dissabte, 30 de setembre de 2017

Demà, votarem i guanyarem!


Darrer escrit del mes. Darrer escrit abans del dia esperat. Falten ara mateix 20 hores i 30 minuts perquè comenci el referèndum d'autodeterminació de Catalunya.

Curt i concís. Tots tenim feina, molta feina.

Mantinguem la confiança, la determinació i el coratge. Mantinguem la serenitat. Esperit ANC: positius, democràtics, cívics, pacífics. Son afortunats. Hem viscut uns anys històrics, trepidants, meravellosos, increïbles, decisius. Hem viscut experiències que molts haurien desitjat viure-les. Hem tirat endavant una autèntica revolució, la revolució dels somriures. Gaudim al màxim de tot. Demà, gaudim al màxim del dia. Només ens queda acabar la feina.

Demà votarem i guanyarem...

Votarem i guanyarem per la democràcia!
Votarem i guanyarem per tots els que ens han precedit!
Votarem i guanyarem pels companys i companyes que ja no hi són (Els meus pares, el Carles, en Jordi Cortada, en Santi Pons, en Lluís Ballús... i tants altres)
Votarem i guanyarem pels que vindran!
Votarem i guanyarem pels nostres fills i els nostres néts!
Votarem i guanyarem per la justícia social!
Votarem i guanyarem per construir un país millor!
Votarem i guanyarem per la República catalana!

Demà, votarem i guanyarem!

divendres, 29 de setembre de 2017

Diumenge, que ningú ens prengui el relat

Hola República
Escric aquestes ratlles a 1 dia, 19 hores, 24 minuts del referèndum.

Que ningú ens prengui el relat....

Estem vivint uns dies extraordinaris, complicats, difícils, trasbalsats, però extraordinaris. Gaudim-ne fins al final. Determinats i decidits a fer el que calgui, però també amb el la mentalitat i el caràcter en positiu,

Fa uns dies que tinc una sensació estranya, una sensació que, en alguns moments m'afegeix una mica més de preocupació a les que tots tenim aquestes setmanes.

L'Estat espanyol ha posat en evidència que no és un estat democràtic, pel cap baix, no és un estat democràtic homologable a les democràcies europees i mundials. Els darrers atacs antidemocràtics contra, no només el referèndum, sinó contra els drets més elementals com els de reunió, concentració, llibertat de premsa o d'expressió, no han fet res més que provocar que tots els demòcrates, independentistes o no, s'hagin mobilitzat i estiguin en aquests moments disposats a participar en el referèndum.

Avui, la democràcia ja ha guanyat a Catalunya. El diumenge, la victòria democràtica serà inqüestionable. Malgrat l'ocupació del país per part de la policia nacional i la Guàrdia Civil, malgrat la repressió, les identificacions, les detencions, els escorcolls, la violació del correu, les amenaces, les imputacions... malgrat tot, avui som on som, disposats a votar l'11 d'octubre. Una victòria de la democràcia, sí....!

Ara bé... que ningú ens prengui el relat,

Aquesta és la victòria, sobretot, de l'independentisme. Diumenge, serà, sobretot, la victòria de l'independentisme. Encara que tot va començar fa molts i molts anys, l'esprint final de l'independentisme arrenca un 13 de setembre de 2009,  a Arenys de Munt. Durant més de 8 anys el moviment independentista ha fet front a tot i a tots. Ha superat les amenaces. Ha superat amb èxit el 9 de novembre de 2014. Ha superat amb èxit el 27 de setembre de 2015, quan guanya el plebiscit (malgrat que ens deixem prendre el relat) i guanya les eleccions situant una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Ha superat tràngols com l'elecció de President. Ha superat el drama dels pressupostos. Ha superat les imputacions. Ha aprovat una Llei de referèndum i una de transitorietat .Un moviment que només ha fet que avançar, pas a pas, des d'aquell 2009.

Diumenge al vespre, que ningú ens prengui el relat. Ni els demòcrates que no volen la independència. Ni els demòcrates que han mantingut la seva ambigüitat fins fa ben poc. Ni els antidemòcrates i els seus aliats (vergonya, PSC, vergonya!). Ni una Europa mercantilista i atemorida. Ni aquells que són partidaris de negociar abans de tot, abans de res. Ni els juristes o els partidaris de la legalitat amb el seu llenguatge jurídic i poc entenedor.  

El diumenge no votem per salvar la democràcia a l'Estat espanyol. Potser també l'acabarem salvant amb el nostre vot, però diumenge votem per la independència.  Diumenge serà una victòria del SÍ a la independència, del SÍ a la República catalana independent.

La Llei de Referèndum diu textualment: 

Títol III. Article 4

3. El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.

4. Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.

La Llei de referèndum obliga, si el SÍ és majoritari, a donar pas a la Llei de transitorietat juridica i fundacional de la República. 

Que ningú ens prengui el relat....

Acabo amb una de tantes declaracions del president Puidemont:

"Si el SÍ és majoritari l' 1 d'octubre, el primer que farem serà gestionar la transició cap a la nova República. El primer que farem serà una crida al diàleg amb l'Estat espanyol i amb la UE." 

El periodista li pregunta: "Això vol dir que no declararà la independència de Catalunya? 

Respon Puigdemont: "No cal dir-ho! Estem compromesos a aplicar els resultats del referèndum, i si la voluntat de Catalunya és ser un país independent, Catalunya començarà a caminar com un país independent."

Que ningú ens prengui el relat....

dijous, 28 de setembre de 2017

1 d'octubre: poesia per carregar piles (3. Paul Éluard.)


Als meus quaderns escolars
Al meu pupitre dalt dels arbres
A la sorra i a la neu
Escric el teu nom. A les pàgines llegides
A les pàgines encara verges
A la pedra, la sang i les cendres
Escric el teu nom

I pel poder d’una paraula
Torno a viure
Vaig néixer per coneixe’t
Per cantar-te
Llibertat!
Llibertat de Paul Éluard                  

dimecres, 27 de setembre de 2017

1 d'octubre: poesia per carregar piles (2. Miquel Duran de València)



Homenatge a Tristan Tzara i Ilya Ehremburg
  
Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
Anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;
De terrat, on l’àvida pupil·la
Junta el blau i la plana,
La muntanya i la mar
I el pensament, el que l’esguard no abasta.
Llibertat!

A les ales batents de l’ocell engabiat,
Frisança de nous horitzons, d’espais infinits,
De rutes blaves i daurades.
Llibertat!

Al cor en doble ergàstula del presoner,
Desig d’amor de dona, de sol rodó,
De calcigar les vies de la rodona terra.
Llibertat!

En el tràgic lament de la gent sense pa
I el puny enlaire del proletari,
Sospirs adolorits, clams de justícia.
Llibertat!

En les idees, martells del pensament,
Deler de germinar com la sement fecunda
I d’expandir-se com el vent.
Llibertat!

En els grans ideals lliberadors
I els moviments de redempció dels pobles,
Voluntat d’existir i ambició de crear,
Vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
Llibertat!

I el cor de l’home, esclau,
Esclau i generós i bategant
Per a impulsar la llibertat dels altres,
Per a bastir la llibertat dels pobles,
Per a exaltar la pròpìa llibertat.
Llibertat, llibertat, llibertat,

Llibertat, llibertat, llibertat!
Miquel Duran de València

1 d'octubre: poesia per carregar piles (1. La llibertat)



La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.

Una forma d'amor, la llibertat.  
                                                                                 Joan Margarit

dimarts, 26 de setembre de 2017

Queden 4 dies. És el moment de gaudir-ne.

Tinc més necessitat d’escriure que mai. Ordenar les idees i expressar la multitud i entrecreuament de sentiments que estem vivint (i una mica patint) durant aquests darrers dies. Es fa difícil dir com et sents perquè és un autèntica barreja de sensacions, algunes fins i tot contraposades.

Durant els darrers anys, sobretot en els primers, del 2012 al 2014, acostumava a dir a explicar a la gent la, potser llegenda, de la frase de Cruyff en la final de la copa d’Europa de 1992: “Salid al campo y disfrutad”. La transformava dient “Sortiu al carrer i gaudiu d’aquests moments històrics”.

Avui, quan escric aquestes ratlles, falten exactament 4 dies, 20 hores i 11 minuts per al referèndum de l’1 d’octubre. Durant aquests dies es diuen i es diran moltes coses. Durant aquests dies han passat i passaran moltes coses. Ara. M’han vingut al cap les paraules d’un altre “filòsof” del futbol, Carles Reixach, també referents a la final de la copa d’Europa de 1992.

“Hem treballat, hem lluitat partit a partit per arribar a aquesta final. És el moment de disfrutar-ho" 

Companys i companyes... Visquem aquests dies amb determinació i amb coratge; visquem, però també aquests dies amb un profund sentiment d’emoció, de joia, d’alegria... Som les generacions afortunades que podem viure uns moments històrics irrepetibles.

Hem treballat, hem lluitat per arribar fins aquí. És el moment de gaudir-ne".

Votarem i guanyarem!

dilluns, 25 de setembre de 2017

Número especial de l'ESCLETXA: "VOTAREM!"


Ja podeu llegir el número especial de l'Escletxa sota el títol de "VOTAREM"

En aquesta edició dediquem un ampli reportatge a parlar de la recta final cap al referèndum del proper 1 d'octubre, entrevistem a Lluís Llach i reflexionem sobre el paper de la llengua en el futur Estat independent entre altres informacions d'interès.

Et convidem a llegir-la, descarregar-la i compartir-la!



diumenge, 24 de setembre de 2017

No ens confonguem: L'1-O votarem SÍ o NO a la independència


Des de l’ANC sempre hem dit que “això va de democràcia”. Des de sempre, però sobretot a partir del 2013, sempre hem identificat independència és democràcia. Ho hem dit i ho mantenim.

Els darrers atacs de l’Estat espanyol, la violació impune i constant als drets més elementals com són el de la llibertat d’expressió, de premsa, de reunió, de concentració o de manifestació, han fet que el crit de democràcia ressoni arreu del país. L’actuació antidemocràtica de l’Estat espanyol, fent servir eines més d'un Estat dictatorial, ha provocat que la majoria de la societat catalana, aquell 80% que està pel dret a decidir, s’hagi afegit a aquest crit unànime de democràcia.

És evident que això va de democràcia. Sempre hi ha anat. Cal, però, que ningú ens prengui el relat. Si a l’Estat espanyol li ha caigut la màscara que li permetia simular que era un Estat de Dret, ha estat la determinació d’una gran part de la ciutadania de convocar i realitzar un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre. Un referèndum en què caldrà decidir si volem la independència, si volem construir una República catalana independent. Si hem arribat fins aquí és gràcies, principalment i durant molts anys al moment independentista. Un moviment que sempre ha destacat pel seu civisme i pel seu esperit positiu. Un moviment democràtic i pacífic.

Benvinguts tots els demòcrates a aquesta lluita pels nostres drets. Benvinguts tots els demòcrates, els del Sí i els del No. Però cal dir ben alt que el relat continua sent el mateix: votarem l’1 d’octubre per la independència. No votarem per fer fora Rajoy. No votarem perquè el poble espanyol finalment tingui el govern i els representants que mereix. No votarem perquè els socialistes (quina vergonya!) s’ho repensin i ens “ajudin” a torbar una “solució dialogada”. No votarem pels drets i les llibertats, encara que el sol fet d’anar a votar ens hi reafirmi. L’1 d’octubre votarem per la República catalana independent.

L'admirat Pep Guardiola deia ahir: "Això no va d'independència, això va de democràcia". Pep, tu que noralment t'expresses amb molta claredat, sento dir-te que aquesta vegada no has construït bé la frase. Això va de democràcia... perquè això va d'independència

No deixem que ningú ni res, ni tan sols la paraula democràcia que tant estimem i defensem ens prengui el relat. El d’a 1 d’octubre votarem Sí o No a la independència.

Tothom està cridat a les urnes. Tothom serà benvingut amb el seu vot, sigui quin sigui. Tothom, però, ha de tenir molt clar què estem votant.

Això va de democràcia... I tant, perquè independència és democràcia!

dijous, 21 de setembre de 2017

On són els joves? Els joves, quan toca, hi són


Durant aquests anys en què he tingut la sort de recórrer bona part del país per parlar de l'Assemblea i del procés d'independència, en molts dels actes, sempre acostumava a sorgir un tema: "A l'ANC no hi ha joves. Els joves no els veiem en aquests actes ni tampoc a les parades" Recordo que la meva resposta anava, més o menys, en aquest sentit: "Els joves, quan toqui, hi seran. No els trobareu a les nostres reunions ni en els actes. No lliguen amb la seva manera de fer i d'actuar. Per a la majoria són un "rollo"."

"Els joves, quan toqui, hi seran". Ho hem pogut veure en tots els 11-S, però ahir ho vam poder constatar. A la Rbla. Catalunya/Gran Via hi havia molts joves, Durant tot el dia i la nit n'hi van passar milers. Avui, davant el TSJC, en la concentració per exigir la llibertat dels detinguts,  ho hem pogut constatar de nou: Els joves, quan toca, hi són.

Paral·lelament a la concentració davant el TSJC, 2.000 persones han omplert la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) aquest migdia per protestar contra l'operació d'ahir de la Guàrdia Civil i a favor de l’1-O. 

Els joves, quan toca, hi són. No n'he tingut mai cap dubte. Hi són i hi seran

diumenge, 17 de setembre de 2017

Eskerrik asko Euskal Herria! Eskerrik asko Gure Esku Dago!


Primer va ser a Donosti, al mes d'agost. També a Gasteiz. Ahir va ser a Bilbo. La gent va omplir els carrers en defensa del referèndum de l'1 d'octubre, en defensa de la democràcia.

La primera vegada que aig ser a Euskal Herria en representació de l'ANC va ser el 9 de setembre de 2014, convidat per Xabier Monasterio, de Zenbat Gara, i per l'Assemblea exterior de l'ANC d'Euskal Herria. Vaig fer-hi una xerrada seguida d'un col·loqui moderat per Gorka Knörr. El final va ser emocionant amb Gorka cantant l'Estaca en català i basc.

Després, el 28 d'octubre de 2014, vaig tornar-hi, aquesta vegada a Tolosa i convidat per Gure Esku Dago, una organització que feia els primers passo per mobilitzar la societat basca pel dret a decidir. . Va ser un debat-col·loqui moderat per Martxelo Otamendi.



Encara vaig tornar a Euskal Herria representant l'ANC el mes de gener de 2015. Va ser a Billabona, de nou convidat per Gure Esku Dago. La xerrada.co·loqui va ser de nou moderada per Martxelo Otamendi.


Les experiències viscudes en aquestes visites són de les que deixen una profunda empremta. Estic satisfet d'haver pogut posar el meu granet de sorra en el creixement i consolidació d'aquesta gran organització que ara ja és Gure Esku Dago.

Moltes gràcies, Gure Esku Dago. Moltes gràcies, Euskal Herria, per la vostra solidaritat. Eskerrik asko zure elkartasunagatik

dissabte, 16 de setembre de 2017

El retorn a la dictadura?: El programa no emès de Vull una resposta


No podran res davant d'un poble decidit, valent i fort.
Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre


Declaració Universal dels Drets Humans. Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

El mes de novembre de 2012 emetíem el primer programa de Vull una resposta. Des de llavors fins al 27 de juliol de 2017 hem emès un total de 213 programes (207 dels quals es poden visionar a ETV a la carta). Hem pogut viure setmana a setmana l’evolució del procés independentista. Hem intentat aclarir conceptes, comentar informacions, declaracions i els diversos escenaris polítics que hem anat vivint. Hem presentat entitats, organitzacions, projectes, llibres... a l’entorn del procés d’independència. La lluita per un Estat independent que sempre hem volgut presentar com només una eina per construir un país millor i una societat més justa, més lliure i més democràtica.

El passat dijous 14 de setembre iniciàvem la sisena temporada ininterrompuda d'emissió. El programa, però, no es va poder emetre en directe, com era habitual. La llarga ombra del feixisme va arribar fins a ETV Llobregat. Com en un túnel del temps ens traslladàvem als pitjors temps de la dictadura quan la censura franquista reprimia la llibertat d'expressió.

En aquests moments ¡ignorem si aquest programa podrà ser emès amb la normalitat habitual. Ignorem si, després de 5 anys, podrem continuar fent el Vull un resposta.

Al segle XXI, però, és inútil intentar silenciar les idees i les opinions. Tothom que ho vulgui pot veure el primer programa de la sisena temporada del Vull una resposta. El teniu al principi d'aquest article i el podeu veure clicant aquí.


L'equip del programa, Magda Gregori, Josep Pedrol, Xavi Portet i jo mateix continuarem fent, d'una o altra manera, el Vull una resposta. Considerem que en una democràcia ningú pot posa fronteres a la llibertat d'expressió. Cap instància, ni política, ni judicial, ens pot dir què hem de dir i què hem d'emetre per televisió.

El meu agraïment a tots els que durant 5 anys heu fet possible el Vull una resposta. Els que ens seguiu, ja sigui per televisió o per Internet. A tots els convidats, ja que ells són el centre del programa. I, sobretot, a la Magda, el Josep i el Xavier que, amb el seu esforç i qualitat humana i professional, han aconseguit i encara aconsegueixen fer realitat setmanalment el Vull una resposta.

I, també, a tota la gent d'aquest gran televisió, sempre al servei del país des del 1983, que és ETV Llobregat.

Tot seguit, l'entrada del primer programa de la sisena temporada:

El calendari polític bull. I nosaltres intentarem anar analitzar-lo setmana rere setmana. Segur que no serà un camí de roses però intentarem sempre posar-hi un bon somriure.

Arrenquem la sisena temporada del Vull Una Resposta. Vivim moments d'incertes i d'excepcionalitats. Però ni les amenaces, ni les visites de la Guàrdia Civil espanyola ni les consignes per atiar la por van aconseguit frenar, un any més, la mobilització de la Diada. L'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència van aconseguir, de nou, portar les seves proclames al carrer.

El dia 1 d'octubre, els ciutadans catalans estem cridats a les urnes. Però abans del dia 1 hi  ha altres convocatòries. La primera aquest vespre, amb el tret de sortida de la campanya del referèndum. I el dia 25, 11 càrrecs i excàrrecs del govern català estan citat al Tribunal de Comptes per les despeses del procés participatiu del 9N. Ara ho desgranarem amb els nostres convidats.

Com diu la cançó: "No podran res davant d'un poble decidit, valent i fort. Que no ens guanyi la por, el demà avui és nostre". De seguida, ens hi posem.

Som-hi. Comencem!

divendres, 15 de setembre de 2017

Carta oberta a la Il·lma. Sra. Pilar Díaz, alcaldessa d'Esplugues de Llobregat (extensiva a tot l'equip de govern del Consistori)


Il·lma. Sra.

Ahir dijous 14 de setembre, hores abans de començar la campanya pel referèndum de l’1 d’octubre, una comissió ciutadana d’Esplugues us va fer lliurament d’un escrit en què us demanaven que, des de l’ajuntament, donéssiu empara als nostres drets per poder votar amb tota la normalitat el diumenge.  L’escrit, com ja heu pogut comprovar, té el suport d’un bon nombre de ciutadans i ciutadanes d’Esplugues.

Coneixem la vostra posició, d’obediència estricta i d’acatament de les providències dictades pel Tribunal Constitucional, manifestada en la carta de resposta al president de la Generalitat del passat 8 de setembre i, a nivell personal, a través de les xarxes i dels mitjans de comunicació.

Sou, encara, una persona jove que, afortunadament, no heu viscut el franquisme, que comportava intrínsecament la negació i prohibició de multituds de drets, com el de reunió i manifestació, el de vaga, el de llibertat de premsa, el de llibertat d’expressió i tants altres. Heu estat afortunada de no haver d’enganxar cartells i pintar parets amb la por al cos i amb els ulls vigilants. Heu estat afortunada de no haver estat detinguda o identificada per les “fuerzas del orden” pel fet de repartir propaganda “clandestina i il·legal”, tan il·legal com demanar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Heu estat afortunada de poder anar, i fins i tot participar, en actes polítics, socials, en concerts, sense preocupació, sense que us passés pel cap que algun jutjat us el pogués prohibir.

Com a dona i com a socialista, sabeu perfectament que, històricament, els vostres drets han estat trepitjats i la vostra ideologia perseguida. La llei, aquí i allà, els emparava. Era il·legal que les dones poguéssiu votar. Era il·legal la vostre ideologia i tantes altres. Es perseguien les idees i es vulneraven tots els drets... de manera "legal".

Des de l’antiguitat, des de la Grècia clàssica, ha existit una lluita constant i eterna entre la justícia i la llei o, si ho preferiu, entre la legitimitat i la legalitat. Un Estat que promulga lleis que limiten la llibertat d’expressió i coarten el dret a decidir no és un Estat democràtic. Un referèndum és l’expressió més fidel de la democràcia expressada lliurement per la voluntat popular. Si al llarg de la història no s’hagués produït el triomf de la legitimitat (la justícia) sobre la llei (la legalitat) possiblement no hi hauria al món cap Estat democràtic i continuaríem vivint sota règims de monarquies absolutes.

Estic segur que ja heu llegit el manifest de suport al referèndum que van fer públic diversos exalcaldes i exregidors del vostre partit i també d’ICV. En tot cas el podeu trobar aquí. Em permeto remarcar-vos-en un parell de paràgrafs:

Tot i que no tots compartim en la seva totalitat el full de ruta del govern català, entenem que ja és hora que la ciutadania prengui la paraula i que l’única via real perquè els catalans i les catalanes prenguin la paraula és el referèndum anunciat pel dia 1 d’octubre, vista la impossibilitat de pactar-lo amb l’estat espanyol a curt o mitjà termini.

Igualment ens neguem a acceptar que els ajuntaments, que són i han de ser les administracions més properes a la ciutadania, no facilitin el pronunciament de les persones censades en el seu municipi, amb ple respecte per les diverses opcions.

Molt m’agradaria que hi reflexionéssiu una mica més i que també ho fessin els vostres companys, regidors i regidores, de l’equip de govern. M’agradaria, però em temo que no ho fareu i us mantindreu en la vostra posició inicial. Em sap greu per aquell partit socialista que va ser referència de tanta gent durant l’anomenada transició. Aquell Partit Socialista de Catalunya-Congrés que l’1 de novembre de 1976 feia el seu Congrés Constituent i aprovava “Les bases per a un manifest programa del PSC” on, entre altres punts, afirmava:

En l’apartat dedicat a “L'alternativa Nacional dels Treballadors” constava el següent: “Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts com ho estem, que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe. Ens inserim així en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l'autodeterminació”.

Una mica més endavant, continuava dient: ”Els socialistes de Catalunya propugnem, com a projecte a desenvolupar, potenciar una col·laboració estreta amb la resta dels Països Catalans, conscients que els vincles socials, culturals i històrics que ens uneixen fonamenten un marc nacional, projecte que es podrà concretar en unes institucions polítiques comunes en el moment que així resulti de l'exercici del dret a l'autodeterminació”.

Fa molts anys d'això, però espero que vosaltres, els hereus d’aquells socialistes, no ho hàgiu oblidat totalment. M'agradaria que fóssiu capaços de reflexionar-hi. M'agradaria que penséssiu que esteu fent alineant-vos amb partits hereus del franquisme, partits que han fet de la corrupció el seu estil de vida. 

Podeu estar segurs que la gent que volem exercir el nostre dreta vot l’1 d’octubre estem determinats a fer-ho. No ens aturareu, ni des de l’Estat espanyol ni des dels Ajuntaments. Fa temps que hem perdut la por i, si ens ho voleu impedir, us trobareu amb una gent carregada d’il·lusió, de confiança i de determinació. Ens trobareu amb un ampli somriure als llavis.

Deixeu-me que acabi aquest escrit amb unes paraules de Manuel Serra i Moret. Espero que el recordeu. Va ser diputat per la Unió Socialista de Catalunya en temps de la República, candidat a la presidència de la Generalitat a l’exili i fundador del Moviment Socialista de Catalunya l’any 1945.

“Catalunya és una nació, un microcosmos dotat de vida i sentit, que té el dret d'aspirar a constituir una entitat políticament lliure, sense una altra limitació que la necessària convivència i col·laboració amb els pobles que propugnin la justícia i la germandat universals”.

Si ens hi voleu acompanyar, l'1 d'octubre ens trobareu votant als col·legis electorals.

dijous, 14 de setembre de 2017

No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu (L'esperit ANC)


Aquest és ja el primer gran èxit de l’ANC: per primera vegada a la història d’aquest país hem sabut posar-nos d’acord gent diversa, vinguda de sectors molt diferents, alguns militants de partit i altres no; gent amb ideologies molt diverses i amb posicionaments sociològics de vegades fins i tot enfrontats. Hem sabut deixar de banda tot allò que ens separa des del punt de vista personal, polític o sociològic i hem après a sumar forces, a treballar pel tot i no per les parts, és a dir: a treballar per un únic objectiu comú i, sobretot, hem après a treballar en positiu.

Aquest país avança amb pas ferm i decidit cap a la seva independència. Això no ho aturarà ningú. El camí per arribar-hi estarà ple de dificultats i entrebancs, segur, però n’estic del tot convençut que ningú podrà evitar que Catalunya sigui un Estat europeu. Disposem de tres eixos fonamentals: La societat civil, el municipalisme i els partits polítics amb les nostres institucions.

Aquesta darrers paràgrafs formen part d’un article escrit el mes de febrer de 2012 (fa més de 5 anys) i que va aparèixer publicat en el butlletí d’una ANC que encara havia d’esperar un mes, març de 2012, per néixer oficialment al Palau Sant Jordi.

Més enllà de comprovar, satisfet, que moltes de les coses que apuntava s’han acomplert abastament, voldria remarcar, avui, que som a 17 dies de la cita més important del a història d’aquest país, allò que sempre ha sigut el model Assemblea: el treball en positiu.

L’ANC va ser criticada per alguns, sobretot al principi, per aquesta manera de fer. El tarannà habitual de l’independentisme (el conec molt bé perquè n’he format part, i n’estic orgullós) era substituït per un tarannà alegre, de vegades festiu, sempre respectuós amb els que pensaven diferent de nosaltres. L’ANC es presentava com un moviment transversal i ho demostrava en les seves accions, manifestacions i concentracions. La transversalitat era ben patent, i no només la ideològica i social, sinó la generacional. Gent de totes les edats i condicions ens apilàvem i estrenyíem com podíem el 2012 als carrers de Barcelona. Gent de totes les edats i condicions ens donàvem la mà en la gran cadena humana del 2013. I així successivament al llarg dels anys.  

El missatge, l’acció, el treball... sempre en positiu. La revolució dels somriures.

El 2 d’octubre començarà una nova feina que també serà llarga, complicada i no exempta de dificultats. Abans, però, hem d'assolir el primer objectiu. Ens queden  només 17 dies per al referèndum que ens ha d’obrir les portes per poder construir un nou país, una nova República catalana.

Cal continuar mantenint l’esperit Assemblea. Cal continuar practicant en tot moment el model Assemblea. Davant de la irritació, el menyspreu, l’insult, la crispació, la còlera, la ràbia i l’odi només poden trobar el poble de sempre, el poble determinat a arribar fins al final, el poble coratjós, el poble que els fa front amb un somriure als llavis, amb il·lusió, amb alegria, amb humor i ironia. El poble que s’expressa sempre en positiu. El poble de Constantí i el de Valls tot llençant clavells a la Guàrdia Civil.

Avui més que mai, ressonen arreu i amb força les paraules de Vicent Andrés Estellés:

No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. 
No podran res davant d'un poble. 
unit, alegre i combatiu

dimarts, 12 de setembre de 2017

Confiança, determinació i coratge (Intervenció al Fossar de les Moreres. 11 de setembre de 2017)


L’any 1667, la pagesia de la Catalunya recentment annexionada a França, es va revoltar en contra d’un impost de la sal imposat pels francesos. Josep de Trinxeria, un pagès esdevingut guerriller va dirigir l’anomenada Revolta dels Angelets entre 1667 i 1675.

Potser aquest va ser el llarg inici del procés de recuperació de les llibertats catalanes, perdudes el 1659 a la Catalunya Nord i definitivament  l'11 de juliol de 1715 amb la caiguda del regne de Mallorca.

L’1 d’octubre una part de la Nació, nosaltres, les generacions afortunades, podem fer el pas definitiu per la recuperació de les llibertats perdudes. La victòria del SÍ en el referèndum d’autodeterminació obrirà el camí a la constitució de la nova República catalana independent.

Sobre el referèndum se n’ha parlat molt. Cal deixar ben clars alguns dels punts principals:

1. El referèndum no té, ni pot tenir, cap límit de participació per considerar-ne el resultat plenament legítim. En cas contrari, es donaria facilitats a l'opció que es considera perdedora a sumar a la seva pròpia abstenció la que ja hi ha estructuralment i que és a l'entorn del 20-30%.

2. En un referèndum no es tenen en compte els vots en blanc ni tampoc els nuls, només els SÍ i els NO. De la suma d'aquests, el 50% més un vot és l'opció guanyadora.

3. El referèndum és vinculant. L'argument principal que el fa vinculant és la determinació del govern català d'aplicar-ne els resultats. Si guanya el NO, anem a eleccions autonòmiques. Si guanya el SÍ, es declararà la independència i començarà el camí de construcció de la nova República catalana.

Cal que ho tinguem ben present i, sobretot, que ho tinguin ben present els del NO, perquè els referèndums es guanyen participant-hi no quedant-se a casa.

Confiança, determinació i coratge.

Confiança en tothom. Confiança en les nostres pròpies forces.. Confiança en nosaltres mateixos. Confiança en la victòria.

Determinació per fer front a totes les agressions, polítiques, judicials i mediàtiques, que ens vénen i ens puguin venir de l’Estat espanyol.

Determinació per fer el que calgui i quan calgui per poder exercir el nostre dret a decidir.

Determinació per fer el que calgui i quan calgui per fer efectiu el resultat del referèndum.

La confiança ens donarà el coratge que necessitarem per reforçar la nostra determinació. Ni un pas enrere per assegurar l’exercici del nostre dret a l’autodeterminació. Ni un pas enrere per assegurar la victòria del SÍ  i la proclamació de la nova República catalana.

Deixeu d’intentar convèncer aquests que en diuen indecisos. Ja no n’hi ha d’indecisos. Posem tots els nostres esforços a reforçar la determinació i el coratge de la nostra gent.

Posem tots els esforços en la nostra gent perquè som els que podem garantir el referèndum, la victòria del SÍ... els que podem garantir la independència.

Confiança, determinació i coratge.... i també una bona dosi de serenitat. Cap fred i cor calent....

Les properes setmanes seran dures i complicades. No caiguem en paranys... No caiguem en provocacions.

Confiança, determinació i coratge.... Guanyarem a la nostra manera. Democràticament, cívicament, pacíficament, amb un somriure als llavis, però determinats a no fer ni un pas enrere.

Confiança, determinació i coratge.... En aquest camí fins a l’1 d’octubre tothom té la seva feina a fer. Si cadascú fem el que hem de fer la victòria està assegurada.

L’1 d’octubre votarem i l’1 d’octubre guanyarem, per tots els que ens han precedit. Pels nostres fils i pels nostres néts. Per un país de futur. Per un país millor. Per un país lliure.

Visca Catalunya lliure!
Visca la terra!

diumenge, 10 de setembre de 2017

Il·lusió i somriures enfront de crispació i insults (Un dia amb el Bus del SÍ pel Baix Llobregat)


El 8, 9 i 10 de setembre, el bus de la independència, el bus del SÍ, ha recorregut la comarca del Baix Llobregat, a la nostra manera habitual, com sempre, de manera cívica, pacífica, alegre i festiva.

Ahir, 9 de setembre, vaig tenir el plaer de poder coordinar el recorregut dels del propi bus i us voldria fer arribar les meves impressions de més de 12 hores de viatge.

Puc dir que ahir vaig assistir en primera línia a la confrontació de dues maneres ben diferents d’enfocar el procés revolucionari que viu el nostre país. D’una banda, hi havia cares que expressaven emoció, alegria i, sobretot, IL·LUSIÓ, així, en majúscules. De l’altra banda, hi havia altres cares, aquelles que denotaven irritació, menyspreu i, en alguns casos, crispació, còlera i ràbia.  Entre mig, cares sorpreses, una mica estupefactes, algunes confoses, altres sorpreses.

Les cares emocionades i il·lusionades ens saludaven efusivament, aplaudien, feien el senyal de la victòria.... Les altres insultaven, ofenien de paraula i amb gestos, menyspreaven i amenaçaven.

A les 15h vam arribar a Martorell per dinar. Allà vam poder veure el rostre del feixisme i de la violència. Dues persones, una equipada amb un casc de motorista que no es va treure en cap moment, ens van agredir amb tots els insults que us podeu arribar a imaginar. Entre molts altres, per primera vegada des de feia moltes dècades, vaig tornar a sentir aquell insult feixista i franquista de “perros catalanes”. L’agressió va estar a punt de ser física quan vam haver de subjectar l’energumen que ens atacava amb una barra de ferro d’aquelles que es fan servir per blocar les motos. La ràpida intervenció de la policia municipal i dels mossos va fer que allò no anés a més. El bus va quedar custodiat per la municipal durant el temps que vam estar dinant.

Ahir vam viure un gran dia. Vam copsar la il·lusió i la determinació de la nostra gent i la crispació d’altres. El somriure i l'alegria enfront de les males cares i els insults. Vam poder comprovar la raó de la coneguda frase de Leonard Cohen: 

“De vegades un sap a quin costat ha d’estar, només observant qui són els que estan a l’altra costat”

Estic convençut que amb gent com la nostra mai no podem perdre. Tenim la il·lusió i tenim la determinació. El Dalai Lama deia: 

“Crec en la determinació humana-. Al llarg de la història s’ha comprovat que la voluntat humana és més poderosa que les armes”

Confiança, determinació i coratge! I una bona dosi de serenitat per a les properes tres setmanes.