dimecres, 31 de juliol del 2019

"Si algú parla de mi, sens dubte mentirà" (La passió segons Renée Vivien. 1)


Si l’on parle de moi, l’on mentira sans doute. [i]      Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.

El mes de maig, Mercè Ibarz va publicar a Vila web l’article “La prosa i els fils d’or de la Marçal novel·lista” amb motiu de la reedició, al cap de 25 anys, de “La passió segons Renée Vivien”, la novel·la Maria Mercè Marçal va publicar el 1994. 
Joan Fuster deia que “la millor manera de llegir és rellegir” i tenia tota la raó del món. Així que vaig agafar de nou la novel·la de M.M.Marçal i la vaig tornar a llegir.
La relectura m’ha despertat un interès molt viu per conèixer millor, tot resseguint el text de M.M.Marçal, qui era Renée Vivien. Introduir-me una mica en la seva poesia. Conèixer qui eren els principals personatges a través dels quals Marçal va confegint la seva novel·la. Esbrinar i llegir el que n’han escrit els experts i intentar-ho plasmar en un seguit de capítols que aniré penjant en aquest espai. Espero que, aquells que tingueu la bona voluntat de llegir-los, us sentiu, si més no, atrets per aquests extraordinaris personatges que componen el relat de Marçal i, “parafrasejant Baudelaire, s’embriagueu amb la seva vida, sobretot amb la seva poesia i així aprengueu a estimar-los.
“La passió segons Renée Vivien” no és una biografia de la poeta anglesa d’expressió francesa Pauline M. Tarn, més coneguda com a Renée Vivien (encara que sí que acabem coneixent una part de la seva vida). No és tampoc una novel·la a l’ús. És prosa, però també és poesia (o prosa poètica, si ho preferiu). És un viatge a la Belle Èpoque, a un món femení de personatges extraordinaris com Natalie C. Barney, Colette, Djuna Barnes, Hélène van Zuylen, Rémy de Gourmont.... Al costat de Kerimé, una princesa turca, o d’una coneguda transvestí descendent de Napoleó o d’una guionista de cinema dels anys vuitanta, Sara T. (l’alter ego de Marçal).

Sara T. S’erigeix com narradora de la història i, com assenyala en la introducció, “La novel·la es construeix com una “estranya miscel·lània de relats diversament teixits” per on circulen “un seguici estrany i bigarrat de personatges que van prenent seient davant seu sense ordre ni concert”.

La novel•la està estructurada en dues parts i es diferents històries es presenten en diversos subgèneres com les cartes, memòries, biografies, dietaris que s’alternen també amb les cartes, reflexions o descobertes de la Sara T.

Rosa Cabré en el seu treball “La passió segons Renée  Vivien i el miratge miracle del mirall” ens diu com és l’estructura bàsica de la novel·la:

En la primera part dominen la perspectiva de l’industrial i poeta Amédée [Moullé] i la del crític i poeta provençal Charles B[run].En la segona, governen els quaderns autobiogràfics de Salomó R., que contenen el relat i les cartes de la princesa turca Kerimée Turkhan Pachái, i el dietari imaginari de l’acompanyant de Pauline, Marie, que completa la imatge dels seus darrers anys. Si la primera part és de presentació del personatge i dels seus conflictes, la segona és de resolució dels principals misteris que marquen la seva vida i obra.
Hi ha una relació directa entre la “narradora” Sara T. I Renée Vivien. Sara explica la seva pròpia experiència de “viure a mercè de la passió durant quatre anys. D’una passió en espiral, com un d’aquells gorgs que xuclen.” I Afegeix: “Com en un cercle de miralls la passió d’una dona cap a una altra dona”. Ens parla de la seva relació amb Arés que diu “ torna a estar en un parèntesi.

És el mateix que li passar a Renée Vivien en les seves relacions amoroses amb Natalie Barney, sobretot, i en un altrenivell amb Hélène, Baronessa Zuylen, nascuda Rotschild, o amb Kerimée. Relacions que alternen parèntesis de felicitat estable i d’identificació com les estades amb Natalie a Amèrica el 1900 o les diverses anades a Mitilene entre 1905 i 1907; o el viatge a Istambul per gaudir de l’amor de Kerimée el 1907, amb d’altres igualment significatius provocats pel dolor de les infidelitats de Natalie.[ii]

M’agrada especialment la “Monòdia final” elaborada per Sara T. amb fragments escollits de l’obra de Renée Vivien que ens arriben com juxtaposats de visions, com un collage immensament poètic.

Lluïsa Julià, a “La passió segons Renée Vivien: un espai d’experimentació formal”[iii] ens diu que

“La passió segons Renée Vivien posa en discussió la identitat femenina heretada a través de les màscares, les disfresses i els miralls que mostra la personalitat diversa i contradictòria de Pauline M. Tarn - Renée Vivien. La intenció de la novel·la no sols és trencar els límits imposats sobre la identitat femenina i construir un imaginari autònom basat en personatges i fets reals, no sols recrea la Belle Époque i una extensa xarxa de relacions triangulars que tenen la capacitat de descriure un panorama complex en què el desig femení troba imatges en les quals emmirallar-se en un zoom que arriba fins al present mateix de l’escriptura de l’obra a través del guió cinematogràfic de Sara T.”
I Aina Pérez Fontdevila a “Des de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée Vivien”:

L’esbós, el collage, el trencaclosques: heus aquí les figures amb què aquest desig s’inscriu en la novel·la, estructurant-la. Allà on habitualment la firma clou el text i se n’apropia, a l’última pàgina; allà on la firma assetja un territori seu, planta la bandera, l’autora, en canvi, ens hi assenyala un lloc de pas, una passarel·la: «el text deixa un espai obert, vol tenir per la seva estructura alguna cosa d’esbós» (pàg. 396); «alguna cosa de trencaclosques a mig fer. I alguna cosa, encara, de collage: la veu de Renée Vivien sovint s’hi incrusta de forma directa i explícita a través dels seus textos» (pàg. 396-397). Pas per a nosaltres, doncs, i pas per a i cap a Renée Vivien, per qui s’afirma, des de la preposició del títol —aquest segons que ocupa el lloc d’una atribució de propietat: una possible passió de Renée. [iv]
Vivien—, una autoria matisada, més propera a la interpretació o a la traducció que no pas a la propietat encastellada, fortificada, entotsolada de l’autor tradicional.
I per a Fina Llorca...

En la novel•la hi ha un pensament incisiu i inèdit sobre l’amor i l’amistat, sobre la passió en la vida i en l’escriptura, sobre les llengües minoritzades i la literatura que s’hi escriu, sobre el coneixement i el saber, sobre les relacions entre dones, sobre la mort i la posteritat, i tot això des de l’experiència d’un femení amb consciència de ser-ho. En aquesta experiència narrativa ambiciosa, que se sap al capdavall, res més que un «esbós», no hi falta una evocació rodorediana, un llarg monòleg d’una cambrera de la poeta, que naturalment no l’arribà a escriure. És un homenatge degut a una de les mares simbòliques de la narrativa femenina en català.[v]
A la novel·la, però, hi ha molt més, encara. L’autora a través de Sara T. i aquesta a través dels deiferents personatges, ens revela la importància i la força de les paraules. De com, quan tot sembla que s’acaba, la paraula ens fa ressorgir amb força tota una vida, tota una història, tots els sentiments, totes les sensacions, totes les pors, totes les il·lusions i esperances.

Tot plegat és un estímul més per a l’interès de Sara T. que entén, amb Píndar,16 que les belles accions, recordades per la memòria, troben el seu valor en el cant gloriós de les paraules. Kerimée ho descobreix quan explica les trobades amoroses amb la poeta: “des del cor del foc, el record de la paraula escrita n’atiava les flames, com un vent poderós, i, després, la paraula escrita en perllongava encara els dominis en el temps, fora del temps i, alhora, esdevenia llavor de nous records incendiaris” (Pàg. 226 )[vi]
Els efectes de les paraules que emboliquen el misteri de la relació entre vida i obra de Renée Vivien atrauen l’atenció de Sara T. que hi percep, a més, “què vol dir allò de barrejar indestriablement vida i literatura, viure la vida ‘literàriament’, potser millor, ‘poèticament’: cada gest, cada moment és una figura retòrica, i sistemàticament l’humil, limitat, pobre, significant sap que no està a l’altura del significat escàpol: la part que es tesa i es trenca en el seu esforç per representar el Tot; el tot que s’adona, tristament, que no és en el fons sinó una ínfima part” (Pàg. 334). Llavors entén que la poeta és aquest ésser fugisser,esbossat, múltiple, ambigu que ha descobert com a “metàfora de l’inaccessible, un d’aquells amors impossibles, insatisfactoris (?) a què tinc tirada” (Pàg. 335). La seducció, com en el cas de Kerimée, ha anat precedida per la paraula i, com en el seu cas, la paraula impregna els records. A través de Sara T., la seducció de la protagonista es projecta sobre l’autora en la “Nota final”, que s’hi emmiralla tant com en el personatge de ficció de finals del segle XX que ha creat.[vii]
La paraula escrita és el mirall que fa la memòria més perdurable que les persones i que és com una treva a la seva mort (Pàg. 220). És precisament aquest fet el que decideix Kerimée a confiar a Salomó R. per escrit els seus records sobre Pauline. I Renée a dedicar la vida a emmirallar el record de l’amor i del dolor en les paraules (Pàg. 215), fins al punt que “la seva ànima era, en darrer terme, la bellesa dels seus versos. I en l’encís d’aquest mirall jo [Kerimée] hi cercava els trets ignorats del meu esperit” (Pàg.225). [viii]
I un apunt final per aquestes ratlles de reflexió sobre tot el que m’ha anat aportat la relectura de La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià, en el seu treball “Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien” ens descobreix, de manera simbòlica i a través del personatge de Charles Brun, el catalanisme latent que hi ha en el llibre, així com la fidelitat del poble a la seva pròpia llengua. I de la mà del simbolisme esdevé un autèntic homenatge a la llengua catalana.   

Charles Brun, en canvi, té una participació molt positiva en la novel·la de Marçal, perquè serveix de catalitzador del seu pensament catalanista. Charles Brun és un “regionalista” del Midi francès, d’aquell país d’Oc en clar perill de mort, és a dir: defensa el “felibrisme” i el “federalisme” (85). Nou ideal marçalià, aquest cop lingüístic, que la “Cançó de Magalí”, cançó popular basada en les transformació/persecució i integrada per Mistral a Mireio. Marçal la interpreta en un darrer sentit simbòlic: “la fidelitat del poble a la seva llengua, latent i irrevocable sota l’aparença canviant” (86), fins a la mort mateixa de la llengua i la capacitat de continuar viu malgrat tot, potser sota el signe d’una altra llengua a la qual ha de ser traduïda l’obra.
Això ens porta a una altra reflexió sobre la llengua poètica de La passió segons Renée Vivien. Sens dubte un veritable homenatge a la llengua catalana, representada en els seus diversos registres, i la seva capacitat de sobreviure fins i tot més enllà d’una hipotètica desaparició de la llengua. I a buscar la traducció/tradició femenina, a través dels versos de Renée Vivien i els ressons clars de Safo que vibren i reneixen en la poeta d’expressió francesa.[ix]
A Renée Vivien
Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.
Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.
Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig[x]  


[ii] La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall. Rosa Cabré
[iii] http://fmmm.cat/wp-content/uploads/2017/12/IVJornades.pdf
[iv] “Des de / cap a Mitilene, com si hi hagués un món. L’entre faç i faç de Renée Vivien”  Aina Pérez Fontdevila  https://ja.cat/o34Yj
[v] Fina Llorca. La passió segons Renée Vivien https://ja.cat/BRbTV
[vi] Roser Cabré. La passió segons Renée Vivien i el miratge miracle del mirall
[vii] Íd.
[viii] Íd.
[ix] Cap a l’ordre simbòlic femení: La passió segons Renée Vivien. Lluïsa Julià
[x] M.M. Marçal. Poema a Renée Vivien

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada