divendres, 28 de juny del 2019

VÍDEO: El col·lectiu Ales i LLum, poesia per als presos. ANC:11 de setembre i Consum estratègic (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 26 de juny de 2019


Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Anna Gorina Col·lectiu Ales i Llum

Víctor Espiga Col·lectiu Ales i Llum

David Fernández Secretariat ANC Coordinador Comissió Fem República

Davantal

L'incendi que es va declarar ahir a la Ribera d'Ebre continua sense control i ha cremat ja més de 6.000 hectàrees. Des del Vull una resposta i des d'ETV Llobregat volem fer arribar el nostre suport i la nostra solidaritat a tota la gent de la zona: Flix, la Torre de l'Espanyol, Vinebre, Bovera, Maials... El nostre agraïment i respecte més profund per a tots els proessionals i voluntaris, per a tota la gent que ara mateix està lluitant contra el foc, amb el desig que ben aviat ppugi ser controlat i sufocat.

Els presos polítics ja són a Catalunya.  Carme Forcadell i Dolors Bassa van fer el viatge d’una tirada i ja són al Mas d’Enric i al Puig de les Basses, respectivament. En canvi, el trasllat d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ha estat esperpèntic. Han fet el viatge en dos dies, amb parades a Valdemoro, Zuera i Brians, abans d’arribar a Lledoners. Un trasllat humiliant. 

Objectiu Independència. Aquest és el lema i el missatge amb què l’Assemblea convoca a la manifestació de l’11 de setembre d’enguany. La concentració tindrà lloc en els sis carrers que desemboquen a la plaça d’Espanya de Barcelona. En la presentació que es va fer ahir, la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie va dir: “Necessitàvem tornar a fixar un objectiu polític, no deixar que la repressió política aconsegueixi l’efecte d’abandonar aquest objectiu polític” I ha remarcat la importància de la unitat estratègica com a condició “imprescindible” per aconseguir la independència.

Consum estratègic, la campanya de l’Assemblea que va començar el novembre de l’any passat, va iniciar dijous la seva segona fase. A partir d’ara, el web consumestrategic.cat comptarà amb un cercador que permetrà buscar empreses a partir de diversos criteris.  Des que es va impulsar la campanya Consum Estratègic, s’han dut a terme 148.000 canvis de contractes, 115 xerrades i 92 fires fetes a tot el país.

Joaquim Forn, en el seu llibre “Escrits de presó”, diu: “Una altra cosa curiosa és la gran quantitat de persones que escriuen poesia i ens fan arribar els seus versos o fins i tot llibres que han publicat amb els seus poemes. Fins i tot hi ha un col·lectiu, Ales i Llum que periòdicament ens envia cartres amb algun poema.” En el Vull una resposta d’avui, podrem conèixer millor aquest col·lectiu: Ales i Llum.

Des seguida ens hi posem. Som-hi. Comencem!

dijous, 27 de juny del 2019

VÍDEO: Cròniques negres del català a l'escola (Programa 143 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 143 de
4a temporada
Emès el dimecres 26 de juny de 2019

Pere Mayans i Balcells és Llicenciat en filologia catalana i postgraduat en gestió de la diversitat lingüística i cultural.

És autor, entre altres, del llibre “Redescobrim els Països Catalans” i d’articles sobre els Països Catalans (bàsicament de sociolingüística i de didàctica de la llengua) i d’altres minories lingüístiques del món (ladins, quítxues, sards, occitans...). També és autor de diverses guies de lectura per a l’alumnat de secundària i de materials didàctics per a treballar la diversitat lingüística. Darrerament ha publicat el llibre "Cròniques negres del català a l'escola"

Actualment és Cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 25 de juny del 2019

Cròniques negres del català a l'escola (DAVANTAL del programa 143 de LA CLAU de la nostra història)



L’historiador i escriptor català, Ferran Soldevila, escrivia: “la llengua és l’essència mateixa d’un poble, l’essència perceptible de la seva ànima, la sang del seu esperit. El poble que l’ha conservada, o que l’ha recuperada, encara que hagi perdut altres prerrogatives i atributs, per importants que siguin, té la possibilitat de recobrar-se íntegrament”

El sistema constitucional català, els seus usos i costums, les seves llibertats van xocar frontalment contra el projecte polític de la “Gran Castella”, un projecte absolutista iniciat pel comte-duc d’Olivares, privat del rei Felip IV, que en el segle XVII ja va començar a aplicar la seva màxima “Un rey, una ley, una moneda, una lengua.”

Per tal que coincidís amb els seus somnis imperials, el despotisme il·lustrat (segona meitat del segle XVIII) va crear una nació inventada: Espanya (la Gran Castella). L’estructura estatal de Castella va crear la seva “nació” dissenyada amb l’aparell políticoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Va harmonitzar la legislació; encunya una sola moneda; ensenya una sola llengua i una única història, mítica i simbòlica; crea una sola jerarquia militar que governa un exèrcit disposat a morir sota una sola bandera.

En paraules del nostre convidat d’avui, “és en aquest context en què neix la institució escolar, tal com, més o menys, l’entenem actualment. En no disposar d’Estat, els catalans veuen com la seva llengua és separada del tot de la vida escolar (a favor de l’espanyol, del francès i de l’italià, llengües que esdevindran de referència en els seus respectius estats).”

"Malgrat que les repetides prohibicions de la llengua i els càstigs que s’hi imposaven per usar-la (arreu del territori) són una demostració fefaent que la llengua continuava viva, d’una manera o d’una altra, a l’escola, és evident que el procés d’espanyolització, de francesització o d’italianització de la nostra població, si més no, en els àmbits formals, avançava paulatinament a mesura que disminuïa la població no escolaritzada.”

L’any 1995 es publicava El llibre negre de Catalunya –de Felip V a l’ABC– de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994.

Avui parlarem d’un altre llibre molt més recent: “Cròniques negres del català a l’escola” i ho farem amb el seu autor: Pere Mayans

divendres, 21 de juny del 2019

La llengua del futur i el futur de la llengua o... els nostres fills són deixebles d'Internet


Tot plegat va començar poc després de llegir l’article que Pau Vidal va publicar a Vilaweb “El català que oye Sherman”. El seu contingut em va fer reflexionar, una vegada més, sobre el català i, sobretot, com ha d’afrontar la llengua catalana aquest món trepidant del segle XXI que sembla funcionar a milers de revolucions per segon.

Així que a la gent de la CAL ens va semblar que seria molt interessant fer u acte en què el filòleg i periodista Pau Vidal pogués parlar, de manera distesa, amb la comunicadora, humorista, escriptora i guionista Maria Rovira, coneguda també com “Oye Sherman” i Maria “Sherman” Rovira.

El resultat va ser extraordinari. Vidal va aportar el marc, per dir-ho d’alguna manera, més “teòric” i la Maria ens va presentar un seguit de mostres de ·"youtubbers" i  “instagramers”, a més d'una de les seves creacions per al youtube.

L’acte estava emmarcat dins del cicle Capvespres oberts que mensualment tenen lloc al local social de la CAL. El vam titular “La llengua del futur i el futur de la llengua” i el que hi vam assistir ens vam sentir interpel·lats des del primer moment. El debat va ser continu i intens, amb una interacció total entre “conferenciants” i públic. Hi va haver de tot: controvèrsia, sorpresa, entusiasme, escepticisme, incredulitat, estupefacció... però, per damunt de tot, un gran interès i un intens debat.

La plataforma Youtube va néixer el 2005. Twitter el 2006 i Instagram el 2010. És a dir, els adolescents i joves d’ara, de l’any 2019, han crescut amb aquestes plataformes. Per a ells són més normals i més usades que la pròpia televisió. Pau Vidal afirma, doncs, que és en aquest món de l’audiovisual en general, però sobretot, en el des les plataformes actuals i futures de la xarxa on ens estem jugant el futur del català. És d’on beuen la gran majoria de joves del país i són, per tant, ho vulguem o no, models de llengua, de llengua oral. És, metafòricament, la paella de la llengua, on s’hi estan posant els ingredients i on caldrà cuinar el català del futur. Per això és indispensable que els ingredients siguin de bona qualitat i genuïns. El que en diríem de Km 0, de proximitat.

En l’article de Pau Vidal “Ens calen youtubbers catalans” ens diu:

Els besavis van ser deixebles dels contes a la vora del foc; els avis, del fulletó i la premsa escrita; els pares, del teatre i la televisió; i nosaltres, del cinema i la literatura. Ara el cercle de l’oralitat es tanca: els nostres fills són deixebles d’internet. Per això necessitem armes més eficaces que els manuals acadèmics, que les campanyes governamentals, que la microcorrecció personalitzada. Necessitem models. Cantants, actors i actrius, esportistes, rapers i trapers. Però sobretot influencers (sí, aquesta paraulota tan lletja). Influenciadors. Gent que mostri amb l’exemple que el català és una més de les llengües que poblen tant el món com l’ultramon.
Us recomano els dos articles que, sobre el tema, ha escrit en Pau Vidal: “La llengua que oye Sherman” i “Enscalen youtubbers catalans”. No us perdeu tampoc algunes de les “mostres” que vam comentar durant l’acte:  “Es buscaOye Sherman - The Princess of Sant Gervasi”   “Fer-se lesbiana” de Leopolda Olda     i “Els jerseis de la mare” de Juliana,  les tres a Youtube; i “Insultos intraducibles” de Pol Gise a Instagram 

VÍDEO: 28 de juny, Dia Internacional de l'Orgull LGTBI. Els pactes municipals (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 20 de juny de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

NatàliaEsteve, advocada

Josep Cortada, membre de la sectorial LGTBI de l'ANC

Josep Pinyol, historiador

Davantal

Dissabte passat es van constituir els ajuntaments de Catalunya. Les dades ens diuen que 729 municipis tenen alcaldes independentistes, 87 són del PSC, un del PP i cap de C’s.

En un cantó de la balança, tenim que allà on ha fet falta, s’han produït 61 acords de govern entre els tres grans partits independentistes. Concretament, 41 entre ERC i JxCat –amb 23 alcaldies per a ERC i 18 per a JxCat–; 19 entre ERC i la CUP –amb 17 alcaldies per a ERC i 2 per a la CUP–; i només un pacte entre JxCat i la CUP que va donar l'alcaldia a JxCat.

Si ens fixem en l’altre cantó de la balança, en 25 municipis, el PSC ha pactat amb JxCat; en 18 amb ERC i en 2 amb totes dues formacions. D’aquest total de 53 municipis, n’hi ha uns 30 en què els partits independentistes s’han perjudicat entre sí. Entre els casos més rellevants, hi trobarem Figueres, Sant Cugat del Vallès (ERC+CUP+PSC han deixat fora JxCat) i Santa Coloma de Farners (a darrera hora es va impedir un pacte JxCat+PSC per deixar fora ERC).

També hi ha hagut diversos intents de pacte, fallits, amb el PSC. Per exemple, Guanyem Girona, la candidatura en què s’integrava la CUP, va proposar un pacte amb ERC per a desbancar JxCat de l’alcaldia, amb el suport del PSC a la investidura, però l’acord no va reeixir.

Ara és el torn de les diputacions... A la de Barcelona, sembla que estem vivint una repetició del que ja va passar a l’ajuntament. Amb PSC i ERC empatats amb 16 representants, la decisió estarà a les mans dels Comuns i d’Ada Colau.

El concepte LGTBI, encara que té un recorregut més llarg, es va popularitzar a partir de la dècada de 1990. Entre altres coses, ha permès reemplaçar el terme “comunitat gai” que, malgrat que va ser molt reivindicatiu i important en el seu moment, deixava fora i en silenci a altres identitats i sexualitats.

Els incidents que van tenir lloc el 28 de juny de 1969 a Stonewal van marcar l'inici de l'alliberament homosexual i es va decidir que aquest dia seria el Dia Internacional de l'Orgull LGTBI. La Comissió Unitària 28 de juny el commemorarà, com cada any, a Catalunya. En parlarem amb la sectorial LGTBI de l’Assemblea Nacional Catalana.

Som-hi. Comencem!

dijous, 20 de juny del 2019

VÍDEO: Rere les passes dels Temples en terres catalanes (Programa 142 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 142 de
4a temporada
Emès el dimecres 19 de juny de 2019

Ramon Sarobe és llicenciat en Història Medieval per la Universitat de Barcelona. Ha exercit d'arxiver i ha participat en la catalogació de diversos fons documentals medievals i moderns dels arxius catalans. Ha publicat diversos llibres i articles sobre la història del nostre país. Ha participat en diversos projectes de recerca, entre ells l'estudi de les tombes reials del monestir de Santes Creus, i també sobre la justícia a la Catalunya medieval. Així mateix, ha exercit de documentalista en diverses exposicions de temàtica històrica. 

Darrerament ha estat el comissari de l'exposició Templers, al Museu d'Història de Catalunya; també assessora la museïtzació del castell templer de Miravet. 


Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

Rere les passes dels Templers en terres catalanes (DAVANTAL del programa 142 de LA CLAU de la nostra història)


Abans del segle XI, als monjos se’ls solia anomenar «soldats de Crist».  Coincidint amb la sacralització de les guerres per la defensa de l’Església, els guerrers van començar a ser definits com a «soldats de sant Pere» o «soldats de Crist». Els més elogiats van ser els croats que marxaren a Jerusalem, perquè anaven a combatre per la fe en un viatge molt arriscat.

Per defensar Terra Santa, però, calia un nou tipus de «Milícia de Crist» que es caracteritzés pel seu servei permanent i abnegat. La fórmula es va trobar quan, a Jerusalem, uns cavallers van fer vots monàstics i van decidir viure en comunitat. Aquests cavallers van crear el primer orde religiosomilitar, format per monjos que eren a la vegada guerrers.

L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, també anomenat l’Orde del Temple  i els seus membres normalment coneguts com a cavallers templers,  va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana. Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos després de la primera croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta.

Els templers van torbar un ferm aliat en Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Aquest va ajudar a resoldre el dilema de com es podia ser monjo i soldat alhora, i va afirmar que era possible si el templer combatia contra els enemics de la cristiandat.

El 1129, un concili va aprovar oficialment l’orde i la seva regla. L'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella.

dilluns, 17 de juny del 2019

Per una República innovadora i de les llibertats concretes (La República que volem. Roger Sunyer. Polítoleg i escriptor)


El diari digital La Republica.cat disposa de la secció "La República que volem".Setmanalment, s'hi publica un article relacionat amb la Catalunya del futur. 
Els autors dels articles són membres d'exigents.cat i també ponents i col·laboradors de les diverses àrees del Congrés Catalunya i Futur.



Henry Mintzberg, guru del management empresarial, defineix una estratègia emergent com aquella que sorgeix després de la col·lisió entre allò planificat –la nostra voluntat podríem dir- amb la realitat. Del xoc frontal no en surten victorioses ni la voluntat ni la realitat, sinó una tercera opció: el conjunt de variants que s’han escolat entre la rigidesa de la planificació i la tossuderia impersonal de la realitat. Per il·lustrar-ho Mintzberg evoca la imatge de la seva pròpia dona fent ceràmica, i com gràcies als palmells de les seves mans i al moviment circular del torn, aquesta aconsegueix crear una figura reconeixible però que no sempre respon amb exactitud al que ella mateixa havia planificat. Des d’una altra perspectiva, Gary Hamel, expert mundial en estratègia de negocis, rebla la importància de l’adaptació sentenciant que el futur de les empreses rau fonamentalment en el seu model de gestió, perquè és el que permet canviar amb agilitat davant dels escenaris canviants.

En realitat els seus arguments no fan sinó reforçar quelcom que resulta obvi amb una mirada atenta a la pròpia història de la humanitat. Al capdavall és ben sabut que pobles i civilitzacions han perviscut en el temps en la mida que han estat capaços d’innovar, d’adaptar-se als nous temps. Quan aquesta capacitat ha minvat la decadència no s’ha fet esperar. Fins i tot l’Imperi Romà, tan procliu a les innovacions tècniques, militars i administratives, acabà sucumbint finalment al seu èxit per no haver sabut trobar la manera de sostenir econòmicament les fronteres d’un territori tan vast.

Catalunya també és una nació fortament arrelada a la innovació. Conegudes són les innovacions polítiques, socials i comercials a l’edat mitjana, tals com el Consell de Cent, la Treva de Déu, l’Ars Magna de Llull, el model confederal d’expansió del comtat de Barcelona que bastí la Corona d’Aragó o la xarxa de Consolats de Mar estesa pel mediterrani; o  amb l’esclat industrial i les seves derivades, la revolució urbanística de Cerdà, l’enginyeria nàutica de Monturiol i el seu Ictineu o l’artística, coneguda al món sencer a través de Gaudí.

Més enllà però de noms particulars, la pròpia existència de Catalunya és en sí el resultat d’una pregona capacitat d’adaptació a una realitat dura i implacable. Són incomptables les formes i maneres en què Catalunya ha sobreviscut a manta intents per exterminar la seva llengua i la seva cultura, com a mínim des del Conde Duque de Olivares, passant per l’ocupació borbònica del XVIII, els distints règims del XIX, el franquisme del XX o el neofranquisme del XXI. Parafrasejant Pujols, Catalunya sempre ha sobreviscut als seus il·lusos enterradors. De vegades aquesta vocació de ser ha pres formes explícites, com en la Renaixença o en l’actualitat, en ple Procés. En d’altres èpoques ha adoptat formes més críptiques, invisibles a una mirada superficial, com la solitària tasca de Victor Català, la titànica aportació de Josep Pla o, fins i tot, la figura d’un Dalí silenciat.

Amb el segle XXI arriben nous temps. Temps de globalització, on les fronteres dels estats aniran perdent sentit perquè en algun moment, de la mateixa manera que capitals i productes circumval·len el planeta, també les persones i els treballadors ho faran cada dia amb major facilitat; són temps de màximes aglomeracions urbanes perquè la gran majoria de persones ja viuen en ciutats en una tendència que no farà sinó augmentar. Són temps de vertiginós mestissatge cultural global que genera, d’altra banda, reaccions proteccionistes i tancades arreu alimentades per la vana pretensió de preservar l’essència de les coses, aïllant-les de tot contacte exterior, com si l’estat comercial tancat de Fichte fos finalment possible, com si els murs trumpistes fossin viables. La temptació d’un proteccionisme estatal, com aquell que desa una rosa dins d’un pot de vidre, no pot fer més que ofegar la vitalitat del país. Una vitalitat que d’altra banda només és possible en societats obertes, mestisses, com les puixants ciutats medievals que cresqueren aplegant gent d’arreu atretes pels seus aires de llibertat i sense les quals -a força de conflicte i cooperació- no podríem entendre el nostre món contemporani.

La nació catalana ha de mantenir doncs la seva vitalitat impulsant encara més la seva vocació d’adaptació als nous temps. Cal ser, per tant, al capdavant de la revolució tecnològica i digital, ser protagonistes en la nova economia de plataforma o avançar-se amb propostes socials i econòmiques innovadores la consolidació de la robotització i la intel·ligència artificial. Cal atendre el canvi climàtic, promoure economies verdes, blaves o circulars; acarar la mentalitat d’un creixement desbocat o la inajornable democratització global. Ser al capdavant de tota innovació.

Una república catalana ha ser innovadora, social, política, cultural i econòmicament, conscient que, com em recordà Raimon Panikkar, és més difícil tenir una nació que un estat, al capdavall una simple estructura tècnica. L’estat és necessari però no suficient.

Cal reconèixer en aquest sentit que les mirades dels partits polítics són massa curtes, miops, dedicats com estant a distingir-se els uns dels altres per ocupar tan marge com puguin del mercat electoral. Els partits no són eines suficients per bastir una república moderna, innovadora, oberta, però tampoc es pot demanar als partits polítics que no facin de partits, que no actuïn en nom d’una part, ni pretendre que un sol partit aglutini totes les sensibilitats.

Cal treballar en paral·lel i cooperar. En un determinat nivell, els partits s’han de poder disputar l’hegemonia de la gestió ordinària dels assumptes polítics. En un altre, les institucions republicanes han de poder afrontar els grans reptes alliberades de les urgències dels partits. Cal crear per tant en aquesta línia, estructures permanents, públiques, transversals i lleugeres -Consells d’Estat sense remuneració, rotatives, flexibles…- que s’ocupin de plantejar i acarar les respostes des del pluralisme polític, atenent idees i propostes que puguin ser vàlides, en part, per tots els partits. Una república amb visió de futur, capaç de gestionar-lo més enllà de la disputa del curt termini.

Una república madura i forta, on hi hagi una ampla diversitat d’opinions i visions, conscient tant dels perjudicis de l’endogàmia que tanca el futur com dels beneficis de la confrontació sana i explícita, oberta, d’on surten les millors idees. Una república que s’anticipi a les amenaces i pugui convertir-les en oportunitats, que atengui les seves febleses conscient que sempre n’apareixen de noves, que gestioni les fortaleses amb generositat i sense cofoismes que condueixin a la indolència.

Una república catalana innovadora que sàpiga, doncs, combinar una mirada llarga sense oblidar les immediateses, amb capacitat flexible, dotada d’un model de gestió dual, adaptable, que també sigui capaç de generar efectes reals. Una república oberta i innovadora, en definitiva, que parafrasejant Pla, maldi per les llibertats concretes, les que creen i consoliden espais de llibertat, col·lectius i individuals.

dissabte, 15 de juny del 2019

VÍDEO: "Terra cremada", el còmic. El judici al procés vist per a sentència (Darrer programa de Vull una resposta)

SETENA TEMPORADA
  Emès el dijous 13 de juny de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Gina Rigol, graduada en Dret i ADE

Maria Vidal, politòloga

Guillem López, doctorand de Dret i Ciències Polítiques

Joan Marc Passada Fundació Reeixida  

Davantal

“Si la violència policial no va poder contra milers de persones l’1 d’octubre, algú pot pensar que una sentència farà que els catalans deixin de lluitar pel seu dret a l’autodeterminació? Estic convençut que no. Estic convençut que ho tornarem a fer”

Així s’expressava Jordi Cuixart en el seu darrer torn de paraula del judici contra el procés d’independència. En un ambient carregat d’emocions sostingudes, les paraules dels independentistes presos van ressonar a la sala del Suprem amb tranquil·litat, serenitat i, sobretot, amb molta dignitat.

Ahir es va posar el punt final al judici contra el procés d’independència. Un judici que, com molt bé va explicar l’advocat Van den Eynde, ha estat el colofó final d’una causa general contra l’independentisme, començada a final del 2015 per l’aleshores fiscal de l’Audiència espanyola Javier Zaragoza, avui fiscal de l’acusació de l’Estat i que va continuar el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, amb investigacions sense control i durant força mesos de dirigents independentistes, fins arribar al jutjat núm. 13. L’objectiu sempre va ser aconseguir proves sobre una rebel·lió que només va existir en les seves ments repressores. I tot això molt abans del referèndum de l’1 d’octubre. És la persecució d’una ideologia, l’aplicació del dret penal de l’enemic.

La pregunta ara és: Està preparat l’independentisme per a una més que possible sentència condemnatòria? Tindrà a punt una estratègia organitzada, unitària, guanyadora?

“Catalunya, segle XXI. L’antic pròsper país mediterrani, ara anomenat oficialment  “Nordestepeninsular” està ocupat. El territori sencer s’ha convertit en un immens camp de concentració on, fins i tot, aixecar castells està prohibit. Tot va començar amb una conjuntura europea favorable. El revers tenebrós de la caverna espanyola la va aprofitar i es va fer amb el control. “

Aquest és el principi de l’argument de “Terra cremada”, un projecte que es va pensar per a la xarxa i que ara la Fundació Reeixida vol traslladar al  paper.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats.

Som-hi. Comencem!

Un a reveure per a tu, Laura... de la mà de Maria Mercè Marçal i Renée Vvien


Laura Aymerich... Que els déus et guardin els camins... Sempre en el record.

Per a tu, un fragment de la monòdia fina de “La passió segons Renée Vivien” una extraordinària simbiosi entre dues poetes, entre dues dones: M.Mercè Marçal i Renée Vivien.

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent més sofrença i el nostre bes.
Que el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn...
I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles.

dijous, 13 de juny del 2019

VÍDEO: Josep Pallach, mestre, pedagog i polític (Programa 141 de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el programa núm. 141 de
4a temporada
Emès el dimecres 12 de juny de 2019

Amadeu Cuito és advocat, economista, polític i escriptor. Va créixer a Perpinyà i a París, on va estudiar dret i economia a la Sorbona. L’any 1953 va ingressar al Moviment Socialista de Catalunya i va desenvolupar la seva acció política en col•laboració estreta amb Josep Pallach.

És president de la Societat d'Amics de Marcel Proust i el 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Víctor Cucurull assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimarts, 11 de juny del 2019

Josep Pallach, mestre, pedagog i polític (DAVANTAL del programa 141 de LA CLAU de la nostra història)


En Josep Pallach i Carolà va néixer a Figueres el 1920 i va morir a l’Hospitalet de Llobregat el 1977. Va ser mestre, pedagog i polític.

El 1934 amb només catorze anys, es va afiliar al Bloc Obrer i Camperol i el 1936 es va unir al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), del qual va ser el secretari de les joventuts a Figueres.

Quan van esclatar els fets de Maig de 1937, va defensar els locals del >POUM de Figueres i va haver d’amagar-se a Roses, on va exercir de mestre d’escola i també es va afiliar a la CNT. El gener de 1938 el van enviar al front en un batalló de càstig controlat pel PSUC.  

El febrer de 1939 s’exilia a França on, després de passar per diversos camps de concentració, estudia a Montpeller i s’incorpora a la resistència francesa, formant part d'una xarxa encarregada de recollir els aviadors anglesos caiguts i fer-los passar cap a Barcelona.

El 1968 torna a Barcelona i treballa com a professor a l’Institut de Girona i  a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El novembre de 1974 va participar activament en la constitució, a Montserrat, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), amb el sector del Moviment socialista Català que havia encapçalat. La idea principal era constituir un Partit Socialista autònom. També s'hi aplegaren un sector d'ERC dirigit per Heribert Barrera, el grup d'orientació cristiana dels Socialistes Demòcrates Catalans, i el Bloc Popular de les Terres de Lleida. D’aquesta manera es diferenciava definitivament del corrent de Raventós, anomenat Convergència Socialista de Catalunya.

El maig de 1976 el Reagrupament Socialista es va transformar en el PSC-Reagrupament i, el 9 de gener de 1977, Pallach va ser escollit secretari general. Pocs dies després, l’11 de gener, Josep Pallach moria d’un atac de cor.

Com s’hauria desenvolupat la política d’aquest país amb en Josep Pallach comandant el PSC-Reagrupament? És una cosa que mai no podrem saber.

dilluns, 10 de juny del 2019

La decisió d'Ada (Article de Josep Lluís Fernández)


Algunes vegades, comparteixo aquest espai digital amb companys com en Joan Guarch, del qual ja heu pogut llegir alguns articles. Avui ho faré també amb un altre bon company: en Josep Lluís Fernández

Com amb en Guarch, també vam compartir moltes hores de feina, algunes discussions i moments extraordinaris (i alguns també de complicats...) a l'ANC. Vam ser companys al Secretariat Nacional i, a hores d'ara, encara compartim objectius i projectes en aquest camí de construcció de la nova República catalana, sobretot dins d'exigents.cat.
Us  deixo, doncs, amb aquest interessant article de Josep Lluís Fernández..

La decisió d'Ada

Aquest podria ser el títol d’una pel·lícula romàntica, però no ho és. Ni es tracta d’una pel·lícula, ni tampoc és romàntica. I encara que per a alguns pugui semblar de terror, tampoc arriba a tant, ni ho podem qualificar de drama o de tragèdia. Sí que és una comèdia i pot resultar dramàtica per a alguns personatges.

Ada Colau i els Comuns es deixen estimar pels socialistes del 155 i en Valls, l’amic de l’Ibex 35 i dels sectors més reaccionaris de l’establishment, i tindran la seva alcaldessa.

Certament, en primera instància l’independentisme perd Barcelona i presència institucional, i el terratrèmol tindrà també moltes conseqüències en d’altres ajuntaments de Catalunya. Però potser la més important serà que cada nova escomesa electoral esdevindrà un plebiscit. Pot ser que a les properes eleccions no arribem al 50%. Ja en parlarem, però la progressió serà molt més clara. Ja no es pot enganyar ningú, ni res ho pot amagar. La línia queda perfectament delimitada. Ja no s’hi val a dir “els Comuns són equidistants, no es defineixen, hi ha indepes a dins”. Ja no. I si algun membre dels Comuns us diu que és independentista, no us el cregueu: us vol entabanar o va molt despistat.

La primera víctima d’aquesta decisió serà la pròpia Ada Colau. Quines polítiques socials creu que podrà tirar endavant amb el suport de l’Ibex 35 i el Grup Godó? Se’ls ha cregut quan li han promès que prioritzen un govern no independentista a Barcelona per sobre de les seves ambicions neoliberals? Ja s’ho trobarà. Qui creurà ICV o els Comuns quan segueixin acusant el PDeCAT o Junts per Catalunya de ser el braç armat de l’Ibex-35?  Fa riure només de pensar-hi. I, quina gran justícia divina!, els seus sempiterns grans enemics, ara els seus més ferms aliats. L’estat i els poderosos sí que en saben, no tenen ètica, ni la coneixen, ni els importa. Però es podia esperar el mateix de la gran activista pels drets socials, venent-ho tot per una butaca? Ho veieu? Ja ens anem acostant a la comèdia còmica.

Però ja ho veurem si aquesta decisió no serà “pan para hoy, y hambre para mañana”, com diuen els castellans. Per començar, és l’abraçada de l’ós. Ara els de l’Ibex els donen suport per aturar l’independentisme, però també, de retruc, aconseguiran la seva destrucció. Jugada mestra. I demà? Demà, Déu dirà,  l’Estat espanyol continuarà improvisant i qui dies passa, anys empeny.

En un moment de fortes tensions i crisi interna a l’organització dels Comuns, l’obtenció de l’alcaldia ho frenarà de moment. Ja se sap que, a l’hora de repartir cadires, qui es mou, no surt a la foto, però quant trigaran a esmicolar-se per les contradiccions evidents que es generaran?

L’altra gran damnificada serà la pròpia ERC. La seva estratègia central “d’ampliar la base”, acostant-se als Comuns, ha fracassat estrepitosament. La  base l’ha anat ampliant incorporant persones individuals al seu projecte, però ja s’ha vist que incorporar sigles ja es més difícil, sobretot quan es prioritzen les cadires i els odis viscerals per sobre de la raó i els principis.

ERC haurà de reflexionar i revisar la seva estratègia. No hi ha més sortida pel creixement de l’independentisme que la unitat. Primer la unitat estratègica i desprès, tots plegats, ja valorarem si convé  l’electoral o no.

I això darrer val per a tots. Se senten veus que diuen que Artur Mas i Puigdemont volen reconstruir l’espai PDeCAT-Junts-Crida i que aquesta darrera en pot ser la víctima. Nou gran error de Carles Puigdemont si es confirma.  Quan tots els partits de base autonòmica estan en crisi, des del PDeCAT a la CUP, passant previsiblement per ERC, quan els Comuns poden entrar en barrina, no toca reconstruir el marc antic, el que cal és impulsar nous models que ajudin a construir i configurar la República Catalana com a una alternativa viable i atractiva per encarar els grans reptes del segle XXI, de manera  socialment i ambientalment justa.

Em sembla perfecte que Artur Mas lideri la recomposició del centredreta del país, però el President Puigdemont no pot deixar orfe un projecte que pot ser guanyador i que sense ell ho tindria molt més difícil. La Crida és la garantia del suport al Consell per la República i el camí cap a la unitat necessària. Quin partit ho farà això, si no? I si la Crida fa figa, caldrà tornar-la a inventar.

La Crida, tot i els seus inicis erràtics que han propiciat la imatge de crossa del PDeCAT, gaudeix encara d’un espai social que està expectant, però que és molt important i d’una gran transversalitat tant a la base, com a la direcció, amb gent independent i procedent de tots els espais sobiranistes: d’ERC, de Comuns i també de PDeCAT,  amb dos denominadors comuns: la priorització de la República Catalana i el lideratge de Carles Puigdemont.

Queda camí per recórrer. Cal completar-ne el desplegament organitzatiu, i tindrem el quadre sencer si la dotem de contingut ideològic, en base a les conclusions del Congrés Catalunya i Futur  o de l’encara incipient Fòrum Cívic i Social.

No ho dubteu: el Consell per la República, la Crida i el Fòrum C.S. són les tres potes essencials per construir el projecte de la República Catalana que acabarà reeixint per més entrebancs que posin l’Estat espanyol i l’Ibex 35, amb l’ajuda d’unes esquerres que ja han deixat de ser-ho.

diumenge, 9 de juny del 2019

Catalunya segle XXI. Final d'un cicle



El 25 de febrer de 2018 vam emetre, per ETV Llobregat, el primer programa de Catalunya segle XXI en què vam voler que coneguéssiu el Congrés Participatiu Catalunya i Futur. De fet, Catalunya segle XXI pretenia dur-vos  a casa vostra els principals temes de debat que anessin formant part del Congrés a través de la conversa entre els diferents experts en un tema, acompanyats sempre de joves llicenciats o estudiants universitaris, per tal de tenir la visió dels més joves en cadascun dels programes.  

Des de llavors fins ara han estat 40 programes. Hem tractat temes molt diversos, des la renda garantida, fins al medi marí, tot passant pel benestar social, la sanitat, les polítiques de gènere, la mobilitat, el model d’empresa, el sistema fiscal, els sistemes electorals, la immigració, l’economia col·laborativa, seguretat i defensa, l’administració pública, la llengua i un llarg etcètera. 

El programa núm. 40 tanca, si més no de moment, aquest cicle de Catalunya segle XXI.  El nostre més profund agraïment a tots els experts, professionals, ponents i col·laboradors del Congrés que han participat en el nostre programa. Un agraïment que fem extensiu a tota la gent més jove que, capítol a capítol, ens ha pogut oferir el seu propi punt de vista sobre cada tema.  

Un agraïment molt especial a tota la bona feina que, des de la producció i la conducció del programa, han fet la Maria Vidal, l’Aina Martín, la Gina Rigol i en Guillem López. Sense ells, i sense tota la gent d’ETV Llobregat, el programa no hauria estat possible. 

Us recordem que si voleu visionar qualsevol dels 40 programes emesos els trobareu a http://etv.alacarta.cat/catalunya-segle-xxi

Moltes gràcies per seguir-nos durant aquests mesos.... i recordeu...El futur sempre depèn del que facis avui. 

Fins aviat i que tingueu molt bona feina!