Jordi Pujol: entre les llums i les ombres d’un país

Escric aquest article amb el convenciment que provocarà més d’una incomoditat i, probablement, més d’un detractor. Especialment entre aquells sectors que, sovint, no veuen més enllà del seu propi nas i es mouen dins un dogmatisme caduc, convençuts de ser els únics posseïdors de la veritat. Tant si l'article us agrada com si no, simplement, procuro dir el que penso, però sobretot procuro pensar el que dic, tal com deia el personatge de Mafalda creat pel genial Quino.

Resum (Per als més impacients)

Un article d’El Punt Avui recorda que el 24 de novembre ha de començar el judici contra Jordi Pujol, un procés que, segons el mateix diari, s’origina en una operació de la “policia patriòtica” i part de la premsa per desacreditar líders catalans. Aquesta actuació, impulsada des del Ministeri de l’Interior i desenvolupada de manera oculta, tenia com a finalitat reprimir la mobilització independentista i enfangar els seus dirigents. Aquest és el context polític i judicial que envolta avui la figura de Pujol.

Per a mi, Pujol és sobretot el lluitador antifranquista dels anys seixanta i setanta. Els seus escrits, com Des dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van tenir un paper clau en la meva formació política: van ser una porta d’entrada al nacionalisme i, finalment, a l’independentisme. Aquella manera de pensar, propera a la socialdemocràcia i a figures com Josep Pallach, em va marcar profundament.

Com a president de la Generalitat, Pujol va liderar la reconstrucció del país després del franquisme: la normalització lingüística, la consolidació d’un sistema educatiu i sanitari moderns, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, la cohesió territorial i la projecció internacional de Catalunya. Amb errors i encerts, va contribuir a donar forma a la Catalunya contemporània que avui coneixem.

És cert que hi ha ombres, especialment les vinculades a les controvèrsies familiars dels darrers anys. Però, fent balanç, estic convençut que les llums superen de llarg les ombres. Pujol és una figura complexa, polièdrica, però imprescindible per entendre qui som com a país. I, amb tots els matisos necessaris, continuo pensant que la seva aportació a Catalunya ha estat molt més positiva que no pas negativa.

---

Article complet

Tal com recordava recentment un article publicat a El Punt Avui, “si no hi ha nous elements que ho demorin, el dia 24 de novembre començarà el procés verbal del judici contra l’expresident Jordi Pujol Soley”. Aquell text denunciava l’origen espuri del cas: una operació impulsada per la coneguda “policia patriòtica” i amplificada per una certa premsa igualment “patriòtica”. Tot plegat, una trama oculta i dirigida a enfangar i perseguir líders catalans en un moment d’efervescència cívica, quan el clam d’“Independència!” omplia carrers, places i consciències. Aquest és avui l’escenari en què es jutja, no només un home, sinó també una etapa política que ha marcat la vida del país.

Hi ha figures que, per la seva magnitud i trajectòria, formen part íntima de la memòria col·lectiva. Jordi Pujol i Soley és una d’aquestes figures que no deixen ningú indiferent. Amb llums i ombres —com tots els que assumeixen responsabilitats colossals— però amb una llum pròpia que ha il·luminat dècades de vida nacional catalana.

Abans de ser president, Pujol era un jove que arriscava la llibertat i la vida per defensar la dignitat d’un poble trepitjat. L’empresonament del 1960 arran dels fets del Palau de la Música continua essent una imatge poderosa: un país silenciat que, a través d’ell i de molts altres, s’aixecava discretament però amb fermesa.

Per a mi, personalment, aquell Pujol —el dels anys seixanta i setanta— va ser decisiu. Jo arribo a l’independentisme a través del nacionalisme, i en aquesta convicció profunda hi pesen moltes persones, entre elles Jordi Pujol. Els llibres que va escriure en la clandestinitat, com Des dels turons a l’altra banda del riu o Construir Catalunya, van ser per a tota una generació molt més que textos: van ser respiradors d’aire fresc en temps de silenci forçat. Aleshores, Pujol respirava socialdemocràcia i tenia una mirada propera a Josep Pallach. Aquell era el nacionalisme que m’interpel·lava. I sí: només el vaig votar una vegada (potser dues?), però la influència d’aquell pensament no ha desaparegut mai.

Quan Pujol arriba a la presidència de la Generalitat, Catalunya és encara un projecte fràgil, recuperat després de quaranta anys de dictadura. Amb encerts i errors, amb decisions discutibles i altres de molt encertades, impulsa una obra de país innegable: la normalització lingüística, l’escola catalana, la sanitat pública moderna, els mitjans de comunicació, la vertebració del territori i la projecció internacional.

Durant més de dues dècades, el país descobreix que no només pot governar-se, sinó que pot creure en si mateix. Aquella etapa va modelar la Catalunya contemporània, i això forma part del seu llegat, ho vulguin reconèixer o no els seus adversaris.

La trajectòria de Pujol té un final ple de turbulències, marcades per irregularitats familiars que han tacat el seu perfil públic. És just mirar-les de cara i analitzar-les. Però és igualment injust pretendre que les ombres ho engoleixin tot. Cap figura complexa es pot explicar només des del seu costat fosc.

Cal posar tota la seva trajectòria damunt la taula: ha estat un dels principals arquitectes de l’autogovern modern, impulsant la reconstrucció institucional del país i dotant-lo d’estructures sòlides després de la dictadura. Al mateix temps, ha estat un defensor tenaç de la llengua i la cultura catalanes, promovent-ne la protecció i normalització en tots els àmbits. També ha actuat com un motor de confiança col·lectiva, ajudant molts catalans a creure en les pròpies capacitats del país. En moments polítics complexos, ha exercit un lideratge capaç de marcar rumb i orientar el debat nacional. Tot plegat l’ha convertit en un referent —amb llums i ombres, com qualsevol trajectòria llarga— per a més d’una generació.

Jordi Pujol és una figura complexa, plena de contradiccions, com ho són totes les persones que fan història. Però negar la seva aportació seria negar una part important de nosaltres mateixos. La Catalunya d’avui, amb tots els seus reptes i esperances, és hereva d’una feina immensa que va contribuir a posar el país dret, a dignificar-lo i a fer-lo créixer.

Mirar Pujol amb matisos no és un acte de debilitat: és un acte de maduresa. La seva llum, malgrat tot, continua sent intensa. I és per això que, en el balanç final, Pujol té —sí, sense cap mena de dubte— moltes més llums que ombres.

Onze anys del 9N: El dia que Catalunya va dir prou

Fa onze anys, el 9 de novembre de 2014, Catalunya va viure una jornada que marcaria un abans i un després en la seva història recent. Malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional i les amenaces del govern espanyol, més de 2,3 milions de ciutadans van sortir de casa per participar en el procés participatiu conegut com el 9N. Entre col·legis improvisats, urnes de plàstic i milers de voluntaris, la ciutadania va demostrar una convicció ferma: la voluntat de decidir el futur del país.

El 9N va ser molt més que una votació simbòlica. Va esdevenir un acte col·lectiu de desobediència democràtica, una demostració que una part molt important de la societat catalana havia perdut la por i ja no reconeixia l’autoritat de l’Estat espanyol en una qüestió que considerava de sobirania. El missatge era clar: “Ja no obeïm Espanya”.

Passat l’entusiasme, va aparèixer la pregunta inevitable: i ara què? Els resultats no podien tenir efectes jurídics, però sí polítics. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) reclamava un mandat democràtic clar a través d’unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari. Calia actuar de pressa: si no se celebraven abans del febrer del 2015, el calendari municipal i estatal podia ajornar-les fins al 2016, posant en risc la mobilització i la il·lusió popular.

El debat no era només sobre el quan, sinó també sobre el com i el qui. L’ANC proposava una candidatura unitària de país, que agrupés forces polítiques i socials per presentar un programa comú inspirat en el Llibre blanc per a la transició nacional. Es tractava de convertir unes eleccions en una expressió de voluntat col·lectiva, posant les bases del nou Estat i transmetent al món la imatge d’un poble cohesionat. La unitat, insistien, era essencial per mantenir la confiança.

L’ANC demanava eleccions immediates, en un termini màxim de tres mesos. El president Artur Mas va recollir el guant i va acceptar la proposta: una candidatura única de país per culminar el procés. Però només quinze dies després, Oriol Junqueras desmuntava aquesta possibilitat. La gent, sorpresa, es preguntava com era possible que un procés tan costós s’encallés en una negociació entre dues persones, per molt alt que fos el seu càrrec. La unitat no va ser possible, i un any després —massa tard— tot desembocava en la candidatura de Junts pel Sí, que, tot i representar un pas endavant, quedava lluny de la idea inicial d’una llista única de país.

Aquell 9 de novembre, l’independentisme també obrí un altre front: la internacionalització del conflicte. L’ANC va impulsar una recollida massiva de signatures per denunciar davant d’organismes internacionals la manca de democràcia de l’Estat espanyol. En dotze hores s’hi van recollir 1.386.628 signatures de ciutadans i 3.703 de càrrecs electes, totes amb acta notarial. El registre havia de lliurar-se a institucions com les Nacions Unides, el Parlament Europeu o l’OSCE per fer visible la voluntat democràtica del poble català més enllà de les seves fronteres. No se’n va saber mai el desenllaç.

Amb la perspectiva del temps, el 9N del 2014 va ser l’inici d’una nova etapa. Va demostrar que, fins i tot sense reconeixement legal, un poble pot organitzar-se i desobeir pacíficament per defensar el seu dret a decidir. Onze anys després, aquella jornada continua sent recordada com el moment en què la ciutadania catalana va mostrar la seva maduresa democràtica i la seva determinació de construir el propi futur.

Els castellanoparlants, nou grup oprimit a Catalunya

L’Audiència de Barcelona ha decidit condemnar a dos anys de presó i a una multa de 9.000 euros un home pels seus comentaris a X contra la família de Canet de Mar que va exigir un 25% de classes en castellà. La sentència, que molts mitjans espanyolistes han celebrat com una fita “històrica”, va més enllà del cas concret: per primera vegada, un tribunal reconeix els castellanoparlants com a “grup vulnerable” a Catalunya.

Sí, ho heu llegit bé: els castellanoparlants, a Catalunya, “grup vulnerable”.

Més enllà de no compartir els continguts de les piulades, la sentència que es fonamenta en el delicte d'odi, de fer servir la violència i la discriminació contra persones pel fet de fer servir el castellà i ser espanyoles, és del tot kafkiana. La mateixa llengua que és oficial arreu de l’Estat, que és la llengua de la justícia, de l’exèrcit, del govern, dels mitjans públics, de la majoria de canals privats, de les plataformes audiovisuals, i de la pràctica totalitat de la legislació. Una llengua que no necessita cap protecció perquè és, literalment, la llengua del poder. I ara, segons la justícia espanyola, resulta que cal defensar-la dels catalans.

El gir és tan grotesc com revelador. El que abans s’imposava amb baionetes, ara es fa amb togues. Allò que s’aconseguia amb exèrcits i decrets, avui s’executa amb codis penals i sentències. I tot amb la mateixa finalitat: mantenir el català i els catalans en un estat de submissió.

La llengua catalana ha resistit segles de persecució. Ha estat prohibida als tribunals, a les escoles, a les esglésies, als diaris i a les places. Han intentat fer-la desaparèixer de totes les maneres possibles, però sempre ha tornat. I ara que el català intenta ser amb moltes dificultats, la llengua de cohesió i d’escola, l’Estat decideix que això també és intolerable.

Aquesta sentència no és un cas aïllat. Forma part d’una ofensiva política contra el model d’immersió lingüística i, més enllà, contra qualsevol expressió d’autogovern real. El poder judicial espanyol —que no és cap misteri que actua amb criteris ideològics— continua fent la feina que abans feia la repressió política. I ho fa amb la mateixa lògica imperial: convertir la víctima en agressor i l’agressor en víctima.

Els mateixos que han menystingut durant dècades el català, que han legislat contra la seva presència, que han negat sistemàticament la seva normalització, ara són reconeguts com a “grup vulnerable”. I el poble que ha hagut de defensar la seva llengua a contracorrent durant segles, és retratat com a opressor. Un relat tan absurd que només podia prosperar en un estat on la raó jurídica serveix, com sempre, per justificar el poder.

El més greu és que aquesta sentència obre un precedent perillós. Qualsevol crítica a les imposicions de l’espanyolisme lingüístic podria acabar sent interpretada com a “odi”. Qualsevol defensa del català com a llengua vehicular podria ser criminalitzada. És una advertència: vigileu què dieu, vigileu què defenseu, perquè us pot costar la llibertat.

El que abans feien amb la força, ara ho fan amb les lleis. La gran Castella —l’Espanya eterna que mai no ha sabut conviure amb la diferència— ha trobat en la justícia el seu nou exèrcit. Però, malgrat tot, el resultat serà el mateix que sempre: la resistència del poble català.

Perquè podem perdre sentències, però no perdem memòria. I la memòria ens recorda que cada cop que l’Estat ha volgut fer-nos callar, hem acabat parlant més fort.

---