dimarts, 31 de desembre del 2019

Per als altres presos...Charaf, Ibrahim...


Resultat d'imatges de charaf fadlaoui, ibrahim
Avui escric el darrer post de l’any. Avui, mentre un sector de l’independentisme oficial, sentint-se (o actuant com a) vençut, oblidant tot el que s’ha aconseguit durant la darrera dècada, oblidant l'1 d'octubre, fa passes enrere i situa força llunyà l’horitzó de la independència... avui escric el darrer post de l’any.

El vull dedicar “als altres presos”... els que pràcticament no apareixen en els mitjans de comunicació; els noms dels quals molts no coneixem, o que altres no recordem.

Charaf Fadlaoui i Ibrahim Afkir, dos joves de 18 anys, van ser detinguts la matinada del 17 d’octubre a Girona. La policia secreta els va detenir, en un indret on no hi havia incidents, després de la manifestació en protesta contra les sentències als presos polítics. Segons els Mossos, els havien identificat com alguns dels joves que havien tirat pedres contra els furgons policials. Aquest és el relat policial, sense proves, sense cap imatge gravada ni tampoc cap testimoni. Hi podeu trobar més informació aquí.

La gran majoria d’empresonats arran de les protestes contra la sentència ja han sortit en llibertat, a l’espera de judici. Charaf i Ibrahim continuen a la presó on també hi són, com ens recordava Vicent Partal en un darrer editorial, “els altres quatre empresonats per les protestes contra la sentència dels quals desconeixem encara els noms.”

Crec que no hi ha millor final per aquest darrer post de l’any que les paraules de Vicent Partal:

“Avui, els qui gaudim amb una certa normalitat d’aquestes hores de plaer i goig faríem bé de tenir, com a mínim, un moment de reflexió i de record per a tots ells. Per als nostres presos i exiliats i per a tothom qui pateix. Amb la voluntat de conjurar-nos tots plegats a continuar treballant i a continuar lluitant contra la injustícia. Per mirar d’aconseguir que d’ací a un any, quan torne aquest símbol del pas del temps que en diem Nadal, el país i el món siguen un lloc millor on viure tots en pau i dignitat, això és, sense gens de por de res.”

Per a tothom, però avui especialment per als altres presos, que l’any 2020 sigui l’any de la justícia i la llibertat.

dissabte, 28 de desembre del 2019

“Nou any és nou engany...” La contalla d’ERC



Abans d’acabar l’any, m’agradaria compartir amb tots vosaltres una història... o potser n’hauria de dir rondalla que, segons la definició, “és una narració breu popular que combina elements de fantasia, de llegenda i reals”... o potser encara millor una contalla o contarella “una narració que presenta fets apòcrifs (amagats...) barrejats amb un altres de veritables.

Seria d’una gosadia infinita atrevir-me a dir que us faré una predicció, un oracle, perquè ni sóc un mèdium ni en cap cas és un missatge que m’hagi arribat dels déus de l’Olimp, si no és que els déus són els politòlegs, els activistes, els articulistes, els periodistes o els tertulians habituals.. En tot cas l’única similitud amb l’oracle del grecs seria que els homes (i les dones) avui com ahir frisen per saber què els depararà el futur i poder fer les coses conforme als desitjos dels déus (qui són els déus contemporanis?, aquest seria un altre tema).

Ho he dit altres vegades, som en la segona fase del procés d’independència. La manera com s’enfoqui aquesta fase serà decisiva per a la culminació del procés i la proclamació de la República catalana independent. La contalla va d’això.

“Hi havia una vegada...”

En aquesta contalla el protagonista principal és ERC.  Tindria també un paper important, encara que més secundari, el grup d’En Comú Podem i un bon paper de repartiment el PSC. Com a artista invitat hi hauria la CUP i potser, els guionistes encara no ho han decidit, podria aparèixer en un petit paper l’ANC.

La història d’aquesta contalla ens explica que hi ha un partit a Catalunya, criticat per molts pel seu canvi d’estratègia, però que, en canvi, segons sembla, aquesta nova manera de fer el fa guanyar adeptes i simpatitzants. Com a mostra, un botó... Les darreres enquestes ens diuen que en unes hipotètiques eleccions al Parlament ERC obtindria entre 38 i 39 escons i que el seu president, Oriol Junqueras, és el líder més valorat, molt per sobre del president Carles Puigdemont, que ocupa, segons aquestes enquestes un modest setè lloc.

El protagonista acapara bona part de la història i també els seus diàlegs, de vegades monòlegs. El seu projecte és clar: és impossible avançar sense unes majories àmplies que només es poden aconseguir sumant-hi l’entorn del dret a decidir. Cal superar l’estratègia independentista per entrar de ple en una estratègia republicana; això passa, entre altres coses, per parlar constantment de República i molt poc d’independència. Per parlar molt de llibertat, d’amnistia i de dret a decidir... i molt poc d’independència.

Per tal que aquesta nova estratègia republicana sigui àmpliament majoritària és imprescindible que hi hagi eleccions al Parlament com més aviat millor (inhabilitació del president Torra). Unes eleccions en les quals s’imposaria un ampli front d’esquerres (la República només pot arribar a través de l’hegemonia de les esquerres).

Això significa que si, fins ara, les eleccions han estat marcades per la lluita entre independentistes i unionistes, si es vol superar la barrera del 50% dels vots, la tria electoral s’ha de situar, per una banda, en l’eix social i, per l’altra, entre els partidaris i els contraris a una via dialogada. El vicepresident Junqueras ho ha manifestat clarament: “cal dotar-se del múscul necessària per la via de dotar de contingut social la República en detriment dels simbolismes i fer-ho primant el diàleg per sobre de la confrontació.”

Guanyar és la paraula que desfila constantment per tota aquesta contalla. Guanyar, obtenir el poder, ser majoritaris al Parlament amb un president de la Generalitat d’ERC, l’única manera, en paraules del mateix Oriol Junqueras, d’assolir que l’independentisme sigui realment majoritari.

La contalla té un final obert quan el protagonista principal ens diu que tornarem a intentar el referèndum, quan hi hagi “majories clares i repetides en el temps, tant en nombre de vegades que les urnes ho corroborin com en l’exposició del projecte que es pretén”.

Les enquestes els confereixen més força i convenciment en el seu projecte. Si les darreres es confirmessin en unes eleccions (que haurien de ser més aviat que tard, com pretén ERC), seria més que probable un pacte entre ERC + ECP + PSC (77 escons) o bé, fins i tot, un pacte ERC + ECP (52 escons) amb l’abstenció i suport exterior del PSC i l’abstenció de la CUP. O, si ho preferiu, a l’inrevés: un pacte ERC + ECP (52 escons) amb l’abstenció i suport exterior de la CUP i l’abstenció del PSC.

Si fóssim a la Grècia antiga, aquest seria una de les revelacions de l’oracle. Haig de reconèixer que la contalla està ben tramada, té una bona estructura,  un relat consistent i la capacitat d’atraure el lector-oient.

Personalment, però, prefereixo una altra contalla. En aquesta, el protagonista principal seria la societat civil organitzada en la qual destacaria l’ANC. Tindríem uns coprotagonistes d’alçada, situats pràcticament al nivell del protagonista principal: El Consell per la República a l’exterior  i els Consells Locals a l’interior. Uns bons artistes de repartiment que serien els partits polítics independentistes treballant, cadascú a la seva manera, però amb una estratègia única i compartida. Una contalla que tindria el seu moment més àlgid en les eleccions al Parlament, que tindrien lloc al més tard possible (cap a la tardor de 2021) en què els partits independentistes, tant si es presentessin  en una candidatura unitària de país, com si hi anessin per separat, tindrien el compromís que, en cas d’assolir més del 50% dels vots emesos, es declararia instaurada la República catalana independent proclamada el 27 d’octubre de 2017.

Quina contalla serà la més popular? Ben aviat ho veurem. Ja ho deia el gran Josep Carner:

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

divendres, 20 de desembre del 2019

VÍDEO: El Tsunami de Luxemburg. RESCAT, 18 anys en suport als presos i preses polítiques. Cap dona a l'oblit, 22/12 a Xerta (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Amor del Àlamo, Cap dona a l'oblit

Gregori Saavedra, RESCAT

Josep Pedrol, economista

Davantal

Tanta expectació davant del Tsunami del clàssic Barça-Madrid quan en realitat l’autèntic Tsunami, d’efectes considerables, s’ha produït avui mateix: El Tribunal de Luxemburg ha reconegut la immunitat de Junqueras com a eurodiputat. La sentència ha estat clara: “Junqueras va adquirir la condició de membre de Parlament Europeu el 13 de juny de 2019, dia en què les autoritats espanyoles competents van procedir a la proclamació oficial dels resultats de les eleccions a Parlament Europeu. Els membres del Parlament Europeu gaudeixen d’immunitat abans que comenci el seu mandat”

El TSJE deixa en mans del Tribunal Suprem Espanyol “els efectes associats” a la immunitat de Junqueras en altres procediments, com el de la causa i condemna del procés. El Tribunal, però, recorda que ho ha de fer “amb observança del Dret de la Unió i en particular del principi de cooperació lleial” consagrat als tractats europeus.

Una autèntica bomba judicial contra la justícia espanyola que afecta directament a la condició d’eurodiputats, i per tant que gaudeixen d’immunitat, del president Puigdemont i del conseller Toni Comín.

Com no podia ser d’altra manera, la justícia espanyola ha intentat tapar com ha pogut aquesta resolució europea fent pública avui mateix la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que condemna el president Quim Torra a un any i mig d’inhabilitació per desobediència.

La setmana ens ha portat també altres notícies molt importants. Des del 1980, al Parlament de Catalunya s’han celebrat una cinquantena de debats monogràfics. Però cap sobre les dones. Dimarts passat va tenir lloc el primer en què el president Torra va anunciar una modificació de la llei sobre la violència de gènere per tal d’incloure-hi la violència institucional i la digital. Així mateix, també va anunciar una reforma per definir el consentiment sexual.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi! Comencem!

VÍDEO: Noms catalans d'animals a Amèrica (Programa 158 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 158 de
5a temporada


Francesc Jutglar és llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona i il·lustrador naturalista. Des del 1989, ha realitzat la il•lustració científica d’ocells per a diverses obres científiques. Docent de cursos de dibuix naturalista, principalment per a Parcs Naturals i escoles de natura, i també per a l’Associació Professional d’Il•lustradors de Catalunya"

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 18 de desembre del 2019

Noms d'animals americans d'origen català (DAVANTAL del programa 158 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 158.

En anteriors programes hem parlat dels treballs que han aportat proves en relació a la catalanitat de la descoberta d’Amèrica. Diversos estudis paleogràfics asseguren que l'escriptura del descobridor és gòtica catalana, a més d'aportar altres proves com un estudi que afirma que Colom puntuava els textos com els catalans i altres que mostren les interferències catalanes de base fonològica en els escrits castellans de Colom.

En LA CLAU d’avui ens aproparem de nou a la descoberta d’Amèrica, però des d’una vessant més científica. Concretament veurem els noms, aparentment catalans, d’alguns animals americans, com per exemple uns ocells americans que en anglès anomenen orioles i un d’ells es diu oriol a l’Equador.

Estudiant aquests noms i fent una lectura acurada de les cròniques d’Índies i altres textos antics coneguts com a castellans, ens adonarem que hi apareixen un seguit de “catalanades” i, el que encara és més revelador, de frases absurdes que són errors de traducció, prova  inqüestionable que el suposat original castellà no és sinó una traducció d’un text escrit en una altra llengua, i que tot pren sentit quan el pensem en català.

En el cas dels zoònims americans, el nostre convidat d’avui ens diu que tot va ser començar a gratar una mica i trobar-me un ventall ampli de noms sospitosos, i alguns d’inequívocament catalans.”

diumenge, 15 de desembre del 2019

L'ESCLETXA núm. 44 : L'excepcionalitat política impulsa el Correllengua. Canadà, l'origen del dret a decidir. Entrevista a Nemesi Solà




VÍDEO: Poesia, art, amor, vida... Conversa amb Noemí Morral. Deus dies decisius per a l'independentisme (Darrer programa de Vull una resposta)

Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Noemí Morral, poeta i il·lustradora

Montserrart Rossell, empresària

Josep Pinyol, historiador

Davantal

Ens trobem immersos de ple en dues setmanes claus per a l’independentisme.

Mentre continuen les converses PSOE-ERC, ahir, les Juntes de tractament de les presons van classificar els presos polítics amb un segon grau penitenciari. Aquest regim és el més comú i, en principi, implica les mateixes condicions de reclusió que fins ara, però inclou alguns permisos esporàdics de sortida. Tot indica que som només a l’inici d’un altre llarg camí a recórrer. Una vegada es confirmi aquesta classificació els presos polítics només podran accedir als permisos penitenciaris quan hagin complert una quarta part de la condemna.

Avui mateix, la consellera a l’exili Clara Ponsatí ha comparegut al Tribunal d’Edimburg per la demanda d’extradició per sedició que va fer contra ella el Tribunal Suprem espanyol. El judici, però, no començarà fins al mes d’abril.

El proper dilluns 16 de desembre El president Puigdemont, i els consellers Antoni Comín i Lluís Puig compareixeran davant la justícia belga que haurà de decidir sobre la demanda d’extradició que hi ha contra ells.

I el dijous 19 de desembre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg decidirà sobre la immunitat del vicepresident Oriol Junqueras. Serà, sens dubte, el dia més important d’aquestes dues setmanes clau per a l’independentisme. L’informe, no vinculant, de l’advocat general de la UE va concloure fa dues setmanes que “els votants elegeixen diputats i no pas aspirants a diputats. La condició d’eurodiputat s’adquireix la mateixa nit electoral.

Si el Tribunal decideix a favor d’Oriol Junqueras, el dia 19 podria començar una nova etapa, no només per al vicepresident Junqueras, sinó també per a Carles Puigdemont, Toni Comín i fins i tot Clara Ponsatí que podrien tenir immunitat, viatjar per tots els estats de la UE sense que poguessin ser detinguts i exercir el càrrec d’eurodiputat plenament. 

Ovidi Montllor va dir: “Poesia no vol dir somniar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida” Avui parlarem també de poesia, d’art i de vida amb Noemí Morral.

De seguida ens hi posem. 

Som-hi! Comencem!

dijous, 12 de desembre del 2019

VÍDEO: Vida i miracles de la plaça Reial (Programa 157 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 157 de
5a temporada

Xavier Theros és escriptor i poeta. Autor de diversos llibres humorístics i de  de l'assaig històric "Burla, escarnio y otras diversiones" sobre l'humor a l'edat mitjana. Cofundador i membre del duet Accidents Polipoètics formació amb la qual ha estrenat quatre espectacles de teatre i dos espectacles de polipoesia. Articulista en diversos mitjans, actualment té una secció fixa al diari ARA.

Ha participat en el projecte de memòria històrica "La ruta de l'Anarquisme". Autor de diversos llibres sobre Barcelona, va guanyar el premi de periodisme Josep Maria Huertas Claveria de 2010 amb el llibre “La Sisena Flota a Barcelona.” El 2017 va guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel•la ‘La fada negra’, un ‘thriller’ històric ambientat a la Barcelona de 1843.

Autor del llibre “Vida imiracles de la plaça Reial"

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 10 de desembre del 2019

Vida i miracles de la plaça Reial (DAVANTAL del programa 157 de LA CLAU de la nostra història)



És al cor de la Rambla de Barcelona... Hi trobareu palmeres, terrasses, bars, vermuts, tapes, cerveses... També, i des del 1960, una cava de jazz, el Jamboree, un mot en zulú adoptat pel moviment escolta que significa “reunió de tribus. Des de fa més de 130 anys una popular fira de monedes i segells.... una cava de Jazz des del 1960 la fira de monedes i segells... Un autèntic maremàgnum de nacionalitats, cultures, llengües i edats.

La plaça Reial es va construir entre els anys 1848 i 1859 en honor al rei Ferran VII. Anteriorment, en aquest espai, hi havia el Convent Caputxí de la Matrona, que va ser cremat durant les revoltes anticlericals de 1835. El disseny va ser de l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina i Casamajó.

La inauguració del Gran Teatre del Liceu l’any 1847 va ser decisiva per a la creació d’aquesta plaça destinada, en el seu moment, a les famílies burgeses i benestants que vivien a la zona.

La plaça Reial és història viva. Quan es va inaugurar, al centre de la plaça hi havia una estàtua de Ferran El Catòlic que va ser destrossada a pedrades. Després de la I República, l’any 1876, s’hi va instal·lar la font que hi ha  actualment. La Font de les Tres Gràcies, d’Antoni Rovira i Trias, amb les figures de les deesses de l’encant, la creativitat i la fertilitat. Al costat de la font hi ha els dos fanals de sis braços que són una obra de joventut d’Antoni Gaudí.

En paraules del nostre convidat d’avui : 

“Dels veïns de sempre, només hi queden la Rosita, el Nazario i la Fernanda, que va ser l'última parella de l'artista Ocaña i viu al seu antic estudi. Rere les finestres hi ha oficines, pisos turístics i sobretot moltes pensions, que són un vestigi de la postguerra. S'hi allotjaven persones que fugien de la repressió franquista i era una plaça de solitaris. L'èxit immediat del bar Canàries és perquè hi feien vida tot d'homes sense família que dormien en habitacions d'un sol llit i lavabo al final del passadís. I que avui hi hagi tants pisos turístics és fruit de l'especulació dels 90: l'Ajuntament va dir que rehabilitaria la plaça per les Olimpíades i en realitat el que va passar és que els privats van fotre fora als antics veïns i es va vendre mitja plaça.”

divendres, 6 de desembre del 2019

VÍDEO: Convenció 14-D del republicanisme sobiranista i progressista. Compareixença de Miquel Buch. Converses PSOE-ERC (Darrer programa de Vull una resposta)

Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Francesc Matas, coportaveu de Sobiranistes

Lourdes Escardívol, SN de l'ANC

Montserrat Sinyol, SN de l'ANC

Francesc Abad, analista polític

Davantal

països com Brasil, Colòmbia o Equador,  el “Lawfare”, un terme anglès que es  podria traduir com a “Guerra jurídica asimètrica”.

Aquesta “guerra jurídica” es desenvolupa mitjançant un ús il·legítim del Dret intern o internacional per fer mal a l’adversari polític, tant des del punt de vista de l’opinió pública com també paralitzant-lo políticament i financerament i immobilitzant-lo judicialment. 

La seva planificació i execució va començar, com hem dit abans, a l’Amèrica Llatina, com a estratègia de combat i de desprestigi de moviments d’esquerra que aconseguien grans avenços polítics.

El que estem vivint i patint des de fa uns anys a Catalunya forma part d’una política de “guerra jurídica asimètrica”?

Ahir es va produir la compareixença a la comissió d’interior del conseller Miquel Buch que va justificar l’actuació dels Mossos durant les protestes per la sentència. Tot i així va dir que continua l’auditoria interna que actualment investiga 33 actuacions de la policia catalana. Curiosament, el conseller va rebre el suport dels partits unionistes.

El balanç de les protests ha estat de 149 persones ateses. 75 per agressions de Mossos i 43 de Policia Nacional. 54 ferits per bales de foam o de goma (4 amb pèrdua d’un ull) 3 agressions per atropellament, 200 detinguts i una trentena d’empresonaments.

La Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista busca ser l’espai plural de reflexió imprescindible per tal de poder avançar en la lluita per l’autodeterminació, l’amnistia dels presos i les preses polítiques i, en definitiva, per la República Catalana.

Així es presenta la Convenció14-D que tindrà lloc el proper 14 de desembre al Campus de la Ciutadella de la UPF.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem

dijous, 5 de desembre del 2019

VÍDEO: Lluís Maria Xirinacs, el ciutadà, el religiós, el filòsof, l'activista, el polític, el rebel, el místic... (Programa 156 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 156 de
5a temporada


Jaume Rodri, sociòleg, escultor, escriptor i cineasta. Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya. Va ser regidor de l’Ajuntament de Cardedeu el 1991 i diputat al Parlament de Catalunya el 1992. Amic de Xirinachs, és autor dels llibres “Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri” i “Jesús busca a Jesús”.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 4 de desembre del 2019

Lluís Maria Xirinacs, el ciutadà, el religiós, el filòsof, l'activista,el polític, el rebel, el místic...(DAVANTAL programa 156 de LA CLAU de la nostra història)



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 156.

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.”

Són algunes de les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs, sacerdot i polític, doctor en filosofia i pacifista. El seu compromís polític antifranquista el va portar a la presó el 1972 i també el 1974 i 1975. Va  dur a terme diverses accions pacífiques amb un gran ressò popular. Candidat al Premi Nobel de la Pau. Promotor de la Marxa per la Llibertat. Creador d’iniciatives intel•lectuals com Globàlium i la Fundació Randa.

Encara recordo l’any 1977 quan duia al meu cotxe un adhesiu amb el rostre del lluitador antifranquista. D’aquells temps, recordo la figura del llavors senador Xirinacs, dempeus, rígid, amb un posat digne, al bell mig d'un hemicle amb tota la resta de polítics asseguts. Com una mena de metàfora, ell continuava dempeus, continuava la lluita, mentre altres semblaven haver arribat al seu objectiu: escalfar cadires.

També recordo un Xirinacs ja més gran, ja més cansat, un Xirinacs ja malalt. De nou, però, dempeus, aquesta vegada plantat a la Plaça de Sant Jaume per tal que s’iniciés l’Assemblea dels Països Catalans i preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà d’Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU.

Encara avui la veu d'en Lluís Maria Xirinachs ens recordarà una i altra vegada. "Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.”

A LA CLAU de la nostra història d’avui recordarem la figura i la personalitat de Lluís Maria Xirinachs: ciutadà, religiós, filòsof, activista, polític, rebel, místic...

dimarts, 3 de desembre del 2019

La Caixa de Pensions. 1936-1945. Una etapa convulsa. Una repressió implacable (DAVANTAL del programa 156 de LA CLAU de la nostra història)



Per problemes tècnics derivats de la gran pluja caiguda avui al Baix Llobregat no es pot emetre aquest capítol de LA CLAU de la nostra història. S'emetrà més endavant.

L’any 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, es va fundar la Caixa de Barcelona. Coneguda, també, amb el nom de la Caixa dels Marquesos a causa del gran nombre de nobles que hi havia al Consell.

El 1904, es fundava la Caixa de Pensions. A la segona dècada del segle XX va obrir sucursal a Mallorca i va inaugurar la seva primera seu social a Barcelona. Després de l'ocupació franquista l'entitat va respectar els dipòsits en pessetes republicanes, la qual cosa li va donar gran prestigi.

L’any 1990, la fusió entre  la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears i la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va donar lloc a una nova entitat:  La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.  

El nostre convidat d’avui és l’autor del llibre “La Caixa de Pensions (1936-1945). La Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona durant la Guerra Civil ik la postguerra.” Un llibre esplèndidament documentat en els respectius arxius històrics de les dues Caixes, cosa que permet relatar el que va suposar per a les dues grans caixes d’estalvis catalanes i per als seus empleats i clients, el desori creat inicialment per la revolta social, i, posteriorment, la forta repressió derivada de l’ocupació de Catalunya per les forces franquistes.

El llibre està dividit en tres grans capítols. En el primer, “La Guerra Civil, 1936-1939”, es relaten els esdeveniments ocorreguts a partir de la revolta militar del 19 de juliol.  En el segon capítol, titulat “La postguerra, 1939-1940”, s’explica el procés d’incorporació de les diverses oficines a l’Espanya  franquista. En el darrer capítol, titulat “Els anys foscos, 1941-1945”, s’exposen els canvis soferts en els òrgans de govern de la Caixa de Pensions  i els canvis socials i culturals impregnats de feixisme i nacionalcatolicisme. D’altra banda, els arxius han mostrat bona part de la forta repressió, tant política com de persecució, de tot signe de catalanitat.

dissabte, 30 de novembre del 2019

El rerefons d'un article o... quin ha de ser el paper de l'Assemblea en l'actual context polític?



Tal com imaginava, l’article “L'Assemblea...l'única i darrera opció? (Modifiquem l'art. 2 .4 dels Estatuts?)” ha resultat controvertit. M’han arribat opinions diverses i altres han optat per no dir-me’n res segurament per no ferir la meva sensibilitat.

Més enllà de la “revolucionària” idea (o de "bomber", segons altres) que l’Assemblea es presentés a les eleccions, m’agradaria intentar clarificar el rerefons de l’article. Crec que pot haver-hi més d’un punt en què la majoria fins i tot hi estiguem d’acord. Ho intento de la manera més breu possible.

El context polític i social en l’actual fase del procés d’independència és molt diferent al viscut en els primeres fases: 2009-2012 i 2012-2017 (considero 2017-2019 una fase de transició amarada de desconfiances, malfiances i decepcions).

Les properes eleccions al Parlament o seran la clau que obrirà les portes a la independència o seran unes altres eleccions autonòmiques en què el panorama polític (de partits) serà pràcticament el mateix i entrarem en un període, més o menys llarg, d’autonomisme i de peix al cove (o, si ho preferiu, “d’eixamplar la base”).

Per tal que les eleccions puguin ser les definitives, caldrà que l’independentisme assoleixi, no només la majoria parlamentària, sinó la majoria en vots. Perquè això sigui possible, caldrà que totes les sensibilitats polítiques de l’independentisme s’agrupin en una sola llista que representi un ampli i transversal moviment per la República.

En aquesta nova fase (2019-?) el protagonisme de les mobilitzacions i accions l’han pres el Tsunami i els CDR (si més no aquelles que signifiquen confrontació pura i dura).

L’Assemblea ha anat perdent protagonisme i, sobretot, aquella força que tenia davant dels partits polítics. Manté la seva capacitat de convocatòria gràcies, com sempre ha estat, a la seva gran xarxa d’implantació, la més important i nombrosa del país. L’Assemblea, però, es troba en una cruïlla històrica: si continua com fins ara, s’anirà diluint, es debilitarà i tindrà tendència a desaparèixer.  Li cal, imperiosament, un “reset”, un canvi de rumb, un replantejament, una refundació de l’Assemblea per donar resposta auna pregunta:

“Quin ha de ser el paper de l’ANC en el context polític actual?”


divendres, 29 de novembre del 2019

VÍDEO: Parlem amb David Ros, oncle de Jordi Ros, detingut el 23-S i empresonat a Soto del Real. Estat d'excepció digital (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Clara Ardèvol I Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

David Ros, economista

Àngels Pujol, membre del SN de l'ANC i de la Sectorial de Dones

Jordi Vilarasau, metge

Davantal

El passat dilluns, 25 de novembre, es va commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Les xifres parlen per si soles: Des del 2003 fins ara 1.028 dones han estat assassinades per la violència masclista. A Catalunya, 16.000 dones han denunciat maltractaments i 1.678 agressions sexuals.

Des del Vull una resposta ens fem ressò del manifest que han publicat les Dones Juristes de Catalunya. Un manifest, particularment clar i dur que assenyala  els culpables de perpetuar aquesta violència masclista.

Culpables els agressors, no només de la violència més visible, sinó també d’aquella que la pròpia societat invisibilitza i normalitza com és la sexual, l’econòmica, la psicològica...

Culpables les institucions públiques que no inverteix el temps ni els diners necessaris en l’eradicació real de les violències masclistes.

Culpables els estaments judicials, de no creure el relat de la dona, de qüestionar-lo, de menysprear-lo, de ridiculitzar-lo i de mediatitzar-lo.

Culpables com som, totes aquelles persones que no assenyalem les violències quotidianes, les del nostre propi entorn, alimentant encara més la bèstia masclista.

Cop d’estat digital... Estat d’excepció digital... Estat de setge digital... El govern socialista en funcions ha convalidat el decret llei de seguretat digital.. El decret modifica sis lleis diferents i permetrà al govern espanyol tallar, sense ordre judicial, tallar l’accés a internet, en circumstàncies –diuen- excepcionals ‘que puguin afectar l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional.

El decret ha estat aprovat amb els vots del PSOE, el PP i C’s i amb l’abstenció dels eternament equidistants d’Unides Podem. Semblen ignorar o fer cas omís de la frase de l’activista sud-africà Desmond Tutu “Si ets neutral en situacions d’injustícia és que has elegit el costat de l’opressor”.

Parlant d’opresssió... Avui podrem parlar amb David Ros, oncle de Jordi Ros, un dels presos polítics detinguts el 23-S i empresonat a Soto del Real.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!