Benvingudes i benvinguts a
una nova CLAU de la nostra història. Programa 162.
Fa unes setmanes, en el
programa 154 de LA CLAU vam començar a explicar els orígens de la nació
catalana, principalment durant els segles IX a l’XI. Avui hi tornem per
intentar abastar des del segle XII fins a l'inici del XV, final del casal reial
de Barcelona.
En l’article “El naixement
de la identitat catalana en l’Edat mitjana”, l’historiador Vicente Moreno
escriu que l’Església va tenir un paper fonamental en la retenció i recreació
de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític i
que la gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església
contribueix a consolidar les dinasties comtals.
Arribats als segles XII i
XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és
l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal
mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat
fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort i encara
un quart element: la poesia trobadoresca.
A partir del segle XIII i al
llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova
historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la
monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen
aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de
Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la
Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós
(1382-1385).
Aquests textos comparteixen
unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a
instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i
justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del
relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple
per als futurs reis i prínceps catalans.
Vicente Moreno afirma que l’aglutinador
bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. “El fet de compartir llengua
comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la
recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat
feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta
superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I
finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca
aporta la noció de pàtria.”
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada