dijous, 31 d’agost de 2017

Carta abierta a los demócratas del NO


Apreciados adversarios,

La sociedad catalana, excepto aquellos que se aíslan ajenos a todo lo que les rodea, se divide, básicamente, en dos grandes grupos: De un lado estaríamos los que creemos que la única manera democrática de decidir el futuro político de este país es mediante las urnas, mediante el  voto o, lo que es lo mismo, que esta histórica decisión solo la podemos tomar los propios ciudadanos catalanes.  Según todos los análisis i encuestas un 80% de la sociedad estaríamos de acurdo con esta opción. Del otro lado (aproximadamente un 20%) están los que piensan de manera opuesta. Son los que opinan que la sociedad catalana no puede ejercer este derecho i se manifiestan totalmente contrarios a la celebración del referéndum del 1 de octubre.

Dentro de este amplio y diverso 80% de la sociedad catalana, están los que creen que el único camino posible para construir un país mejor, un país de futuro, es mediante la independencia, mediante la herramienta que representa un Estado independiente. Otros compatriotas, como vosotros, no son partidarios de la independencia de Cataluña, pero están dispuestos a defender su posición con argumentos, con el debate democrático y, sobre todo, como demócratas que son, no tienen ningún miedo a consultar al pueblo. No tienen ningún miedo a las urnas y al voto. Al contrario, están convencidos que es el único camino posible para terminar con el largo contencioso histórico entre Catalunya i España.

El próximo 1 de octubre, la ciudadanía de este país será convocada a participar en un referéndum de autodeterminación. Las urnas deberán ser las que decidan cuál debe ser el modelo de Estado que queremos para Cataluña. Se trata de un hecho de extraordinaria trascendencia y que, sea cual sea el resultado final de la consulta a la ciudadanía, afectará a todos los que vivimos en esta, hasta ahora, comunidad autónoma española.

Desde el movimiento independentista que impulsa este proceso y que, evidentemente, está por el SÍ en el referéndum, una inmensa mayoría, por no decir todos, hubiéramos querido un referéndum acordado con el Estado español. Creo que lo hemos intentado por todos los medios posibles, hasta 18 veces y, últimamente, mediante el Pacto Nacional por el Referéndum que ha reunido cientos de entidades sociales, culturales y políticas. El objetivo del Pacto era claro: impulsar un acuerdo entre los gobiernos del Estado y de la Generalitat que permitiera la celebración de un Referéndum con todas las garantías y vinculante, para que la ciudadanía catalana pudiera votar sobre su futuro político como nación. Nadie podrá decir que no lo hemos intentado.

Ahora bien, todos sabemos que para que haya un referéndum acordado se necesita que las dos partes estén dispuestas a pactar. Nosotros, los partidarios de la  independencia, desde hace mucho tiempo que estamos sentados en la mesa de negociación y, hasta el último momento, hemos esperado i deseado que nuestro interlocutor también se sentara. Los resultados ya los conocéis y no es necesario que los volvamos a repetir: la respuesta del Estado español ha sido la amenaza constante y la persecución y represión política, jurídica y mediática.

Nuestra determinación para poder ejercer el derecho a votar el próximo 1 de octubre es firme y creo que todos, incluso el Estado, son conscientes que no hay posibilidad de marcha atrás. Tanto la determinación de nuestros representantes políticos en el Parlamento (mayoría absoluta) como la de la ciudadanía que estamos por el SÍ. Vosotros, a los que me permito llamar "los demócratas del NO" conocéis nuestra determinación y sabéis que estamos dispuestos a hacer lo que sea necesario, siempre de manera cívica, pacífica y democrática, para que sea el pueblo, donde reside la soberanía, el que decida el futuro de este país. Sabéis que no vamos a ceder ni un solo milímetro.

Las cartas ya están sobre la mesa El referéndum tendrá las garantías de cualquier otro referéndum: habrá urnas, habrá colegios electorales, habrá censo, habrá oportunidad para defender las dos opciones de voto, habrá observadores internacionales…. El referéndum será también vinculante. Así lo ha confirmado el gobierno de la Generalitat que está dispuesto i decidido a aplicar los resultados: declaración de independencia si gana el SÍ. Elecciones autonómicas si gana el NO. 

Más allá  del SÍ i del NO, pero, nos unen muchas cosas. Todos queremos un futuro mejor, un país mejor para nuestros hijos y nietos. A todos nos une también el respeto a la democracia por la cual muchos de vuestros padres o abuelos, o quizás vosotros mismos tanto hemos y habéis luchado. 

En nombre de este respeto a la democracia, hagamos realidad este referéndum. Hagamos juntos el camino hasta el 1 de octubre para dar la voz al pueblo y para que sean las urnas -y sólo las urnas- las que con voz bien alta y clara nos marquen el camino del futuro. Reforcemos -juntos- la propia democracia en su expresión más genuina: las urnas y el voto ciudadano.

No tengo ninguna duda de que unos y otros respetaremos el resultado, sea cual sea.

Apreciados adversarios, nos encontraremos el próximo 1 de octubre en las urnas.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Una visió humana de l'economia (Arcadi Oliveres. Congrés Catalunya i Futur)



Iniciem la crònica del debat de la segona taula rodona: La construcció d'un nou paradigma. Hi van participar Arcadi Oliveeres, Miquel Puig, Josep Pinyol i Imma Tubella

Una visió humana de l’economia
Arcadi Oliveras trencà el gel de la segona taula rodona amb una sentència tràgica: “mai com fins ara la Humanitat ha tingut tants recursos a la seva mà, i mai ha fet patir tant als seus pobladors. Tenim de tot, i la gent pateix”. Capgirar aquest sistema “francament desastrós” serà molt complicat mentre les noves generacions no concebin l’economia com aquella disciplina que administra els recursos escassos de la naturalesa per a cobrir les necessitats humanes. Lamentablement, els estudis econòmics impartits en els centres de batxillerat i les universitats prescindeixen de l’esfera moral.

Aconseguir incorporar la dimensió humana en l’estudi econòmic és un pas previ imprescindible per crear un nou model econòmic basat en l’economia solidària, el decreixement i la lluita contra l’especulació. En el trànsit cap aquest nou paradigma, Oliveras proposà quatre mesures cabdals: abandonar l’euro, que promou les devaluacions de l’economia mitjançant la lluita salarial; fomentar la creació d’una banca ètica, que sigui responsable socialment; aplicar la Taxa Tobin sobre les transaccions financeres; i finalment, reduir la jornada laboral de la classe treballadora per aconseguir un repartiment més extensiu del treball. Unes accions que, malgrat la seva ambició, difícilment seran aplicables sense la creació d’un sindicat internacional: “si les transnacionals poden operar a nivell mundial, els sindicats no han de limitar-se a l’àmbit estatal”, subratllà.

Els reptes que Catalunya ha d’afrontar en un futur immediat, tanmateix, han de superar l’estricte àmbit econòmic. Expresident de l’Associació Justícia i Pau, Oliveras recordà que Catalunya va votar l’any 1986 contra l’OTAN. Si Catalunya vol esdevenir un país socialment avançat, necessita erradicar tot de control social i militarització, aprofundint en aquells aspectes de la seguretat humana que sí tenen una incidència real en el benestar de les persones: majors controls ambientals, en el transport, en els productes alimentaris, etcètera.

Evitar la temptació d’identificar enemics externs serà la millor manera de protegir els drets polítics que tots els ciutadans han de tenir garantits.  Catalunya ha d’obrir-se sense por al món, permetent la lliure circulació de persones en les seves fronteres i obrint els seus braços especialment a les persones més desafavorides, com són els refugiats. En aquesta línia, ha de tenir un paper actiu en la comunitat internacional, esdevenint un catalitzador de les iniciatives més progressistes que es desenvolupen en el Consell Europeu.

dijous, 24 d’agost de 2017

Dissabte no "amaguem" l'estelades!


DISSABTE NO "AMAGUEM" LES ESTELADES!
POSEU-HI UN LLAÇ NEGRE EN SENYAL DE DOL!
Ha començat a córrer per les xarxes un missatge que demana que a la manifestació de dissabte no hi anem amb estelades o símbols independentistes.
La manifestació de dissabte és per la PAU i la LLIBERTAT.... Per la LLIBERTAT!
La nostra bandera és símbol de llibertat. Els colors blau i blanc es relacionen amb els ideals de la Revolució francesa, que són els mateixos colors de la bandera dels EUA. El triangle és la simbologia de la república. El color blau representa la humanitat i al bell mig llueix l’estel blanc, símbol de la llibertat.
Per quina raó hem d'amagar l'estelada o qualsevol altre símbol? No em valen els arguments de la prudència per evitar enfrontaments. Els independentistes no provoquem cap mena d'enfrontaments.
Som a 37 dies de l'1 d'octubre. En moments molt durs hem actuat col·lectivament com un país madur, com un autèntic Estat. No és el moment d'amagar-nos.
Llegiu el comunicat de l'ANC i seguiu-ne les instruccions:

No es pot construir un país nou amb velles mentalitats (Ramon Folch. Congrés Catalunya Futur)


Debat inaugural Congrés Catalunya i Futur. Intervenció del Sr. Ramon Folch i Guillèn, catedràtic de biologia, especialista en sostenibilitat, gestió i divulgació ambiental, Fundador de DEPANA, director de les grans obres «Història Natural dels Països Catalans» i «Biosfera»

Informació i eficiència no són conceptes forçosament complementaris. Una coneguda paradoxa intel·lectual alerta que el control exhaustiu d’una solució poc eficient dificulta la recerca d’apostes més racionals. Folch ho il·lustrà amb un bon exemple:  disposar d’un coneixement pràcticament absolut del funcionament dels motors de combustió interna ha obstaculitzat la investigació de motors electrònics. Sigui per mimetisme o temença, les propostes més innovadores queden arraconades.

La prosperitat de les futures generacions implica, no pas l’optimització d’unes eines desfasades, sinó del mateix sistema enèrgic. Metafòricament parlant, no convé substituir la barca vella per una de nova, sinó construir un pont nou que sigui més estable. En aquest sentit, Folch defensà l’abandonament del model productiu sustentat en el carboni com una opció política de primera magnitud, que fins i tot podria ser recollida com a principi constitucional. Aconseguir que cada usuari sigui un potenciar d’energia suposarà un canvi revolucionari de primer odre. Entre altres virtuts,  permetrà l’abandonament de la via termonuclear –poc respectuosa pel territori i poc eficient des d’una perspectiva econòmica –i la independència factual respecte els tercers països d’on actualment importem energia.

Els catalans,hem de ser modestos però no pas pusil·lànimes. Saber que vivim en una petita part del món, i tanmateix, creure’ns que en aquesta porció de terreny que ens ha tocat viure podem superar l’estancament de l’actual model amb fórmules fins ara no explorades.

Ramon Folch va concloure la seva intervenció insistint que cal reballar per un nou país, però que aquest ha de ser també nou. No podem construir un nou país amb velles mentalitats


dimarts, 22 d’agost de 2017

Catalunya laboratori de la societat postcapitalista? (Marina Subirachs. Congrés Catalunya i Futur)


Primera taula rodona "Els reptes del segle XXI" en què van participar Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch. (Crònica de Guillem Carreras)

El desarrelament d’una societat cada cop més bipolaritzada
(Marina Subirachs)

“S’està creant un sistema de classes socials a nivell internacional”, resumí Marina Subirachs. La burgesia decimonònica estava arrelada a un territori i en conseqüència tenia un alt interès en el progrés social dels treballadors. Actualment, estem vivint la consolidació d’una classe burgesa d’abast transnacional que ha canviat radicalment els seus objectius. Ja no opera en l’àmbit estatal, i en conseqüència, no mostra la menor preocupació en destrossar societats senceres. De fet, aquesta classe és completament inaccessible a les persones que desposseeix. Les classes treballadores són incapaces d’identificar-ne seus dirigents, que poden restar al marge de qualsevol reivindicació o protesta.

Un procés de desarrelament que també està afectant amb molta intensitat les classes treballadores. Tot i ser explotats i sofrir unes condicions de vida molt dures, els proletaris tenien un lloc al món. Una xarxa de protecció i solidaritat que els protegia i oferia unes garanties essencials. Lamentablement, aquests sistemes informals d’ajuda mútua han estat destruïts. Grans masses de persones es mouen a través del món sense res, desvinculats de tota dimensió humana.

En aquest context de polarització social accentuada, alertà Subirachs, “Catalunya ha de decidir en quin bàndol es posiciona”. Expressat en altres paraules: escollir quins estrats socials han de liderar el model social. Si una classe cosmopolita formada majoritàriament per tècnics que reforcen la base ideològica del capitalisme o una classe mitjana local, arrelada al territori i que, amb la seva activitat productiva, en generi un retorn directe.  Per Subirachs, la tria és clara: “per les seves característiques, Catalunya es podria convertir en un laboratori de com pot ser la societat postcapitalista. Un banc de proves per sospesar canvis profunds en el sistema de producció i serveis” que tinguin el benestar de la ciutadania com a prioritat bàsica.


diumenge, 20 d’agost de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (7. Temps Obert espera...)


Amb aquesta entrada finalitzen les reflexions que he titulat "Pedrolo i Temps Obert. Compromís i llegat" a l'entorn del gran projecte de la "novel·la total" que Pedrolo va iniciar amb el cicle Temps Obert.

Si voleu recuperar, per ordre, les sis anteriors entrades, aquí les teniu:


Temps Obert espera...

La novel·la total resta, doncs, incompleta. L’objectiu era inassolible. Tal com el mateix Pedrolo deia: “D’etapa en etapa, pots progressar cap a l’objectiu, però d’etapa en etapa t’adones que n’hi ha més de les previstes i pots fins i tot adonar-te que, a mesura que avances, es van multiplicant prou perquè qualsevol projecte es quedi sempre pel camí. S’hi ha quedat els meus”

El conte El millor novel·lista del món finalitzava amb aquestes ratlles:

-El fet és que tenim prop d’un milió de pàgines… Però totes les que heu vist, eren seves…

-I les altres?

-A poc a poc. Els altres s’han contagiat, si em permeteu la paraula, de la seva obsessió. L’ajuden… Infermers i tot… Desenvolupen totes les possibilitats que ell no tindrà temps d’insinuar.

Pedrolo sempre deia que Temps Obert era una novel·la impossible d’acabar, “no ho podria fer ni que visqués mil anys!”, exclamava. Però també havia dit que, en certa manera, li hagués fet gràcia que altres escriptors més joves haguessin volgut continuar el cicle: “Si, home, no te’n riguis! És una idea magnífica. T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal…”  

L’obra resta, doncs, oberta. Com les finestres que s’obren de nit, les possibilitats romanen intactes a l’espera de nous investigadors, de nous literats.

Temps Obert espera.

El trencament del pacte social. El model de l'Estat del Benestar ja no existeix (Josep Fontana. Catalunya i Futur)


Continuant amb la crònica de Guillem Carreras sobre el debat inaugural del Congrés CATALUNYA I FUTUR, podrem llegir les intervencions de la primera taula rodona "Els reptes del segle XXI" en què van participar Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch.

El trencament del pacte social. El model de l'Estat del Benestar ja no existeix 

En el període 1975 –2008, apuntà la intervenció de Josep Fontana, s’han destruït els dos pilars que sustentaven la socialdemocràcia: el suport majoritari als sindicats i l’acceptació del principi d’equitat, segons els quals les persones amb un alt nivell de càpita han d’estar sotmeses a uns nivells impositius elevats. Segons el professor de la Universitat Pompeu i Fabra, la conclusió és evident: “el model de l’Estat del Benestar ja no existeix. La creació de nous impostos sobre la riquesa o la modificació de la reforma laboral ja no tenen credibilitat. Els guanys que la classe obrera va aconseguir amb 150 anys de lluita ja no tenen vigència”. L’ideal empresarial, segons el qual la majoria de feines seran puntuals i seran realitzades per treballadors externs, cada dia és més proper.

Quines han estat les causes d’aquesta contrareforma social? Fontana destacà que l’anomenada globalització econòmica ha aconseguit que “els països rics puguin arribar als països pobres per extreure’n els productes, però que la gent d’aquests països no puguin accedir als països rics”. Quan els governs locals cedeixen les explotacions locals a les empreses estrangeres, impossibiliten el desenvolupament autòcton. Les terribles conseqüències humanitàries dels moviments migratoris, ja ben palpables per la generació actual, seran completament insostenibles a finals de segle. “Què farem quan la població africana arribi als 4.400 milions de persones?”, es preguntà.

En les societats occidentals, assistim a la normalització de la precarietat. Així ho acrediten les dades d’ocupació de l’Estat espanyol, que comptabilitzen més de 4 milions de persones amb un contracte inferior als set dies. O bé el coneixement que l’11% de les persones que utilitzen els albergs barcelonins treballen. La destrucció d’un model laboral estable, insistí Fontana, ha reduït els drets laborals dels treballadors. Per altra banda, els estaments socials privilegiats s’han desentès del compromís social que ha caracteritzat els estats europeus durant bona part del segle XX.

Les previsions més raonades apunten dos perills imminents que amenacen la viabilitat d’aquest capitalisme depredador: una rèplica accentuada de la crisi econòmica de l’any 2008, motivada aquesta vegada pel sobreendeutament dels Estats, o bé una contestació de les classes popular revoltant-se contra la seva progressiva empobrització. Davant aquest panorama, convé bastir projectes col·lectius capaços de regular l’economia, evitar l’especulació, subordinar el dret de propietat a l’accés dels serveis bàsics, i la construcció de nous models socials fonamentats amb la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. 

dissabte, 19 d’agost de 2017

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR (Crònica de Guillem Carreras)



El passat 3 de juliol, va tenir lloc el debat inaugural del Congrés CATALUNYA I FUTUR. Guillem Carreras, periodista, membre de l'equipo de redacció ENS de l'Associacionisme Cultural Català, n'ha fet una excel·lent i detallada crònica de les intervencions de tots els ponents.

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR

Una àgora per debatre els reptes que la societat catalana necessita afrontar sense dilacions. També una plataforma per superar els paradigmes ideològics obsolets dels el segles XIX i XX. Però sobretot, un fòrum transversal on ciutadania i cercles acadèmics puguin consensuar les línies estratègiques que s’han d’afrontar per garantir un futur pròsper i sostenible per les noves generacions. El Congrés Participatiu ‘Catalunya i Futur’ neix amb tanta prudència com gosadia. 

Malgrat que els seus impulsors són conscients que Catalunya representa tan sols una mil·lèsima part de la població mundial, no limiten l’ambició dels seus objectius. Si la societat catalana és capaç d’oferir propostes agosarades i trencadores, asseguren, pot esdevenir un exemple a tenir present. En l’actual escenari de profunda inestabilitat internacional, pràcticament tots els Estats comparteixen les mateixes problemàtiques globals: creixement demogràfic insostenible, profundes desigualtats socials, crisis migratòries, esgotament del mode energètic, intensificació de les desigualtats socials, reptes de la tecnologia, etcètera.

Catalunya té el deure nacional d’oferir una visió social pròpia per cadascuna d’aquestes problemàtiques. I quina millor manera de fer-ho que mitjançant un procés on la ciutadania esdevingui protagonista? Emmirallat en el Congrés de Cultura Catalana, del qual enguany es commemora el 40è aniversari de la seva celebració, ‘Catalunya i Futur’ planteja una mirada inversa. Si l’any 1977 es tractava d’equiparar Catalunya als estàndards dels països socialment més avançats d’Europa, el 2017 es pretén oferir una mirada més original i prepositiva, atractiv més enllà de les nostres fronteres.

En els discursos de presentació del debat inaugural, celebrat el 3 de juliol al Pati Manning de l’Auditori de Barcelona, Eudald Carbonell i Federico Mayor Zaragoza –president i vicepresident del Congrés, respectivament— van ressaltar la transversalitat intel·lectual i la projecció global de ‘Catalunya i Futur’ com dues de les seves principals virtuts. Les dues taules celebrades al IEC demostraren amb escreix aquesta voluntat. Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch Camarasa en la primera, i  Arcadi Oliveras, Josep Pinyol, MiquelPuig i Imma Tubella en la segona, s’esmerçaren a identificar reptes mundials del segle XXI i esbossar els nous paradigmes que s’hauran de construir. 

divendres, 18 d’agost de 2017

La por conrea por. Per la pau i la llibertat!


Un record emotiu per a les víctimes. Tota la solidaritat amb els seus familiars i amics.

Tot l'agraïment i tot el suport als mossos, a la Guàrdia Urbana, a tots els serveis d'emergència i a tots els que s'han bolcat en ajuda i suport de les víctimes de Barcelona.

Contra la por. Contra el terror. Contra l'odi.

Per la pau, la democràcia i la llibertat.

La por conrea por (Byron Janis. Músic)

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,
dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat! 

                                                                    Fragment de El primer bosc de Jordi Bilbeny

dissabte, 12 d’agost de 2017

La Catalunya que Catalunya vol (exigents.cat)


El passat mes de maig, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), es va presentar la plataforma exigents.cat que té com a primer objectiu la celebració del I Congrés Participatiu Catalunya i Futur.

Exigents.cat és el primer think tank col·laboratiu, obert a tothom, que vol que entitats, organitzacions i persones a títol individual plantegin els reptes i les propostes sobre com ha de ser la Catalunya del futur.  Exigents.cat vol recuperar el debat, les idees, les propostes, amb l’objectiu de dibuixar entre tots com ha de ser el país del futur.

El primer objectiu que s’ha plantejat exigents.cat és el d’impulsar el primer Congrés Participatiu Catalunya i Futur, un procés obert, en línia i amb actes i accions presencials, amb el qual es comprometen, mitjançant totes les idees i propostes que es vagin recollint, a influir de manera decisiva en la construcció del futur del nostre país. Es vol influir en les associacions, institucions, organismes, ens internacionaIs... I de manera totalment oberta i transparent. 

Exigents.cat farà servir totes les idees i propostes que es vagin recollint de de cara a obrir camins, oferir visió, inspiració, perspectiva... Es vol fomentar el debat, però també es pretén que totes les propostes es concretin com més aviat millor. Per això, exigents.cat engega aquest I Congrés Participatiu Catalunya i Futur que, amb la col·laboració de tothom, ha de ser capaç de traslladar públicament “Quina Catalunya vol ser Catalunya”.

Exigents.cat parteix d’un treball previ, la ponència marc en la redacció de la qual han participat més de 80 persones provinents dels àmbits i espectres socials i polítics més diversos. Aquest document fa evident la transversalitat del manifest que es va fer públic en l’acte del mes de maig a l’IEC.  Des de llavors, exigents.cat ja ha aplegat mes de 600 adhesions al manifest del Congrés, provinents de personalitats rellevants en molts àmbits acadèmics i de persones militants en diferents causes a totes les comarques del país.

El I Congrés Participatiu Catalunya i Futur vol fer la funció que, fa 40 anys, va fer el Congrés de Cultura Catalana. És un procés que ja s’ha engegat, que durarà 12 mesos, que acabarà amb sis sessions sectorials a sis ciutats del país i una sessió de cloenda a Barcelona. Al cap d’un mes (maig 2018, 50 anys després del maig del 68 a Paris), tindrà lloc un Congrés Internacional que donarà projecció a la feina feta i servirà per llançar un missatge positiu des de Barcelona al món.

El 3 de juliol va tenir lloc el debat inaugural  a l’entorn de l’àrea primera de la ponència-marc: Catalunya al món i va constar d’una presentació inicial dels objectius del Congrés CATALUNYA I FUTUR i de dues taules de debat: Els reptes del segle XXI i La construcció d’un nou paradigma

Tots els documents, ponència, manifest, primer llistat de signants, etc. es poden trobar al web provisional exigents.cat

dimarts, 8 d’agost de 2017

Pedrolo i Temps obert: Compromís i llegat (6. Temps Obert: la tercera cultura)


Des de sempre, existeix un concepte de divisió entre la “cultura” humanística i la cultura científica, entre lletres i ciències. Un concepte, el de les “dues cultures” com a dues visions excloents que dificulten una consideració global de la realitat.  Charles Percy Snow, que es qualifica ell mateix de científic per formació i escriptor per vocació, deia que “la cultura del segle XX inclou haver llegit Shakespeare i poder descriure la segona llei de la termodinàmica.” I afegia: “Aquesta llei és d’una gran profunditat i generalitat, té una fosca bellesa particular [...] Aquesta comprensió hauria de formar part de la cultura comuna del segle XX.”  Snow ens parla d’un nou concepte de cultura, d’una tercera cultura que hauria d’unificar ciència i humanisme.

Aquest nou concepte cultural sembla trobar-se en la base germinal del cicle Temps Obert. En la novel·la Situació analítica, que correspon a la quarta novel·la del llibre primer, un Daniel Bastida metge psicoanalista, en el diàleg que manté amb el professor que el psicoanalitza diu: “Em sembla comprendre el vostre raonament: si la matèria pot transformar-se, i es transforma, en energia, i l’energia es degrada com ens assegura la segona llei de la termodinàmica, pot pretendre’s que hi ha eliminació de la matèria per obra de la mateixa matèria. Però aquesta degradació culmina en un equilibri que només redueix una possibilitat de la matèria, no la seva essència.”

Com diu el Daniel Bastida psicoanalista, l’energia es dispersa. És, doncs, la llei del desordre. Un desordre, però, que no és el caos, sinó que cerca l’equilibri i l’estabilitat en la dispersió. Això és també Temps Obert: la dispersió en un desordre només aparent que manté l’essència inicial.

Ja hem vist que el llibre primer del cicle arrenca d’una mateixa situació original alterada per una primera situació conflictiva. Les nou novel·les d’aquest primer llibre ens alimentaran, doncs, de dos tipus d’informació. Per una banda, una primera informació, la referida a la situació original i al temps anterior a la situació conflictiva, que es reforça i es complementa de novel·la en novel·la. Una informació sense evolució possible. Per una altra banda, ens anirà arribant una altra informació que –seguint la segona llei de la termodinàmica- s’estén, s’escampa, s’eixampla, buscant de cobrir totes les possibilitats. Com la llei física sobre l’energia, 

Temps Obert sempre anirà ampliant la dispersió mentre que sempre es mantindrà la situació inicial. Temps Obert tendirà sempre a la dispersió en un procés irreversible. Temps Obert, la seva estructura, reflecteix el comportament de la realitat i el seu desplegament no contradiu el de l’evolució de la matèria, sinó que l’explica. Temps Obert pot trencar amb el realisme literari, però expressa la realitat tal com la descriu la segona llei de la termodinàmica.

El mateix Pedrolo deia de Temps Obert: “El realisme de cada part desemboca en el, diguem-ne, irrealisme, d’un total impossible.” És la mateixa contradicció que hi ha entre dos models de realitat, el de l’experiència i el de la ciència, el de les coses que veiem i el de les coses que sabem. Allò que sabem no ha d’anul·lar necessàriament allò que veiem. Sabem que el sol no es mou en el firmament i que és la terra, i nosaltres amb ella, que rodem al seu voltant. Malgrat això, continuem veient diàriament com el sol surt i es pon.

Temps Obert és, doncs, una obra sense final, però que segueix implacablement una direcció, la de la dispersió de les seves branques que es diversifiquen i s’estenen de manera fixa i continuada. Qualsevol continuació ha d’integrar-se dins el model de realitat que és el cicle i, per tant, complir-ne les regles. Temps Obert no ens ofereix punts de vista o opinions diverses ni visions alternatives ni complementàries sobre un mateix personatge. 

Les visions, les alternatives de Temps Obert són igualment reals i absolutes, són possibles en la individualitat de la novel·la i alhora impossibles en la realitat del cicle. Onze novel·les diferents, cada una d’elles vàlida en la seva independència, i una novel·la, la novel·la total, que és la que constitueixen totes elles plegades.


diumenge, 6 d’agost de 2017

Estimem les llengües (2) (Jesús Tusón, el professor, el mestre...)


-- Mamá: hoy nos han dado un postre buenísimo.
-- Qué te han dado? -- Li va preguntar l’Ana
-- Unos granitos redondos,con una piel muy finita. Y muy dulces
-- ¡Ah! Eso és uva
Però la Laia va respondre, amb èmfasi:
-- ¡No, es mucho más Bueno! Se llama raïm

Mai s’ha conegut que l’adquisició natural de la primera llengua, o de la segona, per part d’un nen, li hagi provocar febre, mal de panxa o una afecció al coll o a l’oïda


Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions, pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument amb el qual estem dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens envolta.

La llengua, però, infinitament versàtil com és, resulta capaç d’adaptar-se a mil situacions, usos i intencions. Així, apareix la mentida, la manipulació, la sorna, la burla, la mala intenció.... Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i adaptar-se a allò que volem.

La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos, perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a l’entesa i la comprensió entre cultures.

Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.

El futur de la humanitat, d’una humanitat que sàpiga estimar la diversitat, es troba en bona part en el fet que aprenguem a veure i a utilitzar el llenguatge com un factor d’apropament i respecte entre les diferents cultures del món.

"No sabríem com imaginar un món sense paraules: un univers emmudit. El mar sense que ningú digués mar; els núvols privats de les paraules gris, blanc i brillant i de les expressions amb què desitgem la pluja necessària; les  criatures que van creixent cap a un món complex òrfenes dels mots d'ànim; els mants sense paraules d'amor... Cal, doncs, tenir cura de les paraules, salvar-les i conservar-les, perquè no tornin a la foscor i al silenci." (Jesús Tusón. Cloenda de "Històries naturals de la paraula")

Estimem les llengües (Jesús Tusón, el professor, el mestre)


A 56 dies de l’1 d’octubre, mentre els usuaris de l’aeroport del Prat continuaven posant a prova la seva paciència –sembla- infinita, ens arribava la notícia de la mort del professor Jesús Tusón, en paraules de Carme Junyent “El professor indomable”.

El 1986 llegia el seu primer llibre d’assaig (al qual seguirien un munt) sobre diversos aspectes del llenguatge, les llengües i la comunicació humana. Avui l’he volgut retrobar i, el primer que m’he adonat, és que el vaig llegir i rellegir moltes vegades, cosa que s’aprecia fent un sol cop d’ull al llibre. “El luxe del llenguatge” reposava al costat de fins a 10 llibres més  del professor Tusón. Cap d’ells, però, tan “usat” com el llibre del 86.

Per formació, professionalment i com a activista lingüístic i cultural he dedicat bona part de la meva vida a ensenyar la llengua i a tenir cura d’usar-la de manera adequada en cada moment. Formo part d’aquell estol de persones que reivindiquem la plena normalitat del català, d’aquells que volem que esdevingui la llengua comuna, habitual i preferent d’ús als Països Catalans, que en fem bandera de la unitat de la llengua.

Massa sovint, se’ns acusa de voler imposar el monolingïuisme a Catalunya, de voler marginar el castellà, de fanàtics de la llengua que odiem les altres llengües (sobretot, la llengua castellana). Se’ns apliquen multitud d’adjectius, alguns que no val la pena ni reproduir-los, des de fonamentalistes culturals i lingüístics fins a feixistes o racistes.

Vull creure que la majoria dels que pensen d’aquesta manera canviarien d’opinió si llegissin Jesús Tusón. Potser s’adonarien que els que estimem la nostra llengua, la defensem i la reivindiquem on calgui, no ens exclou d’estimar les llengües (en plural), perquè estimem el llenguatge humà, perquè, en paraules de Tusón “les paraules, de vegades, també són històries, episodis, anècdotes, experiències, ficcions...”

La primera pàgina de “El luxe del llenguatge” ja és una autèntica síntesi del missatge de Tusón. Una autèntica declaració de principis dels que som amants de les llengües, del llenguatge i dels llenguatges:

Us crido a estimar el llenguatge i a estimar i defensar les llengües, la seva unitat pregona i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som mes que llengües i quan se’n perd una perdem una part essencial de nosaltres mateixos. I quan algú fa per esborrar totes les llengües menys la seva ens vol fer menys humans i va de dret, en un camí sense retorn, cap al món inhumà del silenci.