Articles anys 2006 al 2009
Any 2006
Català i identitat... mala peça al teler. 3 de desembre de 2006
Ja tenim nou Parlament i nou President de la Generalitat. Les coses, però, pel que fa a la llengua, no pinten gaire bé.
Primer de tot ja veiem que determinats diputats ens estaran incordiant durant tota la legislatura amb el tema lingüístic. El problema no és, però, que incordiïn, sinó que ara disposen de plataformes de difusió (Parlament, ràdios, televisions, premsa) que els serviran d'element de ressonància per escampar el seu missatge. Un missatge que només cerca el conflicte lingüístic, en què, com a bons defensors del bilingüisme, l'únic que volen en realitat és la desaparició del català o, si això no és possible, relegar-lo a una llengua de segona o tercera fila, una llengua poc necessària i poc útil.
El President Montilla va semblar que defensava la llengua. I diem "va semblar" perquè alguns dels seus arguments no anaven més enllà de la cantarella de sempre. "La llengua no ha sigut mai motiu de divisió a Catalunya", va dir el President. I és clar que no!... Però... per què no ha passat això? Perquè els catalanoparlants, des de fa segles, hem hagut de suportar una persecució lingüística i ens hem "acostumat" a acceptar renúncies i sotmetiments. Som l'únic poble que és capaç de renunciar a la seva pròpia llengua a la més mínima dificultat o entrebanc que sorgeixi. Cedim una i altra vegada i així ens va.
Més coses... Carod-Rovira, quan es fa càrrec de Política Lingüística, ens diu que cal despolititzar la llengua...???? Què vol dir això? La llengua, la política lingüística, fins que no s'assoleixi una situació de plena normalitat depèn -també, encara que no únicament- de mesures polítiques, de la mateixa manera que també qualsevol avanç social depèn també de mesures polítiques.
Què passa amb Esquerra? No és ja que cada vegada es parli menys d'idependència, sinó que tampoc es parla gaire d'autodeterminació, ni d'identitat, ni... ara tampoc de llengua? Recordo una vegada que un quadre d'Esquerra em va comentar que ens havíem de preparar per fer independentisme en castellà. Li vaig respondre que uns Paìsos Catalans independents on la llengua fos el castellà ja se'ls podia ben bé confitar. Quina independència volem? Independentes per a què? Per viure millor, en una societat més justa, mès igualitària, més equitativa...sí... però també en una societat més catalana lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Amics d'Esquerra.... Ara, només ens parleu del catalanisme social. Recordeu, si us plau... Molts de vosaltres veniu d'èpoques on contínuament insisitíeu que era impossible assolir l'alliberament nacional sense assolir a la vegada l'alliberament social. Bé, amics, jo ara us dic que és del tot impossible l'alliberament social (o com en vulgueu dir ara en aquests eufemismes que contínuament s'inventeu tots plegats), repeteixo, és del tot impossible l'alliberament social sense l'alliberament nacional. I la llengua, amics meus, és segurament el signe d'identitat més important que encara tenim els catalans.
Ara, però, ens dieu que ens hem d'oblidar de la identitat.... ens hem d'oblidar també de la llengua? Si us plau.... on ens voleu fer anar a parar?
Llegiu, si podeu, un article que podeu trobar al nostre web. És de Francesc Puigpelat, publicat a l'Avui del 3 de desembre amb el títol de "El castellà al pati". Llegiu i reflexionem-hi tots plegats una mica.
I, sobretot, no ens adormim... Feina, feina i feina...i endavant!
Primer de tot ja veiem que determinats diputats ens estaran incordiant durant tota la legislatura amb el tema lingüístic. El problema no és, però, que incordiïn, sinó que ara disposen de plataformes de difusió (Parlament, ràdios, televisions, premsa) que els serviran d'element de ressonància per escampar el seu missatge. Un missatge que només cerca el conflicte lingüístic, en què, com a bons defensors del bilingüisme, l'únic que volen en realitat és la desaparició del català o, si això no és possible, relegar-lo a una llengua de segona o tercera fila, una llengua poc necessària i poc útil.
El President Montilla va semblar que defensava la llengua. I diem "va semblar" perquè alguns dels seus arguments no anaven més enllà de la cantarella de sempre. "La llengua no ha sigut mai motiu de divisió a Catalunya", va dir el President. I és clar que no!... Però... per què no ha passat això? Perquè els catalanoparlants, des de fa segles, hem hagut de suportar una persecució lingüística i ens hem "acostumat" a acceptar renúncies i sotmetiments. Som l'únic poble que és capaç de renunciar a la seva pròpia llengua a la més mínima dificultat o entrebanc que sorgeixi. Cedim una i altra vegada i així ens va.
Més coses... Carod-Rovira, quan es fa càrrec de Política Lingüística, ens diu que cal despolititzar la llengua...???? Què vol dir això? La llengua, la política lingüística, fins que no s'assoleixi una situació de plena normalitat depèn -també, encara que no únicament- de mesures polítiques, de la mateixa manera que també qualsevol avanç social depèn també de mesures polítiques.
Què passa amb Esquerra? No és ja que cada vegada es parli menys d'idependència, sinó que tampoc es parla gaire d'autodeterminació, ni d'identitat, ni... ara tampoc de llengua? Recordo una vegada que un quadre d'Esquerra em va comentar que ens havíem de preparar per fer independentisme en castellà. Li vaig respondre que uns Paìsos Catalans independents on la llengua fos el castellà ja se'ls podia ben bé confitar. Quina independència volem? Independentes per a què? Per viure millor, en una societat més justa, mès igualitària, més equitativa...sí... però també en una societat més catalana lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Amics d'Esquerra.... Ara, només ens parleu del catalanisme social. Recordeu, si us plau... Molts de vosaltres veniu d'èpoques on contínuament insisitíeu que era impossible assolir l'alliberament nacional sense assolir a la vegada l'alliberament social. Bé, amics, jo ara us dic que és del tot impossible l'alliberament social (o com en vulgueu dir ara en aquests eufemismes que contínuament s'inventeu tots plegats), repeteixo, és del tot impossible l'alliberament social sense l'alliberament nacional. I la llengua, amics meus, és segurament el signe d'identitat més important que encara tenim els catalans.
Ara, però, ens dieu que ens hem d'oblidar de la identitat.... ens hem d'oblidar també de la llengua? Si us plau.... on ens voleu fer anar a parar?
Llegiu, si podeu, un article que podeu trobar al nostre web. És de Francesc Puigpelat, publicat a l'Avui del 3 de desembre amb el títol de "El castellà al pati". Llegiu i reflexionem-hi tots plegats una mica.
I, sobretot, no ens adormim... Feina, feina i feina...i endavant!
_____________________________________
Coses que passen. 6 de desembre de 2006
Primera cosa... El nou conseller de Governació,
Joan Puigcercós, havia restablert la fórmula dels seus antecessors en el
càrrec, Joan Carretero (per cert...on és la veu dissident d'Esquerra?) i Xavier
Vendrell, i havia penjat només la
bandera catalana a la seu de la Conselleria. Els temps, però, han canviat, i el
nostre nou President no-identitari ha cridat a l'ordre als seus subordinats...
Ja se sap, misèries i grandeses de voler tenir parcel·les de poder. Montilla,
al crit de...A FORMAR! ha fet que la bandera espanyola torni a onejar, després
de dos anys, a la seu de la Conselleria. No hi ha hagut protestes ni queixes...
ja se sap, som a l'era del catalanisme no-identitari i de l'Entesa Social....
Segona cosa... Després d'un colla d'anys sense
ser-hi present, el President de la Generalitat assistirà als actes
commemoratius de la Constitución Española. Cal deixar ben clar quin és el nou
rumb del Govern de la Generalitat.
Tercera cosa... Promeses electorals. Josep-Lluís
Carod Rovira va prometre que si ERC arribava al Govern, promourien la reforma
de la Llei de Política Lingüística del 1998. Una llei, recordem-ho, que
Esquerra no va aprovar quan era a l'oposició. Carod va dir que la Llei està
desfasada i superada i que no s'ha aplicat en les seves potencialitats.
Proposarem, doncs, -deia- la seva reforma per revisar aspectes com el cinema,
els mitjans de comunicació, la publicitat o l'eitquetatge i, evidentment, la
política de sancions. N'heu sentit a dir algun cosa més? Això és al que és
referia Carod quan ens deia que calia despolititzar la llengua?
La Catalunya no-identitària ha iniciat la seva
singladura...
_____________________________________
Any 2007
Molt bona feina! 6 de gener de 2007
Ahir, nit de Reis, la nostra alcaldessa Pilar Díaz ens va
sorprendre acomiadant els Reis Mags amb un sonor i estrident "QUE TINGUEU
MOLT BONA FEINA!"
Des de la CAL sabíem que l'alcaldessa era una fidel seguidora del
nostre programa "CAL PARLAR DE LLENGUA", però no ens podíem arribar a
imaginar que faria seu el nostre lema amb què, programa rere programa, recordem
als nostres espectadors que, com deia el poeta: "tot està per fer i tot és
possible."
Si la nostra alcaldessa ha fet seu aquest lema... vol dir també
que ha fet seus els nostres objectius lingüístics? Segur que sí! Ben aviat, el
molt bona feina el veurem en els canvis que es produiran de ben segur en la
política lingüística del nostre ajuntament.
Llàstima que aquests bons auguris es difuminessin lleugerament amb
l'enorme cartell amb què "Els Comediants" rebien la cavalcada de
Reis. "NIT D'IL·LUSSIÓ". A l'any 2007 encara hem d'estar comentant
errades com aquesta? Que no hi ha diccionaris? S'hauria permès una falta
similar en un gran cartell en castellà? O... tot es producte de "l'efecte
Montilla" i la seva Catalunya no-identitària?
Amigues i amics... QUE TINGUEU MOLT BONA FEINA! (Que n'hi ha... no
en dubteu...)
________________________________
Continuem cedint? 12 de gener de 2007
No contents amb aconseguir aprovar un Estatut minso i retallat,
ara, des de l'Estat espanyol continuen impulsant un seguit de mesures que, no
només no siginifiquen cap mena d'avanç per al nostre país, sinó que en molts
casos representen un retrocés significatiu.
En matèria de finançament ja veiem que la cosa va per llarg:
creació de comissions mixtes, calendaris, reunions... El ministre ja ens ha
avisat: no esperem res fins al 2009. No cal dir que si, a més, el PP acaba
guanyant les properes eleccions, la data del 2009
s'anirà postergant indefinidament.
El decret educatiu que imposa una hora més de castellà a Catalunya
és, a banda d'una invasió de competències, un clar retrocés en matèria de
llengua i una bomba de rellotgeria contra el procés d'immersió lingüística a
les escoles. El més preocupant, però, és que el govern de Catalunya no sembla
reaccionar davant aquesta nova agressió. Les trobades del president Montilla i
del conseller Ernest Maragall semblen més reunions de companys de partit,
"d'amiguetes" que no pas de polítics que haurien de defensar idees
molt diferents pel que fa al tema lingüístic. Tot són bones paraules de
"confiança plena" en els homònims espanyols. Fins i tot ja gairebé es
dóna per fet que no hi haurà cap recurs d'inconstitucionalitat. Entre amics, ja
se sap...
Els atacs augmenten i ara sembla que hi ha 4 decrets més en marxa
sobre ensenyament. La informació que rebem dels polítics és confusa i
completament diferent segons qui sigui el que parli. Mentrestant, es produeixen
situacions si més no curioses com les que s'han donat a Girona, única
demarcació on no s'ha aprovat una moció de CiU en contra del decret del
castellà. El fet més xocant és que el tripartit de Girona (perdó... el govern
d'entesa) ha votat al costat del PP en contra d'aquesta moció. No sé que en
penseu vosaltres, però la nostra opinió és que res del que vulgui el PP en
matèria de llengua pot ser bo per Catalunya.
Vista la galdosa actuació dels nostres polítics, el paper de la
societat civil continua sent, cada vegada més, decisiu i vital en tot aquest
procés de defensa i d'avenç en matèria de llengua.
______________________________________
El pacte "per l'impuls lingüístic". 18 de gener de 2007
Per fi ha parlat Carod-Rovira!
Quina diferència –pel que fa a la
capacitat oral d’emetre declaracions i discuros- amb el Carod de fa uns mesos.
Ahir, ens va presentar la seva proposta de “Pacte nacional sobre competència
lingüística”.
Creiem del tot necessari arribar a un pacte nacional lingüístic. Fins aquí, res
a dir. La diferència estriba que nosaltres pensàvem que l’objectiu central
d’aquest pacte havia de girar a l’entorn de la llengua catalana. Un pacte que
establís les mesures i les polítiques adients per reforçar, estimular i
fomentar l’ús del català. Un pacte que creés les bases necessàries que fessin
del català una llengua, no només útil, sinó necessària i de prestigi. Un pacte
que es proposés l’impuls del català en nous àmbits d’ús. Un pacte que defensés
la unitat de la llengua i, com a conseqüència, afavorís les relacions lingüístiques
amb totes les terres dels Països Catalans (una denominació cada vegada més
arraconada). Un pacte que iniciés el camí cap a la “necessitat d’ús” del
català.
Res de tot això… O gairebé res. El pacte nacional és sobre “competència
lingüística”; un aiguabarreig on el català queda difós i diluït entre mig de
l’impuls que cal donar a l’aprenentatge del francès, de l’anglès i, com és
lògic, del castellà.
Alguna “perla” més del pacte…Transcrivim literalment (el subratllat és nostre):
“L’objectiu d’aquest acord és el foment de l’ús social del català (fins aquí
anem bé), el reconeixement del castellà com a element estructural de
la societat catalana i el coneixement d’almenys dues llengües més
per afrontar l’arribada de la immigració i la relació amb un entorn
globalitzat.”
El castellà, llengua imposada durant segles, passa per art i gràcia de la nova
dialèctica a esdevenir “un element estructural de la societat catalana.”
Això em fa recordar aquella famosa i trista frase: “Jamás fue el castellano
lengua de imposición…”.
La manera d’enfrontar-se al problema lingüístic que pot representar la nova
immigració, resulta que és reforçar el castellà (sobretot quan la majoria de la
immigració ja parla aquesta llengua) i aprendre el francès i l’anglès…
De nou Carod va fer servir les frases de moda, ja comentades en algun altre
article: “patriotisme social…” Què carai és això? Com ens ho mengem? “Cohesió
social…” Com podem arribar a cohesionar tot un poble si oblidem temes com la
nació, la llengua i la cultura.
Una vegada més (i van…) la famosa frase: “despolititzar la llengua”. No ens
queda clar què vol dir amb això. Que “el català ha de deixar de ser la llengua
del catalanisme per ser la llengua dels catalans…” Hi estem d’acord. Però això
no vol dir despolititzar la llengua. Vol dir allunyar-la d’ideologies
polítiques, no de la política. La llengua és, hauria de ser de tothom, però…
despolititzar-la? Fem un cop d’ull a les llengües d’altres països. Està
despolitzat, l’espanyol? I el francès o l’anglès? I l’alemany o el rus?
No sabem què en penseu… Tot plegat sembla una mica fosc i confós… poc decidit i
valent. Ens vam esgarrifar quan vam sentir dir a Josep Piqué, del PP català,
que, en principi, estava força d’acord amb les declaracions del
vicepresident…???!!!
______________________________________
Em preocupa Esquerra. 20 de gener de 2007
El 12 de gener
passat, Dídac López, en resposta al meu article, comentava el
següent:
"Formulat
d'aquesta manera l'independentisme no-nacionalista és un simple aliat del
"cosmopolitisme" que vol destruir les identitats nacionals.De la
mateixa forma que l'independentisme català dels anys 1920 va fer un llarg
pelegrinatge per incorporar la idea de la unitat nacional (de Salses a
Guardamar) i de la justícia social (del socialisme emancipador, que no té res a
veure amb el "benestarisme" paternalista de socialdemòcrates i
eurocomunistes), ara cal sumar-hi també la defensa de la recatalanització, de
la catalanitat. Una catalanitat oberta, és clar, com ho fou amb els Lúria
calabresos i ho ha estat amb els Sànchez murcians i ho és ara amb els Hassan rifenys.
Oberta, sí, però no diluïda. Amb capacitat d'evolució, sí, però d'evolució en
interès propi i no d'acord amb les agendes que ens imposin a Madrid, a París o
a Nova York. "
Totalment d'acord
amb el significat de fons del comentari. Crec que Esquerra es troba en un
moment i en una situació força perillosa. No sé com acabarà tot plegat, el
temps ens ho dirà, però les seves darreres actuacions i posicions em
preoucupen.
Us adjunto un
article (el primer; sembla que n'hi haurà més) de la veu dissident -ja durant
la legislatura anterior- d'Esquerra: Joan Carretero. En remarco alguns dels
punts més impactants:
"Cal
subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament
castigat pels electors... Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust
segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un
silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de
l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i
"un president que mani". No està malament l'autoritat que ha
aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes
una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també
analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres
vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC). Veiem, per exemple,
que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia
lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat
convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia
gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com
es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional
calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu
discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els
progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies
de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en
les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament
de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les
prestacions socials).
Jo mateix vaig
comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar
aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el
règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries
continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de
Catalunya..."
Llegiu, si us ve de
gust, l'article sencer i, si us plau,
reflexionem-hi tots plegats.
____________________________________________
Esquerra, de planeta a satèl·lit. 21 de gener de 2007
La continuació
de l'article de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Noves argumentacions
(algunes ja comentades amb anterioritat en aquest mateix bloc) la majoria de
les quals comparteixo i que, al cap i a la fi, són les que em (ens) fan
mantenir en una estat d'inquietud, de dubte i, en determinats moments, de
decepció.
Us reprodueixo
alguns fragments per a qui no tingui temps o ganes de llegir-ne l'article
sencer:
"Per
contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint
inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja
fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu"
del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres,
garantissin la inclusivitat social d'un acord [...]
[...] d'altres sembla
que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per
exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes
(El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions
d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida [...]
[...] mostren
una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre
de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca,
inversemblant[...]
[...] en les
eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va
retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat
socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a
alternativa que com a complement?[...]
[...] La
realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la
satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC [...]
[...] penso que
molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van
abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal
menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme
català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a
l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una
estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat
nacional el seu principal referent [...]"
No crec en un
patriotisme que s'ha d'acompanyar amb adjectius com "social". Crec en
un país lliure, si més no tan lliure com ho poden ser els altres estats del
mapa polític mundial. Aquest és, o hauria de ser, com diu en Carretero,
"el nostre principal referent". Un referent que no pot ser l'únic, ni
tampoc pot ser un referent abstracte, buit de continguts. La llibertat nacional
és una suma d'altres llibertats: la cultural, la lingüística, la social, la
individual.
Hi ha molta gent
que creiem en un independentisme que pugui aglutinar tots aquests conceptes,
per a nosaltres, indeslligables l'un de l'altre. I això no és, com argumentava
Carod-Rovira fer cap "reflexió essencialista sobre la qüetió
nacional". És la seva moderna defensa del "patriotisme social",
frase que ens repeteixen una i altra vegada per veure si acaben aprenent-la de
memòria.
Durant un
esmorzar amb la gent del fòrum Nueva Economía, Carod (en castellà)continuava
dient que "lo que está condenado hoy al fracaso es un proyecto de
país que nire sólo al pasado y que tenga sólo una formulación esencialista (?).
Cunado antes se admita esto, mejor. Porque si no, vamos a convertir un proyecto
nacional en algo que no es atractivo ni para los propios catalanes de
origen."
Quin és el
projecte nacional no-essencialista que ens ofereix Carod? No s'acostarà tan
perillosament al projecte nacional del PSC? Si s'hi acosta tant, on acabarà
estant la diferència ideològica entre un i altre partit? Això farà guanyar vots
a Esquerra?
Tot força
complicat. L'únic camí per assolir algun dia aquest hortizó d'un país i una
societat lliures és l'independentisme. Tanco, doncs, amb les paraules finals de
l'article de Joan Carretero que sintetitzen a la perfecció aquest pensament:
"Espero
que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit,
aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia
més gran, en l'univers polític català."
________________________________________
Una majoria per la independència. 28 de gener de 2007
La resposta
ofical d'Esquerra als articles de Joan Carretero no s'ha fet esperar. Frances
Vendrell ha publicat, seguint l'estructura de Carretero, dos articles al diari
AVUI. El primer, ahir dissabte (27 de gener) i el segon avui diumenge.
Els articles de
resposta són una nova defensa del "patriotisme social" que no aporten
res de nou que ja no sabéssim. No passen de ser un resum ben sintetitzat de la
nova línia que intenta seguir Esquerra per, segons els seus dirigents, arribar
a assolir una majoria per la independéncia.
Tot sembla molt
raonable. Esquerra, per tal d'arribar a una majoria necessaria que permeti
assolir la independència, necessita entre 2,5 i 3 milions de vots. Deixo de
banda l'argument que aquests vots s'han d'obtenir d'entre els votants del PSC i
d'ICV, perquè -almenys fins ara- Esquerra arrenca pocs vots d'aquests sectors
(observeu, si no, les darreres dades tres mesos després de les elecccions:
"Les darreres enquestes constaten que des
de les passades eleccions s'ha produït un descens d'ERC que, encara que lleuger
(1,8 punts), li faria perdre tres diputats.").
Les tesis de
Vendrell em semblen del tot lògiques i vàlides. Per assolir qualsevol objectiu
polític cal una majoria que li doni suport i el camí serà lent. Un camí, un
recorregut en què haurem d'atruar-nos en més d'una estació abans d'arribar al
final del trajecte. Fins aquí tot correcte.
El problema és
amb quins plantejaments, amb quina ideologia, amb l'aplicació de quina línia
política es pensa arribar a obtenir aquests necessaris 3 milions de vots?
Vendrell, com
gairebé tota la direcció d'Esquerra des del pacte per un nou tripartit, no para
de citar per activa i per passiva el famós "patriotisme social".
Parla d'economia, d'empresa i d'empresaris; parla del serveis que pot oferir un
país, parla de cooperació internacional, parla dels científics, de la recerca
biomèdica i de les energies renovables, parla -ai, Déu méu!- del civisme i fins
i tot del món del disseny. I qui no pot estar d'acord amb què el nostre país
excel·leixi en tots aquests camps?
On és, però tot
allò que ens diferencia com a catalans i com a país de la resta del món? On són
les arrels tradicionals, culturals, lingüístiques... on són les arrels nacionals?
On són tots aquests elements dits "nacionals" que tots els països
defensen amb ungles i dents? On són aquests elements que cap país, independent
o no, està disposat a perdre i per protegir-los i afavorir-los és capaç de
dictar lleis de tota mena i aplicar-les amb duresa si és necessari?
El patriotisme
no necessita d'adjectius, si més no per la gent que vol la llibertat i la
justícia social.
Com arribar a
obtenir aquests 3 milions de vots? Si ho hem de fer acostant-nos tant a línies
polítiques com les del PSC i les d'ICV, on estarà la diferència? Arribat el
moment, el votant sabrà diferenciar entre el "patriotisme social" que
li proposa Esquerra i el mateix que li proposen els socialistes?
Llegiu aquestes
línies d'en Marçal Sintes, referides a les respostes de
Carod i Puigcercós a l'article de Carretero i publicades a l'AVUI del 26 de
gener:
"El que a
mi em sobta és que el secretari general independentista cregui que,
efectivament, l'eficàcia i la nació s'exclouen i, en canvi, no l'eficàcia i el
socialisme o l'eficàcia i l'espanyolisme, per exemple. ¿Segur que el doctor
Carretero s'equivoca quan diagnostica? Examinem ara la reacció de Carod, qui va
discursejar que cal mirar al segle XXI i no al passat, que no s'ha de ser
"essencialista" i que cal "renovar-se o morir". Se m'escapa
què té a veure aquesta diguem-ne reflexió amb el que assenyala Carretero, però
trobo que la cançó taral·larejada pel president d'ERC recorda desagradablement
aquella altra que diu que, avui en dia i en plena globalització, nacionalismes
com el català són fenòmens antimoderns, unes antigalles pròpies de tribus
confoses i ignorants."
I, de cap de les
maneres, voldria que en Francesc Puigpelat acabés tenint raó:
"Molta gent
creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en
el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys
ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels
anys 80, l'independentisme
català és extraparlamentari."
______________________________________________
Indefensió. 31 de gener de 2007
Una senyora va
al metge de capçalera. El nou doctor és sud-americà i quan la dona li comença a
explicar el seu problema, la resposta -educada- del metge és: "Perdone,
pero si me habla en catalán no podré visitarla."
La dona es queda
perplexa. El català és la seva llengua, s'hi expressa millor. s'hi troba més
còmoda. Per un moment s'atabal... Dubte... Què fa? Demana que la visiti un
metge que l'entengui? Denuncia l'actuació d'aquest professional perquè està
vulnerant de manera flagrant els seu dret d'expressar-se en catala?
La realitat,
però, és que no es troba bé. Té feina i, com tothom, quantitat de problemes
afegits. Acaba, doncs, cedint i li explica al metge què li passa en castellà.
Casos com aquest
són habituals als CAPs. Casos similars es produeixen diàriament en l'àmbit
judicial on una i altra vegada nosaltres, els ciutadans, hem de cedir i
expressar-nos en castellà en el que és un atemptat contra un dels nostres drets
principals: el de fer servir la nostra llengua en el nostre propi país.
És veritat que
hauríem de ser nosaltres mateixos els que defenséssim el català, els que
defenséssim el nostre dret a utilitzar-lo arreu. Però, quan et trobes malament
i el que vols és que un professional et visiti i trobi la causa del teu
malestar, qui està per fer de "superman" o "superwomen" de
la llengua? Si estàs davant d'un tribunal, amb la situació d'angoixa que el fet
comporta, qui és capaç d'exercir de "militant lingüístic" i de
"defensor del català"? Som humans, ja tenim prou problemes i acabem
cedint.
On és, però,
l'Administració? On és, però, el Govern que ha de garantir que els nostres
drets siguin respectats?
Estem d'acord
que és del tot necessari que la societat civil sigui capaç de mobilitzar-se per
fer del català una llengua d'ús en tots els àmbits, per fer del català la
llengua de cohesió social en aquest nostre país tan divers. Però, si us plau,
prou ja de carregar-ho tot damunt les espatlles del ciutadà. Prou ja de frases
com "Depèn de tu".Que cadascú faci la feina que li
pertoca. Nosaltres, la gent del carrer, tenim la nostra que ja és prou feixuga.
El Govern i l'Administració tenen la responsabilitat de fer la seva.
Que la facin,
doncs!
______________________________________
Amics, coneguts i saludats. 2 de febrer de 2007
TD8. 1 de febrer
de 2007. El programa "Amics coneguts i saludats", que
presenta Josep Puigbó, debat sobre el grau de compromís de governants i
societat civil cap a la llengua catalana i els drets de Catalunya com a nació.
Convidats: Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística de la Generalitat;
Joan Ferran, diputat del PSC; el sociòleg Salvador
Cardús i el professor de la Universitat Ramon Llull Ferran
Sáez.
En un moment del
programa, quan s'està tractant el tema del doblatge de pel·lícules al català i
es comenten les enormes dificultats i inconvenients que se li presenten a
qualsevol aficionat al cinema que vulgui veure determinada pel·lícula en la
nostra llengua, el senyor Joan Ferran, diputat del PSC, s'atreveix a dir una
bajanada impressionant com aquesta: "Potser el fet que no hi hagi més
pel·lícules doblades al català està en l'escassa demanda de cinema en aquesta
llengua. La societat catalana no demana cinema en català." (La
transcripció no és literal perquè citem de memòria, però si que n'és el
contingut de fons.) No cal dir que una afirmació com aquesta va desencadenar la
indignació d'altres convidats com el senyor Pueyo el el senyor Cardús. Ells no
ho van dir, però ja ho diem nosaltres: QUINES PENQUES!!!
Al final del
programa, se li torna a veure el llautó al personatge en qüestió. En el moment
del comiat, quan els altres convidats responen a la pregunta del presentador
sobre si són o no optimistes en relació al futur de la llengua, el senyor Joan
Ferran es despenja dient que"Catalunya va molt bé. Sóc optimista perquè
l'atur ha disminuït i l'economia es troba en un procés de recuperació." (???). En
un programa que, no oblidem, tracta del grau de compromís dels governants cap a
la llengua catalana i envers els drets nacionals, el senyor Ferran respon a la
pregunta sobre el futur del català amb la seva percepció sobre el percentatge
d'aturats a Catalunya.
El fenomen de la
Catalunya "no-identitària" i del "patriotisme social" ja té
els seus seguidors que no dubten a fer-ne campanya allà on es trobin.
I pensar que
aquests són els que ens governen...!
_____________________________________
Una "merda seca" . 2 de febrer de 2007
Ja tenim un problema més al damunt. Un problema que ja es veia venir i sobre el qual tots plegats semblava que volíem amagar el cap com el vestruç. Les maniobres del PP han sortit efecte i el Tribunal Constitucional està a punt i preparat per inciar les darreres retallades al ja migrat Estatut.
Recordem el procés: el Parlament català aprova un text estatutari ambiciós, segurament massa ambiciós tenint en compte els obstacles legals, polítics i socials amb què acabaria topant. Alfonso Guerra "el simpàtic" ens emborrona amb fluorescent la major part del text. CiU aprofita per fer-se la foto i deixar l'Estatut una mica més buit de continguts. Més retallades al Congrés de Diputats. Aprovació amb un 50% d'abstenció del projecte a Catalunya. L'etapa postnacional... la catalunya no-identitària... el "patriotisme social"... I ara...què?
Ara s'han assegurat una correlació deforces adequada al TC per continuar retallant i retallant. Què ens quedarà? Avui, en Xavier Bosch, conductor del programa matinal a RAC1, ens ho ha deixat ben clar "una merda seca". Perquè, i amb totes les disculpes que calgui, això és el que acabarà sent aquest Estatut: "una merda seca".
Valia la pena passar per tot el que s'ha passat per acabar així? Potser caldria haver fet un cop de força i votar un NO clar i diàfan al referèndum?
I ara... què
_________________________________
Som independentistes 15 de febrer de 2007
Extret del diari AVUI (15-02-07): "El conseller de Governació, Joan Puigcercós, va arribar a insinuar ahir que darrere les crítiques que fa el seu antecessor en el càrrec s'hi podrien amagar els interessos de CiU de fomentar una segregació dins del partit republicà. "Semblen més crítiques de la federació nacionalista que d'un independentista", va apuntar en declaracions a COMRàdio. I va afegir que no sabia del cert si al darrere de Carretero s'hi amaguen interessos de CiU, "però podríem arribar a aquesta conclusió."
Ja hi som! És hora de desprestigiar i atacar el que no pensa com tu i que creu que la línia que porta el partit s'està començant a tòrcer. Són els mateixos -i remarco "mateixos"- que en altres temps et titllaven de "botifler" i de "traïdor" si defenies que l'independentisme havia de ser present en la contesa electoral, que havia de donar una imatge de "normalitat" i que calia unir i sumar per no acabar sent un grupúscul sense incidència en la societat catalana.
Els que discrepem dins d'Esquerra ni som botiflers, ni independentistes de saló, ni molt menys submarins de Convergència. Som independentistes que continuem creient en els ideals i les idees d'aquella Esquerra que va iniciar la seva singladura sobiranista no fa gaires anys.
________________________________________
Sobiranistes... o no? 23 de febrer de 2007
Salvador Cardús escriu a l'AVUI:
"[...] ja em diran els senyors Carod i Mas què volen dir per "ens queda la via sobiranista" o per "tenim llibertat d'elegir el camí cap al futur que creguem just". Per a qui cregui que Catalunya és una nació -versió independentista, versió confederalista, versió no en tinc ni idea-, la via sobiranista, la llibertat d'elegir el camí cap al futur que creiem just són prèvies a la sentència, sigui quina sigui, del Tribunal Constitucional. I si ja és bèstia que per un sol vot en contra es pugui escarnir el resultat d'un referèndum, encara és més bèstia que, per un sol vot a favor del mateix tribunal, un sobiranista pugui considerar que ja cabem a Espanya o que ja anem pel camí que creiem just."
Si ens aproven que continuem amb el nostre Estatutet... deixarem, doncs, de ser sobiranistes? Si ens el tomben... Serem, de sobte, defensors de l'Estat català?
Per cert.... què coi volen dir amb això de sobiranisme?
Em remeto a un article de Jordi Cabré sobre elseufemismes quotidians: "sobiranisme= independentisme." I mireu què en diu sobre la paraula independentisme com a eufemisme: "independentisme català= primer que el Tribunal Constitucional digui el que... després potser ens manifestarem perquè ens deixin convocar referèndums... i aleshores, potser, si no hi ha en joc cap càrrec, ens pensarem un full de ruta."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada