dijous, 29 de desembre del 2022

Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme

 


El debat no és nou ni tampoc està resolt. Cal diferenciar entre l’obra artística i les idees, la moral, el comportament de l’autor?

El timbal de llauna, deixa de ser una bona obra literària perquè l’autor, Günter Grass, va confessar que havia estat membre del cos de combat de les SS nazis? Hem de deixar de llegir Ezra Pound o T.S. Elliot perquè eren antisemites? Madame Bovary no és digne de lectura perquè Flaubert era un pederasta? Mario Vargas Llosa ha de ser un escriptor “prohibit” perquè és nacionalista espanyol i anticatalà?

Us explico una petita història...

Fa molts, molt, però que molts anys.... Sant Adrià del Besós... El pati d’una escola... Hi havia un recital –mig prohibit, mig tolerat- de gent molt jove que cantava en català. Òndia, en català!

No sé encara com (només teníem 16 anys) vam aconseguir els diners per a dues entrades, encara que, sense ni un duro, vam haver de tornar a peu fins a Barcelona. Recordo aquell pati que ara (si més no fa uns quants anys) és un camp de futbol. Un entarimat de fusta situat en un lateral i unes quantes cadires plegables que ens havíem de col·locar nosaltres mateixos. Damunt de l’entarimat una cadira solitària, també plegable i, davant per davant, un vell micro. Als laterals de l’improvisat escenari uns altaveus rudimentaris que amb prou feines si aconseguien fer-nos arribar la veu del cantant.. Només un noi jove i unes 50 persones de públic.

Recordo el recital, no només amb l’enyorança pròpia dels anys (els transcorreguts i els propis), sinó també amb emoció. La mateixa emoció que vam sentir llavors en escoltar aquelles cançons cantades en català. Aquelles lletres amb què ens identificàvem, que ens feien vibrar i despertar la nostra sensibilitat, que ens feien viure i reviure nous anhels i sentiments.

Des de llavors, en Serrat va formar part de les nostres vides. El seguíem (quan podíem), cantàvem les cançons, compràvem i escoltàvem els discos. El vam defensar “a morir” quan els fets d’Eurovisión i, també, cert, ens vam sentir una mica traïts quan va començar a cantar en castellà. Tot i així, discos com Mediterráneo, els poemes de Machado, i algun altre esporàdic, han format part de la nostra vida.

Doncs sí... m’agrada el Serrat... el “primer” Serrat, el que cantava en català, el que musicava poemes de Machado, de Salvat Papasseit... el Mediterráneo...

És cert que costa de separar aquest Serrat del “posterior”... Del Serrat d'unes cançons que ja no ens arribaven de la mateixa manera. Sobretot, manllevant en Partal, del Serrat “socialista del cantó de Ciudadanos”. Del Serrat que es manifestava públicament en contra del referèndum de l’1 d’octubre. Del Serrat que va afirmar que la independència de Catalunya seria perjudicial en àrees com la salut, la sanitat i que ens farien fora de la UE. Del Serrat que va dir que el procés, a Catalunya, creava una situació de gran fractura social que costaria molt de temps de recuperar.

Del Serrat que el dia del seu comiat dels escenaris, a Barcelona, a Catalunya, es va atrevir a dir “...sí, mejor, en castellano que nos entenderemos todos”, i que va acabar el seu comiat a casa seva en la llengua imposada.

Comparteixo (com acostuma a passar) l’editorial d’avui d’en Partal. No repetiré, doncs, les seves reflexions. La covardia s’encomana, cert... i cal centrar-nos més en les nostres actituds, en quiina és la resposta, individual i col·lectiva davant de la humiliació, del supremacisme i de la provocació dels que ens volen sotmesos i assimilats.  

Serrat respon fil per randa a un perfil determinat de ciutadà català, nascut al país i que parla català. Correspon a la molt bona definició d’en Partal “És el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes.”

Possiblement, al Palau Sant Jordi va haver-hi molta covardia... Però també vam poder veure una bona mostra de l’èxit de la política del bilingüisme, del bilingüisme social imposat per l’Estat espanyol (“Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”). “Bilingüisme social”... l’etiqueta ideològica que vol donar l’aparença de normalitat a una situació totalment anormal. La població s’acaba convencent que la coexistència de dues llengües en un mateix territori és un fet natural i, com diuen a Llengua i República “ i això comporta una situació de convivència pacífica, enriquidora  i democràticament ordenada.

La política del bilingüisme ha tingut molt més èxit que la repressió pura i dura. El bilingüisme social ha aconseguit emboirar o amagar del tot la realitat, que no és altra que el conflicte lingüístic existent al país. Un conflicte que converteix cada vegada més el català en la llengua subordinada i ens condueix , si no som capaços d’aturar-ho, a la substitució lingüística.

Una recent enquesta de la Plataforma per la Llengua ens oferia unes xifres esgarrifoses:

Un 50,9% de les persones que diuen tenir el català com a llengua habitual creuen que canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua no implica cap amenaça per al català.

El percentatge és més escandalós si prenem com a base la totalitat de la població del Principat (tant si té el català com a llengua habitual com si no la té) , el percentatge s’eleva fins al 70,4%.

Al Sant Jordi va haver-hi molta covardia, cert... i també aplaudiments... i, molt més greu encara, gent que no va trobar res d’estrany ni reprovable en l’actitud del cantant.

Revista l'Escletxa: El català en recessió. Entrevista a Gerard Furest. De Sueca als Països Catalans: el fuster d'un país... i molt més!

 

La podeu llegir...

Ja podeu llegir el nou número de la revista “L’Escletxa”, la revista de la llengua i la cultura catalanes, publicada per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL).

L’Escletxa 48

  • Jordi Esteban, Premi Pompeu Fabra 2022
    La CAL Opina – Jaume Marfany
  • El català, en recessió
    Aprofundint – Jaume Marfany
  • Entrevista a Gerard Furest
    Llengua – Jaume Marfany
  • El Correllengua 2022 homenatja Joan Fuster
    CAL –  Xavi Tedó
  • De Sueca als Països Catalans: el fuster d’un país
    Any Fuster – Queralt Badia
  • Entrevista a Maria Vila
    Veus del país – Xavi Tedó
  • Els Premis Joan Coromines arriben a la vintena edició
    CAL – Premis Joan Coromines
  • La gran Núria Feliu
    En memòria – Marc Bega
  • Prescindibles i imprescindibles: la conversa que ens converteix en colla
    CAL Xerrem – Jordi Esteban
  •  Estimar la llengua i fer-nos-la més nostra
    CAL Garbells de Llengua – Violant Martí

dijous, 22 de desembre del 2022

90è aniversari de les Normes de Castelló. CATALANS IL·LUSTRES: Joan Bialet i Massé, metge, advocat, agrònom i enginyer català. Artífex del primer gran dic-embassament d'Amèrica Llatina


 
La CLAU de la nostra història. Programa 213. Emès el 21 dedesembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 213.

“Una llengua per guanyar”, amb aquest lema es va commemorar el passat cap de setmana el 90è aniversari de les Normes de Castelló que van establir les bases per a la unificació de l’ortografia valenciana..

El 21 de desembre de 1932, catorze entitats i cinquanta-dues persones van signar la proposta normativa que, en el fons, era una adaptació, redactada pel professor Lluís Revert de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans. Així mateix, Carles Salvador adaptava, en el seu vocabulari constituït per 6.000 entrades, el Vocabulari Ortogràfic abreujat de Pompeu Fabra del 1926.

No va ser fàcil culminar el procés que va fer confluir els diferents corrents del valencianisme. A principis del segle XX, l’anarquia a l’hora d’escriure i la castellanització de la llengua no feien més que avançar. La figura de Pompeu Fabra i l’impacte social que havia començat a produir la seva obra de modernització de la llengua va esperonar el debat entre els cercles valencianistes.

La majoria d’intel·lectuals i escriptors de l’època tenien molt clara la unitat de la llengua. Així, el 1930, la publicació “Taula de les Lletres Valencianes” va publicar un article titulat “Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes” que ràpidament va obtenir el suport de la revista Acció Valenciana, del setmanari valencianista Avant i del Diario de Valencia. Finalment, la Societat Castellonenca de Cultura va ser la que va assumir la responsabilitat històrica de fer realitat unes normes lingüístiques per al País Valencià.

En la dècada dels 70 i dels 80 del segle passat, “la batalla de València”, orquestrada pel denominat blaverisme, va utilitzar la llengua, els símbols d’identitat i fins i tot el nom del país, com a cavall de batalla polític per provocar l’enfrontament els diversos territoris dels Països Catalans. En aquest context, les Normes de Castelló van representar un simbolisme que anava molt més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic.

Avui, 90 anys després, cal recordar les paraules de Joan Fuster a la plaça de bous de València el 25 d’abril de 1982:

“El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. La volen acorralar al reducte folklòric i no! Aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua“.

Final

La frase de la setmana del Yoda, el personatge de la Guerra de les Galàxies:

“Impossibles res és... Difícil moltes coses són.”

El programa d’avui ha estat el darrer del 2022. Josep Carner, en un vers del seu poema “Any Nou”, ens deia que “Nou any és nou engany”. Nosaltres marxem amb el desig i l’esperança que el 2023 el vers carnerià no es compleixi i tornarem l’11 de gener per continuar descobrint, plegats, noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu un Bon Nadal i un millor any 2023!

dimecres, 21 de desembre del 2022

Acord per la Independència. Parlem amb Evelí Adam de Campdevànol Cultura i Compromís




Convidats:

Jordi Roset,  Acord per la Independència

Avelí Adam, Campdevànol Cultura i Compromís

Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes

Davantal

“Ho sap tothom i és profecia... a cal fuster hi ha novetat.”

El passat 6 de desembre, un any més, vam iniciar un nou cicle nadalenc que s’allargarà fins a la Candelera. Un any més, en aquesta part del món de tradició cristiana celebrarem el Nadal, el naixement de Jesús, portador de la llum al món.

Més enllà de les creences individuals i col·lectives i de la religiositat, és interessant destacar el paral·lelisme que, determinats investigadors i estudiosos, han establert entre la figura de Jesús i altres deïtats paganes. També és cert, però, que podem trobar altres estudis que ens diran exactament el contrari.

El déu egipci Horus, el persa Mitra, l’hindú Krishna, el déu solar Mitra, originari de Pérsia i estès més tard a la Índia i a l’imperi romà, o el grec Dionís, permeten que aflori la tesi que aquesta part dels evangelis pugui haver estat inspirada en els relats d’aquests déus anteriors a Jesús.

La primera similitud se centra en la data del naixement que tots vénen a situar un 25 de desembre, que és el mateix que dir a l’entorn de la celebració del .solstici d’hivern. Tots, també, són infantats de mare verge.

En el cas de Dionís, alguns experts en mitologia comparada afirmen que tan Jesús com el déu grec representen l’arquetip del deu que mor i ressuscita. També estableixen similituds en la celebració d’un sopar ritual de pa i vi.

En el cas de Mitra, argumenten que va ser adorat per pastors en néixer i també va tornar a la vida tres dies després d’haver mort,. Els seus fidels s’hi referien fent servir apel•latius com La Llum, La Veritat i el Bon Pastor. I celebraven un banquet ritual amb moltes similituds també amb l’eucaristia cristiana.

Veritat, història, mite, llegenda...? La realitat és que, molt més enllà de creences religioses, la fidelitat del poble català a les seves tradicions farà que la celebració del Nadal ,i amb ella els pessebres, es multipliqui arreu del país. Els trobarem arreu... Més petits o més grans, més senzills o més sofisticats. Com diu la cançó: En un pessebre ha d’haver-hi/un nen Jesús i el Sant Josep/també la Verge Maria,/una vaca y una mula/y mal penjat un angelet./Hi ha d’haver-hi escorça i molsa/i un poblet ben nevadet/i un riu de paper de plata,/pastorets i pastoretes/al voltant d’un foc rogent./tres gallines i un ferrer,/un ramat de cabres/ una iaia castanyera/i un dimoni dins l’infern./ Però sobretot hi ha d’haver-hi,/hi ha d’haver-hi un caganer...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’artista de circ Elizabeth Green:

“De vegades, les coses més corrents es podrien fer extraordinàries, simplement fent-les amb les persones adequades.”

Aquest ha estat el darrer programa de l’any del Vull una resposta. Encarem el Nadal i el nou any amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornarem el dilluns 9 de gener. Us desitgem un Bon Nadal i un 2023 amarat de llibertat i, com sempre....Que tingueu molt bona feina!

dijous, 15 de desembre del 2022

Joan Coromines. La història de Catalunya dia a dia. Les pioneres del periodisme català. El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià

 
LA CLAU de la nostra història. Programa 212. Emès el 14 de desembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 212.

Aquest 2022, s’han complert 25 anys de la mort del lingüista Joan Coromines, una figura només homologable a dos “monstres” més de la llengua catalana: Pompeu Fabra i Joan Solà.

La vida de Coromines és la d’un home de llegenda, la d’un personatge extraordinari. Una combinació sorprenent entre un  científic i un lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià; que va ser militant de l’organització Palestra fundada per Josep Maria Batista i Roca; que va disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.

Joan Coromines ens oferira al llarg de la seva vida mostres inequívoques de la seva gran i irreductible personalitat.El 1973, en plena vigència del franquisme amb Carrero Blanco vicepresident del govern espanyol, Coromines rebutja formar part de la Real Academia de la Lengua Española“Honores, viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno”. 

El 1982, retorna la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio. El 1984, el Ministerio de Cultura li atorga el Premio Nacional de las Letras Españolas. Coromines, sempre tan astut, accepta la dotació econòmica (la necessitava per acabar la seva gran obra) però censura el Govern que li atorga el premi: “L’única Nació i l’única llengua a les quals reto incondicional obediència i pleitesia, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que me’l confereixen (el premi), encara neguen o regategen els drets deguts a les dues...”

En la seva gran obra el Diccionari etimològic, a la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmèsDe ben segur, és el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.

La paraula és SATIÀGRAHA i aquesta n’és la definició que fa Coromines:

SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.

Final

La frase de la setmana del que va ser president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy

Perdona els teus enemics, però no oblidis mai els seus noms.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimarts, 13 de desembre del 2022

L’activisme LGBTI. La Gaiestelada, conversa amb Alpe Conceptes. Via Laietana, 43, tortura i repressió. Estratègies de Bildu i ERC... Pragmàtics? Possibilistes? Botiflers?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 12 de desembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar 


Convidats:

Alpe Conceptes,  artista i activista LGBTI

Josep Ferrer, president AExRC

Gerard Sesè, politòleg, actor i cantautor

Davantal

Fa 20 anys, va néixer la Comissió de la Dignitat que, des de llavors, ha tingut un paper destacat en la recuperació de la memòria històrica a Catalunya, mantenint una activitat constant d'homenatge i de reivindicació de les víctimes de la dictadura franquista.

Des del 1939, milers de persones hi han passat per l’anomenada “casa dels horrors” de Via Laietana. Des de lluitadors antifranquistes de totes les ideologies, fins a persones que simplement eren contraris a la dictadura. Socialistes, comunistes, anarquistes, nacionalistes sindicalistes, catalanistes i un llarg etcètera perquè no podem oblidar la republicana “ley de vagos i maleantes” del 1933 que el franquisme va modificar el 1954 per tal d’incloure-hi la repressió dels homosexuals. El 1970 aquesta llei era derogada i substituïda  per la llei de perillositat social i rehabilitació que permetia el control dels elements que el franquisme considerava “antisocials” i que incloïa la prostitució, l’homosexualitat, la mendicitat, els immigrants il·legals, el poble gitano i tot aquell que el règim considerés perillós des del punt de vista moral o social.

El principal centre de tortures de la dictadura de Primo de Rivera i sobretot del franquisme a Catalunya, a càrrec de la Brigada Político-Social no va aturar les seves sinistres i tenebroses funcions amb l’arribada del règim del 78. Les detencions, els maltractament i les tortures han continuat formant part d’aquesta “casa dels horrors”.

Al cap de tres anys el 2005, ja van organitzar la primera roda de premsa per exigir que la comissaria de la Via Laietana es convertís en un espai de memòria. L’1 de juny de 2017, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició per convertir la comissaria de Via Laietana en un centre memorial de la repressió franquista. hi van votar tots els grups a favor excepte el PP, que llavors era al govern i que va impedir el traspàs de Via Laietana  a les institucions catalanes i convertir-la en museu.

Des del 2019 el govern de l’Estat està format pel PSOE i els Comuns, dos dels partits que van votar a favor de la proposició de 2017. A l’ajuntament de Barcelona també hi manen els Comuns. A la Generalitat, governa ERC i fins fa ben poc també hi eren els de Junts per Catalunya, dos partits que també estan pel trasllat i conversió de Via Laietana. No hi ha, però, voluntat política de complir amb el compromís assumit el 2017. La pressió popular, però, continua i continuarà fins aconseguir que Via Laietana 43, esdevingui un Centre de Memòria de la Tortura i la Repressió Política, del franquisme i del postfranquisme.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor George Orwell

Poden forçar-te a dir el que ells vulguin, qualsevol cosa, però no tenen cap manera de fer que t’ho creguis. Dins teu mai no podran entrar-hi.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tot la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!


dissabte, 10 de desembre del 2022

6 de desembre: el Règim del 78. Quan va començar l'espoli fiscal de Catalunya? Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI

 LA CLAU de la nostra història. Programa 211, emès el 7 de desembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 211

Ahir, 6 de desembre de 2022, la Constitució de l’Estat espanyol complia 44 anys. Un redactat que va donar lloc a l’anomenat “Règim monàrquic del 78”, forjat amb renúncies, imposicions del franquisme i les amenaces constants dels militars. Una transició que ens van voler vendre com a modèlica, pacífica i que feia néixer un Estat plenament democràtic.

El temps ha anat demostrant la mentida d’aquella pretesa transició democràtica. Ja molt aviat, amb el cop d’estat perpetrat pel tinent coronel e la Guardia Civil Antonio Tejero, com a cap visible i amb el suport d’una xarxa militar i civil a hores d’ara encara força desconeguda.

De fet, la Constitució del 1978 va ser redactada, aprovada i votada en unes condicions poc democràtiques.No tots els partits polítics van ser legalitzats abans de els eleccions constituents, entre ells ERC. El projecte de constitució va ser modificat, que se sàpiga, almenys quatre vegades com a conseqüència de la pressió militar. Probablement, la modificació més important de totes és la que va forçar a reformular l’article 2 introduint-hi el concepte de ‘la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible’i, evidentment l’article 8 que remarca: “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”

L’article 145, amb l’ull posat en els Països Catalans que prohibeix explícitament la federació de Comunitats Autònomes. L’article 3  que no només certifica que el castellà és l’única llengua oficial de l’Estat, sinó que tots tenim el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir, cosa que no passa amb les denominades “modalidades lingüísticas de España”. O el tristament conegut article 155 que va legalitzar el cop d’estat contra la Generalitat catalana l’octubre de 2017.

El 6 de desembre de 1978, el 58,97% del cens electoral votava sí al projecte de Constitució. Una Llei de lleis, a la pràctica, impossible de modificar des de Catalunya. Està prohibit reformar la Constitució amb una Iniciativa legislativa popular. La reforma ordinària requereix l'aprovació del projecte per una majoria de 3 cinquenes parts de cadascuna de les cambres. I si la reforma és sobre determinats Títols o articles es requereix que: primer, ambdues cambres l'aprovin per majoria de dos terços; aleshores les Corts Generals es dissolguin i es convoquin eleccions i les noves Corts elegides l'aprovin amb majoria de dos terços sense modificacions en el text i finalment ha de ser sotmès a referèndum.

Una Constitució, doncs, que, sigui quina sigui la majoria independentista a les eleccions catalanes, sempre serà la gàbia que empresonarà Catalunya.  

Final

La frase de la setmana  extreta del llibre 1984 de George Orwell:

“Si el líder diu que tal cosa no va succeir, doncs no va succeir. Si diu que dos i dos són cinc, doncs dos i dos són cinc. Aquesta perspectiva em preocupa molt més que les bombes.”

Us esperem la setmana que ve aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu molt bona setmana!

dimecres, 7 de desembre del 2022

Cap pacte amb Espanya per empresonar-nos. Òmnium Cultural no dóna suport i no participarà a la manifestació ANC. Nous actors i noves iniciatives independentistes

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 5 de desembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats: 

Lourdes Escardívol, mestra, membre Assemblea Representants CxRep

Natàlia Esteve, advocada

David Fernández, empresari, Vicepresident ANC 2020-2022

Les aigües del món independentista porten un temps força agitades. Després d’aquests cinc anys de repressió i d’immobilisme, ens trobem amb un l’independentisme polític i social cada vegada més dividit i enfrontat que mai.

Des de l’octubre de 2017 el context ha canviat força al nostre país. La repressió, el descrèdit dels partits polítics independentistes i la mancança de lideratge han provocat l’aparició de nous actors i noves iniciatives que busquen retrobar el camí que ens pugui portar a fer efectiva la independència.

El Consell de la República – i els Consells Locals a l’interior-. La Conferència Nacional d’Entitats Independentistes que promou l’ANC. La convocatòria d’una segona Conferència Nacional per l’Estat Propi que impulsa el Moviment per la Independència o la més recent entrada en escena de l’Acord per la Independència són una bona mostra de les inquietuds i també de l’efervescència que viuen les bases de l’independentisme.

El que de moment pot semblar un desgavell de grups i propostes que no condueixen enlloc, podria acabar sent els desllorigador de l’enquistament actual. Perquè això sigui realitat només hem de ser capaços de posar-nos d’acord, pensant en buscar la complementarietat dels diferents projectes o plantejaments. Només així podrem construir una nova estratègia compartida que involucri tots els actors polítics i socials favorables a la instauració de la República Catalana.

Totes aquestes noves propostes: tots aquests actors -nous i no tan nous –Han de ser capaços de trobar els punts d’acord  -totalment imprescindibles. per aconseguir que una candidatura de país pugui assolir la majoria absoluta en percentatge i escons en les pròximes eleccions autonòmiques, o en el moment i forma que el conjunt del moviment independentista consideri més adequat.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... Avui del Mathama Gandhi

“Culpar el llop no ajudarà gaire les ovelles. Les ovelles han d'aprendre a no caure a les urpes del llop”.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dilluns, 5 de desembre del 2022

El Consolat de Mar, la vocació mediterrània catalana. La història de Catalunya dia a dia. Rutes de la llibertat


 
La Clau de la nostra història. Episodi 210. Emès el 30 de novembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 210

El 24 d’octubre d’enguany, a Tortosa, va tenir lloc l’acte inaugural de l’any commemoratiu ¾ de mil·lenni. Amb aquest nom, es volen commemorar els 750 anys del naixement dels Consolats de Mar, per tal de posar en valor socialment el que ha estat, representat i aportat a casa nostra i al món durant els seus set segles i mig d’història, així com la seva activitat present I el seu rol de futur en un món cada cop més interconnectat.

Fins a la tardor del 2023 es presentaran un conjunt d’accions que giraran a l’entorn de 3 eixos principals:

El passat, explicant la història gairebé mil·lenària del Consolat amb exposicions, la creació d’un videojoc interactiu i altres activitats.

El present, difonent la institució viva d’avui, com a referent nacional i internacional de la mediació en l’àmbit econòmic, empresarial i social.

Futur, treballar er establir noves relacions internacionals amb institucions, empreses i països d’Europa i del món, tot aprofitant la riquesa cultural, empresarial i diplomàtica del passat.

750 anys d’història... El 1260 s’establia a Barcelona El Consolat de Mar que tenia els orígens en la Carta Consular de Barcelona de 1258. La Carta recollia els costums dels comerciants de la mar a Barcelona. Era el dret dels mercaders que traficaven per la marins crits prèviament en el gremi o corporació corresponent.

El Consolat de Mar de Barcelona  s’estendria per tota la costa dels Països Catalans i per tota la Mediterrània  fins a Constantinoble, Tir, Damasc,  Alger, Tunísia, Marroc,  Alexandria, també per l’Atlàntic europeu (Bruges). Les rutes que es van establir van ser molt diverses, com divers era el trànsit, el comerç i els incidents de tota mena (incompliments contractuals, robatoris, impagaments, naufragis, assegurances…) .

El Llibre del Consolat de Mar és un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D'origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.

Final

La frase de la setmana  de l’economista i teòric social estatunidencThomas Sowell .

No hi ha res tan dolent que la política no pugui empitjorar-ho.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves claus de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

divendres, 25 de novembre del 2022

Parlem del 3/4 de mil·leni del Consolat de Mar. Conversa amb Gerard Furest sobre la situació de la llengua

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 21 de novembre de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

 Convidats:

 Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona.

Gerard Furest, Filòleg, professor, de secundària, Coordinador lingüístic de la Intersindical Educació. Autor del “Decàleg irreverent  per a la defensa del català”

El 1260 s’establia a Barcelona El Consolat de Mar que tenia els orígens en la Carta Consular de Barcelona de 1258. La Carta recollia els costums dels comerciants de la mar a Barcelona. Era el dret dels mercaders que traficaven per la marins crits prèviament en el gremi o corporació corresponent.

El Consolat de Mar de Barcelona  s’estendria per tota la costa dels Països Catalans i per tota la Mediterrània fins a Constantinoble; també per l’Atlàntic europeu (Bruges). Les rutes que es van establir van ser molt diverses, com divers era el trànsit, el comerç i els incidents de tota mena.

El Llibre del Consolat de Mar és un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D'origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.

El 24 d’octubre d’enguany, a Tortosa, va tenir lloc l’acte inaugural de l’any commemoratiu ¾ de mil·lenni. Amb aquest nom, es volen commemorar els 750 anys del naixement dels Consolats de Mar, per tal de posar en valor socialment el que ha estat, representat i aportat a casa nostra i al món durant els seus set segles i mig d’història, així com la seva activitat present I el seu rol de futur en un món cada cop més interconnectat. En parlarem avui amb Jordi Domingo, Cònsol Major del Consolat de Mar de Barcelona .

En el Vull una resposta d’avui parlarem també de llengua.

“Els nens parlen entre ells en castellà, horitzontalment. Ja veurem en un futur si també ho faran verticalment. Si tens una generació que transmet el castellà verticalment, encara que sigui parcialment, s’ha acabat la història. Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat. Final de la història.”

Aquestes paraules són de Gerard Furest, professor i actualment coordinador lingüístic de la Intersindical Educació.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi Commencem!

Final

La frase de la setmana, estreta del llibre “El llogaret”, del premi Nobel William Faulkner

Una cadena serà  tan forta com ho pugui ser la seva baula més feble....

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 20 de novembre del 2022

Països Catalans...sense saber quina una n'acabava d'organitzar! (Quim Monzó, dixit)

 

Introducció a la taula rodona Països Catalans, unitat lingüística i unitat nacional. Esplugues de Llobregat, 30/09/2022, amb Núria Cadenes, Bernat Joan i Joan Peytaví)

Enguany commemorem l’any Fuster. Joan Fuster, l’intel·lectual més important del segle XX, crític, assagista, poeta... Més enllà de la seva gran qualitat literària i filosòfica, amb “Nosaltres els valencians” va engegar una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva reconstrucció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans.

Joan Fuster podria ser el protagonista del conte “En un temps llunyà” de Quim Monzó, que acaba d'aquesta manera:

[...] i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l'índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n'acabava d'organitzar. (Podeu llegir el conte sencer aquí)

Molt probablement un dels molts problemes amb què ens enfrontem els independentistes dels PP.CC. és precisament aquest, el nom. Quan Joan Fuster va proposar l’adopció d’aquest terme per tal de definir la nació completa, com el personatge del conte d’en Monzó, no sabia quina una n’acabava d’organitzar.

La proposta de Fuster, però, responia a un plantejament ben meditat, ben raonat i ben justificat. Després de “Nosaltres els valencians”, el 1962, Fuster publica un opuscle titulat “Qüestió de noms” on fa un argumentat desenvolupament de la seva postura sobre com caldria identificar les terres de llengua i cultura catalana. Fent-ne un breu repàs històric escriu:

El 1417, en escriure la seva “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat, els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, tot remarcant que el nou sant és «de nostra nació».

Més endavant, cita el cronista valencià Gaspar Escolano, que el 1610 escrivia:

«Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes».

I així va passar. Des del segle XV, «català» va passar a significar, de manera exclusiva, persona o cosa del Principat i perd aquella denominació total que tenia en la ploma de Ramon Muntaner o que acceptava fra Anselm Turmeda.

Deia Fuster: “El nom fa a la cosa... en bona part” i el 1985, Josep Guia, en l'assaig És molt senzill: digueu-li Catalunya , escrivia: "A cada cosa li escau un nom, però també és cert que el nom ajuda a fer la cosa"

Les dues afirmacions ens porten a afirmar que cada cosa, una nació, pot existir prèviament sense tenir un nom. Ara bé, si no té un nom, si al llarg dels segles va apareixent sense un nom que la identifiqui clarament, corre el risc de no acabar de fer-se completament que, poc a poc, sense gairebé ni adonar-se’n acabi per desfer-se, per dissoldre’s, Per no existir.

Vaig acabant... Joan Fuster tancava “Qüestió de noms” amb aquestes paraules:

[...] hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

I ara sí... acabo... com no amb les paraules de Fuster de l’article escrit l’octubre de 1978 amb el títol “Països Catalans, 1978”

Els diputats espanyols han decidit que "en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas". La cosa s'ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d'allò que en diem "Països Catalans". Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arribaven a federar-se, ni que només fos des d'unes mínimes autonomies respectives, la classe política de Madrid, sofriria una infart nacional.

No en tingueu cap dubte que persistim i persistirem en la nostra intenció de provocar el màxim possible d’infarts nacionals a totes les classes polítiques que calgui.