dijous, 5 de desembre de 2019

VÍDEO: Lluís Maria Xirinacs, el ciutadà, el religiós, el filòsof, l'activista, el polític, el rebel, el místic... (Programa 156 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 156 de
5a temporada


Jaume Rodri, sociòleg, escultor, escriptor i cineasta. Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya. Va ser regidor de l’Ajuntament de Cardedeu el 1991 i diputat al Parlament de Catalunya el 1992. Amic de Xirinachs, és autor dels llibres “Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri” i “Jesús busca a Jesús”.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 4 de desembre de 2019

Lluís Maria Xirinacs, el ciutadà, el religiós, el filòsof, l'activista,el polític, el rebel, el místic...(DAVANTAL programa 156 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 156.

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.”

Són algunes de les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs, sacerdot i polític, doctor en filosofia i pacifista. El seu compromís polític antifranquista el va portar a la presó el 1972 i també el 1974 i 1975. Va  dur a terme diverses accions pacífiques amb un gran ressò popular. Candidat al Premi Nobel de la Pau. Promotor de la Marxa per la Llibertat. Creador d’iniciatives intel•lectuals com Globàlium i la Fundació Randa.

Encara recordo l’any 1977 quan duia al meu cotxe un adhesiu amb el rostre del lluitador antifranquista. D’aquells temps, recordo la figura del llavors senador Xirinacs, dempeus, rígid, amb un posat digne, al bell mig d'un hemicle amb tota la resta de polítics asseguts. Com una mena de metàfora, ell continuava dempeus, continuava la lluita, mentre altres semblaven haver arribat al seu objectiu: escalfar cadires.

També recordo un Xirinacs ja més gran, ja més cansat, un Xirinacs ja malalt. De nou, però, dempeus, aquesta vegada plantat a la Plaça de Sant Jaume per tal que s’iniciés l’Assemblea dels Països Catalans i preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà d’Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU.

Encara avui la veu d'en Lluís Maria Xirinachs ens recordarà una i altra vegada. "Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui recordarem la figura i la personalitat de Lluís Maria Xirinachs: ciutadà, religiós, filòsof, activista, polític, rebel, místic...

dimarts, 3 de desembre de 2019

La Caixa de Pensions. 1936-1945. Una etapa convulsa. Una repressió implacable (DAVANTAL del programa 156 de LA CLAU de la nostra història)



Per problemes tècnics derivats de la gran pluja caiguda avui al Baix Llobregat no es pot emetre aquest capítol de LA CLAU de la nostra història. S'emetrà més endavant.

L’any 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, es va fundar la Caixa de Barcelona. Coneguda, també, amb el nom de la Caixa dels Marquesos a causa del gran nombre de nobles que hi havia al Consell.

El 1904, es fundava la Caixa de Pensions. A la segona dècada del segle XX va obrir sucursal a Mallorca i va inaugurar la seva primera seu social a Barcelona. Després de l'ocupació franquista l'entitat va respectar els dipòsits en pessetes republicanes, la qual cosa li va donar gran prestigi.

L’any 1990, la fusió entre  la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears i la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va donar lloc a una nova entitat:  La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.  

El nostre convidat d’avui és l’autor del llibre “La Caixa de Pensions (1936-1945). La Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona durant la Guerra Civil ik la postguerra.” Un llibre esplèndidament documentat en els respectius arxius històrics de les dues Caixes, cosa que permet relatar el que va suposar per a les dues grans caixes d’estalvis catalanes i per als seus empleats i clients, el desori creat inicialment per la revolta social, i, posteriorment, la forta repressió derivada de l’ocupació de Catalunya per les forces franquistes.

El llibre està dividit en tres grans capítols. En el primer, “La Guerra Civil, 1936-1939”, es relaten els esdeveniments ocorreguts a partir de la revolta militar del 19 de juliol.  En el segon capítol, titulat “La postguerra, 1939-1940”, s’explica el procés d’incorporació de les diverses oficines a l’Espanya  franquista. En el darrer capítol, titulat “Els anys foscos, 1941-1945”, s’exposen els canvis soferts en els òrgans de govern de la Caixa de Pensions  i els canvis socials i culturals impregnats de feixisme i nacionalcatolicisme. D’altra banda, els arxius han mostrat bona part de la forta repressió, tant política com de persecució, de tot signe de catalanitat.

dissabte, 30 de novembre de 2019

El rerefons d'un article o... quin ha de ser el paper de l'Assemblea en l'actual context polític?



Tal com imaginava, l’article “L'Assemblea...l'única i darrera opció? (Modifiquem l'art. 2 .4 dels Estatuts?)” ha resultat controvertit. M’han arribat opinions diverses i altres han optat per no dir-me’n res segurament per no ferir la meva sensibilitat.

Més enllà de la “revolucionària” idea (o de "bomber", segons altres) que l’Assemblea es presentés a les eleccions, m’agradaria intentar clarificar el rerefons de l’article. Crec que pot haver-hi més d’un punt en què la majoria fins i tot hi estiguem d’acord. Ho intento de la manera més breu possible.

El context polític i social en l’actual fase del procés d’independència és molt diferent al viscut en els primeres fases: 2009-2012 i 2012-2017 (considero 2017-2019 una fase de transició amarada de desconfiances, malfiances i decepcions).

Les properes eleccions al Parlament o seran la clau que obrirà les portes a la independència o seran unes altres eleccions autonòmiques en què el panorama polític (de partits) serà pràcticament el mateix i entrarem en un període, més o menys llarg, d’autonomisme i de peix al cove (o, si ho preferiu, “d’eixamplar la base”).

Per tal que les eleccions puguin ser les definitives, caldrà que l’independentisme assoleixi, no només la majoria parlamentària, sinó la majoria en vots. Perquè això sigui possible, caldrà que totes les sensibilitats polítiques de l’independentisme s’agrupin en una sola llista que representi un ampli i transversal moviment per la República.

En aquesta nova fase (2019-?) el protagonisme de les mobilitzacions i accions l’han pres el Tsunami i els CDR (si més no aquelles que signifiquen confrontació pura i dura).

L’Assemblea ha anat perdent protagonisme i, sobretot, aquella força que tenia davant dels partits polítics. Manté la seva capacitat de convocatòria gràcies, com sempre ha estat, a la seva gran xarxa d’implantació, la més important i nombrosa del país. L’Assemblea, però, es troba en una cruïlla històrica: si continua com fins ara, s’anirà diluint, es debilitarà i tindrà tendència a desaparèixer.  Li cal, imperiosament, un “reset”, un canvi de rumb, un replantejament, una refundació de l’Assemblea per donar resposta auna pregunta:

“Quin ha de ser el paper de l’ANC en el context polític actual?”


divendres, 29 de novembre de 2019

VÍDEO: Parlem amb David Ros, oncle de Jordi Ros, detingut el 23-S i empresonat a Soto del Real. Estat d'excepció digital (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

David Ros, economista

ÀngelsPujol, membre del SN de l'ANC i de la Sectorial de Dones

Jorid Vilarasau, metge

Davantal

El passat dilluns, 25 de novembre, es va commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Les xifres parlen per si soles: Des del 2003 fins ara 1.028 dones han estat assassinades per la violència masclista. A Catalunya, 16.000 dones han denunciat maltractaments i 1.678 agressions sexuals.

Des del Vull una resposta ens fem ressò del manifest que han publicat les Dones Juristes de Catalunya. Un manifest, particularment clar i dur que assenyala  els culpables de perpetuar aquesta violència masclista.

Culpables els agressors, no només de la violència més visible, sinó també d’aquella que la pròpia societat invisibilitza i normalitza com és la sexual, l’econòmica, la psicològica...

Culpables les institucions públiques que no inverteix el temps ni els diners necessaris en l’eradicació real de les violències masclistes.

Culpables els estaments judicials, de no creure el relat de la dona, de qüestionar-lo, de menysprear-lo, de ridiculitzar-lo i de mediatitzar-lo.

Culpables com som, totes aquelles persones que no assenyalem les violències quotidianes, les del nostre propi entorn, alimentant encara més la bèstia masclista.

Cop d’estat digital... Estat d’excepció digital... Estat de setge digital... El govern socialista en funcions ha convalidat el decret llei de seguretat digital.. El decret modifica sis lleis diferents i permetrà al govern espanyol tallar, sense ordre judicial, tallar l’accés a internet, en circumstàncies –diuen- excepcionals ‘que puguin afectar l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional.

El decret ha estat aprovat amb els vots del PSOE, el PP i C’s i amb l’abstenció dels eternament equidistants d’Unides Podem. Semblen ignorar o fer cas omís de la frase de l’activista sud-africà Desmond Tutu “Si ets neutral en situacions d’injustícia és que has elegit el costat de l’opressor”.

Parlant d’opresssió... Avui podrem parlar amb David Ros, oncle de Jordi Ros, un dels presos polítics detinguts el 23-S i empresonat a Soto del Real.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Sí...Jo sóc nacionalista


La notícia que el PSC deixi d’apostar per la immersió lingüística ha esvalotat algun galliner. (Relacionat amb el tema, no us perdeu l'article "La immersió, el moment dels professors")

Él fet és preocupant, cert, però només forma part de tot un procés, que fa dècades que dura, d’abandonament i d’Invisibilització de la llengua i cultura catalanes. Una invisibilització que ha augmentat en el darrers anys amb el procés d’independència de Catalunya. L’objectiu era –és- “eixamplar la base” augmentar els partidaris de la independència i per fer-ho cal descarregar-se del llast que representen els elements "identitaris" com la llengua i la cultura. Per això, s’insisteix una i altra vegada que el nostre independentisme és social i no té en compte els valors que componen una identitat nacional. De fet, tan la paraula identitat, identitari, nacionalisme... han estat pràcticament abolides del vocabulari independentista i denigrats al màxim.

És cert que en nom del nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims contra la humanitat. De fet, s’han comès en nom de tots els –ismes (comunisme, socialisme, cristianisme, islamisme...) però, curiosament, els independentistes catalans només hem criminalitzat el mot nacionalisme.

Per tant, l’independentisme ha optat per no parlar de llengua (catalana, és clar) ni de cultura catalana. Es defuig el debat i, tots ho sabem, se’ns fa molt més difícil i complicat parlar de llengua i cultura que de la independència mateixa. Tal com afirmava Carod-Rovira en aquest  article: “En el procés cap a la independència de Catalunya, la llengua catalana no hi té la més mínima importància, rellevància o funció icònica.”

Com deia Vicent Partal, jo tambéentenc que alguns vulguen anar més enllà del nacionalisme, és clar que sí, jo mateix ho intente de fa molts anys”. Treballar perquè la independència ens porti un país molt millor que l’actual, amb més justícia social, amb més democràcia i llibertat, amb més equitat, no significa que hàgim de deixar de banda que també lluitem per la nostra identitat nacional, la nostra llengua i la nostra cultura.

La pregunta és...  ¿volem una República catalana en què la nostra identitat nacional es dilueixi cada vegada més? Una República on la llengua i la cultura catalanes visquin en la mateixa situació en què malviuen i subsisteixen actualment?

L’any 2007, l’enyorada Patrícia Gabancho publicava un llibre “El preu de ser catalans” amb un subtítol esfereïdor: “Una cultura mil•lenària en vies d'extinció."

El llibre ens parla de cultura. De cultura en general i de la catalana en particular. Entre les seves pàgines hi navega un vaixell que entre tots hem carregat amb un molt de la nostra insensatesa i estupidesa; un vaixell que hem anat formant amb les nostres pròpies contradiccions i renúncies. Patrícia Gabancho fa un repàs a tota aquesta càrrega que omple aquest vaixell que ens pot conduir, si no hi posem remei aviat, al principi de la fi de la nostra cultura.

La situació actual sembla donar la raó al que escrivia fa 12 anys Patrícia Gabancho. De “El preu de ser catalans” en Quim Monzó va dir que "Gabancho retrata un paisatge del qual cap polític -de cap partit- s'atreveix a parlar”.  Un llibre que aquells que sigueu partidaris de defugir les profecies pessimistes que "només fan que desmobilitzar" i que "cal confiar més en el país", millor que no el llegiu. La resta de ciutadans, que no se'l perdi.

L’’independentisme ha de reaccionar també en aquest camp. Amb posicions i proclames, tèbies, paternalistes sobre la identitat nacional catalana (que inclou la llengua i la cultura) potser es podrà eixamplar una mica més la base, però estarem construint una Catalunya sense ànima.

I d'aixó se'n diu nacionalisme... 

A risc de fer-me pesat i d’allargar en excés la lectura, us reprodueixo alguns fragments extrets del llibre de la Gabancho amb l’ànim i el desig que el llegiu complet i us ajudi a la reflexió.

"No hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat sense llengua." (Pàg. 27).
"Una cultura és una tradició i un imaginari que s'assenten sobre un territori i una llengua que, si s'escau, és nomes pròpia, sovint compartida." (Pàg. 39).
"La cultura catalana, avui, no està vertebrant res." (Pàg. 41).
¿"Per què, doncs, hem de considerar catalana la creació d'un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà? ¿Són catalanes les cançons d'Estopa?" (Pàg. 44).
"Avui la societat catalana troba, astorada, que la llengua recula, que la cultura es desconeix, que la tradició es perd, que la nova immigració s'acull al castellà omnipresent i que demanar un aigua amb gel en un bar qualsevol és una utopia perquè la resposta és, amb sort, "no entiendo?" i amb menys sort, un gest de fàstic. "(Pàg. 46).
"Hi ha una part important de la població catalana que no té cap contacte amb la cultura catalana i que viu immersa en l'imaginari espanyol." (Pàg. 48).
"Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de l'experiència, varia segons amb quina llengua l'absorveixis. No és el mateix la cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de l'entorn on construeixes la teva vida, si n'és una altra. No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l'Eixample, un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix programa escolar." (Pàg. 57).
"Ser bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant d'origen: els castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per pura ignorància, per manca de recursos personals, les generacions joves ho solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència cultural." (Pàg. 57).
"¿Ens pensem que costa més d'escolaritzar a P-3 un nen colombià que el nen "andalús" de Cornellà? El nen "espanyol" químicament pur pel que fa a fregadisses amb la cultura que en diem pròpia, és calcat del nen colombià: no usa el català fora de l'escola i no sap per què ha d'usar el català, ni el saben els seus pares, que tanmateix és molt possible que no s'hi oposin, a l'aprenentatge del seu fill. Però és que els pares colombians segurament tampoc s'hi oposaran." (Pàg. 61).
"No n'hi ha, de cultura catalana en castellà. La cultura que a Catalunya es fa en castellà, tot i estar feta per catalans (parlin la llengua que parlin), és cultura espanyola." (Pàg. 62).
"No tot el que s'hi cria, a Catalunya, és català. Hem d'assumir que la cultura espanyola hi ha fet niu." (Pàg. 64).
"El problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin mantingut incòlume la seva identitat cultural, que això ja sol passar; el problema és que han llegat aquesta identitat a les següents generacions -actualment la tercera. I que el procés s'està repetint amb la nova immigració. De fet, el problema és la quantitat de descendents de les successives migracions que no tenen en compte per res la cultura catalana." (Pàg. 67).
"Immersió lingüística no és allò que fan els nens castellanoparlants a Catalunya... Immersió vol dir sortir al carrer i trobar-te sense cap altra opció lingüística que la de la llengua en la qual t'estàs immergint, i doncs guardar-te la llengua "personal" per a l'ús esclusiu del teu àmbit "personal"." (Pàg. 67).
“Catalunya integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en castellà.” (Pàg. 78)
Un castellanoparlant, en contacte amb un catalanoparlant, es multiplica per dos. El catalanoparlant s'esfuma. (Pàg. 78)
“Catalunya sent que, en existir, molesta. Molesta la llengua, i per això s'ha de parlar en castellà a tothom. Molesta ser català, i per això s'ha d'incloure tothom dintre de la catalanitat, ni que siguin els últims arribats que un dia criden un gol del Barça. És un país tímid, castigat, insegur. (Pàg. 79)
“Les llengües són també política, perquè són identitat, i perquè la identitat cohesiona els pobles i els pobles aguanten els Estats.” (Pàg. 87)
Si la poderosa clientela catalanoparlant, el cor de la classe mitjana, es plantés amb el tema de la llengua, es resoldria el conflicte en un mes.Tothom es posaria a córrer. Però el client catalanoparlant no té consciència lingüística, no considera que parlar en català i ser atès en català sigui un dret que li pertany. (Pàg. 101)
El bilingüisme és que "jo sigui bilingüe" perquè tu puguis continuar cinquanta anys més sent monolingüe. (Pàg. 101).
Cap polític, de cap partit, no parla d'aquest tema en aquests termes. (Pàg. 103).
Catalunya, ja és hora que trenquem el tòpic, no és un país d'acollida: és un país d'indiferència. Tanta indiferència que la indiferència acaba sent suïcida. (Pàg. 105)
La societat catalana haurà de fer, més d'hora que tard, un debat seriós per decidir què vol fer amb la seva llengua. Si la vol llençar per la borda, ho deixem tot tal com està, i en dues o tres generacions ja no se'n cantarà ni gall ni gallina. Però si es vol continuar amb aquest llegat de fa ml anys, aleshores s'han de prendre mesures antipàtiques i rigoroses. (Pàg. 112)

VÍDEO: La guerra dels dos Peres. 1356-1369. (Programa 155 de LA CLAU de la nostra història)

a podeu veure el programa núm. 155 de
5a temporada

Conversa amb Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 26 de novembre de 2019

La guerra dels dos Peres. Pere el Cerimoniós-Pere el Cruel (DAVANTAL del programa 155 de LA CLAU de la nostra història)



Al segle XIV, durant els anys 1356 i 1369, es va desencadenar una guerra entre Pere el Cerimoniós de la corona de Catalunya i Aragó i Pere el Cruel de Castella. Una guerra que és coneguda com “La guerra dels dos Peres”  a la qual Pere el Cerimoniós va dedicar el sisè i darrer capítol de la seva Crònica.

Aquesta guerra tenia motius polítics -la lluita per l'hegemonia a la Península- i motius econòmics -la defensa del comerç a la Mediterrània, que havia donat lloc a la guerra de Pere el Cerimoniós contra Gènova, aliada de Castella.

Va ser una guerra de setges i treves efímeres i, també, d’intrigues i crims. Els exèrcits castellans van envair reiteradament València i Aragó, i l’esquadra castellana va arribar a atacar les ciutats de Barcelona i València.

La campanya definitiva contra Castella va comptar amb l'ajut de França i del Papa, que van enviar a Pere el Cerimoniós les Grans Companyies, tropes mercenàries que havien lluitat tant a favor de França com d'Anglaterra en la Guerra dels Cent Anys.

La mort de Pere el Cruel, a mans del seu germanastre, el 23 de març de 1369, va posar fi a la guerra.

dilluns, 25 de novembre de 2019

"Un jove ruc serà un vell encara més ruc" (Un nou 25 de novembre amb Joan Margarit)


Un nou 25 de novembre... Els mesos s'acumulen i el novembre van passant. Ja en són 71.

Cerquem empara, refugi, suport, esperança i positivisme en la poesia i en els poetes. Ara i avui en Joan Margarit, el poeta i arquitecte de Lleida i de Sant Just Desvern. Comparteixo amb tots vosaltres unes frases extretes d’una entrevista que li van fer al suplement “Llegim” del diari ARA amb motiu de la publicació del seu recent poemari “L’art d’estimar”

Aquests poemes estan amarats d’un cert sentiment de nostàlgia, entesa des d’un punt de vista “positiu, com un sinònim d’estima i d’enyorament.
Hi ha dues èpoques importants a la vida en quant a la claredat, pel que fa a veure-hi d’una manera absolutament clara a través d’una atmosfera que a vegades el mateix ritme de la vida fa més tèrbola i més nebulosa -afegeix-. Aquests dos moments són la infància i la vellesa; la senectut, però, només si abans hi hagut cultura.
“Un jove ruc serà un vell encara més ruc”, subratlla el poeta, convençut que la cultura és “una eina de supervivència”. Com que “vivim a la intempèrie, física i moral”, la cultura, si un la converteix en part de la seva vida, pot ser un bàlsam en els moments difícils i, també, en contraposició a la religió, un far per emprendre l’últim tram del camí i envellir amb lucidesa i dignitat:
“Aquí no hi ha misericòrdia. La vida és dura i senzilla. Tu mateix ets el responsable de com envelleixes, no ho és el sistema”.
ESTIMAR ÉS UN LLOC (Poemari “Des d’on tornar a estimar)
Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida

divendres, 22 de novembre de 2019

VÍDEO: Nou sondeig del CEO. Judici al president de la Generalitat. Informe d'Amnistia Internacional


Presenta: Jaume Marfany 
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Maria Vidal, politòloga

Ariadna Benet, consultora de sostenibilitat

Jordi Domingo advocat, coordinador de l'advocacia de Catalunya

Guillem López,  jurista

Davantal

“Em podeu condemnar, però no canviareu la legitimitat dels que em van escollir. Em podeu condemnar, però no canviareu la voluntat del poble de Catalunya. Em podeu condemnar, però no canviareu el destí d’aquest país.” Fermes paraules del Molt Honorable president de la Generalitat Joaquim Torra que, com molt bé havia advertit, no va anar al judici a defensar-se de res, sinó a fer front i a denunciar les injustícies i la repressió de l’Estat espanyol. 


Dimarts passat, Amnistia Internacional va fer públic el seu informe sobre la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans.

En el seu informe, argumenta que el Tribunal Suprem ha fet una interpretació excessivament àmplia i perillosa de delicte de sedició i exigeix l’alliberament immediat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i l’anul·lació de la seva condemna. També han alertat sobre el fet que la sentència podria “obrir la porta en el futur a una més gran criminalització dels actes directament relacionats amb l’exercici pacífic dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica”. 

L’informe conclou que la comunitat internacional hauria d’estar preocupada per la sentència i ha recordat que Amnistia Internacional no només en fa denúncia pública, sinó que a partir d’ara iniciarà un seguit d’accions perquè la seva resolució es posi en pràctica.

Quina serà la transcendència que tindrà aquest informe? Si, com ha afirmat l’Organització de Defensa dels Drets Humans, en fa campanya per denunciar l’Estat espanyol, la repercussió internacional pot ser important i també la pot tenir en compte, quan arribi el moment, el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Segons les dades del sondatge del Centre d’Estudis Opinió, el 57,3% dels ciutadans de la resta de l’Estat espanyol és contrari a un referèndum i només un 29,8% el defensa. En canvi, a Catalunya els partidaris de celebrar-lo són el 70% i els contraris en són el 21,6%.

De vegades em pregunto on és aquest 29,8% de ciutadans de l'Estat espanyol que afirmen defensar el referèndum a Catalunya...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

dijous, 21 de novembre de 2019

VÍDEO: El naixement de la nació catalana. Segles IX-XI. (Programa 154 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 154 de
5a temporada


Stefano M. Cingolani és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Roma. Autor de nombrosos estudis sobre la cultura catalana medieval com, entre moltes altres, El Somni d’una cultura. Lo Somni de Bernat Metge (2002), Lo Somni (2006); Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. Ha escrit la biografia Jaume I. Història i mite d’un rei (2007), a partir de la mateixa Crònica


Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 19 de novembre de 2019

El naixement de la nació catalana (DAVANTAL del programa 154 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 154.

L’any 785, l’exèrcit de Carlemany, rei dels francs, conqueria la ciutat de Girona després de poc més de 70 anys de la invasió musulmana. Un episodi de la conquesta carolíngia del territori que amb el temps es convertiria en la Marca Hispànica. Carlemany va crear el comtat de Girona. L’historiador Ramon d'Abadal va veure la Conquesta de Girona com l'inici del procés que va conduir al naixement de la Catalunya nació.

En l’article “Cultura i identitat. Definició d’una nova realitat”, el nostre convidat d’avui escriu que “s’ha de deixar clar que, referint-se a aquesta època, no es pot parlar de fets culturals identitaris, o s’ha de fer de manera molt cauta i limitada. Seria un contrasentit parlar d’aquests fets culturals abans que existís cap identitat. El que es pot buscar són característiques de la cultura en sentit ampli, ja que de literatura, i original, n’hi ha ben poca. El que es feia era compondre elements rebuts de la tradició, o tradicions, amb elaboracions pròpies. Allò que va crear diferències en un primer moment, pel que fa a la Marca, no va ser tant el sentiment propi com el tractament que es va fer dels materials culturals, eventualment diferent del de les terres veïnes.”

En aquests primers segles, quan es parla de cultura a la Marca, s’ha de deixar de banda l’activitat creativa original. Gairebé no hi ha producció cultural, en sentit ampli, i encara menys literària. El que és més important, no són els factors diferencials propis, sinó els elements que van integrant de manera progressiva les terres de la Marca en l’espai polític i cultural carolingi. Aquests elements són els que diferencien aquestes terres de les altres de la península i que evidencien uns lligams més directes amb els corrents culturals europeus que encara avui es poden percebre.

Per parlar dels elements culturals i identitaris que conformen una nova realitat que, amb el temps, esdevindria la nació catalana, tenim amb nosaltres el filòleg i historiador de la literatura el Sr. Stefano M. Cingolani


dilluns, 18 de novembre de 2019

L'Assemblea...l'única i darrera opció? (Modifiquem l'art. 2 .4 dels Estatuts?)


El procés d’independència ha entrat en una nova fase completament diferent a l’anterior viscuda fins al 2017. Alguns creiem que les eleccions al Parlament de Catalunya que, com a màxim, haurien de tenir lloc a principis de 2020, poden ser la clau de volta per culminar aquesta fase que ens portaria a una nova proclamació –aquesta vegada efectiva- de la  independència.

En aquests moments, hi ha cinc forces polítiques que es presentarien a les properes eleccions. A banda dels “clàssics” ERC, JxCat  i CUP, també han decidit que es presentaran el FNC (Front Nacional de Catalunya) i ahir mateix, Primàries Catalunya. A més, tenim la Crida, que es troba en els llimbs polítics. La Crida, que encara no sabem què vol ser quan sigui gran i, per tant, és impossible predir què farà davant d’una convocatòria d’eleccions.

Si finalment aquesta situació es confirma i l’electorat independentista es troba amb cinc opcions de vot, estaríem abocats a un desastre de magnitud considerable.

La majoria de vosaltres ja sabeu que el 2010 em vaig incorporar al MxI (Moviment per la independència) que va ser l’embrió de l’ANC i que, per això, vaig formar part d’un dels 200 convocants de la Conferència Nacional per l’Estat Propi que va donar pas el 2012 a l’assemblea fundacional de l’ANC. Vaig ser-ne membre del Secretariat Nacional del 2012 al 2015 i vicepresident a partir de 2013. Per què remarco aquesta etapa de la meva vida? Perquè durant aquest temps sempre vaig defensar que l’Assemblea no havia nascut per presentar-se a cap elecció i, per tant, defensava que els Estatuts de l’Assemblea no ho permetessin. L’Assemblea, en aquells anys -i fins ara- havia de dedicar els seus esforços en una altra direcció. Crec, sincerament, que posant en una balança els encerts i els errors de l’ANC el resultat és altament positiu per la feina feta per l’Assemblea.

La situació política ha canviat molt des de l’any 2012 i, encara més, des del 2017. En aquesta nova fase en què ens trobem immersos, ha pres un gran protagonisme el Tsunami Democràtic i, també, els CDR. Les mobilitzacions actuals ja no les protagonitza, doncs, l’Assemblea, que està quedant relegada a un paper secundari i molt diferent del que va tenir en el període 2012-2017,

Crec, doncs, que ha arribat el moment que l’Assemblea faci un pas endavant. Un pas ferm, decidit i no exempt de riscos.

Ha arribat el moment que l’Assemblea es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. És la que té més capacitat per fer-ho. Els seus prop de 50.000 associats la converteixen en l’organització amb més militants del país, triplicant o quadruplicant la de qualsevol altre formació política. La seva xarxa territorial –clau de l’èxit de l’ANC- és incomparable i abraça gairebé tot el país.

L’Assemblea, per la seva trajectòria, transversalitat, capacitat de convocatòria, potència humana i territorial té a les seves mans l’oportunitat de fer un tomb de 180 graus a la política catalana. Què hauria de fer l’Assemblea?

Primer de tot, en la propera Assemblea General (principis de l’any que ve) cal reformar l’article 2, punt 4 que diu així:

L’Assemblea Nacional Catalana es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’eleccions.
Una vegada modificats els Estatuts, la meva proposta –per partir d’alguna idea- seria que l’Assemblea coordinés la confecció d’una llista unitària i única que es presentés a les eleccions al Parlament. Els primers llocs d’aquesta llista, escollits en primàries, haurien d’estar ocupats per persones conegudes que, per la seva trajectòria cívica, social i/o professional, siguin persones de consens, acceptades per les diferents ideologies polítiques. La resta de llocs fins a completar les llistes haurien de confegir-se, també, a través d’un procés de primàries obert a tothom.

Una llista que només tindria com objectiu fer efectiva la declaració d’independència i crear una Assemblea Constituent que elaborés la Constitució de la nova República catalana.

He arribat a aquesta conclusió després de reflexionar-hi força. Penso que no hi ha una altra opció si realment volem assolir la independència. Els partits tradicionals han tingut la seva oportunitat i no han sabut, volgut o pogut fer realitat l’objectiu. I la solució tampoc crec que estigui en el FNC o en Primàries Catalunya.

Aquest pas que hauria de fer l’Assemblea segur que provocarà opinions diverses i  controvertides. Sobretot provocarà un posicionament totalment contrari dels partits, perquè saben que tindria unes grans possibilitats d’èxit.

Insisteixo... per fer aquest pas cal una gran valentia i decisió, per molts motius, però també perquè hi ha riscos. Seria bo, molt bo, que es pogués comptar amb la conformitat i la col·laboració dels partits, però que l’única manera que pugui tenir èxit és que tiri endavant encara que els partits, inicialment, hi estiguin en contra. 

Serem prou decidits, valents i arriscats per fer el pas?