divendres, 13 de març del 2020

"Als amadors freturans de saber" (2. Ausiàs March i Bernat Metge)



En el primer text [1] que ens proposem de relacionar amb la poesia marquiana, podem observar diverses coincidències. Per una banda, el procés de fusió entre classicisme i cristianisme que es troba present tant en l’obra de Metge com en la de March, ja que ambdós semblen beure de fonts literàries similars. Per una altra, podem localitzar en aquest text de Bernat Metge la mateixa expressió dels referents morals de l’època que podem localitzar en l’obra marquiana. Aquests referents que, conjuntament amb les raons mèdiques, es retroalimenten de les descripcions dels excessos passionals de mestres de la retòrica com Ovidi o Sèneca i s’acaben fonent amb els prejudicis del cristianisme en una concepció monolítica, religiosa i científica, que institucionalitza un odi ferotge contra el sexe. Tot això ve acompanyat d’un fort pessimisme que culpabilitza fins a les darreres conseqüències les dones i l’amor. 
El poema CII és fàcilment comparable en el seu fons misogin a la llarga diatriba que Tirèsies fa en el llibre III de Lo Somni.[2] Aquest llarg poema de 232 versos esdevé, a partir del vers 89, una obra totalment misògina. Veiem com March es lamenta repetidament de la incapacitat del sexe femení per participar en un amor elevat; com manifesta la indignitat d’alguns dels seus amors; com expressa que no és pas la ignorància la causant d’estimar un cos deshonest, i com la cobdícia forma part de la dona deshonesta :
                              ¡O trist d’aquell                 que un cors desonest
                              ama, forçat,                      e fer honest lo vol!
                              Di·abciach                        per solemnial col,
                              Mas no del tot                  d’ignorança·s conquest,
                              Ans sap que may              fartà la sua fam,
                              Desvergonyit                    a dar e pendre larch;
                              No·y ha bocí                     que li pareg amarch:
                              ¿què·s deu penssar          de les pomes del ram?[3]
Altres poemes de caire misogin són el VIII, el XLII i el LXXI. En el primer, el poeta s’acusa de la seva bogeria per demanar a Amor allò que aquest no li pot donar i acaba el poema invocant la Mare de Déu perquè li mostri clar l’error dels qui cerquen amor en dona:
                              Per sa bondat         prech la verge Maria
                              Qu·en son servir     cambie mon voler,
                              Mostrant-me clar    com han perdut carrer
                              Los qu·in amor       de les dones han via.[4]
El cant XLII és en realitat un maldit contra el viure deshonest d’una dona, Na Montbohí i el poema LXXI és una obra considerada ja, segons Pere Bohigas, característica de les de la segona època del poeta pel seu to confidencial i penedit i, també, misogin. Podem observar diferents qüestions[5]
Com l’autor menciona la part més important de l’amor: l’esperit. També, com proclama el valor de la seva obra en tant que  doctrina sobre l’amor:
                              Aquell delit              que l’arma pot haver
                              En contentar           en Amor sa gran part,
                              Per mon sentir        regles n’é dat e art
                              Als amadors           freturans de saber;[6]
En els versos que segueixen als anteriors, el poeta aplica a la dama determinades comparacions i acaba ratificant que és ferma i variable, però no pas sàvia. Immediatament després, obra el seu cor en forma de confidències sobre els seus amors:
                              D’altres amors        só més penident,
                              Lo remembrar         tinch en abusió;
                              En cap orat            he cerquada rahó,
                              Y enteniment          on Déu may no·u consent.
                              Lo bon voler           cerquí, no sabent hon;
                              Los apetits             he trobat en molt loch,
                              Durant aytant         com lo veur·e lo toch,
                              Mas, yo absent,      no, si Déus me perdon.[7]
L’home pot arribar a aconseguir la perfecció en l’amor espiritual fins a tal punt que no senti cap mancança d’amor:
                              Puys en tal fet        dona de tant sobràs
                              L’animal brut,          membrant aquell abús,
                              Rahó d’amor           pot muntar l’om tant sus
                              Que son voler         d’amar no freturàs,[8]
El poeta, víctima de les seves contradiccions, encara desitja la sensualitat i això el fa plorar:
                              Graesch a Déu       faent-me tant de bé
                              Que mon voler        no·s dellita·n llur cor,
                              Hoc en lo cors        e no·m dupte que·n plor,
                              Car per son preu    yo só cert que·n hauré.[9]



[1] Metge, Bernat. Lo Somni(Edició a cura de Lola Badia). Llibre III-4, p. 113-114. Quaderns Crema. Barcelona, 1999.
[2] En el llibre III de Lo Somni l’endeví Tirèsies vol guarir Bernat. I ho vol fer de la doble malaltia que pateix: l’amorosa i la d’ignorància ja que ambdues condueixen a la infelicitat. El personatge, Bernat, identifica la felicitat amb l’amor per les dones, però Tirèsies el considera un desviament del recte i equilibrat camí del savi: hom del món no pot haver felicitat qui pos amor en dona.
Són, doncs, els hómens ociosos, vans e il•literats els qui s’enamoren, els qui senten la “passió d’amor”.
[3] Poema CII. Vers 89-96
[4] Poema VIII. Vers 41-44
[5] Els versos 33 i 34 del cant LXXI presenten una analogia amb el poema de Jordi de Sant Jordi Lo setge d’amor en què s’estableix un paral•lelisme entre l’amor i la guerra que, més tard, es repetirà en el Tirant.  
                AUSIÀS MARCH                                                        JORDI DE SANT JORDI
Si•l fort castell gent d’armes lo costreny,                                Burchs ne castells no crey tant se tingues
Com és segur lo burch sens mur ne vall?                                 A poder gran sens fornida retreta  
[6] Poema LXXI. Vers 25-28
[7] Íd. Vers 41-48
[8] Poema LXXI. Vers 81-84
[9] Íd. Vers 96-100

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada