Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra
història. Programa 277
Lentament, el País Valencià intenta recuperar-se d’una de
les tragèdies humanes i materials més grans viscudes mai al país. A hores
d’ara, la xifra oficial de morts ha pujat fis a 215 persones i encara hi ha 78
persones desaparegudes. Les xifres de destrosses i pèrdues materials s’elevaran
a milers de milions d’euros.
Núria Cadenes, una de les periodistes que ha escrit sobre
el drama viscut al sud de la nació, en un recent article parlava del govern de
la Generalitat Valenciana com el “govern de la ignomínia...Fer-los fora és una qüestió de seguretat pública. I sí:
han de pagar pel que han fet.”
Històricament, el País Valencià ha hagut de patir una
llarga llista d’inundacions destructives i mortíferes. La primera que tenim
documentada va succeir el 17 d’agost del 1358 quan el riu Túria es va desbordar
al seu pas per València. La gran riuada va provocar la mort de 400 persones i
va destruir els camps de conreu de l’oest i el nord de la ciutat. Les aigües
van arribar a entrar també dins de les muralles i van negar totalment la
ciutat. «Vench diluvi en la ciutat de València, e vingué lo riu tan gros que
derrocà los ponts e prop de mil cases e moriren prop de 400 persones».
El 28 d’agost, el Consell de la ciutat va decidir
arreglar-ne els desperfectes: «Per lo gran diluvi d’aygua que era estat en lo
present mes en la ciutat de València, los valls vells de la dita ciutat eren
enrunats e reblerts, e molts alberchs [cases] cayguts e enderrocats […] per la
qual cosa se podria seguir dampnatges o perills a la dita ciutat».
Es va crear la Junta de Murs i Valls, una institució
municipal sobre la qual va recaure des de llavors la responsabilitat de totes
les obres. Els jurats van posar a
treballar els presoners castellans tancats a la presó: «Com estiguessen en la
presó de València un gran número de castellans (los quals foren presos en los
mars d’Iviça) e es menjassen les viandes dels altres miserables, lo consell
tingué per bo que, com los valls estaven enrunats, los dits castellans, ab
camals fosen ferrats, e fesen faena en dits valls… e que cada nit tornassen a
la presó ab dos guardians que la ciutat elegiria.»
Malauradament, no va ser l’última. El 14 d’octubre de
1957 es va produir el que la gent coneix com “la gran riuà”. El Túria, que
llavors travessava la ciutat pel mig, es va desbordar. L’aigua va arribar a un
nivell de tres metres sobre el paviment de carrers i places. Aquella catàstrofe es va saldar amb la mort de més 300 persones
i l’ensorrament parcial o total de 5.800 edificis.
Final
La frase de la setmana del president dels EE.UU. Abraham Lincoln
Un dilema és un polític tractant de salvar alhora les seves dues cares
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves
CLAUS de la nostra història.
Diumenge 9 de novembre de 2014. Són les 9 del matí. Els col·legis
electorals romanen, encara, tancats. Des de fa més d’una hora una munió de gent
s’espera a fora. En els seus rostres es reflecteix la il·lusió, el nerviosisme
i, per damunt de tot, el convenciment. No hi ha gens de por. La gent xerra, fa
bromes, riu... Hi ha les primeres abraçades (avui serà un dia d’abraçades). Per
fi, puntualment, s’obren les portes i els primers votants entren al col·legi.
Aplaudiments per tot arreu. Des de les meses, des del carrer, entre els propis
votants...
Aquestes paraules que acabeu de sentir són l’inici d’una crònica del 9-N.
Dissabte passat se’n van complir 10 anys. L’estat d’ànim actual del moviment
independentista va fer que l’aniversari passés amb més pena que glòria.
Crec que mai no s’ha donat la importància que va tenir i, sobretot, que
podria haver arribat a tenir aquell acte del 9-N, el primer gran acte de
sobirania. La primera gran acció de desobediència civil. Fem-ne una mica de
memòria...
El 13 de setembre de 2014, l’Assemblea va aprovar en plenari la Declaració
d’Arenys. La part més important i destacada era que, després del 9-N, calia convocar eleccions immediatament i
“Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a
aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència
i l’inici del procés constituent.”
Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via
perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el
president va recollir una gran part de la proposta de l’ANC en la seva
conferència del 25 de novembre que es va titular “Després del 9N: temps de
decidir, temps de sumar”.
Les parts més importants d’aquella conferència us les resumeixo amb les
mateixes paraules del llavors president de la Generalitat:
“La fórmula que us proposo és configurar una llista que compti amb el
suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.”
“Aquesta llista la configuraran persones representatives de la societat
civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció
de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats.
Una llista mixta o combinada (partits polítics-societat civil).”
“Tots els integrants d’aquesta llista acceptarien no repetir en les
eleccions següents. El mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des
de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.”
Vuit dies després, Oriol Junqueras feia la seva conferència en què
desmuntava tots els arguments del president Mas i impedia tota possibilitat de
construir una llista única de l’independentisme.
Els mesos posteriors van ser decebedors. Uns i altres van acabar fent-li el
joc a l’Estat espanyol, van dilatar la data de les eleccions, van impedir la
candidatura unitària. Va ser un autèntic calvari arribar al mal menor que és el
que va va ser la candidatura de Junts pel Si (bàsicament una coalició entre
Convergència i ERC amb alguns afegitons). Vam permetre que l’Estat i les organitzacions unionistes
poguessin prendre aire i recuperar-se.
I va ser a partir de llavors que l’Assemblea va cometre el gran error: deixar
el comandament del procés a mans de la seva baula més feble: els partits
polítics.
En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana de l’enginyer
aeronàutic ucraïnès Ígor Sikorski que va dissenyar el primer avió de quatre
motors i el primer helicòpter fabricat en cadena. Deia:
Segons algunes reveladores proves de
tècnica aeronàutica, l'abellot no pot volar a causa de la forma i el pes del
seu cos en relació amb la superfície de les seves ales. Però el borinot no ho
sap i per això continua volant.
Marxem amb el pensament posat en la
nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu
molt bona feina!
Pep Mayolas, investigador de l’INH, ha
publicat un llarg, interessant i documentat article titulat “1564: L'any que
els catalans havien perdut la memòria” en què reflexiona sobre l’estranya inexistència de referents històrics catalans a mitjan segle XVI.
Lluís Orriols i Monset, en el seu
llibre Antoni Viladamor i la seva “Història General de Catalunya escriu:
L’any 1564, els nobles barons de la Cort de Barcelona, cansats de suportar els
malèvols comentaris que gent d’altres terres feien sobre la manca de memòria
històrica catalana, decidiren d’encomanar-ne la redacció a Antoni Viladamor.
Calia començar pel primer poblament de les nostres contrades i seguir amb les
fundacions de les ciutats, els fets d’armes més rellevants i les gestes dels
nostres herois, per a exemple de les generacions futures.
Per què era necessària una nova
crònica que destaqués el paper dels catalans en la història de la mal anomenada
«Corona d’Aragó»? Que no comptaven amb les obres dels cronistes dels segles
XIII, XIV i XV, arxivers o humanistes que, sovint per encàrrec reial, havien
narrat, des de l’òptica, evidentment, catalana, els orígens i les gestes de
Catalunya en relats que anaven del principi dels temps als regnats d’Alfons el
Magnànim o Ferran el Catòlic?
La petició a Vilamador comença a
explicar-ne la necessitat tot dient: “Perquè per falta de històries los fets y
coses antigues del Principat de Catalunya y comtats de Rosselló y Cerdaña
resten oblidats». En Lluís Orriols afegeix que “els comentaris malèvols que
feien la gent d’altres terres eren també a causa de «la manca de memòria
històrica catalana».
Semblaven haver-se perdut, entre
moltes altres,obres com Gesta comitum Barchinonensium que anaven del
primer comte de Barcelona, Guifré d’Arrià, pare de Guifré I el Pelós, fins al
comte Ramon Berenguer IV, la primera versió de les quals va romandre al
monestir de Ripoll fins al 1268, i que el doctor Stefano Maria Cingolani ha
pogut estudiar tan detalladament en els nostres dies? O les Històries e
conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya compilades per lo
honorable mossèn Pere Tomich, enllestides el 1438, que anaven fins al mandat
d’Alfons el Magnànim.
I les anomenades «Quatre Grans
Cròniques», que, segons la wikipèdia, «formen el millor conjunt historiogràfic
de l’Europa medieval» i, segons Cingolani «el monument més impressionant de la
literatura històrica catalana de tots els temps» i «un dels llegats més
valuosos de la historiografia universal» On eren, l’any 1564, el Llibre dels
fets de Jaume I el Conqueridor, el Llibre del rei En Pere d’En Bernat Desclot,
la Crònica d’En Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós?
Mayola tanca l’article dient que “els
diputats de 1564 es trobaven orfes de cròniques històriques catalanes i patien
els comentaris «malèvols» dels cortesans d’altres terres. Al rovell de l’ou del
Renaixement, se’ns dibuixa una societat principatina en la qual les històries
de Catalunya, si realment s’anaven editant tal com es desprèn dels peus
d’impremta dels exemplars que en l’actualitat es conserven, eren segrestades i
desapareixien. Una vegada assentades
les bases, podem argumentar amb més fonaments la construcció de les falses
Corones de Castella i d’Aragó a la fi del segle XV.
Final
La frase de la
semana del filòsof, periodista i escriptor francés Jean Paul Sartre
La felicitat
no és fer allò que un vol, sinó estimar allò que un fa
Tornem la setmana
que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Xavier Martínez Gil candidat a la presidència per Recuperem
ERC
Manuela Matzeu. SN 2a Conferència Nacional
Estat Propi
Pere Pugés i Dorca, SN2a Conferència
nacional per l'Estat propi
Davantal
El proper 30 de novembre, ERC celebrarà el seu 30è Congrés Nacional en què
s’escollirà l’Executiva Nacional, incloses la Presidència i la Secretaria
General, i també 30 persones conselleres nacionals.
En aquests moments, hi ha quatre candidatures que tenen la intenció de
presentar-s’hi. Tenen temps per aconseguit els avals necessaris fins al 15 de
novembre. Llavors, s’iniciarà la campanya electoral que s’llargarà fins al 29 de novembre.
Els candidats a dirigir el partit són Oriol Junqueras, en nom de Militància
Decidim; Xavier Godàs, en nom de Nova Esquerra Nacional; Helena Solà, en nom de
Foc Nou; i Xavier Martínez-Gil, en nom de Recuperem ERC.
En el programa d’avui parlarem amb el candidat de Recuperem ERC, Xavier
Martínez.
Avui, també parlarem de la 2a Conferència Nacional per L’Estat Propi que ha
convocat el Moviment per la Independència per al 10 de novembre.
El 30 d’abril de 2011, al Palau de Congressos de Montjuïc de Barcelona, amb
l’assistència de 1.500 persones va tenir lloc la 1a Conferència Nacional per
l’Estat Propi, convocada, també, pel Moviment per la Independència. En aquesta
Conferència es va aprovar la Declaració fundacional i el full de ruta que, el
10 de març de 2012, va crear l’ANC.
En parlem tot seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana del
científic Albert Einstein
“Tots
sabem que la llum viatge més ràpida que el so. Per aquest motiu algunes
persones semblen brillants fins que comencen a parlar.”
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili.
Tornem la
setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
L'alerta roja al Barcelonès i al Baix Llobregat per avui, 4 de novembre de 2024, ha fet que ETV Llobregat i i el Grup Terramar hagi decidit suspendre la seva programació habitual. Això significa que no hem pogut gravar ni LA CLAU de la nostra història ni tampoc el Vull Una Resposta.
Havíem preparat una davantal sobre el desastre humà i material que ha patit aquest passat cap de setmana el País Valencià. Us el reprodueixo tot seguit per si és del vostre interès.
Davantal
Iniciàvem el davantal amb un fragment d'aquestes imatges:
Davantal
Hem volgut obrir el davantal d’avui
del Vull una resposta amb el poema M’aclame a tu de Vicent Andrés
Estellés amb música d’Ovidi Montllor i magistralment interpretat per Mireia
Vives I la Unió Musical de Llíria. Vol ser el nostre modest i senzill homenatge
a tota la gent del País Valencià i en particular a totes les víctimes i al que
estan patint els efectes de les tràgiques inundacions del cap de setmana
passat.
El fang, la pluja, el fang,
els carrers plens de fang,
l'aigua, l'aigua caient,
a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang,
les sabates amb fang.
[...] He plorat molt. He vist
coses.
He plorat molt. (Vicent Andrés
Estellés, Llibre d'Exilis, 1971) Poema complet
Cinc dies després del drama viscut al País Valencià, els reis espanyols han volgut visitar la zona 0. Indignació, impotència i ràbia. Crits i llançament de fang i objectes enmig d'una gran tensió. Les pluges extraordinàries caigudes en molt poc temps en diferents zones del País Valencia, acompanyades d'una desastrosa gestió per part, sobretot, de les autoritats polítiques, i la implantació d'un urbanisme desorganitzat fruit de l'especulació més salvatge han conduït a un nou desastre humà i material (recordem 1957, quan el riu Júcar va sortir de mare, o les inundacions d’Alacant de 1982)
El maleït canvi climàtic va produir
una tempesta sense precedents a les terres del País Valencià. Si bé és cert que
les pluges torrencials són habituals per aquesta època a les zones
mediterrànies, els registres del cap de setmana han estat excepcionals. Fins a
500 litres d’aigua per metre quadrat. En algunes poblacions va ploure més
durant una hora que en tot un any.
Segons un informe de la BBC News, més
enllà de l’excepcionalitat meteorològica, els experts estan d’acord que hi va
haver una greu manca de previsió. Malgrat que l’Agència Estatal de Meteorologia
va elevar el màxim nivell d’alerta el matí del dimarts 29 i va advertir d’un
“nivell de risc molt elevat per a la població”, les diverses autoritats no van
adoptar cap mesura excepcional. El president de la Generalitat Valenciana,
Carlos Mazón, del PP declarava a la una del migdia del dimarts "el
temporal se desplaza hacia la Serranía de Cuenca en estos momentos, por lo que
se espera que hacia las 18:00 disminuya su intensidad en la Comunidad
Valenciana.”
Quan Protecció Civil emet un
missatge d’alerta als mòbils dels ciutadans, l’aigua ja estava descontrolada
amb la gent aferrant-se als arbres o pujant a les teulades dels edificis.
A mesura que van apareixent els
cadàvers, queda molt clar que molts van morir ofegats en els cotxes que
viatjaven o intentant treure’ls dels pàrquings. La gent va continuar fent vida
normal i hi havia massa persones que es desplaçaven per les carreteres i els carrers
quan haurien d’haver estat evacuades o, com a mínim tancar-se en llocs segurs.
El principal responsable, el president de la Generalitat Valenciana, va continuar amb els seus despropòsits. Primer, trigant dos dies a acceptar el suport dels bombers de Catalunya que van oferir recursos des del principi. Quatre dies després, en un terrible discurs, va amagar la xifra de morts i dient que si no s'havia fet prou fins ara no era pas per culpa seva. La darrera, fins ara, ha estat la de culpar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), organisme depenent de l'Estat. Ha dit que la Confederació va desactivar en tres ocasions l'alerta per la DANA i no va tornar a avisar fins a les 18.45h.Davant d'aquestes declaracions, la confederació ha explicat que la seva tasca és proporcionar dades sobre pluviometria i el nivell dels cabals. Ara bé, no té entre les seves competències emetre alertes públiques en matèria hidrològica. En un comunicat, ha afirmat que "Les autoritats competents en matèria de protecció civil són les responsables d'avaluar les possibles afeccions d'aquest risc físic en la població i en l'entorn, i per tant d'emetre els avisos que corresponen i adoptar les mesures de protecció que considerin més eficients en cada cas."
Una altre problema, ha afirmat BBC News, és l’urbanisme desorganitzat, per
dir-ho d’una manera suau, un problema històric que s’ha permès massa
despreocupadament al litoral mediterrani. Des de fa dècades s’està construint
en zones inundables. Al País Valencià abunden els cursos d’aigua estacionals,
habitualment secs, però exposats a crescudes ocasionals i, en aquestes zones s’han construït barris on viuen milers de persones. Un exemple és el que ha
passat a la rambla del Poio, també coneguda com a barranc de Xiva o de Torrent,
que ha estat arrasada per l’aigua.
Episodis com el del 1957, quan el
riu Júcar va sortir de mare, o les inundacions d’Alacant de 1982 ja van
evidenciar el greu problema deixant desenes de morts.
L’organització World Weather Attribution, que analitza observacions
meteorològiques i models climàtics per entendre com influeix el canvi climàtic
en els esdeveniments meteorològics extrems ha establert que l’escalfament
global ha ocasionat que les pluges torrencials al País Valencià hagin estat un
12% més intenses i, a més, es dupliquen les probabilitats que es produeixin.
Exigim responsabilitats. Exigim mesures ràpides i efectives d'ajuda i de reconstrucció. I, sobretot, exigim que mai més no torni a passar un desastre com aquest.
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Benvingudes
i benvinguts a una novaCLAU de la
nostra història. Programa 275
El dissabte
12 d’octubre TVE presentava amb bombos i platerets el documental “Colón ADN, su
verdadero origen” presentat com una de les investigacions més importants i
apassionants de tots els temps. A través de l’estudi de l’ADN, investigadors de
la Universitat de Granada han arribat a la conclusió que Colom era jueu.
Cristòfor
Colom és, sense dubte, una de les personalitats històriques més controvertides,
sobretot a causa del seu origen real. Una polèmica històrica que té molt i molt
de política. Se li han atribuït múltiples nacionalitats: gallec, portuguès,
sevillà, extremeny, cors, sard... fins i tot grec, escocès o croat. Durant
molts de temps, però, es va voler imposar la tesi que Colom era oriünd de
Gènova.
No obstant
això, una important corrent d'autors sosté que Colom era de nació catalana. A
principis del segle XX, Lluís Ulloa, un historiador peruà, especialista en
temes colombins, va començar a seguir la tesi del Colom gallec, però, va acabar
sent un dels primers a defensar la catalanitat de l’almirall. El van seguir
Ricard Carreras ,Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner, Nito
Verdera, Charles J. Merrill, Les darreres dècades del segle passat i fins ara,
Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres, ha escrit articles i ha fet
conferències sobre la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica.
El
documental de TVE vol, una vegada més, ser l’arbre que tapa el bosc de la
veritat. Així ha estat sempre. En un recent article, l’escriptor i historiador
Xavier Díez, en referència al documental, escriu: Allò que em sembla
particularment interessant de l’obra d’aquest historiador no és tant la
catalanitat de l’explorador com la segona part de la tesi: que la història
oficial va tergiversar a fons els fets concrets a fi de reivindicar la primacia
castellana (a còpia d’esborrar la participació catalana en qualsevol afer de
transcendència) i establir així un monopoli de l’explotació de les Índies, de
la mateixa manera que assegurar l’hegemonia castellana en la desigual unió
dinàstica del segle XV. La realitat és que els obstacles que, encara avui,
sotmet l’Estat a la consulta de documents i fonts de l’era moderna i
contemporània, fa que tot plegat resulti més que sospitós. En qualsevol cas, sí
que és constatable un esforç deliberat de les diverses autoritats que han
monopolitzat el poder espanyol des de l’infeliç matrimoni entre el comte de
Barcelona Ferran (allò “d’Aragó” era un títol menor, i una manera
d’invisibilitzar la condició estatal de Catalunya) i Isabel de Castella per
apartar i marginar qualsevol que no fos castellà de la gestió dels afers
públics.
Anem molt
amb compte, doncs, amb la historiografia oficial espanyola. Com diu Jordi
Bilbeny: Si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no
l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts
historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I
donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials,
redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o
reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del
poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.
Final
La frase de
la setmana de l’arquitecte
estatunidenc Frank Wrigth
La veritat
pot arribar a amagar-se, mai, però, no s’extingirà.
Tornem la
setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra
història.
Benvingudes i benvinguts a una nova
CLAU de la nostra història. Programa 274
Ja fa uns quants decennis que anomenem
la nació completa amb el nom de Països Catalans.... però, des de quan existeix
aquesta consciència d’una nació catalana que aplega un conjunt de països? Des
de quan existeix la consciència de Països Catalans?
Aquest concepte, és a dir, el conjunt
de territoris que es van aplegar sota la Confederació catalanoaragonesa i que
tenien com a pròpia la llengua catalana, apareix, especialment durant el segle
XIII quan l’expansió territorial incorpora les terres del País Valencià i les
Illes Balears.
Després del Decret de Nova Planta, el
nom de la corona catalanoaragonesa deixa d’existir. La consciència d’unitat
nacional, però, persisteix. L’escriptor Lluís Galiana, nascut el 1740, recomana
l’edició dels clàssics en llengua catalana, i diu “todos (...) en este reino
[València] la querrían, y en Mallorca y en Catalunya (...) también por ser la
lengua de todos estos reinos una misma”.
Fa dos segles i mig.
Josep Climent, nascut a Castelló i
bisbe de Barcelona (1766 – 1775), va dir: “casi todos los valencianos somos
catalanes en el origen y (...) son una misma las costumbres y una misma la
lengua de ambas provincias [Catalunya i País Valencià]”.
El 1785, la cancelleria de Carles III
prohibia als catalans estudiar a la Universitat de Palma. L’Ajuntament de la
capital mallorquina protestava argumentant que els catalans, a Mallorca, eren
tan “naturales” de les Illes com els mallorquins. Perquè parlaven la mateixa
llengua i perquè es considerava “el reyno de Mallorca como parte de
Cathalunya”.
L’any
1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de
Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista L’Arc de Sant Martí, el 1900, a la
revista Catalònia i el 1903 a la revista Catalunya, dirigida per J. Carner.
I anem arribant a Joan Fuster. L’any
1962, l’escriptor de Sueca, publicava Nosaltres els valencians i, també
l’opuscle Qüestió de noms. En aquests escrits engegava una profunda
reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva construcció nacional
dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països
Catalans. Fent-ne un breu repàs històric va escriure:
El 1417, en la “Disputa de l’Ase”, fra
Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat
de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per
Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo
philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán».
La unitat lingüística, històrica,
cultural, política en alguna època i, si m’ho permeteu, una unitat també en
l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat espanyol, és inqüestionable. La
consciència de la nació completa es manté des de fa segles.
Final
La frase de la setmana del gran Groucho Marx
Mai no m’oblido d’una cara, però en el seu cas
estaré encantat de fer una excepció.
Abans de marxar, recordeu que podeu enviar les vostres preguntes o dubtes
sobre personatges o fets de la història de la nació catalana a laclauhistoria@etv.cat
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS
de la nostra història.
Alfons Duran-Pich analista polític, econòmic i
social
Davantal
Els centres d’estudis especialitzats
ens diuen que a principis del 2024 hi havia al món 21 guerres, tenint en compte
que un conflicte es considera una guerra quan s’hi produeixen més de 1.000
morts a l’any. D’aquestes 21 guerres actuals, cinc serien el que es denominen “guerres grans”, és a dir, en
les quals es produeixen més de 10.000 morts anuals.
Probablement, les dues més cruentes
fins ara son la d’Ucraïna i la de la Franja de Gaza.
Pel que fa a la guerra entre Rússia i
Ucraïna, segons fonts del govern ucraïnès, a principis d’aquest any hi havien
mort més de 31.000 soldats. Diverses fonts, afirmen, però, que aquesta xifra
podia ser molt més alta i superar les 90.000 persones mortes. Pel que fa a Rússia,
el govern continua sense publicar el nombre de soldats russos morts al front
ucraïnès. Les fonts governamentals ucraïneses afirmen que n’han mort més de
180.000.
És impossible saber amb certesa quanta
gent ha mort en la guerra de Gaza des del 7 d’octubre. El ministeri de Sanitat
de Gaza ha quantificat les morts en prop de 40.000, sense comptar milers de
cossos que figuren com ha despareguts perquè no han pogut ser rescatats d’entre
la runa. Els informes ens diuen que dos terços són dones, criatures i ancians.
A principis d’any, el CIDOB (Centre de
recerca en relacions internacionals) “ El món el 2024: deu temes que marcaran
l’agenda internacional” Fent referència a les guerres d’Ucraïna i de Gaza
argumentava: Hi ha eleccions que poden definir guerres. Les conseqüències
polítiques de la brutal ofensiva israeliana a Gaza o l’estancament del front de
guerra ucraïnès també depenen de la carrera presidencial als Estats Units. Les
esquerdes de la unitat transatlàntica i les acusacions de doble moral, cada
vegada més categòriques, a les lleialtats d’Occident no són alienes al que
s’esdevingui el 5 de novembre de 2024 als Estats Units. Un
retorn de Donald Trump a la Casa Blanca modificaria del tot les relacions de
força i la posició de Washington en cadascun d’aquests conflictes, des del
subministrament d’armament al Govern ucraïnès, al suport a Israel, o la
confrontació amb Rússia o la Xina.
En parlem tot seguit amb el nostre
convidat. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana extreta de
l’article “Fonemantalismes” d’Alfons Duran-Pich publicat el setembre de 2024.
Aquí si algú sobra
són els déus. L'únic paradís és a la terra i en el nostre respecte per la natura.
Marxem amb el pensament posat en la
nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu
molt bona feina!
La setmana passada va tenir lloc el
primer Debat de Política General del president Illa. Res a destacar d’un debat
amb resultats més que previsibles. En tot cas la promesa del president de la
Generalitat de construir 50.000 pisos públics d’aquí al 2030. Ironies i
casualitats de la vida el mateix que va prometre José Montilla el 2006.
El debat de l’inici de la pacificació
de Catalunya, del retorn a la normalitat i a la convivència, ha coincidit
gairebé amb el cinquè aniversari de la sentència del judici al procés
independentista el 14 d’octubre de 2019. La resposta ciutadana, que no pas la
política, va ser liderada pel recentment aparegut Tsunami Democràtic (de vida
estranya i efímera) ‘ANC, Òmnium i els CDR. Protestes multitudinàries
protagonitzades per diversos col·lectius. L’arribada de les “Marxes per la
Llibertat” va coincidir amb la convocatòria de vaga general per al divendres 18
d’octubre.
La nit d’aquell dia, es va produir el
que popularment s’ha anomenat “la batalla d’Urquinaona” que va ser la
culminació d'un cicle de cinc dies marcat per la violència policial i greus
disturbis a tot Catalunya.
L'enfrontament a Urquinaona va durar
més de 7 hores. La Policia Nacional va fer servir bales de goma, gas lacrimogen
i gas pebre. Els Mossos va utilitzar les bales de FOAM. Es van produir diverses
càrregues per part d’ambdós cossos policials; l'ús de la tècnica del
"carrusel" una pràctica que havia estat restringida pel cons dels
Mossos. També, i per primera vegada des que s’havia adquirit el 1994, els Mossos van fer servir la tanqueta amb canó
d'aigua.
El divendres es van cremar 300
contenidors, junt als malmesos al llarg de la setmana ascendien a una xifra
total d'un miler
La nit va acabar amb 83 detencions de
manifestants i també la del
fotoperiodista d'El País Albert Garcia. El Sistema d'Emergències
Mèdiques va informar de 152 assistències sanitàries a Barcelona. 50 dels ferits
van ser traslladats a diferents centres sanitaris un dels quals amb una
contusió facial. Tres joves van perdre l'ull per lesions compatibles a
l'impacte amb bales de goma.
Després del 3 d’octubre de 2017, molt
probablement, el 18 d’octubre de 2019, després d’una setmana de mobilitzacions
i enfrontaments, va ser la segona oportunitat que el Parlament català amb una
majoria de 70 diputats fes un pas endavant amb la declaració d’independència.
Això no es va produir, ans al contrari. L’objectiu dels representats polítics
va ser condemnaro, fins i tot, criminalitzar la protesta. Gabriel Rufián va
qualificar de salvatges els participants en aquella batalla i va reblar el clau
amb la frase: “Tan piròmans són Cayetana Álvarez de Toledo, Inés Arrimadas o
Josep Borrell com aquells qui aquestes nits han cremat el que han cremat.”
En el programa d’avui, farem també un
viatge al món de les distòpies. Ens endinsarem en el llibre Malsons i somnis
del futur. Amb un subtítol que convida a la lectura. Una crítica a la
invasió de les distòpies que colonitzen el pensament i l’acció.
En parlem tot seguit amb els nostres
convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana l’he escoltada
a la sèrie “El conte de la serventa”, un relat, segons els nostre convidats,
que és una distòpia social intel·ligent.
Tots cometem
errors, alguns, però alguns errors són més grans que altres
Marxem amb el pensament posat en la
nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu
molt bona feina!
Benvingudes i benvinguts a una nova
CLAU de la nostra història. Programa 273.
A principis del segle XVIII, quan la
majoria de països europeus patien l’autoritarisme de monarquies absolutes, es
creava a Catalunya una institució importantíssima, totalment innovadora i
capdavantera de la Catalunya –i de l’Europa- moderna: El Tribunal de
Contrafaccions o Tribunal de Contraconstitucions que va ser un organisme
encarregat de resoldre les reclamacions per actes contraris a les constitucions
catalanes realitzats per funcionaris reials. Es tractava d'una mena de Tribunal
Constitucional que permetia preservar l'ordenament jurídic del territori amb la
coparticipació de les institucions del Principat i els oficials reials.
Malgrat que els diputats, des de les
Corts de Montsó del 1533, havien reclamat la creació d'un tribunal que
assegurés l'aplicació de la Constitució de l'Observança, no es va crear fins a
les Corts de Barcelona (1701). Amb la creació d’aquest tribunal, que el rei
difícilment podia controlar, es garantia l'observança, tant per al rei com per
als seus oficials, de les lleis decretades a les Corts Catalanes.
El Tribunal va ser creat per jutjar
actuacions contràries a les constitucions de Catalunya que cometrien oficials
públics (ministres i funcionaris), tant reials com senyorials. Faria algunes
funcions que avui consideraríem pròpies d'un Tribunal Constitucional, funcions
properes als actuals recursos d'emparament. El Tribunal era format per sis
jutges, tres juristes del Reial Consell de Catalunya i tres homes dels
estaments, un eclesiàstic, un noble i un dirigent de la ciutat de Barcelona.
Eventuals empats es desfeien a sort, de manera que els jutges de part del rei i
els de part dels estaments estarien en una relació de bilateralitat plena.
Es pot qualificar el Tribunal de
Contrafaccions com la clau de volta de la nostra cultura política, basada em el
pacte, en què els reis havien d'acordar les principals normes en Corts, amb
representants dels tres estaments. Va representar la culminació de l’estructura
política i jurídica de Catalunya, que el Decret de Nova Planta (1715-1716) de
Felip IV (V de Castella) acabaria anorreant.
Final
Abans de marxar... Volem tenir un
contacte més grans amb tots els que seguiu LA CLAU. Us convidem a enviar-nos
preguntes, dubtes sobre la història de Catalunya, persones, fets.. .el que
vulgueu. És molt fàcil, envieu un correu a laclauhistoria@etv.cat i intentarem donar-vos
resposta aquí mateix, a LA CLAU de la nostra història
La frase de la setmana és d’autoria
anònima i diu...
No discuteixis mai
amb algú que creu en les seves pròpies mentides.
Tornem la setmana que ve. Us esperem
aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.
Joan M. Serra mestre i llicenciat en
Geografia. Ha estat formador del professorat a l’Institut de Ciències de la
Informació de la Universitat Autònoma, ha produït materials didàctics per a
l’ensenyament de la geografia i de la història i ha participat en l’elaboració
de diversos webs sobre memòria històrica. És autor, entre altres, de La
Barcelona britànica i irlandesa (2017), La Barcelona africana (2017), La
Barcelona germànica i del Benelux (2018) i La Barcelona latinoamericana (2019).
Darrerament ha publicat L’ús parlat del català. En un tombant decisiu.
Jordi Domingo, advocat
Agustí Carles advocat
Davantal
El 17 d’agost de 2017, es produïa un atemptat a les
Rambles de Barcelona. Hi van morir 15 persones i més de 100 van resultar
ferides. El dia abans s’havia produït una explosió a Alcanar on van haver-hi 2 morts i 16 ferits. Més
tard, a Cambrils, una dona moria a mans dels ocupants d’un vehicle, els cinc
ocupants del qual morien poc després en un tiroteig amb la policia.
Han passat ja més de set anys i continuen les
incògnites i els dubtes sobre què va passar exactament aquells dos dies
terribles del mes d’agost. El 2018, el Congrés espanyol va votar en contra de
la creació d’una Comissió d’Investigació sobre els fets de Barcelona i
Cambrils. Diverses autoritats estatals es van negar a comparèixer a la Comissió
creada pel Parlament de Catalunya. Fins ara, el poder judicial no ha volgut
investigar els fets.
I diem fins ara, perquè fa uns mesos es va aprovar la
creació d’una Comissió d’Investigació sobre el dret a saber la veritat i les
implicacions derivades dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de
2017.
Entre altra documentació, caldrà desclassificar la
informació reservada o secreta que pugui existir en relació als atemptats.
La informació per part del CNI del registre de visites
a l’Imam Es Satty a la presó de Castelló per part de membres dels serveis
secrets i la transcripció de les entrevistes mantingudes pels membres del CNI i
l’Imam. El sumari amb els vídeos i proves de veu dels testimonis i la
informació que tinguin les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado en relació
a possibles amenaces terroristes en el període 2916.2017.
També està en marxa la Comissió d’investigació sobre
l’Operació Catalunya amb la seva trama andorrana. Està prevista que hi
compareguin, entre altres, José Fernández Diaz M. Dolores de Cospedal, Soraya
Saez de Santamaria, Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy.
Haurem d’esperar a veure si aquests comissions
d’investigació serveixen finalment per descobrir les trames més ocultes de les
clavegueres de l’Estat espanyol.
En Joan M. Serra, autor del llibre “l’ús parlat del
català. En un tombant decisiu” escriu: “El retrocés que va patir els segles XIX
i XX l’ús del gal·lès és alliçonador per a la nostra llengua. Gal·les es va
torbar tenallat entre la doble pinça de l’opressió lingüística britànica i una
immigració abundant de parla anglesa que va contribuir poderosament a
bilingualitzar els gal·lesos i a substituir la llengua pròpia del país per
l’anglès. L’any 1879 el gal·lès el parlava un 66,1% de la població. El 2021 la
xifra ha baixat fins al 17,1%” És el català el gal·lès del segle XXI?
En parlem tot seguit amb els nostres convidats.
Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana del filòsof alemany Friedrich Nietzsche.
Aquell que té un per què per viure, pot suportar qualsevol com.
Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix
la repressió, la presó i l’exili,
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Benvingudes i benvinguts a una nova
CLAU de la nostra història. Programa 272 i primer de la 9a temporada.
Fa unes setmanes hem commemorat un
nou 11 de setembre. En aquest primer davantal volem recordar, a través del
llibre La desfeta, d’Agustí Alcoberro, com l’11 de setembre de 1714 va
ser un punt d’inflexió que va separat dues realitats polítiques, socials i
culturals molt diferents.
L’11 de setembre de 1714, les
autoritats borbòniques d’ocupació van dissoldre l’Estat català. Parlem d’un
sistema polític construït des del segle XIII, i progressivament ampliat i
enfortit, que es fonamentava en tres valors essencials: la superioritat de la
llei, el reconeixement dels drets individuals i col·lectius i el govern
representatiu i col·legiat. Aquest model va ser anomenat «pactisme», perquè es
basava en el pacte entre dos poders: la corona i els braços, és a dir, la
representació de la «terra» o nació.
L’11 de setembre de 1714 s’imposà el
règim de la Nova Planta, caracteritzat per l’absolutisme, el caràcter
totpoderós de la monarquia com a institució de dret diví i la composició
vertical —de dalt a baix— de tot l’organigrama polític. Aquest model, imposat
per la força de les armes, colpejà les classes mitjanes i populars i, en
general, tots els projectes de modernitat política i social. Així mateix,
enfortí els sectors més conservadors i tradicionals, que van poder consolidar
els seus privilegis de classe. Tot plegat va significar, a més, l’establiment
d’un sistema polític caracteritzat per la violència i la militarització
permanents, i finançat per un nou model fiscal fonamentat en l’extracció dels
sectors productius, la desigualtat i l’espoli. La liquidació de la cultura
política basada en la representació i el govern col·legiat va anar acompanyada
del tancament de les universitats i del seu desterrament a Cervera,. La
instauració de l’absolutisme va tenir, encara, una greu incidència en l’augment
de l’analfabetisme, com a conseqüència del tancament de nombroses escoles
municipals de minyons, quan els eraris dels consells municipals no es van poder
fer càrrec de la nova pressió fiscal.
Per als catalans
del 1714 la nació era, en primer lloc, la nació política, ññéñkñs a dir les
seves constitucions. Per això, per al cronista Francesc de Castellví,
l’abolició de les nostres institucions de govern, va ser “la fi de la nació
catalana”. Malauradament, no hi ha a Catalunya un moviment similar a la
reivindicació de la devolution, que ha caracteritzat el nacionalisme
escocès contemporani. I potser d’aquí plora la criatura, ben entrat el segle
XXI.
L’historiador Miquel Manubens manifesta que, per fer
efectiva la devolució, el primer pas seria que el Parlament, que disposa de
majoria independentista, es reclamés hereu del vell Estat constitucional.
"La devolució és recuperar tot allò que teníem abans de l'Onze de setembre
de 1714. Es tractaria que la majoria independentista del Parlament proclamés la
vigència de les Constitucions Catalanes i, per tant, la nul·litat del Decret de
Nova Planta de Felip IV i a continuació reclamés la nul·litat del Tractat d'Utrecht
als estats signants o successors.”
Final
La frase de la setmana del filòsof xinès Confuci que va
viure entre els segles quart i cinquè A.de C.
Si ja saps què has de fer i no ho fas, llavors estàs molt
pitjor que abans
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir
plegats noves CLAUS de la nostra història-
