dimecres, 18 de juliol de 2018

Crida a sumar homes i dones lliures (Crida Nacional per la República)




Dilluns passat (16 de juliol) es va presentar la Crida Nacional per la República.

És si més no curiós que, fins i tot abans de l’acte de presentació, tant ERC com la CUP ja se’n desmarquessin (no se sentien “cridats”, van dir...). Immediatament alguns mitjans, alguns periodistes i, no cal dir-ho, les xarxes han començat a  dir i a escriure allò que suposen, preveuen, prediuen, anticipen, avancen, imaginen... Immediatament, i sense que hi hagi cap declaració ni cap escrit en què basar-se, l’han qualificat d’un nou moviment polític de centre-dreta que intenta recuperar l’espai polític perdut per l’antiga Convergència o, fins i tot, que es tracta d’una nova maniobra per refundar el PDECAT.  

És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no ha estat del tot encertada ni afortunada. Crec que caldria haver esperat unes setmanes més per tal d’incloure entre els promotors actuals d’altres procedents d’àmbits i ideologies més diversos. Amb aquesta posada en escena, per a mi precipitada, han facilitat alguns arguments com els que abans he comentat. Segurament, la proximitat del Congrés del PDECAT ha influït en la decisió presa per alguns dels principals promotors.

El mateix dimarts, exigents.cat, organització a la qual pertanyo, publicàvem aquest article col·lectiu al diari ARA.  Crec que el més importat que escrivíem i que vull remarcar és la frase:  

Ben llegida, la crida feta pública avui convida a participar en la definició del nou moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat per aconseguir la proclamació de la República Catalana per la via pacífica i democràtica. Per tant, el nou moviment serà el que vulguem totes les persones que ens hi sumem.  

I així serà.... La Crida en aquests moments no és res més que un emplaçament que es fa a la gent amb l’objectiu de crear un nou moviment polític. Més enllà dels punts que s’expliciten en el Manifest, no hi ha res més. Tot el contingut que ha de configurar el nou moviment sortirà de la feina que siguem capaços de fer d’aquí a la Convenció Nacional, que tindrà lloc la propera tardor i, evidentment, de la decisió final que prenguem tota la gent que ens hi adherim.

El Moviment polític que en surti de la Convenció Nacional només tindrà sentit si és realment unitari, transversal, plural, transparent i basat en la radicalitat democràtica. Un Moviment que pugui regenerar la política aplicant-hi primàries, limitació de la durada de càrrecs, participació permanent dels militats i transparència total (en la gestió, en l’economia, etc). Un Moviment que, entre altres mesures, estigui disposat a promoure polítiques per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa; a fer efectius els drets fonamentals de les persones i a favor de l’equitat de gènere i de la sostenibilitat. Un Moviment que serveixi d’una vegada per totes per consolidar la unitat política i social a l’entorn de les estratègies necessàries per fer efectiva la República catalana independent.  

Ara per ara, la Crida és només una escletxa de llum enmig de la grisor o de la negror absoluta dels partidismes estèrils. Els partits polítics (i em refereixo a l’aparell, als que manen, no al militant de base), han estat sempre la baula feble del procés. Avui ens n’han donat una nova mostra amb la suspensió del ple del Parlament. És increïble que en els moments actuals continuem tenint aquests espectacles, tristos i decebedors, de picabaralles o baralles directament entre partits que, per si fos poc, constitueixen el Govern actual de la Generalitat.   

La Crida Nacional per la República, en paraules de Jordi Sánchez, “No és una crida per sumar partits polítics. És una crida a sumar homes i dones lliures que vulguin un país lliure.”

I jo afegeixo... Si fos una crida per sumar partits polítics estaria condemnada al fracàs.

El març de 2010 vaig començar a participar en el Moviment Independentista de Catalunya (MIC). El 12 d’abril de 2011, els dos-cents integrants del MIC vam fer pública la Crida a la Conferència Nacional per l'Estat Propi, que tindria lloc a finals del mes d’abril i que tenia per finalitat anar cap a la constitució d'un ampli moviment transversal i unitari, de base, que no seria cap organització constituïda ni esdevindria en cap cas una plataforma políticoelectoral. Un any després naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana. 

El mateix dilluns em vaig adherir a la Crida Nacional per la República. Ho vaig fer amb el mateix esperit, amb la mateixa voluntat de servei i amb la mateixa il·lusió de fa vuit anys.

La Crida Nacional per la República serà el que vulguem nosaltres, “homes i dones lliures que volem un país lliure.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada