dimecres, 19 de setembre de 2018

Catalunya-Espanya. Entre la llibertat i l'absolutisme (1 de 3)




He pogut escriure aquestes ratlles gràcies a l'ajut inestimable del llibre "Catalanofòbia.El pensament anticatalà a través de la història", del sempre recordat i enyorat Francesc Ferrer i Gironès.
El conflicte polític entre Catalunya i Espanya no és una qüestió que s’hagi produït en els darrers decennis, ni tampoc té els seus orígens en el segle XX, sinó que prové de molts segles enrere. És, en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en què el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

Com podrem veure tot seguit, Espanya és un Estat que, al llarg dels segles, canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els dels temps de la seva formació. Tot canvia perquè res no canviï.  

Per entendre bé quina és la diferència històrica entre Catalunya (i per extensió la Confederació Catalanoaragonesa) i Castella cal conèixer quines són les bases del constitucionalisme català. Les primeres constitucions catalanes daten de l’any 1283 i estan basades en el “pactisme”, que no era res més que la fórmula de repartiment de la sobirania entre el rei i els denominats “braços. Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts.

El “pactisme” era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. Les constitucions podien modificar fins i tot els Usatges i els privilegis, encara que fossin irrevocables. Com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el les viles i ciutats.

El sistema constitucional basat en el “pactisme”, les pròpies constitucions, molt avançades per l’època, van convertir Catalunya en un país amb un règim molt ampli de llibertats en comparació amb altres territoris i països de l’entorn.

El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra afirmava al segle XVII: “Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más feliz libertad que Cataluña, porque ella era señora de si misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres, vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa i gozar de su protección, de sus mercedes y favores y de todos los bienes de sus reinos y estados, que para ejercer en ella su soberanía.” 

Les llibertats catalanes, reflectides i emparades en les seves constitucions, feien que l’escriptor Lope de Vega digués: “Perderán mil vidas por guardar sus fueros.” Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) el cronista portugués Francisco de Melo, referint-se als catalans, escrivia: “Estiman mucho su honor y su palabra, por lo que entre las más naciones son amantes de su libertad.” 

J.H. Elliot, historiador i hispanista anglès, reconeix que l’estructura constitucional de Catalunya es diferenciava com a nació de totes les altres del seu entorn i afegeix que “Catalunya, de fet, era un país lliure, la llibertat del qual estava subratllada per l’elecció voluntària del seu príncep.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada