dijous, 15 d’agost de 2019

Hi ha una altra història o... "Si borden, sabem que cavalquem davant de tothom"



"Si la història l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia

En aquests darrers dies d’agost, potser perquè és un més en què costa trobar notícies o potser perquè l’excessiva calor d’aquest estiu escalfa massa alguns cervells polítics, l’Institut Nova Història (INH) ha estat en el punt de mira del PSC i també d’ERC, en aquest cas a través del seu diputat Gabriel Rufián.

Deixem de banda, no perquè no sigui important, que l’INH no rep subvencions, que és una entitat privada que es financia exclusivament a partir de donatius de persones i entitats privades; deixem de banda també, no perquè no tingui transcendència, que aquest mateix INH va ser guardonat per ERC el 2013 amb el Premi Nacional President Lluís Companys, per la seva “tasca de recerca, estudi i divulgació de la història de Catalunya, amb un caràcter iconoclasta i innovador”, així com pel seu compromís amb “el coneixement de la història de Catalunya”.

En els primers anys de Jordi Bilbeny i de l’INH dels arguments dels seus contraris eren molt simples i es limitaven a una sola paraula “és boig”. Després, a mesura que han anat avançant els estudis, les teories i les propostes, els arguments contra l’INH s’han limitat, generalment i majoritària, a la difamació, l’insult i a la ridiculització de l’Institut, dels seus col·laboradors i dels seus escrits.

Jo no defensaré la veritat absoluta de totes les teories o propostes de l’INH. Entre altres motius, perquè no tinc prou coneixements sobre els diferents temes. De fet, tampoc ho fa l’Institut que es limita a aportar estudis que, si més no, estableixen forts dubtes i interrogants sobre el que ens ha explicat la historiografia oficial. Dubtes i interrogants que només podrien ser rebatuts amb la confrontació de documents i idees.  Això, però, no es fa. Simplement, o s’ignora, o es difama i es diu que aquestes informacions són una fantasia producte de ments eixelebrades.

Aquells que, de bona o mala fe, caieu en la temptació de la crítica fàcil amb l’argument de “són bojos” us recomano que feu un cop d’ull a alguns dels estudis que trobareu al web de l’Institut i que ho feu amb la ment oberta i sense cap mena de prejudici. Ja em direu si, com a mínim, no els concediu el benefici del dubte. Ja em direu si, com a mínim, no demanaríeu que, determinats temes, s’investiguessin més a fons i es contraposessin amb altres teories, documents o idees.

També us recomano la lectura de l’article “Els orígens del melodrama”, d’Enric Vila. L’historiador i periodista ens parla de com, l'aportació més important que Jordi Bilbeny ha fet a la historiografia catalana ha sigut introduir el paper de la censura en l'anàlisi dels documents.

En història, l'adoració dels documents és com l'adoració de les vaques de Calcuta, sobretot en un país com Catalunya, que no ha tingut una vida oficial des de l'edat mitjana. Introduir la variable de la censura en l'anàlisi dels textos fundacionals de la corona espanyola com ha fet Bilbeny no només enriqueix la nostra interpretació del món sinó que ens connecta amb la idea, per tothom acceptada, que la història l'escriuen els vencedors. Com que la censura s'ha exclòs de les interpretacions acadèmiques per motius polítics, estudiar-la també ajuda a destruir un mecanisme de manipulació de la història d'Espanya potentíssim, que arriba fins als nostres dies.
Vila rebla el clau quan ens diu: “Imagineu-vos que en el segle XXV, s’estudiés l'1 d'octubre a través d'El Mundo i de l'ABC.”

Com us podeu explicar la tan ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a llengua literària. Un fenomen extremadament curiós perquè es produeix de sobte, després de l’extraordinària producció catalana, en quantitat i en qualitat, del segle XV, sense cap mena de transició, el català desapareix de les gran obres literàries i és substituït pel castellà.

A final del segle XV i començament del XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós, desapareguessin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà?

En el proper article, comentarem aquest “misteri” històric, lingüístic, literari i cultural. I ho farem a través d’una de les grans obres de la literatura catalana i universal. El Tirant lo Blanc.

"La meva ombra camina pas a pas..." (La passió segons Renée Vivien. 6)


Hélène van Zuylen van Nijevelt van de Haar (baronessa Zuylen) va ser una d’aquestes altres dones extraordinàries que van viure a cavall del segles XIX i XX. Va ser escriptora, poeta i esportista francesa i pertanyia a la família de banquers Rothschild.

Va ser una de les pioneres franceses en el món de l’automobilisme de la “Belle Époque”. El 1898 va participar en la prova París-Àmsterdam-París i d’aquesta manera es va convertir en la primera dona a competir en una prova internacional d’automobilisme.

Veiem com la descriu M.M.Marçal en el capítol “La baronessa”:

En el moment en què la trobem, al davant de la seva luxosa mansió de l’avinguda del Bois de Boulogne, disposada a enfilar esportivament les diverses etapes del llarg quilometratge que la separa de Niça, Hélène voreja la cinquantena, però res en ella no fa pensar en el declivi. I per més que les seves carns semblen començar a deixatar-se i cada cop donen més la raó a un altre dels seus sobrenoms, el més estès, “La Brioche”, la seva llarga cabellera, recollida en una gran tannara dalt de tot del cap, corona, majestuosament, i no pas a títol pòstum, la compacitat de tota una vida. [...] A mesura que el seu físic s’acostava visiblement a la flonjor de la pastisseria, era menys fàcil que algú hi veiés una al•lusió a un tret del seu caràcter que ella coneixia prou bé i que maldava per mantenir en secret: aquella tovesa dolçaina que, com el moll dins de l’os que l’estotja, s’amagava darrera la seva duresa aparent i que tot just algun lector impenitent de poesia hauria pogut detecat en un llibre publicat uns anys enrere, sota pseudònim i, evidentment a compte d’autor, per un editor del passatge Choiseul:
Com admiro els pobres cans
Privats de tota manyaga,
Com en perpètua obaga, sense assossec ni descans...
Sovint lletjos, bruts de llot,
Llur ànima pot ser bella!  Pàg. 63

El 1902 va conèixer Renée Vivien i van mantenir una relació amorosa que, malgrat no ser pública per raons de la posició social de la baronessa, no impedia que Renée es referís a Hélène com la seva esposa.

Un capvespre, no gaires dies més tard, Hélène li va elogiar amb èmfasi uns versos de nova factura que Pauline (Renée) li havia llegit: “Quant m’agraden els vostres versos, Pauline: més que això, me’ls estimo”. Pauline l’havia fitat amb un esguard inequívoc  i li havia respost: “No són els versos el que heu d’estimar, sinó la poeta”. [...] Hélène no es va fer repetir la insinuació. I el seu cos generós va embolcallar el cos de la delicada criatura tal com la densitat càlida i vellutada del seu afecte havia disposat entorn de l’esperit etèriament melangiós de Pauline un encoixinat protector.Pàg. 66
Van publicar obres elaborades conjuntament, encara que la seva autoria és del tot dubtosa i sembla ser que van ser escrites íntegrament per Renée Vivien. Fins i tot, alguns dels llibres que la baronessa va publicar amb el nom de Zuylen.

El 1907 la baronessa, que era bisexual, va abandonar Vivien per un home, de manera sobtada. Aquest fet, acompanyat del retorn de Natalie Barney, amb qui Renée mai va voler tornar i l’allunyament de Kerimée van abocar Vivien a la desil·lusió i a caure en una vida d’excessos.

Droite et longue comme un cyprès,
Mon ombre suit, à pas de louve,
Mes pas que l’aube désapprouve.
Mon ombre marche à pas de louve,
Droite et longue comme un cyprès.[i]

Dreta i llarga com un xiprer,
La meva ombra segueix, pas a pas,
Els meus passos que l'alba desaprova.
La meva ombra camina pas a pas,
Dreta i llarga com un xiprer.


[i] Renée Vivien. Chanson pour mon ombre. Poema complet https://ja.cat/V9ML6

dilluns, 12 d’agost de 2019

"Jo sóc l'ésser llegendari en qui revisc" (La passió segons Renée Vivien. 5)



 Je suis cet être légendaire où je revis[i]                Jo sóc l’ésser llegendari en qui revisc.

Natalie Clifford Barney, escriptora, poeta i novel•lista nord-americana que va viure expatriada a París. Amiga dels homes i amant de les dones. Va fundar el Temple de l’Amistat, el saló literari més atrevit de tots els temps. Va treballar incansablement per promoure la literatura escrita per dones i va crear l'«Acadèmia de les dones» en resposta a l'Acadèmia francesa, composta exclusivament per homes.

Isabel Franc ens descriu Natalie:

Una dona de forta personalitat i de gran intel•ligència. Natalie  va ser una rebel. Lliure i atrevida, va trencar amb els estrictes motlles de l’era victoriana. La seva activa i pública vida sexual la va convertir en la més exquisida i escabdalosa renegada de l’alta societat dels “esbojarrats anys vint”. De jo ve, lluïa una llarga cabellera de rínxols daurats; tenia una figura esvelta que es negava a encotillar; els ulls blaus i la mirada curiosa i freda. Remy de Gourmont la va batejar amb el sobrenom de “l’Amazona” pel seu impecable estil muntant a cavall.
Va escriure en francès i va conrear diversos gèneres. Com a novel•lista, assagista i poeta va publicar una dotzena de llibres. Va ser també traductora i articulista i va deixar una enorme quantitat de manuscrits i quaderns inèdits. El seu saló, El Temple de l’Amistat, s’obria tots els divendres a homes i dones per tal que l’art i la intel•lectualitat compartissin espai amb el te, el còctel de xampany i els cèlebres “sandwichs” de cogombre. Djuna Barnes, Mina Loy o Peggy Guggenheim, eren agunes de les habituals del Temple, pel qual també van passar Greta Garbo, Isadora Duncan, Virginia Woolf, Vita-Sackville West, Tagore, Rilke i un llarg etcètera. [ii]
Natalie coneix Pauline (Renée) l’any 1900. Per a  Vivien va ser amor a primer cop d'ull, mentre que Barney es va fascinar amb ella després d'escoltar-la recitar un dels seus poemes. Aparentment, eren dues personalitats completament oposades. Natalie celebrava la vida i a Renée l’atreia la mort. Les unia el fet d’agradar-se mútuament, el sentit de l’humor que tenien totes dues. A més eren poetes, malgrat que, per a Renée, la poesia ho era tot, era la vida mateixa. Un any després de conèixer Renée, Natalie publicava el seu primer llibre de poemes “Quelques portraits. Sonnets de femmes”:

Com escriure el batec de l’amor
Com escric el ritme de l'amor, el
ritme de la profunda eloqüència de les nostres venes?
Com arreglar aquell sobtat final de la foscor,
aquell desfet perfecte de cada sentit unit.
L’augment complet de l’explotació del vostre cos:
la deriva i l’avantatge de l’última onada de la vostra alegria: us llançarà
a les platges de sorra de plata,
oblidar-vos de l’èxtasi que vau donar.
El vostre alè es redueix com la marea que cau:
un mar es va envair! ... Posa'm en una part de palla
de pits les pendents ondulades del qual baixen.
Ah, com van marcar els alts cops del vostre cor!

Renée va publicar el seu primer llibre de poemes Études et Préludes i el va dedicar a Natalie:
Dédicace
Lorsque tu vins, à pas réfléchis, dans la brume,
Le ciel mêlait à l’or le cristal et l’airain.
Ton corps se devinait, ondoiement incertain,
Plus souple que la vague et plus frais que l’écume.
Le soir d’été semblait un rêve oriental
De rose et de santal. [iii]

Dedicació
Quan vas tornar, sense pensar, a la boira,
El cel es barrejava amb l'or al cristall i al bronze.
El vostre cos va endevinar, agitant incert,
Més flexible que l'ona i més freda que l'escuma.
La nit d'estiu semblava un somni oriental
                                               De rosa i sàndal.

A la Femme aimée
Je sentis frissonner sur mes lèvres muettes
La douceur et l’effroi de ton premier baiser.
Sous tes pas, j’
entendis les lyres se briser
En criant vers le ciel l’ennui fier des poètes
Parmi des flots de sons languissamment décrus,
Blonde, tu m’apparus.[iv]

A la dona estimada
Em vaig sentir tremolant en els meus llavis muts
La dolçor i l’espant del vostre primer petó.
Sota els teus peus, vaig escoltar les lires
Cridant al cel l 'orgullós avorriment dels poetes
Entre ones de sons lànguidament disminuïts,
Rossa, em vau aparèixer.

Natalie va viatjar amb Renée a la mítica Mitele entre 1905 i 1907, on van voler –a imatge de Safo- fundar un colònia de dones. La relació entre ambdues dones, però va ser complicada, sobretot per a Renée. Natalie va ser una seductora tota la seva vida i se li coneixen multitud d’amants. Aquestes infidelitats li produïen a Renée un gran dolor i  li era impossible conviure amb la promiscuïtat de la seva amant. En una carta posterior a la que va ser la seva darrera amant, la princesa turca  Kérimé Turkhan-Pachá, li escrivia:

Mentre, desesperada per no haver posseït mai la seva ànima de la mateixa manera com he posseït el seu meravellós cos de dona, he preferit oblidar-la. Ja no veig Natalie.[v]
Sempre, però, existirà Mitelene, el paradís, l’indret simbòlic i idíl·lic, el bressol de l’amor:

“Somnio en l’esplendor del teu cos lliure i nu”, dirà amb recança Pauline-Renée, quan el fast dels teixits embolcallarà altre cop la pell de la sirena. Ara, la sirena és només una noia de vint-i-tres anys enamorada i que li fa descobrir que les proporcions del seu cos –sí, el cos de Pauline- tenen l’harmonia de les venus gregues. “Perquè tu estimes el meu cos i t’agrada, d’ara en endavant, també jo t’estimaré, i em serà grat...” Cap món hostil no li roda al voltant ni l’assetja, aquí, sota el blau vivíssim, dins la claror daurada. Totes dues i ningú més.[vi]
L’amazone sourit au-dessus des ruines,
Tandis que le soleil, las de luttes, s’endort. (...)
Elle aime les amants qui lui donnent l’ivresse
De leur fauve agonie et de leur fier trépas,(...)
Son désir, défaillant sur quelque bouche blême
Dont il sait arracher le baiser sans retour,
Se penche avec ardeur sur le spasme suprême,
Plus terrible et plus beau que le spasme d’amour [vii]

L'Amazona somriu sobre les ruïnes,
Mentre el sol, cansat de lluita, es queda adormit. (...)
Li encanten els amants que li ofereixen la seva embriaguesa
De la seva salvatge agonia i la seva orgullosa mort, (...)
El seu desig, fallant en una boca pàl·lida
De qui sap trencar el petó sense retorn,
Es doblega amb ardor sobre l’espasme suprem,
Més terrible i més bell que l’espasme de l'amor


[i] Natalie C. Barney  va morir el 1974, als 86 anys. En la llosa, sota la qual reposa va fer gravar aquestes paraules
[ii] Isabel Franc. Desconegudes i fascinants. https://ja.cat/6nzVi
[iii] Renée Viiven. Dédicace. Poema complet a https://ja.cat/l5A2q
[iv] Renée Vivien. A la femme aimée. Dedicat  a Nathalie Barney. Poema complet a https://ja.cat/aDowM
[v] Kika Fumero. Desconegudes i fascinants https://ja.cat/ZqGZ9
[vi] M.M.Marçal. La passió segons Renée Vivien Pàg. 187
[vii] Renée Vivien. Amazone. Poema complet https://ja.cat/dmYQt

dijous, 8 d’agost de 2019

"El que un estima és el més formós sobre la negra terra" (La passió segons Renée Vivien. 4)



Uns diuen que un exèrcit a cavall; altres a peu,
i altres, de naus, és el més formós
sobre la negra terra; i jo dic que és
el que un estima.[i]

A Renée Vivien se l’anomena, sovint, “Safo 1900” perquè, probablement, després de la poeta grega Viivien és la primera que glosa l’amor entre  dones i el fa eix central de la seva poesia. En descobrir Safo, la va convertir en la seva guia i exemple a seguir. Va traduir l’obra de la poeta grega al francès i va viatjar repetidament a Lesbos per conèixer a fons qui va ser la seva gran mestra.

En certa manera, el projecte de Renée Vivien era ser l’hereva de la mítica Safo de Lesbos, que va escriure les més belles poesies líriques de l’antiga Grècia. La poeta grega (580 A.C.) va crear a Mitelene un univers femení de sensualitat i cultura. 

Renée Vivien va viuure llargues temporades a Mitelene. Sara T. també viatja fins a l’illa de Safo i així ens descriu la seva arribada a l’illa:

He vingut a Mitelen. Lesbos: l’illa de nom difícil de pronunciar amb naturalitat, segueix oferint, per als ulls avisats, la seva forma de lira cinglada de blau intens. A les seves platges potser, invariables llits d’algues seques acullen encara els cossos abraçats d’unes amants qualssevol, anònimes i oblidades, semblants a aquelles riquíssimes i belles estrangeres que a principi de segle sembraven la curiositat i l’estupor a l’illa. Jo hi he vingut sola. [ii]
Ens diuen les històries que, talment com van intentar Renée Vivien i la seva amant Natalie C. Barney, Safo va crear a Mitelene un cercle de dones que va anomenar “La Casa de les Servidores de les Muses” on anaven les filles de la millor societat de Lesbos a aprendre i recitar poesia. Segons sembla, existien altres dos cercles similars: el d’Andròmeda i el de Gorgo.

Safo sent una especial devoció per Afrodita, la deessa de l’amor. Ens ha arribat un esplèndid poema en què invoca la deessa per tal que vingui amb el seu carro portat per ocells i sigui la seva aliada en un tema amorós relacionat amb una altra noia:

Immortal Afrodita, la de policrom tron,
filla de Zeus, ordidora d'enganys, t'ho prego,
no em oprimeixis amb penes ni amb fatigues,
Senyora, l'ànim. (...)
"Qui és, oh Safo, la que et fan mal? Que si et fuig, no trigarà a seguir-te; (...)
si no us estima, no trigarà a estimar-te
mal que li pesi ".

“Safo, un ocell en llit de roses, la flor consagrada a la seva deessa predilecta. Molts dels seus versos es dirigeixen a les seves companyes, i en tots es mostra delicada i apassionada”:

Quan et miro davant meu asseguda
(...) a la rossa Helena
no seria impropi comparar-te.
Ja fa molt, Atis, que vaig caminar enamorada de tu.
De nou Eros, que els membres arronsa, em sacseja,
una fera agredolça, imbatible.[iii]


[i] Safo. Poemes https://ja.cat/g8MFl
[ii] M.M. Marçal. La passió segons Renée Vivien. Pàg. 185
[iii] Arístides Mínguez Baños. Safo de Lesbos: el gorrión entre las rosas  https://ja.cat/sC4ch

dilluns, 5 d’agost de 2019

Vull una resposta 2018-2019. Els cinc programes més vistos

VULL UNA RESPOSTA va emetre durant la temporada 2018-2019, un total de 39 capítols. 

Tots aquests programes es poden veure a ETV a la carta. Els cinc més vistos fins ara en aquest espai d'ETV Llobregat.  han estat, de més a menys, els següents:

  Emès el dijous 17 de gener de 2019


  Emès el dijous 21 de març de 2019



  Emès el dijous 14 de febrer de 2019

Aquest programa va ser el darrer que va presentar la Magda Gregori


"Llegiu-me, per aprendre a estimar-me" (La passió segons Renée Vivien. 3)


Vers toi le songe pur de mon âme s’élève,
Mon angoisse ne cherche point à s’apaiser,
Car tu m’es inconnue et n’existes qu’en rêve,
Et je n’apprendrai pas le goût de ton baiser    

Vers vosaltres s'alça el somni pur de la meva ànima
La meva angoixa no busca calmar-se,
Perquè m’ets desconeguda i existeixes només en somnis
                                   I no aprendré el sabor del teu petó                                                   

Renée Vivien va beure intensament del simbolisme francès i, a través sobretot de Charles Baudelaire, va assolir una font d’expressió que li permetia materialitzar en paraules tots els sentiments i sensacions que amagava en el seu interior.

El 2017, Anna Carreras escrivia sobre Renée Viiven l’article “L’escriptura del desig”:

No existeix cap relat que no tingui arrels en el sentiment que qui escriu té de la vida. A través d’una poesia antiurbana fruit del seu desajust radical amb cada serrell de la societat i del desafiament a la llei natural d’adaptació al medi, Vivien considera la vida com “un jardí de plaer i mort” i s’allunya del territori propi tan car en la poesia de Baudelaire, de l’hermetisme de Mallarmé i de l’irracionalisme purista de Rimbaud. Però de Baudelaire n’admira la teoria de les correspondències: el necessita per a construir una atmosfera moral alternativa, subversiva, depravada, tediosa, pagana, marginal. Adapta’t o desapareix, deia Maria Mercè Marçal a La passió segons Renée Vivien. [i]
“De Baudelaire n’admira la teoria de les correspondències...”

El poema Correspondances[ii] és el nucli a l’entorn del qual gira tota la poètica de Baudelaire pel que fa al seu univers simbòlic i a allò que ell anomenava “la teoria de les correspondències.”

El poema té com a tema central les correspondències. Per una banda, les que s’interrelacionen entre la realitat perceptible i la realitat espiritual. Per una altra, les que es produeixen entre els diferents sentits.

Tot es correspon dins de l’univers. Tota forma, moviment, nombre, color, perfum, és, en el món natural i en el món espiritual, significatiu, recíproc. Tot es correspon perquè tot presenta una semblança i una analogia. El sonet ho sintetitza magníficament en el vers vuitè: les parfums, les couleurs et les sons se répondent. (Els perfums, els colors i els sons es corresponen)

El món dels sentits s’interrelaciona i mitjançant el sedàs de la Imaginació del poeta esdevé un món viu que ens comunica el seu missatge oníric. Baudelaire se serveix de la comparació per fer-nos arribar el món del tacte: frais comme des chairs des enfants (fresc com la carn dels infants) (V.9); l’univers dels sons: Doux comme les hautbois (Dolç com els oboès) (V.10) i també les sensacions viscudes per la mirada: verts comme les prairies (verd com les pastures) (V.10)

Com ell mateix diu en Els paradisos artificials [iii]: “Els sons es vesteixen de colors i els colors contenen una música”. Un món dels sentits, doncs, ple de simbolisme, de vegades eix únic del poema, com en Parfumexotique [iv] o La chevelure [v], però gairebé sempre present. És el món de la sinestèsia, l’associació d’elements provinents de diferents dominis sensorials.

Observem aquests fragments, la riquesa sensorial del seu vocabulari, la utilització constant de la metàfora, la comparació i la sinestèsia i com, de nou, l’univers dels sentits se’ns ofereix amb una vitalitat profunda:

Chaque fleur s’evapore ainsi qu’un encensoir (V.2, Harmonie du soir) [vi] (Cada flor s’evapora així com un encenser)
Les sons et les parfums tournent dans l’air du soir (V.3, Íd.) (Els sons i els perfums giren en l’aire de la tarda)
Le violin frémit comme un coeur qu’on afflige (V.6, Íd.) (El violí tremola com un cor afligit)
Valse mélancolique et langoureux vertige! (V.7, Íd.). (Vals de malenconia i lànguid vertigen)
Rytme, parfum, lueur, ô mon unique reine! (V.28, Hymne à la beauté) [vii](Ritme, perfum, resplendor. Oh la meva única reina!)
Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal.

De la mateixa manera que Renée Vivien que va saber traslladar en paraules el seu món intern, sensible i espiritual. Llegint els seus versos podem observar com també es mou en un món dual, entre dos aigües d’energies oposades: l’atracció i el refús; la passió i la decepció; l’èxtasi i la tristesa, l’amor i la mort.

Renée Vivien és com Baudelaire i se li poden atribuir, igualment, les paraules del poeta francès:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[viii]
Per no sentir l’horrible càrrega de temps que trenca les espatlles i s’inclina cap al sòl, cal embriagar-se sense descans. Però,  de què? Vi, poesia o virtut, com vulgueu. Però, embriagueu-vos!
Baudelaire també ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[ix] (Llegiu-me per aprendre a estimar-me)

Aprenguem, doncs, a estimar Baudelaire, a estimar Renée Vivien, embriagant-nos de la seva poesia.



[i] L’escriptura del desig. Anna Carreras. https://ja.cat/wGget
[ii] Correspondences Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/103 
[iii] Els paradisos artificials. Charles Baudelaire http://www.pitbook.com/textes/pdf/paradis_artificiels.pdf
[iv] Parfumexotique Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/120 
[v]La chevelure. Charles Baudelaire  https://fleursdumal.org/poem/203
[vi] Harmonie du soir Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/142
[vii] Hymne à la beauté. Charles Baudelaire https://fleursdumal.org/poem/202
[viii] Enivrez-vous Charles Baudelaire http://clicnet.swarthmore.edu/litterature/classique/baudelaire/enivrez.html
[ix] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985