divendres, 27 de setembre de 2019

Agitada, convulsa, encrespada, inclement... Pere Gimferrer i Joan Borja (El mar i la literatura. 5)


Avui, un fragment del Segon dietari 1980-1982 de Pere Gimferrer en què descriu el Baluard de la punta de Sitges

Mireu: aquest altre canó sí que té vida. El veiem ja de lluny, retallant-se com una esgarrinxada en el tel de la celístia de la nit, o bé com una filigrana o una rúbrica al cim de l'escalinata que duu a l'església, quan el dia és més lluminós. Apunta cap a mar. Sota la gran conquilla del cel, al mar de Sitges no és el mar «vinós», el mar color de vi dels grecs, el que ens retreu L'Odissea; ni és, tampoc el mar que veia, en dies ferris de l'era medieval, un guerrer nòrdic, tot anomenant-lo, en antigues epopeies, «el mar que solquen les balenes». No: en aquest mar, no hi veiem ni la vermellor dels arxipèlags on potser el nauxer trobarà, com en un poema de Carles Riba, «l'illa inaudita», ni tampoc l'enlluernament del glaç i l'alè del cetaci que esbufega. Verd o blau, pur com un mirall, aquest mar s'arrissa sota la claror del jorn, fet un temple de llum i d'escuma.Un canó, davant del mar de Sitges. Un dia, l'any 1797, una fragata anglesa va acostar-s'hi. És la data de la batalla naval del cap de San Vicente, el record més antic que -als sis anys d'edat- té el protagonista de Trafalgar, de Galdós. Any d'incursions: el foc serpeja, el vent manxaire dilata les veles, el fum és tan blanc com el blanc del cel. Mig tancant els ulls, només veiem la ratlla de la mar a l'horitzó il·luminat i concís. Posem la mà en el metall del canó. Els ulls poden veure aquell dia llunyà, una fumera tan blanca com l'escuma, que esdevé escuma en la llum neta i blavejant; una fumera que surt del canó guerrejador de Sitges. Això que reverbera sota el sol d'estiu, és una fragata? Tornem a obrir els ulls. La batalla no hi és, la fragata no hi és. Perduren el canó, i el cel, i l'aigua.

I aquesta Rebolicada de mar, dins de Cafè del temps, de Joan Borja

És un fet: en segons quins ambients, els valencians -els valencians que parlem valencià- estem esdevenint una minoria esquifida dins mateix del nostre país. A la Marina hi ha llocs -com la meua cafeteria- on passa això: que et pots arribar a sentir exòtic sense necessitat d'eixir de casa.

Alce el cap. Mire la mar rebolicadíssima. Agitada, convulsa, encrespada, inclement. Color fangós, tèrbol, indeterminat. Sé segur que, de tots els qui ací hi ha, sóc l'únic que ha observat que les barques no han eixit del port. I sé, amb idèntica certesa, que les meues són, de totes, les paraules que millor reconeixeria aquella mar: perquè són les de la gent que durant segles l'ha admirada, la respectada, l'ha treballada, l'ha navegada i l'ha estimada. Les que millor expressen tots els colors de la mar

VÍDEO: La lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos. La ràtzia contra l'independentisme. Set independentistes més empresonats (Darrer programa de Vull una resposta)


Presenta: Jaume Marfany i Clara Àrdevol
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Joan Pinyol, professor i escriptor. Autor del llibre "Avi, et trauré d'aquí"

Mireia Juanola, psicòloga clínica

Gerard Sesè, periodista 

Davantal 

A Catalunya, la primavera d'hivern ha començat amb una gran tempesta provocada per la Guàrdia Civil i la justícia espanyola. El resultat final ha estat que hi ha set independentistes més empresonats. La posada en escena, espectacular. 500 guàrdies civils amb tota l’aparat antiterrorista, gran quantitat de vehicles i fins i tot un helicòpter van detenir nou independentistes, membres dels CDR, sota l’acusació de rebel·lió terrorisme i tinença d’explosius. El fiscal encarregat d’aquesta ràtzia és Miguel Ángel Carballo que va ser l’ideòleg de la repressió contra Cuixart i Sànchez i va intentar d'empresonar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco per terrorisme.


Aquestes detencions intenten alimentar el relat fabricat per l’Estat i que pretén identificar independentisme amb violència i establir-ne un paral·lelisme amb ETA.  L’onada repressiva contra l’independentisme català continua i augmenta encara més amb la imminent sentència del judici i la previsió de mobilitzacions i protestes massives arreu del país.

Els advocats han denunciat vulneració la vulneració dels drets dels detinguts, als quals no se’ls ha aplicat la llei antiterrorista, però en canvi s’ha negat informació als advocats i aquests han passat hores sense poder parlar amb ells. Finalment, han caigut les acusacions de rebel·lió i de tinença d’explosius, però s’ha mantingut la de terrorisme.

Ara, fa ben poques hores, el Parlament ha esclatat per les provocacions i les males maneres de Ciudadanos. El president Josep Torrent ha acabat expulsant Carlos Carrizosa de l'hemicicle. 

El relat forma part de l’operació d’Estat contra l’independentisme a Catalunya. Un relat que comença a calar fons en bona part de l’opinió espanyola, alimentat per bona part dels mitjans de comunicació de l’Estat i pels partits de l’estatusquo com C’s o el PP.

El Tribunal Suprem ha donat via lliure a l’exhumació de les restes del dictador enterrat al Valle de los Caídos. Malgrat que caldrà veure quan es produeix realment, sembla molt més fàcil treure Franco del seu mausoleu que no pas eliminar el franquisme que continua acorat a les bases de l’Estat espanyol.

Al mausoleu franquista hi ha enterrats també soldats republicans. Als anys cinquanta, amb permís familiar o sense, es van traslladar les seves restes des de les fosses comunes on havien estat enterrats. Durant dècades, la família de Joan Colom havia anat a plorar el seu avi en una fossa comuna a Lleida. El 2008 van descobrir que els franquistes l'havien desenterrat per traslladar-lo al Valle de los Caídos. Aquest és l’origen del llibre “Avi, et trauré d’aquí”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

RUPTURA REPUBLICANA. Per un gran acord d'unitat democràtica i republicana




Avui s’ha fet públic el web rupturarepublicana.cat. En el manifest, redactat en català, castellà, euskera i gallec, es proposa un gran acord d’unitat democràtica i republicana que abasti totes les forces i organitzacions polítiques d’arreu de l’Estat espanyol que estiguin disposades a defensar els valors democràtics i republicans. Una unitat democràtica i republicana oberta també a tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir. 

El manifest emplaça a totes les forces polítiques independentistes i sobiranistes de Catalunya, País Valencià, de les Illes, d’Euskal Herria, de Galícia, d’Andalusia i d’arreu de l’Estat, així com a totes aquelles forces que volen trencar definitivament amb l’anomenat règim del 78, perquè es constitueixin en una candidatura unitària que es presenti a les properes eleccions del 10-N, tant pel Congrés com pel Senat. O, com a mínim, perquè arribin a un acord estratègic que es materialitzi amb uns punts programàtics comuns i la formació d’un únic grup parlamentari.

Demanen un gran acord que defensi la democràcia, les llibertats, els drets fonamentals i el diàleg per damunt de la repressió continuada i la judicialització de la política. Un gran acord compromès amb la lluita per l’autodeterminació dels pobles, per les llibertats, per l’amnistia i per la justícia social. Un gran acord que lluiti per les Repúbliques com a única fórmula per a trencar definitivament amb l’herència del franquisme. Una candidatura que representi un vot directe contra el règim monàrquic espanyol i les oligarquies que el mantenen.

Conscients de les dificultats per aconseguir l’objectiu, consideren aquest manifest com un primer pas que caldrà anar desenvolupant, aprofundint i consolidant en els propers mesos.

Més informació i adhesions a rupturarepublicana.cat

dilluns, 23 de setembre de 2019

Davant la repressió i la sentència, la"via política kurda" el 10 de novembre


A Catalunya, el primer dia de la primavera d’hivern ha començat amb una gran tempesta elèctrica. Nou independentistes detinguts i acusats de rebel·lió (us sona el terme?) terrorisme i tinença d’explosius. L’onada repressiva contra l’independentisme català continua i augmenta encara més amb la imminent sentència del judici i la previsió de mobilitzacions i protestes massives arreu del país. Recorda massa aquella ofensiva antiindependentista que va tenir lloc a cavall entre els finals del franquisme i els principis de l’anomenada transició. Aquí podeu trobar les principals accions de l’Estat contra el moviment independentista de llavors. En aquells temps, l’objectiu era clar: acabar amb un independentisme que havia optat per la ruptura amb l’Estat, que no acceptava la transició i que començava a organitzar-se perfer.se fort.

Tot això està passant, també, davant la perspectiva d’unes noves eleccions espanyoles per al 10 de novembre i... la pregunta de sempre: què haurien de fer els partits independentistes catalans?

El Partit Democràtic dels Pobles (HDP) és un partit turc, pro-kurd, que es va crear el 2012 com a braç polític del Congrés Democràtic dels Pobles, una plataforma creada el 2011 per representar les minories, els oprimits i explotats per la discriminació religiosa o ètnica individual, i pels drets de les dones a Turquia.

L'HDP és una gran coalició d’àmbit turc, però que té la seva gran força al Kurdistan. L’estratègia era aprofitar el suport dels turcs desencantats amb un esquerra oficial que no els aporta solucions per poder superar el 10% de vots a tot el país, límit exigit per poder entrar a l'Assemblea Turca (un límit que també semblen tenir a la ment els partits espanyols). En les darreres eleccions turques, l’HDP va obtenir la victòria a les províncies kurdes amb percentatges que van anar del 70% al 86% . El gran èxit, però, és que el partit va obtenir el 13% dels vots en tot Turquia i va entrar a la Gran Assemblea Turca amb prop de 70 diputats. Un èxit sense precedents per als partits prokurds.

El 2018, Arnaldo Otegui va proposar la “via kurda” per anar a Madrid. Proposava una candidatura formada o avalada pels diferents grups sobiranistes i independentistes de l’Estat espanyol oberta, també, a tots els republicans que s’hi volguessin afegir.

Vicent Partal recollia aquesta idea en una editorial recent “Quatre possibles opcions de l’independentisme davant les eleccions del novembre” i de manera molt més modesta, en parlàvem en el darrer Vull una resposta d’ETV Llobregat.

Una candidatura dirigida pels independentistes que intentaria recollir bona part del vot rupturista i republicà que pot existir a l’Estat espanyol. No seria gens exagerat pensar que una candidatura d’aquest tipus podria arribar a obtenir un percentatge de vot similar al de C’s o Podem que es podria traduir en un franja d'entre 30 o 40 diputats.

Mentre començava a escriure aquestes ratlles, m’ha arribat el correu d’un company, Joan Guarch que, indignat per les darreres detencions, m’apuntava també aquesta idea de la “via kurda”.

Reprodueixo íntegrament uns fragments de la seva carta perquè coincideixen al 100% amb el que, segurament, jo hauria escrit:

Pel que respecta a la llista tan se'n fot en quin lloc es vagi, l'objectiu no es tenir l'hegemonia, sinó donar una resposta brutal a l'estat espanyol.
Aquesta candidatura s'ha de fer amb els partits independentistes d'aquí, convidar els sobiranistes perquè també s'hi afegeixin, i donar al oportunitat a fer llistes amb el mateix nom a gent de les Illes Balears, el Pais Valencià, el País Basc i a qualsevol força interessada en tot el país. A Madrid, a Canàries, a Galicia i especialment a Andalusia. I també per suposat al Senat per evitar majories absolutes de cap partit.
Crec que una solució així ni se l'esperen i pot ser un cop brutal, a banda de preparar-se per al futur contra la implantació de mesures policials i de il·legalització de forces democràtiques a qualsevol indret espanyol.

divendres, 20 de setembre de 2019

VÍDEO: Premis Joan Coromines 2019. El còmic "Terra cremada". Noves eleccions espanyoles (Darrer programa de Vull una resposta)

  Emès el dijous 19 de setembre de 2019

Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Pep Ribas, president de la CAL

Joan Marc Passada, Fundació Reeixida 

Clara Àrdevol, periodista 

Josep Pedrol, economista


Davantal

Al meu país la pluja no sap ploure... deia el cantant de Xàtiva Raimon. Des del Vull una resposta volem manifestar el nostre suport i solidaritat amb els nostres compatriotes del País Valencià que han hagut de patir les conseqüències d’uns aiguats històrics. Així mateix, també per a la gent de Múrcia i Almeria, afectats per les inundacions que va provocar la gota freda del cap de setmana passat.

Finalment, s’ha produït el que molts esperaven. Pedro Sánchez ha anunciat que hi haurà noves eleccions al Congrés espanyol el 10 de novembre, després que no ha aconseguit els suports necessaris per a la investidura. En la darrera sessió de control al Congrés, el president del govern espanyol en funcions ha llençat un avís  per a navegants tot afirmant que aplicaria els articles de la Constitució "que siguin necessaris" davant de "qualsevol intent" de la Generalitat de "violentar l'Estatut d'autonomia o la Constitució", en una clara referència a l'article 155.

Com ha d’encarar l’independentisme aquestes noves eleccions espanyoles?

Com fins ara? Cadascú a la seva?

Un nou intent d’una llista unitària que fins mai ha estat possible?

Una llista unitària independentista arreu de l’Estat integrada per catalans, valencians, illencs, bascos, gallecs i qui ho vulgui?

No presentar-s’hi?

Un fet transcendental és que la sentència es farà pública abans que comenci la campanya electoral. Potser podem utilitzar aquestes  eleccions com una eina més de resposta unitària a la sentència del Suprem?

L’any 2002, quan es complien cinc anys de la mort del gran filòleg i lingüista Joan Coromines, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la CAL, va decidir donar el nom de Joan Coromines als premis que de forma anual lliura aquesta entitat. Uns premis que volen ser el reconeixement cap a persones, entitats o empreses que han destacat pel seu compromís en la normalització de la nostra llengua, cultura i nació. Al mateix temps, volen ser un revulsiu que ens esperoni a seguir treballant per assolir el ple reconeixement de la nostra identitat nacional i de la nostra llibertat.

Demà es compleixen dos anys del 20 de setembre de 2015.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

"Enyor la mar..." Narcís Oller i Carme Riera (El mar i la literatura. 4)

Un fragment de "La febre d'or", de Narcís Oller, considerat per molts el creador de la novel·la catalana moderna:  

La mar era plana com una planxa d'acer. El sol, ja molt decantat, llepava l'aigua amb matisos d'estany, daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, comença aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida d'una doble estela ar­gentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua. 

"Te deix, amor, la mar com a penyora" és un recull de narracions de Carme Riera. És el seu primer llibre de contes que destaca pel fet que fa servir la parla col·loquial mallorquina i que aborda uns temes, en aquells temps, tabú com l'ampor entre dones. Som davant d'unes narracions amb una prosa poètica magnífica.  

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol. 

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombolada, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl.lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat. 

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds en una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal a on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava …

dimarts, 17 de setembre de 2019

"El mar és el teu mirall..." Conrad i Baudelaire. (El mar i la literatura. 3)

El mirall del mar, de Joseph Conrad:

Ara mirava el mar amb uns altres ulls. El sabia capaç de trair el generós ardor de la joventut tan implacablement com, indiferent al bé i al mal, hauria traït la més vil avarícia o l'heroisme més noble. El meu concepte de la seva magnànima grandesa havia passat a millor vida. I veia el veritable mar, la mar que juga amb els homes fins arrencar-los el cor i desgasta resistents vaixells fins matar-los ... Res no pot commoure la meditabunda amargor de la seva ànima. Obert a tots i ningú fidel, exerceix la seva fascinació per perdició dels millors. Estimar-lo no és bona cosa. No coneix vincle de paraula donada, ni fidelitat a la desgràcia, a la vella camaraderia, a la perllongada devoció. L'oferta de la seva eterna promesa és esplèndida; però el sol secret de la seva possessió és la força, la força: la gelosa, insomne ​​força de l'home que guarda sota el seu sostre un tresor cobejat. [...]

Una mica de poesia... L'homme et la mer, de Charles Baudelaire

Home lliure, sempre estimaràs el mar!
El mar és el teu mirall; contemples la teva ànima
En l'infinit desplegament del seu full,
I la teva ment no és un abisme menys amarg.
T’agrada submergir-te en la seva atroç imatge;
El beses amb ulls i braços, i el cor
De vegades es distreu de la seva pròpia remor
Al so d’aquesta queixa indomable i salvatge.
Els dos sou foscos i discrets:
Home, ningú no ha provat les profunditats del teu abisme;
O mar, ningú no coneix les teves riqueses íntimes,
Sempre que sigueu gelosos de guardar els vostres secrets
I no obstant això, fa incomptables segles
Que lluiteu sense pietat ni remordiment,
Tant que estimeu la carnisseria i la mort,
Oh, lluitadors eterns, oh germans implacables!

diumenge, 15 de setembre de 2019

"Tu i jo mirant la pluja..." (En record i homenatge a Josep Maria Tarrés)



Se n’ha anat un altre company, El Josep Maria... Espluguí, casteller, gran persona, bon amic... La família Tarrés ha d’afegir aquesta tristesa d’avui a la que ja mantenen des que el més jove, l’Adri, es va haver d’exiliar.

En Joan Margarit deia que “cal tenir baluards per a la tristesa”, i va escriure aquest meravellós poema:

Cal tenir baluards per a la tristesa.
Per exemple, poder sentir en la fusta
damunt de la cabina, en la coberta,
com cau a un port deshabitat la pluja.
La llum de boira matisada i freda
en l'ull de bou ens mira com la lluna
mentre la mar d'hivern ens balanceja.
L'amor, que no és d'enlloc pot ser una fuga
entre iots deserts. Quan ve el retorn
cal tenir baluards per a la tristesa.
Per exemple tu i jo mirant la pluja
des d'una taula vora la finestra
d'un solitari restaurant marítim: 
dos velers a recer de la tempesta.


El desembre de 2014, en Josep M. Tarrès em va enviar un escrit tot demanant-me que el pengés en aquest blog. Així ho vaig fer.

Us reprodueixo tot seguit aquell escrit perquè serveixi de record i també d’homenatge al Josep Maria i que tant de bo, manllevant les paraules de Charles Bukowski “coincidim en altres vides, ja no tan tossuts, ja no tan joves, ja no tan cecs ni obstinats, ja sense raons ni passions, ja sense orgull ni pretensions.”

Bon viatge per als guerrers....

El procés d’independència vist per un casteller

Un bon amic, a qui conec des de fa molts anys, em va fer arribar una carta en què explicava el seu punt de vista sobre la situació actual que està travessant el procés d'independència. L'havia fet arribar als principals diaris catalans sense cap mena de sort, ja que no li han publicat -diuen- per ser massa extensa.
El meu amic es diu Josep M. Tarrés i Campreciós, és casteller des de fa una pila d'anys, de la colla "Cargolins" d'Esplugues de Llobregat. Els castellers, tradicionalment, consideren l'anonimat com una característica força apreciada en el seu món.Tenen el convenciment que no es pot singularitzar una activitat en què els objectius s'aconsegueixen gràcies a la participació de molta gent i que tota col·labora a assolir l'objectiu amb un grau d'implicació i d'importància extraordinari.
El meu amic ha volgut retratar la situació política actual i ho ha fet des de la seva visió de casteller. No només és un punt de vista original, sinó que sens dubte és un punt de vista que s'ajusta molt a la realitat.
M'ha semblat molt interessant que, si més no els lectors habituals d'aquest bloc, puguin gaudir-ne de la lectura. Crec que us agradarà:
Carta als nostres polítics
Josep Maria Tarrés

Abans de res vull aclarir que políticament no sóc ningú. No sóc militant de cap partit, ni soci de l’ANC ni d’Òmnium Cultural. De fet el mes rellevant que he fet políticament és fer de voluntari al 9N, perquè estimo el meu país i la democràcia. El que si sóc, és casteller des de fa molts anys i no puc deixar de veure la independència com un castell límit, un gamma extra que mai ningú ha gosat intentar.

I el que veig hores d’ara és que malgrat que tenim el més difícil d’aconseguir, com és una colla enorme, d’un milió nou-centes mil persones aproximadament, amb una il·lusió fenomenal i disposada a fer el que calgui, fins i tot a saltar-se la llei per tal de descarregar el castell somiat, NO EL FAREM.

I sabeu per què? Doncs per que el President, el Cap de Colla i els Caps de Canalla estan fent el pitjor que es pot fer, s’estan barallant per atribuir-se el mèrit del castell davant de tota la colla. I com tots els castellers sabem el més important per a fer un castell és que tota la colla se’l senti seu, des de l’anxaneta fins al vintè cordó de la soca, el mèrit o és de tots o no és de ningú.

Malament President Mas que, si volies una proposta unitària, el que havies de fer és primer parlar amb els altres i després sortir tots junts a explicar-ho a la colla. Malament cap de Colla Junqueras, per empipar-te amb el president i magnificar el seu error. I, per acabar-ho d’adobar, els caps de canalla Arrufat i Fernández, surten recordant que sense canalla no hi ha castells. Ja tenim mitja colla emprenyada amb l’altre mitja i fent-se retrets. En deu dies us heu carregat molta de la feina que ha fet tanta gent, inclosos vosaltres. A hores d’ara el somni s’està esvaint, mentre les colles rivals se’n foten de nosaltres.

A hores d’ara, l’única solució que hi veig és que sortiu plegats davant la colla i els demaneu disculpes perquè ho heu fet fatal. Digueu a tothom que callin i els informeu que marxeu plegats de COLÒNIES A MONTSERRAT. A més, us emportareu a tothom que calgui per a triar l’opció millor i més àmplia possible, i que només tornareu quan tingueu un pla comú i clar, en primer lloc, de com i quan intentarem el gamma extra i, en segon lloc, un compromís solemne d’aparcar les vostres diferencies fins que haguem descarregat amb èxit el castell. 

El destí i la història us han portat fins aquí. De vosaltres depèn ser herois o traïdors. Mai heu tingut i mai més tindreu tanta colla i tan engrescada. Si us plau, marxeu de Colònies a Montserrat i torneu com a Herois... la Colla, el País ho necessita.


"Cal ser-hi sempre..." (Intervenció al Fossar de les Moreres. 11-09-2019)


L’escriptora britànica Catherine O’Flynn deia que “No és bo estar sempre mirant enrere, perquè les coses canvien.” Permeteu-me començar, però, amb una petita mirada al nostre passat més recent.

L’1 i el 3 d’octubre de 2017, van ser una gran victòria. Una victòria de la gent. Un gran acte de desobediència civil. El relat d’aquells dies, però, es desdibuixa amb els fets posteriors que ens porten fins al 27 d’octubre i amb la proclamació, fallida, de la República catalana. Aquell dia es tancava la primera etapa del procés d’independència que havia començat un 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt.

La via que els polítics havien traçat, la de la llei a la llei, va fracassar. No hem sabut, però construir el relat  Ens hem entestat a buscar culpables i traïdors en comptes de veure-ho com el que va ser: una batalla molt important en aquesta gran guerra amb l’Estat. Una batalla molt important i perduda, però que ha de marcar l’inici de la segona fase del procés d’independència. Una batalla perduda, però que va situar el procés i el conflicte a un nivell a què mai no havia arribat.

El mes d’octubre de 2017 ens va portar la repressió i els empresonaments. Objectiu: deixar el moviment sense lideratge ni direcció política. En això se n’han sortit. Des de finals de 2017, enfrontament partidista; manca de lideratge; manca d’estratègia unitària; excessiva dependència dels líders empresonats o a l’exili. La repressió ha introduït un factor nou en el procés que ha provocat un canvi important en els objectius del moviment. La lluita antirepressiva i per la llibertat dels presos ens ha desbordat i ha deixat en un segon pla la lluita per la independència.

No podem canviar el passat, però podem aprendre d’ell.

Després de l’etapa 2009-2017, i sobretot després dels fets succeïts des de l’octubre de 2017, som ben conscients del que significa enfrontar-se a l’Estat espanyol, un Estat antidemocràtic i repressor on no existeix una autentica separació de poders. Un Estat que està disposat a fer el que calgui, sigui o no democràtic, sigui o no legal, per evitar la independència de Catalunya. La lluita contra l’Estat espanyol significa també la lluita contra bona part dels que componen els seus tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i significa també la lluita contra l’oligarquia i les elits espanyoles, contra determinats mitjans de comunicació, contra determinats poders eclesiàstics i, evidentment contra la seva policia i l’exèrcit.

L’11 de setembre sempre ha estat una data clau, sobretot des de 2012. L’11 de setembre ha estat el punt d’inici, el punt de sortida que ens ha permès assolir diferents objectius (el gir cap a l’independentisme de CiU; eleccions, el 9-N; l’1 d’octubre...). Abans de guanyar cadascun dels objectius ha calgut guanyar l’11 de setembre.

Enguany, en aquest sentit, res ha canviat. El 2018 ha estat un any de transició, de desconcert i de confusió. El suport i la solidaritat amb els presos ha arraconat la lluita per la independència.

Ara i avui, el 2019, cal guanyar una vegada més l’’11 de setembre que marcarà l’inici de la segona fase del procés d’independència. Poc després, vindrà una data clau, que serà quan es faci pública la sentència del Suprem contra els presos independentistes. Serà el primer gran envit d’aquesta segona fase que hem d’afrontar amb decisió i coratge i, sobretot, de manera unitària.

L’estratègia que caldrà aplicar en aquesta segona fase ha de ser completament diferent de l’anterior. Ha d’estar estructurada a l’entorn del principi de legitimitat democràtica i de la desobediència civil.

Quins haurien de ser els punts clau d’aquesta segona fase?

Primer. Amb tot el respecte, la solidaritat, el suport, l’estimació cap als nostres presos i preses... El procés d’independència no es pot dirigir des de la presó.

Segon. Els partits polítics són la baula feble del procés. Això no significa en cap cas estar contra els partits perquè són també una eina necessària per un procés com el nostre que es basa en la legitimitat i en la majoria democràtica. En tot cas cal exigir-los sempre que estiguin a l’alçada de la gent i que tinguin molt clar quin és l’objectiu: independència i República catalana. 

Tercer. L'espai lliure de Brussel•les amb un impuls definitiu al Consell per la República com a instrument cabdal, d’una banda, en l’àmbit internacional i, de l’altra, com a òrgan màxim de direcció col•legiada d’aquesta segona etapa del procés.

Quart. El paper dels parlamentaris a Madrid. L’únic objectiu ha de ser el de debilitar el Govern de torn i l’Estat espanyol. Desgastar-lo al màxim i guanyar legitimitat internacional. 

Cinquè. La societat civil, la força de la gent, que és la que ha d’acabar decantant la balança per aconseguir la independència.

No cooperació i desobediència civil.

I n’hem d’aprendre. Hem d’aprendre a fer servir com cal aquestes dues armes tan potents de la no violència.

Howard Zinn,  historiador social, politòleg i anarquista estatunidenc va dir: “Si la gent pogués veure el canvi que es pot produir amb el resultat de milions de petites accions que poden semblar totalment insignificants, no tindrien cap mena de dubte a realitzar aquests petits.”

Avui, a prop d’aquí, al Pla de Palau tenim una bona mostra de com pot ser d’important i decisiu el paper de cadascun de nosaltres: eines de país l’empodarament de la ciutadania en el procés d’independència. Cadascun de nosaltres és una eina de país perquè els petits canvis, si esdevenen col•lectius, transformen la realitat.

Consum estratègic. Ocupar espais de poder. Com s’ha fet recentment amb les Cambres de Comerç i més concretament amb la de Barcelona. Són  una bona mostra de l’estratègia de no cooperació.

L’escriptor britànic Aldous Huxley deia que “Els únics procediments amb què compta un poble, per autoprotegir-se contra la tirania de governants que compten amb forces modernes de policia, són els procediments no violents, com la no cooperació en massa i la desobediència civil.”

Ser activista no violent a través de la desobediència civil no és gens fàcil, cal estar ben preparat i assumir molts riscos. Pepe Beunza va ser el primer objector de consciència al servei militar de caràcter polític. Des de l’any 1963 es va estar preparant i el 1971 es va negar a fer el servei militar, llavors obligatori. Va estar un total de gairebé tres anys a la presó i després se’l va enviar durant 18 mesos a un batalló disciplinari de la legió al Sàhara.

En unes declaracions molt recents Beúnza explicava que en l’acció no violenta has de tenir molt clar el risc. Cal planificar bé les accions i valorar-ne el risc de cadascuna. Els activistes només han de participar-hi segons els riscos que volen assumir.

Les campanyes de desobediència civil han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, sobretot perquè s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions.

I aquí és on es podrà saber si som febles o som forts. La desobediència civil comporta més repressió, més detinguts, més empresonaments. Tothom n’ha de ser conscient, polítics, dirigents i l’avantguarda civil que haurà de suportar el vessant més dur de la repressió. Demostrarem que som forts i guanyarem la independència si ens sentim i som capaços de tirar endavant aquesta estratègia basada en la legitimitat i la desobediència civil. Serem febles i haurem d’esperar temps millors si no ens sentim amb forces per combatre l’Estat d’aquesta manera.

I abans d’acabar, com sempre, un record per a tots els que ens han precedit en aquesta lluita per la independència. Una llarga llista de patriotes... des dels Angelets de la Terra, al Rosselló, a finals del segle XVII fins a Enric Riverola, company de lluita de l'ANC Pallejà, que va morir fa dos dies... Passant pels que van lluitar a Almansa, a Xàtiva, a Cardona, a Barcelona... els patriotes dels anys 70 i 80 del segle passat, els detinguts l’any 92 en l’operación Garzón. Tanta i tanta gent que ha lluitat per la llibertat de la nació completa. 

El nostre record i el nostre reconeixement en les paraules d’Antoni Massaguer, militant d’EPOCA que ens va dir:

Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi sempre.

Anar-hi, anar-hi, anar-hi sempre.

Llibertat presos polítics!

Visca la terra!

divendres, 13 de setembre de 2019

VÍDEO: 10 anys d'Arenys de Munt. 11 de setembre, i ara què? La resposta a la sentència (Darrer programa de Vull una resposta)

  Emès el dijous 12 de setembre de 2019
10 anys d'Arenys de Munt. 11 de setembre, i ara què?


Presenta: Jaume Marfany
Producció: Josep Pedrol i Xavi Portet
Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Josep M. Ximenis, promotor de la consulta d'Arenys de Munt

Laura Camp, Secretariat Nacional ANC

Angels Pujols Secretariat Nacional ANC

Clara Àrdevol, periodista 

Josep Pinyol, historiador


Davantal

“En cap cas creiem ni en l'autodeterminació, ni creiem que hagi de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta."

Aquesta frase, com podria semblar, no és d’un polític d’extrema dreta sinó que la va dir ahir Eva Granados portaveu del PSC al Parlament. Com alguns han expressat s’assembla molt i perillosament a un discurs d’Adolf Hitler quan, el 1940, va dir  “Si aquesta idea que el destí d’una nació està en mans dels seus ciutadanes no s’elimina correm un greu perill... La nació i els alts interessos no poden estar subjectes al caprici de les masses.”

Malgrat tot, ahir la gent va tornar a respondre i, un any més, va omplir els carrers de Barcelona. Sis-centes mil persones segons la Guàrdia Urbana... Més, menys...? Importa gaire? Molta, moltíssima gent no va fallar, un cop més i va exigir als polítics que es deixin de picabaralles partidistes i es posin d’acord per bastir una estratègia unitària i amb un sol objectiu: la independència.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea, va remarcar en el seu parlament que els motius que van portar la societat a demanar la independència continuen intactes i la fan més necessària que mai. Va posar com a exemple la consulta d’Arenys de Munt, demà en farà 10 anys. Va enviar un missatge contundent a aquells que diuen que encara no som prou i que la via unilateral és impossible. Cal fer com es va fer a Arenys de Munt,  demostrar que la ciutadania pot canviar la correlació de forces, perquè l’Estat espanyol “té peus de fang” i ocupant espais de poder se’l pot fer caure.

13 de setembre de 2009. Deu anys. “On tot va començar” o..., en paraules del nostre convidat d’avui “D’Arenys de Munt al cel”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!