Ha d'anar a cagar, l'ANC?

“Vés a cagar una estona, ANC”

Aquest és el titular d’un article d’en Bernat Dedéu publicat en el seu bloc, “La torre de les hores” ahir, 31 de gener. Segurament, Bernat Dedéu podria haver fet servir un altre títol, menys escatològic, per manifestar la contrarietat o indignació que sentia, però entenc que és la primera expressió que li va venir al cap. A més cadascú escriu com pot o, com és el cas d’en Bernat, com vol.

El llenguatge escatològic és molt viu i arrelat en la cultura popular i són moltíssimes les expressions que hi podem trobar. I no hi ha dubte que el verb “cagar” és molt ric en matisos i significats. Només cal que feu un cop d’ull en aquest bloc de sociolingüística.

L’expressió “Vés a cagar” l’han fet servir públicament persones rellevants de la nostra cultura com Pilar Rahola (amb la seva variant “Vés a cagar a la via”) dedicada a Alfonso Guerra. També li va etzibar la frase a Joan Laporta el senyor Jordi Cañas, quan era diputat al Parlament per Ciudadanos. I també l’haurem sentida en sèries tan conegudes de TV3 com “La Riera”. 

Particularment, la frase no m’agrada, i encara m’agrada menys quan s’aplica a l’Assemblea Nacional Catalana. No és tant, però, el titular el que em molesta, sinó una part del contingut de l’article. Diu Bernat Dedéu:

“Teòricament i abans d’esdevenir una crossa dels partits polítics, l’ANC va crear-se com una eina de pressió, moviment i protesta per desvetllar les ànimes dels nostres líders més porucs.” I remarca “teòricament”.

Deixant de banda que no entenc bé què vol dir amb una eina de moviment (en tot cas seria mobilització...) diria que sí, que entre altres objectius, es va crear per això i amb una bona dosi d’èxit. El context polític en què es movia Catalunya en la data de fundació oficial de l’ANC (10 de març de 2012) era de 14 diputats independentistes al Parlament i l’objectiu del Govern era obtenir un pacte fiscal. Des de llavors, els independentistes hem aconseguit la majoria absoluta del Parlament amb 70 diputats i tenim com a únic objectiu el de consolidar i construir la República catalana. I en aquests avenços hi ha tingut molt a veure l’ANC. 

L’ANC ha estat decisiva i fonamental en el creixement de l’independentisme. Més enllà de manifestacions i concentracions, va ser clau en la consulta del 9-N,  en la formació de la coalició de Junts pel Sí, en el pas al costat del president Mas i també en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. 

És cert que, gairebé des del principi, algunes forces polítiques han intentat controlar l’ANC. Uns intents que, des de l’interior de l’Assemblea hem anat vivint amb altibaixos. Par als partits, sobretot per als d’esquerra, intentar controlar o influir en les entitats de la societat civil ha format part, històricament de les seves estratègies. L’ANC no ha estat una excepció. Afirmo, però,que malgrat aquests intents partidistes continuats, han estat ben poques les vegades que han pogut influir, d’una  altra manera, en les decisions del Secretariat Nacional de l’Assemblea. 

L’ANC, al llarg de gairebé sis anys d’existència oficial, ha comès errors, sens dubte. Ha tingut moments en què ha patit pels intents partidistes de controlar les seves decisions. Hi ha hagut, potser, algunes persones que han aprofitat l’Assemblea per als seus interessos personals dins de la política de partit. Ha pres moltes decisions i segurament algunes no han estat del tot afortunades. Tot i així el còmput general de la trajectòria, de la feina, de l’actuació i de la incidència de l’ANC en el que hem anomenat “procés” és clarament i radicalment positiu. No seríem on som (70 diputats, objectiu República) sense tot el que ha arribat a fer l’Assemblea.

No m’agrada l’expressió, però encara menys perquè penso que la decisió que, el dimarts 30 de gener,  va prendre l’ANC de donar per finalitzada la concentració, i que de Déu simplifica irònicament dient que “se’ls envia a casa a mirar el telenotícies”, va ser la més adequada. Sé que va contrariar una bona part de la gent, però era el que, ahir, calia fer, i intentaré explicar-me en proper article. 

L’Assemblea, si ha fet cas a Bernat Dedéu (cosa que dubto), se n’haurà anat a cagar una estoneta...només una estoneta, perquè potser i en el fons li passarà com al protagonista del relat de Jaumedelleida i llavors el desig de de Deú haurà estat fins i tot útil.

L’Assemblea és i ha de continuar sent la punta de llança del moviment independentista. No pel seu nom ni pel que ha fet fins ara, sinó per la força que li confereixen les seves més de 750 territorials, les prop de 50 sectorials i les seves 38 assemblees exteriors; pels seus prop de 50.000 membres de ple dret i gairebé 100.000 simpatitzants i col·laboradors. 

Particularment, no m’agrada gaire l’expressió “Vés a cagar”. Però encara m’agrada menys quan va dirigida a una entitat que ha fet una feina tan important i tan decisiva en aquests darrers sis anys.