Hi ha funerals que arriben massa aviat i d’altres que es preparen amb una meticulositat gairebé literària. El que sembla que alguns voldrien celebrar aquests dies és el funeral “convenient” de Sant Jordi: discret, sense massa soroll, amb una esquela breu i, si pot ser, amb el condol institucional just per no aixecar sospites. Tot molt endreçat. Tot molt civilitzat.
Les declaracions de Eduardo Mendoza sobre Sant Jordi han tingut aquell punt de distància irònica que tant agrada a certa intel·lectualitat: mirar la diada com qui observa una tradició pintoresca, una mica excessiva, potser fins i tot prescindible. Com si fos una d’aquelles novel·les que es poden llegir… o no, perquè tampoc no passa res.
Però la ironia, quan es practica des de la comoditat d’una llengua i una cultura dominants, corre el risc de convertir-se en una eina força menys innocent del que sembla. Perquè mentre alguns somriuen amb condescendència davant les parades de llibres i roses, d’altres fa temps que treballen —sense gaire ironia, tot s’ha de dir— en una operació més seriosa: convertir Sant Jordi en una simple festa comercial desconnectada de la seva arrel catalana.
El funeral convenient, doncs, no seria cap acte tràgic. Al contrari: seria amable, modern, homologable. Res de dracs ni cavallers, res de llengua pròpia com a eix central. Una diada global, bilingüe (o millor dit, monolingüe amb traduccions), on el català fos una presència simpàtica però prescindible. Una mena de Sant Jordi “per a tothom”, que en el fons vol dir “per a ningú en concret”.
Hi ha una certa elegància en aquesta manera de fer desaparèixer les coses. No cal prohibir res —això queda lleig—, n’hi ha prou amb diluir-ho. No cal atacar la llengua, només cal convertir-la en opcional. No cal negar la tradició, només cal reinterpretar-la fins que deixi de ser el que era. I així, entre somriures i acudits enginyosos, es va preparant el taüt.
Potser el més curiós de tot plegat és que Sant Jordi continua resistint amb una vitalitat que desconcerta els seus hipotètics enterradors. Cada any, carrers plens, llibres en català venent-se, gent que regala roses amb una naturalitat tossuda. Una festa que no sembla tenir cap pressa per morir, malgrat els epitafis prematurs.
Això no vol dir que no hi hagi motius de preocupació. La política de descatalanització —o, si es vol dir amb menys eufemismes, d’espanyolització— no necessita grans proclames: avança a còpia de petits gestos, de discursos aparentment inofensius, de relativitzar allò que per a molts és essencial.
Potser, al final, la veritable intriga no és si el funeral es farà, sinó si els convidats hi assistiran. De moment, sembla que hi ha massa gent ocupada comprant llibres i roses com per confirmar la seva assistència. I això, ves per on, no encaixa gaire amb el guió del funeral convenient.
P.D.
Enmig d’aquesta litúrgia aparentment festiva, convé no oblidar algunes veritats incòmodes: la massificació de Sant Jordi sovint converteix la diada en un gran aparador on els llibres més venuts no són necessàriament els millors, sinó els més visibles. Els grans grups editorials —autèntics monstres de la indústria— tendeixen a devorar o eclipsar les editorials petites, que lluiten per fer-se un lloc entre parades cada cop més uniformitzades. I, com si no n’hi hagués prou, el poder mediàtic continua inclinant la balança: es promocionen i es venen més llibres en castellà que no pas en català, no tant per manca de qualitat o d’interès, sinó per una inèrcia estructural que condiciona què es veu, què es recomana i, en definitiva, què acaba a les mans dels lectors.
Un gran article, Jaume! Bona diada!
ResponElimina