Pàgines

diumenge, 22 de març del 2015

"Què hi pinta aquí la independència?" (Resposta a Pere Garriga)


Em quedava un article per respondre: el del 27 de febrer d'en Pere Garriga a Nació Digital titulat: “El vot municipals serveix per al que serveix”...

L'autor, tot comentant les properes eleccions municipals, es fa una pregunta “... què hi pinta aquí la independència?” I, més endavant, rebla el clau afirmant que "Hi ha qui es pensa que si no ens deixen fer eleccions el 27S, si tenim ajuntaments, ja tenim Independència."

És cert que les eleccions que ens han de conduir fins a la independència tindran lloc el 27 de setembre. Les eleccions del 24 de maig no poden ser el plebiscit que necessitem per obtenir el mandat democràtic clar, el mandat popular que ha d'iniciar el procés democràtic fins a la proclamació de la República catalana independent.

És cert també que no podrem extrapolar-ne resultats. Com molt bé diu en Pere Garriga, sobretot en els pobles petits, molts ciutadans acaben votant la persona o a les persones,  la tasca feta, determinats projectes...

Acceptem, doncs, que les eleccions municipals tenen la seva especificitat. Reconeixem que els problemes de cada municipi i les possibles solucions tenen un alt grau d'importància a l'hora de votar per una o altra candidatura... Ara bé, aquestes eleccions no les podem considerar com un parèntesi obligat dins del procés d'independència, ans al contrari cal convertir-les en una etapa més dins d'aquest procés. 

Tots podem estar plenament d’acord que la política municipal té com a eix bàsic garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris.

Avui, més que mai, però, aquesta millora està unida a la consecució de la independència nacional de Catalunya, perquè sense disposar plenament dels nostres recursos econòmics, sense capacitat per autogestionar el nostre benestar col·lectiu, ni poder decidir lliurament el futur, no podem construir un país al servei del nostre poble. Si no hi ha independència, hi haurà escanyament financer i retallades dràstiques pel que fa a l’autonomia municipal. Hi haurà l’aplicació contundent de la reforma de la Llei d’Autonomia Local, un reforma retrògrada que vulnera i ataca el principi d’autonomia de cada municipi.   

A Catalunya, el món local, davant les cruïlles històriques, ha estat fonamental i determinant. Els municipis han representat, en la nostra historia moderna, el centre de la lluita per les llibertats, la democràcia, la cultura, el benestar del poble i la independència.

Des de la Diputació de Barcelona, el 1873, el diputat republicà Baldomer Lostau declarava la constitució de l’Estat Català dins d'una República Federal.


Fa més de 100 anys, el 6 d’abril de 1914, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història d’aquest país, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Un any abans, el 1913, més de mil ajuntaments catalans que representaven el 90% de la població van donar suport al Plebiscit Municipal que demanava la creació d'aquesta Mancomunitat.

Prat de la Riba deia: “Tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Un altre exemple de la lluita nacional des dels municipis ens porta a l'any 1931 quan, desprès de la victòria a les eleccions municipals, en Francesc Macià proclamava la República Catalana.

Molt més a prop tenim la data del 4 d’octubre de 2014. Aquell matí, el Palau de la Generalitat va ser escenari d’un acte històric per al municipalisme català. Més de 900 ajuntaments, que representaven el 88% de la població de Catalunya, les quatre Diputacions i les Entitats Municipals Descentralitzades van donar suport a la consulta del 9N sobre la independència.


Després d'aquesta gran demostració de força i unitat entorn del 9N, les properes eleccions municipals han d'evidenciar que aquesta força es manté o que encara és més gran. Com a primer graó que són de les nostres institucions nacionals, el compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això les candidatures que concorrin als comicis municipals han de fer explícit al seu programa la seva implicació amb el procés cap a la independència. Són unes eleccions especialment transcendents, ja que les hem de convertir en unes primàries de les plebiscitàries.

El municipalisme, com sempre que el país l'ha necessitat, estarà al servei de Catalunya. 

dijous, 19 de març del 2015

Eleccions plebiscitàries 27S. No en dubtem!



Acabo de sentir l'Oriol Junqueras, líder dc'ERC i cap de l'oposició dient que "dubta de tot allò que sigui convenient dubtar i que, per tant, dubta si hi haurà eleccions el 27S"

També l'expresident de la Generalitat, el Sr. José Montilla, s'ha expressat en uns termes similars: "no sé si es faran les eleccions del 27S". Haig de dir que les declaracions del Sr. Montilla no em preocupen gens ni mica. Formen part de la campanya del dubte, el desconcert i la por que alguns es dediquen a anar escampant a través dels mitjans de comunicació. 

Sí que em preocupen, però, la incertesa o el dubte que puguin arribar a transmetre persones per a qui la independència és el seu gran objectiu. Sobretot si aquestes persones gaudeixen d'una bona credibilitat entre la ciutadania i, a més, poden expressar-se en els principals mitjans de comunicació. 

No és el moment per anar estenent la llavor del dubte sobre un tema tan important com si hi haurà eleccions el 27S. Acabem de passar per uns mesos que han estat una mica com la travessia del desert de l'independentisme. Ens en tornem a sortir tots plegats fent despertar de nou la il·lusió i el convenciment entre la nostra gent. El convenciment que el 27S serà el dia on tot comença, perquè serà el dia que començarem a posar les  bases de la nova república catalana independent.

Divendres passat, a la Taula de Forces Polítiques i Socials tots vam fer un gran esforç per mirar d'arribar a un principi d'acord sobre un Full de ruta comú. Vam redactar un comunicat conjunt entre 5 forces polítiques i les tres entitats socials presents. Un full de ruta i un redactat que parla i dóna per segures les eleccions del 27S.

Crec que la ciutadania en general es va sentir lleugerament alleujada després d'aquest principi d'acord. El dubte i la incertesa començaven a esvair-se. Per tant...

El 27S hi haurà eleccions i seran plebiscitàries!

Portem 3 anys treballant-hi com a ANC. Ho hem dit i ho remarquem: queden 200 dies per a la independència. I, per si no va quedar clar en el seu moment, em repeteixo amb un avís per a navegants:  "a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana."

Il·lusió o resignació. Tu decideixes.

diumenge, 15 de març del 2015

Jo també hi era: Història d'una pancarta (1982-2015)


Avui se'n compleixen 32 anys. Era el 14 de març de 1982. Feia poc més de 3 mesos de les detencions dels principals dirigents de l'IPC, entre ells, com molt bé recordareu alguns, Marcel Casellas, amic d'Esplugues de Llobregat. Feia poc s'havia promulgat la tristament famos LOAPA, que no era més que una llei producte del cop d'Estat del 23F i que era una mena de "basta!" de les forces nacionalistes espanyoles perquè -pensaven- que s'havia anat massa lluny pel que feia a les autonomies.

Aquell dia, les forces polítques catalanes (sobretot CiU) amb la clara absència i el silenci del PSC-PSOE, havien convocat una manifestació contra la LOAPA. L'independentisme d'aleshores va voler ser-hi present i fer sentir la seva veu.

Per primera (o potser segona...) vegada apareixia una gran pancartta que deia: independència. Darrera, en primer terme, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb les seves pancartes, darrera les diferents organitzacions sectorials i els partits IPC i PSAN."

El governador civil d'aquell temps, Jorge Fernández Díaz (us sona el nom?) va ordenar la detenció dels dirigents de l'IPC que estaven darrera la pancarta: Carles Castellanos, Ramon Pelegrí, Eva Serra, Teresa Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco van ser detingudes i empresonades durant un mes. El Sr. Jorge Fernández va aplicar-los una nova llei que es deia de "defensa de la democracia" creada després del 23F.

Recordo la gran campanya de suport que es va organitzar al carrer sota el lema de "jo també hi era". 

A mi, que també hi era, aquest aniversari em fa recordar que no tot va començar el 2009 a Arenys de Munt. Convé tenir memòria històrica i recordar aquella època en què et podien empresonar per dur una pancarta que digués "independència". 

Sí.... no tot va començar a Arenys de Munt... per això, és bo que des de l'Assemblea  Nacional Catalana recordem d¡on venim i qui som. No som res més que els hereus de tants i tantes patriotes que durant segles han lluitat per la nació catalana. L'ANC és hereva de la lluita i de la resistència catalana al llarg de la història. Molts i moltes patriotes no han pogut veure el dia d'avui. Alguns són persones anònimes per a molta gent, però molts són coneguts i estimats per molts de nosaltres. Ells i elles -com els de la pancarta del 14 de març de 1982- han estat els que han anat posant els fonaments de l'independentisme actual.

Avui, que tot sembla més fàcil, és bo, necessari i obligat recordar-ho.

dimecres, 11 de març del 2015

ANC: El full de ruta més decisiu

Article publica a Tribuna.cat
El passat 4 de març, el plenari del Secretariat Nacional de l’ANC vam debatre i aprovar, amb un sol vot en contra, el Full de ruta 2015-2016 i  la Ponència marc complementària. Des de l’endemà mateix, les assemblees territorials i exteriors de l’ANC disposen d’ambdós textos per tal de poder debatre’ls i presentar-hi esmenes, si ho creuen convenient. Els textos definitius els aprovarà l’Assemblea General del proper 12 d’abril.
Davant d’alguns titulars desafortunats i que tergiversen el contingut real del Full de ruta, intentaré desfer aquests possibles malentesos i miraré d’aclarir els punts més importants del Full de ruta més decisiu que mai hagi redactat l’Assemblea.
La proposta de Full de ruta del SN de l’ANC presenta dos grans eixos de treball a curt termini i que podríem resumir en: El primer, construir la unitat d’acció imprescindible entre la societat civil, les nostres institucions i els partits polítics i, segon, orientar adequadament el treball per augmentar la incidència social de l’ANC, arribant a sectors socials escèptics amb la independència. En aquest sentit prenen especial importància les accions inscrites en el Pla d’Actuació 2015-2016.
Després de l’èxit del 9N, la societat civil i l’ANC com a organització capdavantera, vam cedir, necessàriament, el lideratge del procés al partits polítics que, una vegada més, han demostrat ser-ne la baula més feble.
Després de l’acord del 14 de gener, acord en el qual l’ANC es vam limitar a fer el paper de fedatari, les eleccions del 27S van prendre un caràcter merament partidista. El repte que tenim al davant és, doncs, aconseguir el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i assegurar una mobilització més gran que les registrades en anteriors eleccions.
Primer objectiu del Full de ruta: les eleccions municipals del 24 de maig han de ser llegides, també, en clau nacional i han de servir per reprendre,  amb força i il·lusió renovades, la via catalana cap a la independència. 
Segon objectiu clau del Full de ruta: La victòria clara i inqüestionable de les forces independentistes només s’aconseguirà des de la màxima unitat possible i vinculant, com ha estat sempre, la justícia social i la regeneració democràtica amb la pròpia construcció de la nova República catalana independent.
Aquesta unitat només s’aconseguirà si és la conseqüència d’un acord sòlid i previ a les eleccions del 27S. Un pacte entre les forces sobre les quals es basa el propi procés: la societat civil, les institucions i els partits polítics. Un pacte que caldrà que sigui públic, conegut per tothom i impulsat per la societat civil, la que, des del primer moment, ha liderat el procés.
Tercer objectiu: Per a l’ANC, aquest pacte només es pot produir en el marc de la nova configuració del que fins ara ha estat la Taula de forces polítiques i socials per l’Estat propi. Un pacte que ha de contemplar uns punts mínims sobre els quals es puguin començar les converses i que estan especificats en el propi Full de ruta.
Quart objectiu: Si després d’un temps prudencial, fos impossible en el marc d’aquesta Taula aconseguir aquest acord sòlid i unitari, l’Assemblea ens  plantejarem d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país a l’entorn dels punts mínims especificats en el Full de ruta. 
Estic plenament convençut que la maduresa, el bé col·lectiu i el sentit de país de tots els integrants de la futura Taula, farà que no s’arribi a produir aquest quart escenari.
Ha de quedar ben clar, però, que si, en un cas improbable, això succeís, a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana.


dimarts, 10 de març del 2015

Ovidi Montllor... estem en deute.


Ovidi Montllor ens va deixar un 10 de març de 2005, avui fa 20 anys.

Tenim un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit. Vint anys després encara no ha arribat el dia que durarà anys.


Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans


Vicent Partal ha escrit dos articles de lectura imprescindible El país més miserable i El país més excels.

"Jo sóc del país que vull i perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure." 

Ovidi...aquest poble aconseguirà arribar al dia que durarà anys!


Tres anys d'il·lusió i esforç. 200 dies per la independència

Avui la gent de l’ANC estem de celebració. Avui, un 10 de març de 2012, al palau Sant Jordi de Barcelona, naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana.

Aquell dia, Carme Sansa, presentadora de l’acte conjuntament amb en Sergi López donava la benvinguda a les més de 6.000 persones presents amb aquestes paraules: 

"Hem arribat fins aquí després d’un llarg període de treball, reunions, debats, presentacions i actes per tot el país... Hem arribat fins aquí fent mil i un esforços per posar-nos d’acord, debatent, intercanviant opinions... Hem arribat fins aquí buscant el màxim de consens possible entre nosaltres... i ha costat, és veritat. Ha estat dur, també és cert.
Però aquest és ja el primer gran èxit de l’ANC: per primera vegada a la història d’aquest país hem sabut posar-nos d’acord gent diversa, vinguda de sectors molt diferents, alguns militants de partit i altres no; gent amb ideologies molt diverses i amb posicionaments sociològics de vegades fins i tot enfrontats. Hem sabut deixar de banda tot allò que ens separa des del punt de vista personal, polític o sociològic i hem après a sumar forces, a treballar pel tot i no per les parts, és a dir: a treballar per un únic objectiu comú i, sobretot, hem après a treballar en positiu.
I el resultat del treball de tanta gent es plasma avui aquí. Posem fil a l’agulla i comencem aquesta Assemblea amb la lectura de l’ordre del dia."
Aquell 10 de març de 2012 es va posar en marxa oficialment l’Assemblea. Tot, però, havia començat molt abans quan, després d’aquell històric 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, quaranta persones, que després van ser-ne dues-centes, van crear el grup fundacional del Moviment per la Independència (MxI) que convocaria la Conferència Nacional per l’Estat propi del 30 d’abril de 2011.
Des d’aquell mes de setembre de 2009 fins al 10 de març de 2012, havien passat dos anys i mig. D’aquell Grup Fundacional format per 200 persones, vam passar a omplir el Palau de Congressos en la Conferència Nacional per l’Estat propi i avui fa tres anys més de 6.000 persones ens vam aplegar al Palau Sant Jordi, per engegar els motors de l’Assemblea Nacional Catalana.

Tres anys magnífics, extraordinaris, “plens d’aventures i plens de coneixences”. 

Gràcies una vegada més a tots els que, en aquest país, heu fet possible allò que semblava impossible. 

dilluns, 9 de març del 2015

"Interessos personals" a l'ANC, la llavor del dubte (Resposta oberta a Jordi Martínez. Final)

En la part final del post d’en Jordi Martínez La força de l’ANC no és als despatxos:el 27S i les llistes i en només quatre ratlles es pretén sembrar la llavor del dubte sobre l’actuació d’alguns dels membres del SN de l’ANC. Quan un no té cap mena de prova; quan un ni tan sols coneix realment i amb certesa quina és la intenció i la voluntat de les persones que actuen d’una manera determinada; quan un creu que el que opina i es comporta diferent a la seva manera de veure les coses ha de tenir alguna motivació fosca i deshonesta, opta per dedicar-se a fer servir les armes de la suposició, de l’ambigüitat volguda, de cercar en el possible lector l’escepticisme, la incertesa, la inseguretat i la malfiança.  
Aquest mètode en mans d’un ciutadà normal i corrent no va més enllà d’una simple opinió maldestre. Quan prové d’un exmembre del SN, exsecretari de l’ANC durant dos anys i que, per tant, se li pot pressuposar que coneix molt bé l’organització i els que la integren és un fet molt greu i d’una gran irresponsabilitat.
No cauré en el parany. No em dedicaré a respondre utilitzant el mateix estil dialèctic.
Vaig començar a treballar per l’ANC a principis de 2010. He estat membre i coordinador del primer Consell Permanent de 2011 a 2012. Membre del SN i responsable de relacions i comunicació interna des de març de 2012 fins ara. He estat vicepresident de l’entitat des de març de 2013 fins ara. Conec, i crec que força bé, l’organització i la gent que hi és actualment i la que hi ha anat passant... Estic plenament convençut de la honradesa personal i de totes les actuacions de qualsevol persona de les que he conegut dins de l’ANC.
Hi ha hagut moments amb debats molt tensos, com és normal i lògic en una organització àmpliament transversal que aplega gent d’ideologies i maneres de pensar i actuar tan diferents. L’objectiu final, però, ha estat sempre per damunt de tot.
Ben aviat serà l'hora del relleu. Digueu-me ingenu, però estic convençut que la nova gent que formarà part del SN vindrà amarada dels mateixos valors que tenim els que hi hem estat durant tres anys: honradesa, convenciment, voluntat i esperit de servei. 
Ho he dit ja moltes vegades: hi ha gent a qui l’ANC li fa nosa, molta nosa. És responsabilitat de tots els que componem l’Assemblea que la unitat que demanem i reclamem als quatre vents sigui també la que mostrem a tot el país com a organització.
Dediquem els nostres esforços a aconseguir l’objectiu: la independència. No busquem pretesos i malèvols “interessos personals” en una o altra estratègia que es plantegi per tal d'assolir-lo. Qualsevol estratègia, qualsevol acció o activitat que es proposa des del Secretariat Nacional de l’ANC, totes cerquen el mateix objectiu, totes són respectables i en totes podríem trobar arguments en pro i en contra i,malauradament, cap ni una en garanteix els resultats finals.  

Siguem responsables i sapiguem estar a l’alçada del que el país ens exigeix. 

divendres, 6 de març del 2015

El 27S i les llistes (Resposta oberta a Jordi Martínez. 1)

El dimecres 4/03 hi havia plenari del Secretariat Nacional (SN) de l’ANC. Únic punt a l’ordre del dia: debatre i aprovar el Full de ruta. Un Full de ruta que a partir de l'endemà mateix ja poden debatre totes les assemblees territorials i exteriors i, si ho creuen convenient, presentar-hi esmenes perquè finalment pugui ser aprovat en l’Assemblea General del proper 12 d’abril.

La capacitat de sorprendre’m es veu que no té límits, perquè el mateix dia 4, amb l’inestimable suport pel que fa a la difusió del diari ARA, en Jordi Martínez, exsecretari de l’ANC i fins fa poc membre del SN, inaugurava el seu blog amb un article titulat La força de l’ANC no és als despatxos: el 27S i les llistes.

Abans d'entrar de ple en el tema, vull deixar ben clar el meu afecte per en Jordi Martínez. Un afecte fruit d'haver compartit tres anys amb ell al SN i els dos primers al Comitè Permanent. És un home molt jove, intel·ligent i de gran valua. Estic convençut que en el seu article predomina l'honradesa i la bona fe i també m'agradaria que em pressuposés el mateix pel que fa al meu. 

Considero l'article totalment desafortunat, tant pel que fa al contingut com, sobretot, al moment en què ha decidit fer-lo públic. No és cap casualitat que el dia en què es preveia un debat intens al voltant del Full de ruta, en Jordi decideixi publicar les seves opinions a l’entorn de les estratègies de l’Assemblea, acompanyades d'insinuacions vagues sobre determinats interessos personals de membres del SN. A més, aquestes opinions esbiaixades, no sé ben bé com, obtenen un espai magnífic de ressonància a les pàgines del diari ARA. Espero que aquesta resposta també pugui obtenir el mateix ressò. 

Per cert, i sigui dit de passada, el plenari del dimecres va ser un autèntic exemple de debat democràtic; un autèntic exemple de l'assemblearisme ben entès; un autèntic exemple de la maduresa humana i política de la gent que compon el SN. Després de més de 5 hores de debat, es va assolir un consens pràcticament absolut (un sol vot en contra) a l’entorn de tot el Full de ruta i de la ponència marc 2015-2016.

Anem a les opinions d’en Jordi Martínez.... Primer de tot li aconsellaria que es llegís la proposta de Full de ruta aprovada pel SN i així podrà veure la realitat, més enllà del que li hagin explicat o dels documents de treball que li hagin pogut fer arribar. Quan un parla o escriu a través del que li arriba, sense esperar al document aprovat, li pot passar que no n'encerti ni una.

A desgrat que aquest article acabi sent massa llarg, crec que és convenient que reprodueixi en quin context figura l’opció de candidatura de país en la proposta de Full de ruta aprovada dimecres. Crec que ja ho puc fer públic, tenint en compte que totes les nostres assemblees ja disposen d'ambdós documents. Em permeto remarcar en negreta alguns puts importants:

"[...] Per tant, superat el punt mort polític produït fins a l’acord del 14 de gener entre els caps dels dos partits principals de Catalunya, l’ANC treballarà per aconseguir que, en el marc de la nova configuració de la Taula de forces polítiques i socials per l’Estat propi, s’assoleixi un acord sòlid entre les forces polítiques sobiranistes per tal que les eleccions del 27S puguin ser llegides amb caràcter inequívocament plebiscitari.

En aquest camí hem de preveure possibles provocacions de l’estat espanyol com la inhabilitació del president i consellers o altres atemptats greus contra les institucions i representants del país, que donaran coherència a la proposta de l’ANC, ja descrita en el Full de Ruta precedent, empenyent la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració de Sobirania com un dels primers actes del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu. La candidatura ha de dur inequívocament en el seu programa que, en cas de majoria d’escons al Parlament i un cop esgotades les possibilitats de negociació amb l’Estat per una secessió acordada, proclamaran la independència

Tanmateix, en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible la configuració d’un pacte en la línia anterior, com també en el supòsit que les eleccions del 27S fossin ajornades per qualsevol motiu diferent d’una ingerència de l’Estat espanyol, l’ANC es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials de forma transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència. Aquesta possibilitat és coherent amb la proposta de candidatura unitària que, d’acord amb l’anterior full de ruta de l’ANC, constituïa l’opció preferent, però que va quedar superada per l’acord del 14 de gener entre el president de la Generalitat i el cap de l’oposició."

I en l’apartat de requisits, acaba dient:

" [...] En aquests moments correspon als partits polítics sobiranistes arribar als acords de mínims abans esmentats. Tanmateix, si fins a final de juny de 2015 les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línea expressada, l’ANC es plantejarà organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta a tots els simpatitzants que vulguin, per conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC."

Crec que queda més que clar i molt allunyat de les opinions que considero desinformades i partidistes d'en Jordi. Un Full de ruta aprovat amb un sol vot en contra i que, insisteixo, no passa de ser una proposta i que encara ha de ser debatut i objecte d’esmenes, si cal, per totes les nostres assemblees.

En Jordi Martínez, militant amb carnet de partit, pensa que la feina de l’ANC és “convèncer indecisos” i organitzar onzes de setembre. Evidentment, un dels objectius principals de l’Assemblea des del seu naixement és el d’ampliar la majoria social favorable a la independència. Hi hem treballat i ho continuarem fent perquè és un tema cabdal. Ara bé, en Jordi sembla oblidar que l’ANC va néixer per aconseguir un gran objectiu polític: la independència i amb ella la constitució de la República catalana independent com un estat de dret, democràtic i social.

I si volem aconseguir l’objectiu, si volem que l'independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27S, cal que l’ANC s’impliqui en el procés com ha fet sempre, des de la Conferència Nacional del 2011. No som un partit polític, no ens presentarem a cap procés electoral, però som un actor polític de primer ordre.

Després del 9N vam cometre un error: vam cedir el lideratge del procés als partits polítics tots sabem com ens ha anat. Aquest va ser el nostre principal error i no el podem tornar a repetir. Han estat dos mesos d'autèntica pobresa política partidista. 

Un article massa llarg... Espero que hàgiu arribat fins aquí. 

Encara, però, em queda un tema per tractar: els interessos personals que, segons en Jordi Martínez, busquen una sortida, també personal, millor que la que tenen ara a l’ANC.

En parlarem ben aviat....

dimecres, 4 de març del 2015

27-09-2015: On tot comença

Article publicat a Tribuna.cat
Divendres passat el pavelló de la Fira de Cornellà s’omplia a vessar per assistir a l’acte 27-09-2015: On tot comença, en què l’ANC feia públic, després de dos mesos de feina interna, les diferents propostes que permetran que tota la maquinària de l’organització es posi de nou en marxa amb un sol objectiu : que l’independentisme guanyi clarament les properes eleccions del 27 de setembre.
Per fer possible que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries i que, com a conseqüència, siguin les eleccions definitives que ens han de portar a la proclamació de la República catalana independent, des de l’Assemblea treballarem intensament en els tres eixos bàsics del nostre Pla d’actuació: Incidència social, incidència política i mobilització social.
Respecte a l’eix d’incidència social, l’objectiu principal continua sent el mateix: augmentar la majoria social favorable a la independència. Les accions d’aquest eix  buscaran incidir més directament en els diferents àmbits a través d’un missatge clar de futur, un missatge en què es facin ben palesos els valors de l’ANC: llibertat, democràcia i justícia social. 
L’ANC vol insistir i remarcar sobre els perquès de la independència. Volem proclamar una nova República catalana independent que comporti el compromís de construir un país nou, un país per a tothom. Volem la independència perquè disminueixin els actuals desequilibris socials. Volem un estat de dret, democràtic i social i això vol dir que caldrà millorar i ampliar tot allò que faci referència als drets socials: salut, ensenyament, habitatge, pensions, atur, serveis socials...
En l’eix d’incidència política, des del vessant internacional, caldrà continuar internacionalitzant el procés català i, sobretot, aconseguir que en les eleccions del 27S puguin votar la gran majoria de catalans residents a l’estranger i que representen al voltant de 200.000 vots.
En la vessant nacional,  hem engegat la campanya Els ajuntaments per la independència. Necessitem que les properes municipals del 24 de maig signifiquin un pas més cap a la independència. Amb aquest objectiu, l’Assemblea només donarà suport a aquelles candidatures que signin aquests quatre compromisos: adhesió a l’AMI; treballar perquè les eleccions del 27S siguin plebiscitàries i, un cop celebrades, posar-se al servei del Govern per col·laborar en la constitució del nou Estat català; finalment, integrar-se en l’Assemblea de Càrrecs Electes que, en el cas que les institucions espanyoles anul·lessin o intervinguessin els òrgans d’autogovern catalans, tindria com a objectiu prioritari la Declaració d’Independència i la formació d’un govern provisional.
27-09-2015: On tot comença... Perquè això sigui possible, perquè realment el 27S iniciem el procés de transició, amb un full de ruta clar i decidit, que ha de culminar amb la proclamació de la independència i l’aprovació d’una nova Constitució per a la República catalana, caldrà que des de la societat civil tornem a liderar el procés i forcem els partits polítics perquè assumeixin dos objectius molt clars: unitat d’acció i independència.
Sense unitat d’acció no hi haurà eleccions clarament plebiscitàries. Sense eleccions plebiscitàries i sense una victòria clara de la candidatura o candidatures independentistes no hi haurà independència.


dimarts, 3 de març del 2015

Usuaris de xarxes socials qüestionen l'ANC (resposta a "Quo Vadis". 2)

En l’article d’avui intentaré donar resposta a Vicenç Valls i el seu QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC) i a un parell de piulades que hi fan referència i que, perquè en tingueu coneixement, tot seguit us reprodueixo:
Fent referència a l’article, en Jaume Sans @jsanr diu “...és exactament el que penso. És molt possible que jo també els doni el plaer de la meva baixa”
En Vicenç Valls mateix respon: “Una llàstima. Tot plegat, vull dir. No sé si saben què ens passa o si se’ls fot.”
I en Jaume Sans finalitza dient: “Ho saben perfectament, però sembla que la consigna és donar suport a CiU i ERC facin el que facin.”
Anem pel “QUO VADIS...”
Em sap greu, molt de greu que en Vicenç Valls deixi l’ANC després de tant de temps i de tanta feina feta. Em sap greu, però no em preocupa perquè sé que continuarà, com tants, en la lluita per la independència. No em preocupa perquè, malgrat que voldria que continués amb nosaltres, ni el procés d’independència ni els independentistes van néixer amb l’Assemblea. Afortunadament, la lluita per la República catalana independent ve de molt lluny i d’independentistes n’ hi ha hagut des de fa segles.
Dit això, intentaré respondre algunes de les qüestions que ens planteja... Discrepo que el procés participatiu fos únicament per a “consum intern”. És cert que no va significar cap mandat democràtic, com tampoc ho hauria significat la consulta primera que es volia fer. Crec fermament que el procés del 9N va ser un èxit rotund, no només per als prop de 2.4 milions de persones que vam anar a votar, sinó pel que va significar com a acte de sobirania. El 9N tota aquella munió de gent vam sortir al carrer i vam votar desobeint l’Estat espanyol i el seu Tribunal Constitucional. Fent cas omís de les prohibicions i amenaces, amb decisió, convenciment i sense cap mena de por.
Diu en Vicenç que a partir d’aquí “es confirma un canvi de rumb del Secretariat Nacional. La màxima preocupació del qual sembla que passa a ser no incomodar els partits polítics”.
Anem a veure quina part de veritat hi ha en aquestes afirmacions. És cert que l’Assemblea (representada pel seu SN) cometem un greu error: cedim el lideratge del procés als polítics. Ho he reconegut públicament. Ara bé, és que era el moment dels partits polítics! La societat civil havíem conduït el procés fins a les portes de les plebiscitàries. Era l’hora, doncs, dels partits. Aquest error ens ha fet perdre dos mesos i ha provocat un sentiment de decepció entre força gent. No hi ha hagut, però, ni cansament ni desil·lusió en el procés, sinó únicament decepció, bàsicament amb l’actuació dels partits polítics.
Totalment d’acord amb què el debat que es va proposar a les assemblees estava mal estructurat. Això va produir confusió fins i tot en els propis resultats. Aquí també vam cometre un error.... Un altre tema és que aquest error, que assumeixo, sigui interpretat com la recerca, per part del SN, “d’una coartada” per a un pretès “canvi de rumb” vist com una subordinació als partits polítics i, més concretament (i es pot deduir de les piulades) a CiU i ERC. 
L'Assemblea fa una gran nosa als partits, a tots els partits. Si hi estiguéssim "subordinats" no farien el que fan per evitar que actuem com el que som, un actor polític implicat i amb responsabilitats en el procés. els partits i molts altres voldrien que ens limitéssim a organitzar 11 de setembre i que deixéssim la política "al qui entenen". No ho hem fet mai ni ho farem.
El 9N no va significar mai cap subordinació als partits polítics. Tothom és ben lliure d’interpretar la realitat com bonament li plagui, però el 9N, ja ho he dit abans, va ser un èxit de la societat civil que va portar el procés d’independència a tocar de les eleccions decisives.
“Paper galdós, inacció i silenci còmplice”. Així descriu en Vicenç la feina (la no feina per a ell) de l’ANC durant aquests dos darrers mesos. Una vegada reconegut l’error de deixar el procés en mans dels polítics (perquè, insisteixo, era el que tocava) només haig de dir que l’acció política moltes vegades no significa posar un milió de persones al carrer.
L’ANC va fer una gran feina des de l’11 de setembre fins, aproximadament, la segona quinzena de desembre. Va reconstruir la unitat perduda en el 9N i va dedicar tots els seus esforços a la Taula de Forces Polítiques i Socials. Una Taula que es va mantenir en secret fins que, alguna força política interessada, va filtrar-ne les reunions i el seu contingut, provocant-ne el trencament provisional.
En aquesta Taula i amb la mirada sempre posada en les eleccions al mes de març, es va fer un treball ingent per aconseguir unificar posicions entre set forces polítiques a l’entorn d’un Full de ruta comú cap a la independència. I ho estàvem aconseguint... fins a mitjans de desembre.
L’acord Mas-Junqueras ha sigut el mal menor. No hi havia una altra sortida. No és el nostre acord i, personalment, no m’hi sento vinculat. De l’acord, només n’extrec la part bona: que, malgrat totes les dificultats que pot representar l’endarreriment, disposem d’una data i de 7 mesos perquè la societat civil torni a liderar el procés, perquè la Taula torni a funcionar amb una orientació molt clara i decidida de cara que les eleccions del 27S esdevinguin plebiscitàries, esdevinguin les eleccions definitives.
Estic massa acostumat al fet que, dins del món independentista, s’usi amb massa lleugeresa, amb massa frivolitat i de manera massa habitual la paraula traïdor i traïció. Mai a la vida la utilitzaré contra companys i companyes que tenen el mateix objectiu que jo, malgrat que puguem ser dispars i contraris en l’estratègia i en la manera d’arribar-hi. Mai a la vida la faré servir contra companys i companyes que volen la independència, que treballen i lluiten per la independència i que ho fan des de la seva pròpia ideologia.  Un independentista, pensi com pensi, faci el que faci, no serà mai, per a mi, un traïdor.
Acabo de la mateixa manera que he iniciat aquest llarg escrit (disculpeu-me’n l’extensió) Vicenç i Jaume, em sap greu si deixeu l’ANC, però no em preocupa. Ens continuarem trobant en aquest camí cap a la llibertat, la democràcia i la justícia social.

Quo Vadis, Assemblea?: A guanyar la independència!
De moment, em queda un article per respondre, Pere Garriga, El vot municipal serveix per al que serveix. 

diumenge, 1 de març del 2015

L'ANC engega la campanya "Els ajuntaments per la independència"


Les eleccions municipals del proper 24 de maig estan situades a la meitat del camí que hem de recórrer des d’ara fins a les eleccions al Parlament, que s'han de convertir en un plebiscit sobre la independència de Catalunya.

La jornada del 9N va representar el punt àlgid del procés d'emancipació nacional que està protagonitzant el poble català va ser un èxit rotund de participació, amb un suport a la constitució d’un Estat català independent de prop dels dos milions de votants i amb la recollida de quasi 1,4 milions de signatures de denúncia contra l’Estat espanyol i les seves actituds antidemocràtiques respecte al nostre procés d'autodeterminació.

La consulta participativa convocada pel govern de la Generalitat es va convertir en un desafiament en tota regla al Tribunal Constitucional i el govern espanyol, que la van voler impedir tant sí com no. Tot i les seves amenaces, més de 2,3 milions de catalans van desobeir contundentment les autoritats espanyoles. Una gran part del nostre poble es va plantar amb una gran dignitat, de forma cívica i multitudinària, i va posar així de manifest la desconnexió mental respecte de la legalitat i els governants de l'Estat espanyol, assumida com una actitud personal a mantenir en el nostre procés d'alliberament nacional.

L'històric 9N, garantit a peu d'urna per 40.000 voluntaris, va marcar, doncs, el final d’una etapa i l'inici d'una de nova, que s’haurà de tancar amb els comicis plebiscitaris del 27 de setembre.

Després de la gran demostració de força i unitat entorn del 9N expressada solemnement per gairebé la totalitat dels alcaldes i alcaldesses de Catalunya, reunits al Palau de la Generalitat el 28 d'octubre passat, les properes eleccions municipals han d'evidenciar que aquesta força es manté o que encara és més gran. Com a primer graó que són de les nostres institucions nacionals, el compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això les candidatures que concorrin als comicis municipals han de fer explícit al seu programa la seva implicació amb el procés cap a la independència. Són unes eleccions especialment transcendents, ja que les hem de convertir en unes primàries de les plebiscitàries.

Les eleccions municipals són, doncs, una oportunitat clau per mobilitzar l’independentisme i han de representar un nou impuls del procés d’independència nacional i de confirmació que la unitat del poble català amb les seves institucions municipals i nacionals és la millor estratègia per aconseguir l’objectiu final. Aquests comicis són una gran ocasió per demostrar que a Catalunya, quan podem votar, votem independència.

És per això que l’Assemblea Nacional Catalana engega una campanya, Els ajuntaments per la independència, adreçada a totes les candidatures que es presentin a aquestes eleccions, amb l'objectiu que incorporin als seus programes electorals uns compromisos explícits per a l'impuls del procés d'emancipació nacional des dels consistoris. Aquests compromisos han de preveure proposar al Ple municipal, com a mínim, els punts següents:

1.- Declaració de suport als acords i accions que el nou Parlament resultant de les eleccions del 27 de setembre decideixi prendre i desenvolupar per posar en marxa el procés constituent de la República catalana com a  nou Estat independent.

2.- Declaració solemne del ple municipal d’impulsar la creació de l’Assemblea catalana de càrrecs electes i delegar-ne la representació municipal en l’alcalde o alcaldessa, que s’ha de comprometre a participar-hi activament, junta amb la resta de càrrecs locals i parlamentaris catalans -elegits als parlaments europeu, espanyol i català-,  en el cas que l’Estat espanyol decidís anul·lar, suspendre o intervenir els òrgans d’autogovern catalans. Aquesta Assemblea tindria com a missió prioritària la Declaració d’Independència i la formació d’un govern provisional.

3.- Ratificació de la pertinença del municipi a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) o aprovació de la petició per fer-se’n soci en el cas que el municipi encara no en sigui.

L’objectiu de l’ANC és que la mateixa nit del 24 de maig el mapa electoral resultant mostri que en el conjunt de Catalunya les candidatures que han incorporat aquests tres compromisos per la independència han guanyat les eleccions municipals d’una forma clara i rotunda.

L’Assemblea Nacional Catalana només donarà suport a les candidatures que en aquestes eleccions municipals incloguin aquests punts en el seu programa electoral i es comprometin a votar-hi favorablement, tot promovent governs de majoria independentista als municipis d'arreu de Catalunya o facilitant l’elecció com alcalde o alcaldessa del cap d’una de les llistes que incloguin aquests punts.

Usuaris de xarxes socials qüestionen l'ANC (algunes respostes. 1)

El problema de ser present a les xarxes socials és que de vegades em veig incapaç de respondre la quantitat de piulades en què, per un o altre motiu, m’hi veig citat… Tampoc no és gens fàcil construir respostes aclaridores en 140 caràcters. Així que intentaré fer una resposta general a algunes dels darrers twitters que he pogut veure, això sí, a risc d’iniciar un nou allau que em sigui impossible d’atendre.
Començo pel més fàcil de respondre… @CatDiuProu, @perGarriga i altres es pregunten i ens pregunten sobre les signatures de la campanya Signa un Vot i també sobre les que es van recollir durant el 9N. Totes les nostres assemblees han rebut informació completa sobre com s’estan desenvolupant ambdós processos. Les de Signa un Vot es van lliurar al Parlament i segueixen els tràmits marcats per la Comissió de Peticions del propi Parlament. Malgrat els desitjos que molts puguem tenir, suposo que entendrem que tot i la importància e les signatures recollides, no podem fer una DUI amb 750.000 peticions.
L’acta notarial i les signatures digitalitzades que es van recollir durant la jornada del 9N  es lliuraran de manera oficial i solemne a les Nacions Unides, al Parlament europeu, a la Comissió europea, al Consell d'Europa i a l’OSCE. Com segurament tothom entendrà, no és gens fàcil que ens rebin en aquestes institucions. Hem establert els contactes oficials i ben aviat se’n començar a veure els resultats.
Hi ha també tres articles que em vaig proposar de respondre i que començaré a fer-ho ara mateix.
El primer és de fa ja dies, l’escrivia en Xavier Massot i el titulava ANC: els carnets deixeu-los ala porta. 
L’article, bàsicament, gira a l’entorn de les properes eleccions al Secretariat Nacional (SN) de l’Assemblea i a la possible militància en partits de membres de l’ANC.
Crec que a hores d’ara ningú deu tenir ja dubtes sobre que no hi haurà cap retard en les eleccions al SN. Ningú dels que per Estatuts ens toca deixar els càrrecs ens hem plantejat mai de fer cap “pròrroga” que ens permetés continuar durant uns mesos o un any més. Malgrat que, en aquest sentit, hi ha hagut força peticions demanant-la. Les eleccions toquen quan toquen i amb el relleu passa exactament igual.
Estic d’acord que la renovació serà bona per a l’ANC... hi estic d’acord, però no pels motius que exposa en Xavier. L’estructura de l’Assemblea no grinyola per res ni molt menys tendeix a cap paràlisi. Qualsevol dels companys del SN crec que opinaria exactament igual. Durant aquests darrers mesos, en què suposo es fonamenta l’argument de “grinyola i paràlisi” l’Assemblea ha fet un treball intens, de caire intern, tant en la Taula de Forces Polítiques i Socials com també pel que fa al Pla d’Actuació per als propers mesos. Penso que, després de l’acte del passat divendres, ningú podrà dir que l’ANC està “paralitzada”.
Em sembla bé que es demani que hi hagi més gent jove a l’ANC. Ara bé, sempre he cregut, fins i tot quan era jove, que sempre és millor una combinació equilibrada de gent jove amb gent que pot aportar el gran valor (o no?) de l’experiència. Una organització com l'Assemblea necessita disposar també d'una certa transversalitat pel que fa a l'edat dels que la componen i, en aquest sentit, la mitjana d’edat actual del SN està per sota de la mitjana d’edat de la població del país.
L’article també sembla insinuar que els partits polítics han influït en les decisions de l’Assemblea. És l’argument que es fa córrer sovint des de determinades posicions de l’independentisme. Només teniu la meva paraula, però us puc assegurar que en cap moment, durant els 5 anys que porto en aquest projecte, mai hi ha hagut cap instrumentalització ni manipulació per part de cap partit... i no serà perquè no ho hagin intentat, els uns i els altres.
Dels 75 membres del SN, els que tenen carnet de partit no superen el 10%. Dels 15 membres actuals del Comitè Permanent només 3 són militants de partit... i de diferents partits. I, evidentment, cap ni un té càrrecs de responsabilitat dins del seu partit, perquè això ja ho prohibeixen els estatuts de l’ANC.
Acabo ja... Pel que fa al memoràndum que han dut a terme la sectorial d’arquitectura, més enllà de debatre si és o no interessant i si cal fer-lo o no, és un feina de la pròpia sectorial que, com totes, té tota la llibertat per fer els estudis que cregui més convenients.
Les nostres assemblees, afortunadament, fan molt més que “costellades i trobades culinàries” i, a més, no em sembla gens malament que, de tant en tant, en facin, perquè també cal mantenir l’esperit i la cohesió interna de grup. Hi ha moltíssims adherits i simpatitzants que, per raons diverses, només es poden trobar en aquestes activitats. Benvingudes siguin, doncs.

Em queden per respondre dos articles més: el de Vicenç Valls QUO VADIS, Assemblea? (perquè deixo l’ANC) i el de Pere Garriga, El vot municipal serveix per al que serveix. 

M’hi poso la setmana que ve.