.

La seva obra magna i inacabada és el Tractat d’Armoria que es conserva actualment a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Una obra, també, manuscrita i monumental.  Consta de quatre volums i cadascun  pesa entre quatre i cinc quilos Conté una gran quantitat d’informació molt valuosa. Els quatre volums estan farcits d’escuts d’armes. Són les armes de les nissagues de les de les diferents cases de les nobleses catalana, aragonesa, valenciana... les del casal dels reis de Catalunya i Aragó i les de les famílies dirigents dels reialmes que hi estan relacionats, és a saber, les dels regnes de València, Nàpols, Sicília,Jerusalem, Xipre, Flandes o Borgonya....

Aquesta obra també fa evident que va ser a Barcelona on els Reis Catòlics i en Colom es van torbar per parlar del finançament de l’empresa de la descoberta i que se li van donar 17 mil ducats per poder organitzar-la. I els ducats eren aleshores una moneda en curs només al Principat i no pas a Castella, on s’usaven els maravedís.

No ens podem oblidar, però, del dietari que va escriure Jaume Ramón Vila i que comprèn els anys 1596 a 1601. Una obra que recull els esdeveniments més importants de la ciutat de Barcelona i del Principat. Vila posaria al servei d’aquest dietari tots els seus coneixements sobre l’elaboració de textos historiogràfics i ens donaria com a resultat un dietari basat en el principi de veracitat, creat a partir de notes i farcit de fonts documentals que reforcen el seu discurs. L’estudi de les fonts i del dietari en general ens acosten a un autor fins ara un tant menystingut i ens permeten aprofundir en el coneixement de l’època i els seus autors.

Avui, a LA CLAU de la nostra història Jaume Ramón Vila i la seva obra.