diumenge, 3 de juny de 2018

La dona a l'Alta Edat Mitjana. 1 (Èpoques merovíngia i carolíngia. S. V-X)




El 8 de març de 2005, Elsa López escrivia un article titulat La invisibilidad de las mujeres:[1]


Lo son. Unas veces más y otras, menos. Pero lo son: invisibles, transparentes. Están en escena y no se las ve. Presiden instituciones, congresos, departamentos sociales, y no se las ve. Pintan, escriben, componen, dirigen orquestas, crean arte, y no se las ve. Se silencian sus nombres o se las aparta del canon que es lo mismo que no ser. 

Porque si no se las nombra, no son nada. Nadie duda de que hubo escritoras espléndidas en todas las épocas dignas de ocupar un lugar destacado en las mejores enciclopedias o artistas dignas de tener colgadas sus obras en los mejores museos. Y si nadie lo duda, ¿por qué no están? ¿Quién ha borrado sus nombres de esas páginas? ¿Quién o quiénes han olvidado colocarlas en el sitio que les corresponde?


En parlar de les dones de l’Alta Edat Mitjana, i del paper que van exercir, és inevitable centrar-se en aquelles que van pertànyer a les classes socials més altes, perquè són les úniques que, d’una manera o altra, han esdevingut una mica més “visibles” i de les quals hi ha, en menor o major grau, constància de les seves activitats.[2] Tot i això, els documents sobre la història de les dones a l’Alta Edat Mitjana, tant pel que fa a la vida secular o a la religiosa, són força limitats, sobretot quan més enrere en el temps vulguem anar. 

Les tradicions germànica i romana

La tradició germànica -la lligada als pobles germànics que van envair els territoris de l‘Imperi romà d’Occident durant els segles V, VI i VII-, té una gran transcendència en el paper de la dona a la societat, ja que, davant la romana, li concedia una situació més important. Al llarg de les dècades, es va produir una fusió entre la tradició germana i la romana que es va començar a manifestar durant l’Imperi carolingi. Podem dir, doncs, que les dones, a partir d’aquests segles, van poder desenvolupar-se en tots els àmbits socials amb una major llibertat i amplitud que en èpoques anteriors.

La tradició germànica situava la dona com un element actiu i fonamental de la societat. Tanmateix, la transcendència restava limitada al seu paper de mare o de companya de l’home i se les valorava, bàsicament, pel seu paper d’esposes i mares. 

L’època merovíngia 

La dones van influir força en les conversions al cristianisme dels seus marits. Segons escriu Suzanne Fonay: Clotilde, la princesa Burgundia que es va casar amb Clodoveu, va persuadir el seu marit que reconegués el déu veritable i abandonés l’adoració d’ídols. Quan les tropes de Clodoveu estaven pràcticament vençudes pels alemanys, es va girar vers Déu i va assolir la victòria.[3] Les reines, en les terres que governaven, eren sovint les fundadores de monestirs i d’esglésies I també nomenaven per al càrrec de bisbes els seus súbdits preferits.

Els codis de dret conferien un gran valor a la vida de les dones, si bé això era a causa del valor que se’ls atorgava  com a profetesses o en la seva qualitat de procreadores, de portar fills al món. Codis germànics com el del Pacte del Codi Sàlic preveia forts càstigs per tots aquells que acusessin falsament o vexessin una dona.

En cas de viure sota el dret romà, l’autoritat del marit sobre la dona s’enfortia. En els segles VI i VII, les dones estaven o bé sota el domini del pare, si eren solteres, o del marit, si estaven casades. El marit era, doncs, el representant legal de la dona i l’administrador de les seves propietats. Tanmateix, el dret visigòtic, el que conferia més drets a les dones, disposava que una dona podia administrar la seva propietat.

Si es moria el marit, la dona, tant en el dret romà com en el germànic, esdevenia cap de família, adquiria el control de la propietat i custodiava els fills fins que aquests assolissin la majoria d’edat. 

L’època carolíngia

Històricament, mentre que el regne merovingi era laic, el tret predominant del carolingi va radicar precisament en la unitat teocràtica.[4] A causa d’això, durant l’època carolíngia, els matrimonis es veuen influenciats directament pel cristianisme i el principi d’indissolubilitat de l’estament. Carlomagne, per exemple, el 789 prohibia el matrimoni en segones noces dels homes o dones divorciats i, el 769, va declarar que l’adulteri no era en cap cas motiu de dissolució matrimonial.

Personatges històrics femenins de l’època van viure o patir directament els nous aires legislatius que s’anaven introduint en la societat. 

Dones com Judith de Baviera, filla de Lluís el Piadós, acusada pels seus enemics d’immoral i que va acabar reclosa en un convent. Tetberga, esposa de Lotari II, rei de Lotaríngia, acusada d’incest, empresonada i torturada perquè confessés unes relacions sexuals amb el seu propi germà. Tot, perquè el seu marit volia aconseguir el  divorci per tal de casar-se amb la seva concubina. Tanmateix, cap dels arguments emprats pel rei, ni l’adulteri, ni l’incest, ni l’esterilitat de la reina, ni el seu ingrés en un convent van resultar suficients i l’Església es va negar sempre a concedir-li el divorci.

[1] López, Elsa. La invisibilidad delas mujeres, dins de: http://www.ciudaddemujeres.com
[2] Wade Lagarde, Margaret. La mujer en la edad media. Editorial Nerea. Madrid, 1986.
[3] Fonay Wemple, Suzanne. Las mujeres entre finales del siglo V i finales del siglo X. Dins de: Historia de las mujeres. Direcció de Georges Duby i Michelle Perot. Volum 2. Pàg. 227 

[4] Íd. Pàg. 234

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada