El mes de maig de 2005 vaig iniciar una aventura televisiva amb ETV Llobregat. Es tractava del primer programa que feia a la meva vida i que vam titular CAL parlar de llengua. Encara podreu veure'n algun clicant aquí o aquí
En un principi, els programes van tractar la relació entre la llengua i els diferents àmbits de la societat. Després, amb el transcurs dels anys, el programa va acabar parlant de tot.
CAL parlar de llengua va estar en antena vuit temporades, fins a principis de 2013 en què, fins al moment, se'n va emetre el darrer capítol. Pel programa van desfilar multitud de persones i personatges: Enric Larreula, Patrícia Gabancho, Màrius Serra, Matthew Tree, Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, Jimmy Jazz, Ramon Carner, Èric Bertran, Isona Passola, Miquel Strubell, Antoni Strubell, Josep Manuel Ximenis,Joan Solà, Maite Carranza, Laura Borràs, Josep Morgades, Jordi Bilbeny, Carme Junyent.... i molts més.
Guardo un gran record d'aquestes 8 temporades i de CAL parlar de llengua. En vaig aprendre molt i va ser el predecessor d'altres programes com La clau de la nostra història, La marxa cap a la independència, Raons de pes o el que encara emetem setmanalment, Vull una resposta.
Guardo un gran record d'aquestes 8 temporades i de CAL parlar de llengua. En vaig aprendre molt i va ser el predecessor d'altres programes com La clau de la nostra història, La marxa cap a la independència, Raons de pes o el que encara emetem setmanalment, Vull una resposta.
Abans de començar els programes de CAL parlar de llengua acostumava a fer una mena de davantal de l'actualitat, ja fos lingüística, cultural o política.
Ara he volgut recuperar-ne alguns en aquest espai del bloc. Espero que us agradin o, si més no, que us serveixin per recordar temps passats.
Els davantals de CAL parlar de llengua
Desembre de 2006. El nou Parlament, el president i la llengua
Ja tenim nou Parlament i nou President de la
Generalitat.
Com tots ja esperàvem, i com un anunci del
que ens espera durant aquesta legislatura, el tema de la llengua va aparèixer
en les intervencions de determinats diputats. Uns diputats que, com tots els
defensors a ultrança del bilingüisme, l’únic que desitgen i pretenen és acabar
amb el català o, en el millor dels casos relegar-lo a una llengua de segona
fila, una llengua poc necessària i poc útil.
El nostre President va tenir una resposta força adequada i
impactant quan els va dir que l’única llengua deficitària, que l’única llengua
en perill que hi ha a Catalunya és el català.
Les grandeses i les misèries d’aquest país.
El que intentava defensar el català és un home nascut a Écijar, de nom i
cognoms castellans. Els que miraven i miraran de posar pals a les rodes. Els
que atiaven el conflicte lingüístic són nascuts a Catalunya i de noms força
catalans: Josep Piquer i Albert Rivera.
Malgrat la resposta contundent del President,
voldria fer-me ressò d’un article del lingüista Joan Solà del passat 30 de
novembre.
Solà argüeix que, fins i tot en aquesta
resposta, el president va tornar a dir coses inexactes o totalment falses. Un
fet, diu, que malauradament s’ha anat repetint també en les legislatures
anteriors. Solà enumera aquestes
inexactituds i falsedats:
“La llengua no ha sigut mai motiu de divisió
a Catalunya”. Si no ho ha sigut, argumenta Solà, és perquè els catalanoparlants
, de manera constant i durant segles, hem sigut perseguits lingüísticament i
ens hem acostumat a renunciar a la nostra llengua davant la més mínima
dificultat o entrebanc. De vegades, si no hem volgut renunciar-hi, això
en ha conduït a situacions d’inferioritat social i d’humiliació.
“L’oposició no ha d’inventar problemes allà
on no n’hi ha”. Sí que n’hi ha de problemes, i de molt grossos, només que se
situen al cantó contrari d’on ells els situen i en el sentit invers que
proclamen.
“Cal protegir el català perquè encara no és
una llengua socialment normalitzada”. El problema, diu Solà, és que amb les
polítiques que se segueixen, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, el català
no estarà mai normalitzat perquè mai no estarà en pla d’igualtat amb el
castellà.
Final de l’article, i llegeixo textualment: Una llengua petita que no té
darrere un Estat disposat a defensar-la incondicionalment, no pot sobreviure.
Si no saben el que passa, vagin als multicines, vagin als bars i als locals
d’oci, vagin a les aules de les universitats, als hospitals, a les pistes
d’esquí. Demanin als professors de català de secundària i d’adults que els
diguin tota la veritat i tota l’angoixa que passen amb una llengua que avui ja
és com les que anomenàvem “maries” fa quaranta anys.
_____________________________________
Febrer de 2007. Èric l'exèrcit del Fènix
“Per increïble
que us sembli, tot el que veureu va passar de debò".
No m’estic referint al nostre programa...
no... Aquestes són les paraules de Víctor Aleixandre referides a l’obra de
teatre “Èric i l’exèrcit del Fènix”, que es va estrenar amb un gran èxit
el passat 26 de gener a l’auditori de Sant Cugat.
D’increïble cal qualificar tot el que va
viure l’Èric Bertran i la seva família pel simple fet d’escriure a uns
supermercats emanant que etiquetessin els seus productes en català. Aquesta
petició d’un nen de 14 anys a uns establiments comercials demanant-los respecte
per la llengua catalana va tenir una resposta desmesurada: un escamot de vint
guàrides civils armat va irrompre a casa seva una nit del mes de desembre.
Després, l’actuació del fiscal i de la piscòloga alliçonant-lo sobre els valors
de la
Constitució , de la bandera o de la selecció espanyola mereixen
el qualificatiu d’autèntic esperpent.
No tot va acabar aquí, però, l’obra aborda un
dels aspectes més importants que va haver de patir l’Èric i que va ser el de
l’assetjament escolar. Gairebé la totalitat dels professors i alumnes del seu
institut li van girar l’esquena i li van fer la vida impossible fins que va
haver de canviar de centre.
Primer el llibre i ara l’obra de teatre es
fan ressò d’aquesta anormalitat lingüística, de com el fet de lluitar, de la manera
més innocent possible, pels nostres drets lingüístics sigui contestat amb la
repressió més brutal. Una repressió exercida no només des de l’Estat espanyol,
sinó també per una part de la mateixa societat catalana.
Sembla impossible... Sí... però va
passar de debò.
____________________________________
Març de 2007. La consciència lingüística
Catalunya no és un país d’acollida. És un
país d’indiferència.
La desaparició de la llengua i la cultura
catalanes "és cosa de dues generacions". L'escola és una catàstrofe
nacional, els nens creixen sense consciència lingüística i enganxats a la tele
espanyola, la cultura catalana s'ensenya amb quatre pinzellades mal fetes,
deslligada del procés polític, i la cultura per defecte és l'espanyola.
Però el client
catalanoparlant no té consciència lingüïstica, no considera que parlar en
català i ser atès en català sigui un dret que li pertany, i té ficat dins la
closca que el castellà és superior al català; que els altres no en tenen cap
culpa si no el saben; que els catalans som els vençuts de totes les guerres;
que sempre ens toca a nosaltres ser els ben educats; que si som bilingües, per
què no exercir-ne; que tampoc costa tant; que el bilingüisme és que jo sigui
bilingüe perquè tu puguis continuar cinquanta anys més sent monolingüe.
El meu és un pessimisme intel·lectual. El cofoisme institucional
m'emprenya molt, és com donar morfina a un malalt en estat terminal. Potser al
final decidirem suïcidar-nos col·lectivament com els càtars, però com a mínim
n'hem d'haver parlat, no podem viure enganyats.
Aquestes paraules que hem sentit són de Patrícia Gabancho en
referència al seu darrer llibre EL
PREU DE SER CATALANS. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció.
_____________________________________
Abril de 2007. TV3, el mal d'Almansa...
El mal d'Almansa a tots alcança...
El tancament del primer repetidor amb què es
pot sintonitzar TV3 al País Valencià es tancarà, si res no ho evita, en una
data ben significativa: el proper 25 d'abril.
25 d'abril... tres-cents anys de la batalla
d'Almansa. Una data escollida a l’atzar? Una casualitat?
Canviem d’espai i de temps... Fem marxa enrere unes quantes
dècades i fixem-nos en una altra data, la de l'entrada de les tropes
franquistes a la ciutat de Barcelona. Això va succeir un 26 de gener de 1939.
Per què un 26 de gener i no el 25 o el 27? Una altra data escollida simplement
per casualitat? Res d’això... Com més tard van admetre els militars
responsables, el motiu era un i molt concret: Uns quants segles abans, el 16 de
gener de 1641, les tropes catalanes van derrotar l'exèrcit de Felip IV en la
coneguda batalla de Montjuïc. Per això i només per això, les tropes del general
Franco van entrar un 26 de gener a Barcelona. Calia, no nomé vèncer... calia
recordar i humiliar....
Mentre arriba el 25 d’abril, els governs
català i valencià sembla que estan negociant un intercanvi d'emissions. Alerta,
però, que una vegada més no ens colin un gol per tota l’escaire. Una de les
condicions que imposa el govern de la
Generalitat valenciana
és que es "respectin" les denominacions oficials de la comunitat. Què
significa això? Una nova renúncia...
Si finalment es claudica, a part de la
intromissió que significa, oblidem-nos de sentir per TV3 denominacions com "País Valencià"
oblidem-nos de veure el mapa dels Països Catalans a l'espai del temps
(pràcticament, l'únic lloc on a hores d'ara es pot veure); oblidem-nos de
sentir el nom unitari de la llengua; oblidem-nos de.... Només li faltaria això
a TV3, una televisió que en els darrers temps s'està decantant per utilitzar un
mapa de referents culturals, socials i polítics cada vegada més espanyols.
El mal d'Almansa a tots alcança...
__________________________________
Juny de 2007. Les begudes de la terra
Fem cas al que ens diuen les campanyes institucionals:
"beu amb consciència, és la teva responsabilitat." Això sí,
interpretem-ho a la nostra manera.
Aquesta és una frase d’un dels nostres convidats d’avui, en Jaume Piquer, en “Jimmy”. Ell va crear un autèntic món referencial amb el seu “JimmyJazz” d’Igualada i les seves begudes de la terra.
Diga’m què beus i et diré què ets...
Potser sí que heu begut una copeta d’aromes de Montserrat o de ratafia dela
Garrotxa.
Aquesta és una frase d’un dels nostres convidats d’avui, en Jaume Piquer, en “Jimmy”. Ell va crear un autèntic món referencial amb el seu “JimmyJazz” d’Igualada i les seves begudes de la terra.
Diga’m què beus i et diré què ets...
Potser sí que heu begut una copeta d’aromes de Montserrat o de ratafia de
Però.... heu provat alguna vegada el vi de Banyuls, la murtra de l’Alguer, el licor
de tomanyí d’Elx, la frígola d’Eivissa o l’herberet de la serra de Mariola?
Heu tastat una bona mistela de Xaló, la garnatxa de l’Empordà o el
moscat del Rossellò?
Sabeu com reacciona el paladar davant de l’aigua de València? I d’un mesclat a les festes de Sant Antoni de
Mallorca? I amb un mau-mau a la
Patum de Berga?
O el Plisplai a les festes de Moros i Cristians
d’Alcoi? O la mamadeta de Santa Tecla a Tarragona o el masclet de Sant Pere a Reus?
Coneixeu els nostres refrescos més
genuïns? El Plim de Reus, l’Alter Cola de les Alberes, la
Pinya
Heu tasta combinats amb anissos com el nuvolet, la palometa, el fil...?
Heu sentit parlar d’un perillós combinat que
s’anomena “prohibit”?
Si amigues i amics.... fem cas de les
campanyes institucionals i beguem amb consciència....
____________________________________
Octubre de 2007. Després de l'estiu
L’estiu ha donat per molt...
fem-ne un resum en dos minuts...
El mes d’agost ens oferia el
cas de la noia marroquina de Palma que en ple segle XXI encara es va haver
d’empassar els atacs dels guàrdies civils que li deien O
hablas en cristiano o de aquí no vas a pasar.
Durant
l’agost i el setembre van continuar les amenaces reiterades del tancament de
TV3 per part del govern valencià... Ara, a més, acompanyades d’una supermulta
per a Acció Cultural. Del País Valencià.
La darrera
setmana de setembre ens trobàvem amb una sorprenent notícia: La Guàrida Urbana
de Barcelona imposava una multa i immobilitzava el vehicle del secretari
general de la vicepresidència... per què? Per la gran transgressió de portar
una adhesiu del CAT al cotxe...
La setmana passada s’obria
amb l’inici d’una campanya protestant pel fet que Catalunya Ràdio hagi
prescindit dels serveis de Cristina Peri Rossi... Una tertuliana habitual que,
malgrat portar 33 anys a Catalunya, encara no s’expressa en la llengua del
país...
I, com a guinda del pastís,
tenim el cas de la magistrada del judici pels fet de la Patum de Berga que va obligar
a declarar en castellà els testimonis emparant-se en el dret dels acusats...
Localment parlant també hi
hagut algunes coses que no ens han agradat... La presència habitual del castellà en la
difusió dels actes de la Festa Major d’Esplugues. Aquest, en el millor dels
casos, bilingüisme absurd i que, malauradament, no es dóna només per part de
l’Ajuntament, sinó que també és d’ús habitual en algunes entitats.
La programació de teatre de
l’Ajuntament d’Esplugues... amb predomini, no cal dir-ho, de les obres en castellà... O fins i tot la programació
del Centre Cultural l’Avenç on sembla
que no hi hagi cap espai per a la cultura
i la música d’arrels tradicionals... A banda de les habituals sardanes, i sí
que hi tenen lloc les manifestacions folklòriques i culturals andaluses,
extremenyes, aragoneses o els cants espirituals de la música negra...
La feina s’acumula.. El llum
vermell de l’alerta lingüística ha de continuar, mal que ens pesi,
permanentment encès....
_______________________________
Novembre de 2007. El Correlllengua
El passat 3 de novembre, el
Correllengua va arribar en la seva etapa final a Perpinyà. Més de 400 pobles
han rebut, de les maneres més diverses, la Flama simbòlica del Correllengua. Aquesta
iniciativa de la societat civil que la CAL, conjuntament amb altres
organitzacions com Acció Cultural del País Valencià, s’encarrega de coordinar
arreu del territori dels Països Catalans.
És bo, ara i aquí, recordar
quins són els objectius bàsics del Correllengua. El ple reconeixement de la
unitat de la llengua catalana, l’oficialització a tot el territori i el foment
d’uns hàbits interpersonals de fidelitat lingüística. Tot, a l’entorn del
català entès com a element bàsic i imprescindible d’integració i de cohesió.
Aquests objectius no
vindran, però caiguts del cel. Ni tampoc ens els donaran de manera gratuïta els
diferents poders polítics i econòmics establerts a casa nostra. Aconseguir o no
aquests objectius dependrà, com deia el manifest del Correllengua d’enguany, de
com aconseguim desenvolupar el procés de normalització lingüística en els
diferents estaments i àmbits de la societat catalana. Els poders públics i les
diferents administracions han de crear el marc jurídic i legal on la llengua
catalana es pugui desenvolupar normalment.
La resta, però dependrà de
la nostra actitud. De l’actitud, sobretot, dels catalanoparlants. Una actitud
que ha de ser clara i ferma davant de totes les administracions. Una actitud
que ha de passar per modificar els nostres hàbits lingüístics que ens porten,
massa habitualment i de manera generalitzada, al canvi de llengua. Dependrà de
com gestionem la integració lingüística de la població immigrada, una població
que, en la franja d’edat que va dels 25 als 29 anys se situa ja prop del 25%.
És a dir, un de cada quatre catalans d’entre 25 i 29 anys és d’origen immigrat.
Dos són els grans eixos sobre els quals gira el Correllengua. D’una
banda, la participació col•lectiva popular en un projecte lingüístic comú. De
l’altra, l’extensió del seu missatge: reconeixement de la unitat de la llengua,
oficialització a tot el territori i foment d’uns hàbits de fidelitat
lingüística. Tot a l’entorn del català com a llengua comuna i com a element
d’integració i de cohesió social.
La feina, però, i vosaltres ja ho sabeu molt bé, no
comença ni s’acaba el dia del Correllengua. Com recull el manifest de 2007: hem
de ser conscients que, en última instància, depèn de totes i tots nosaltres que
la llengua sigui present i activa en la vida pública els 365 dies de l’any.
__________________________________
Desembre de 2007. El català i les lleis
Hem deixat enrere un altre
mes i, de nou, ens ha deixat un cert regust...
Una vegada més els drets
lingüístics dels catalans han estat vulnerats en un tribunal
de justícia. El jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Senyor José Vázquez Honrubia,
va impedir que els dos acusats de cremar fotografies dels monarques espanyols
poguessin declarar en català.
Tant
l’Associació “Juristes en defensa de la Llengua Pròpia” com el vocal del
Consell General del Poder Judicial, senyor Alfonso López Tena van presentar una
denúncia per prevaricació i discriminació. Segons López Tena “el jutge ha robat a un acusat el dret més
essencial que té després de la seva vida i la integritat física: la seva dignitat, ja que no se'l permet expressar-se en la llengua pròpia, sinó que se li obliga a expressar-se en la llengua de l'administració".
Les
denúncies, però, no tiraran endavant perquè els precedents jurídics existents
ens diuen que, després de més de 30 anys de democràcia, mai ha prosperat cap denúncia contra cap jutge per incompliment dels drets lingüístics dels imputats.
I
el darrer mes de l’any no ha pogut començar pitjor: funcionaris del govern
valencià, sense avís previ, de nit i d’amagat, van entrar al repetidor de La
Carrasqueta i van tancar les emissions de TV3. Des de finals dels anys 80, en
l’època que era ministre José Barrionuevo, que ho han estat intentant i al
final ho han aconseguit: la crosta nacionalista –i la crosta lingüísitica- ja
no podrà escampar la seva infecció al sud del país.
Cal
preguntar-se, però, on són tots els implicats en aquest cas –ministres,
consellers, presidents- i que ens van dir que això mai no passaria.
Cal
preguntar-se... si aquests actes són legals, què podem esperar els catalans de
lleis i legisladors com aquests?
Vicent
Partal escrivia un article titulat La
Carrasqueta: fets, i no paraules. Un article que acabava dient: Recorde pocs dies més tristos que avui, quan
tinc la sensació que m’han clavat un punyal a l’esquena els meus, els de més
amunt de l’Ebre...
I
es preguntava... Els meus?
En
el programa d’avui conversarem sobre uns fets que ens van impactar durant els darrers
mesos de l’any 2004. El cas de l'Èric
Bertran i el seu Exèrcit del Fènix.
Després de mesos de patiment, finalment es va
desestimar l'absurda acusació de terrorisme a un noi de catorze anys que havia
enviat uns correus demanant l'etiquetatge en català i que per això va ser
enviat a l'Audiència Nacional de Madrid.
El retorn a la vida normal, però, no va ser possible
per a l'Èric. A l'IES on feia l'ESO va haver d'enfrontar-se al menyspreu, als
insults, a alguna amenaça i a la sensació de marginació i de buit. També bona
part del professorat, el seu tutor i la directora del centre van participar-hi,
per activa o per passiva, d'aquest cas d'assetjament escolar.
L'Èric va voler relatar la seva experiència en un
llibre titulat: L'institut de la vergonya.
______________________________________
Gener de 2008. Comencem un nou any
Hem deixat enrere un altre
any... Les festes han acabat amb l’arribada dels Reis Mags que han deixat menys
carbó del que segurament molts es mereixien.
Dues coses abans de començar
el programa... una de local i una altra de nacional. Comencem per la local....
Esplugues, enguany, ha
tornat a rebre els Reis Mags amb Els
Comediants... Un grup que no
necessita presentació, però que no acaba d’aprovar el nivell B de català. Si
l’any passat van afegir una S de més a la paraula il·lusió, enguany han fallat lamentablement en l’ús de la
preposició PER i PER A.
La festa...? Espectacular... espectacular i cara. Amb el que li costa al nostre Ajuntament aquest
espectacle de només dues hores, qualsevol de les entitats de cultura
tradicional i cultural d'Esplugues tindria cobertes les seves activitats durant
dos anys (i potser ens quedem curts).
L'espectacle...? Més políticament correcte no podia ser. Carregat d'ensucrats i
enganxosos bons desitjos per a l'any 2008. Llàstima que entre aquests 7
desitjos no se n'hagués inclòs algun de referent a la diversitat lingüística, a
la multitud de llengües que, actualment, es troben en perill d'extinció al món.
Ja se sap, però, que els humans patim molt per l'extinció d'una espècie animal
o vegetal, per la pèrdua d'un espai natural i per tantes i tantes altres coses;
som incapaços, però, de preocupar-nos (de vegades, fins i tot, en som
ignorants) per la pèrdua d'un sistema de comunicació i d'expressió que
nosaltres i només nosaltres hem desenvolupat al llarg dels segles i que és,
precisament, el senyal més clar i distintiu que ens concreta com el que som:
com a éssers humans.
I ara la nacional...
En aquesta precampanya electoral en la qual ens trobem
immersos, tot s’hi val a l’hora d’esgarrapar alguns vots. L’última, el vídeo
del PP de Catalunya que, mitjançant una
conversa entre una funcionària del departament d’Educació i una presumpta mare
catalanoparlant, esdevé un autèntic atac, enganyós i demagògic contra els
sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya.
Mentida i demagògia perquè de tots és sabut que la
totalitat dels escolars catalans acaben la primària sabent a la perfecció el
castellà, de vegades molt millor que no pas el català i en tot cas sense que
existeixi cap diferència, pel que fa al domini de la llengua castellana, entre
l’alumnat escolaritzat a Catalunya seguint el model d’immersió lingüística i el
de l’alumnat de qualsevol altre punt de l’Estat espanyol.
La defensa de la diversitat lingüística passa per dignificar
i normalitzar la pròpia llengua en el seu propi territori. Passa per respectar
els drets individuals, però primant els drets col·lectius i territorials, els
drets nacionals. I la immersió lingüística és un dels instruments que s’ha
distingit com més eficaç a l’hora de cohesionar i normalitzar lingüísticament
aquest país.
Aquest llibre que tinc a les
mans és el resum de prop de 30 anys de feina.
La
llengua catalana, senya d’identitat nacional aplega al voltant de 90 articles relacionats, d’una o
altra manera amb la vessant sociolingüística de la llengua. Per això el seu
autor, en Jordi Sedó, l’ha estructurat en 12 blocs temàtics que ja per si sols
ens avancen què ens trobarem dins de cadascun dels apartats: Coneixement, denúncia, Ús, qualitat,
actituds, autoestima... són alguns dels noms sota els quals s’apleguen,
ordenats cronològicament, els diversos articles que l’autor ha anat publicant
en diversos mitjans de comunicació del nostre país.
_________________________________
Aquest és un tema controvertit: la importància o no del manteniment de la llengua pròpia del país.
Aquestes reflexions han portat determinats sectors a demanar, amb bona fe, però amb molta ingenuïtat, que es faci també independentisme en castellà.
¿Hem de deixar de banda un dels més importants signes d’identitat en què es fonamenta el nacionalisme català a l’hora d’exigir el dret d’autodeterminació que ens pertany com a poble?
¿Em podeu explicar per què voldríem una independència que abandonés la llengua i la cultura del país i ens convertís en un apèndix –tant lliure com vulgueu- de la llengua i la cultura castellana?
Independència... per a què?
També per assolir la plena normalitat de la llengua i cultures catalanes.
Febrer de 2008. Eleccions espanyoles, comença l'espectacle!
Ja
ha començat l’espectacle!
El
mercat de Calaf o la gran subhasta destinada a veure qui és el guanyador de les
eleccions espanyoles està, des de fa mesos, en marxa.
En
el mes –o mesos- de les ofertes ja sabem que tot s’hi val... TGVs
que ja arriben... Xecs-regal de 400 euros... dos milions de llocs de treball...
Ajudes familiars a 400.000 persones més... i un llarg etcètera.
La
llengua evidentment no podia estar absent d’aquest mercadeig interminable dels
polítics. Una paletada de cal i 5O de sorra per veure si aconseguim que
l’edifici s’ensorri d’una vegada per totes.
En
aquest mercat, la paradeta oficial llença la proposta de fer classes de català
per als nens i nenes d’Andalusia. Ràpidament, la paradeta de la competència
s’hi afegeix i anuncia la creació d’una escola pública catalana a Madrid. Fins
i tot ho diuen en aquell català que, com tots ja sabem, practiquen en la
intimitat. Tenint en compte que els residents a la capitat de l’Estat són uns
300.000, segur que de demandes no els en
faltaran.
Sorra...
mota sorra, però... També ens diuen que la culpa de la sequera la té el govern
català que està més pendent de perseguir els comerços que retolen en castellà... Demagògia
i manipulació una vegada més, perquè si hi ha algun comerç que rep algun tipus
de sanció no és per retolar en castellà, això ho permet la llei, sinó pel fet
de no retolar en català i, per tant, d’incomplir una llei vigent.
Volen,
ja ho sabem, acabar amb la immersió lingüística, una de les poques coses que,
en matèria de llengua, funciona prou bé en aquest país. D’aquesta manera
posarien fre a la gran marginació a què es veu sotmès el castellà a casa
nostra.
Iu
Forn, en un article a l’AVUI, en destaca algunes xifres. Només cal donar-los un cop d’ull per adonar-se de com el català
està desplaçant i arraconant cada vegada més la llengua espanyola.
Llibre
“Llengua i societat”. 20.000 enquestes. Ús prioritari del català a casa 45%.
Entre els amics 42%.
Consell
Superior d’Avaluació, depenent de la Conselleria d’Educació. Anàlisi de 3.300
nens de 10-11 anys. Conclusions: els nens redacten millor en castellà que en
català (61% contra 56%) i a les àrees
més pobres de les grans ciutats, només un de cada quatre nens sap escriure en
català.
De cada cinc llibres que es venen a Catalunya, només un està
escrit en català. El percentatge de llibres exposats a les prestatgeries és el
següent: a les llibreries, un de cada tres és en català. A les grans
superfícies, un de cada sis. I als Hipermercats un de cada deu.
La Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura diu que de cada 100 persones
d’entre 14 i 25 anys entrevistades, 66 veuen TV en castellà i 18 en català. Al
cinema la proporció és del 53% enfront un 1,5%. En música 64% a 5% i en
literatura 41% a 14%.
El 75% dels mitjans de comunicació que poden consumir-se a
Catalunya s’expressen en castellà. Els 22% dels joves catalans d’entre 14 i 19
anys llegeixen diaris escrits únicament en castellà enfront del 3,8%, que
llegeixen rotatius escrits només en català. La ciutat espanyola preferida pels
estudiants dels EUA per aprendre espanyol és... Barcelona
Mentre el mercadeig continua i una ministra ens diu que “Bien està
lo que bien acaba”... En poc temps, segurament en pocs dies, Europa tindrà un
nou Estat. La independència de Kosovo sembla no tenir marxa enrere.
Potser també arribarà el dia en què nosaltres, deslliurats de
llastres feixucs, puguem acabar dient: “Bé està el que bé acaba”
______________________________
Març de 2008. La manipulació de la història
Travessada
ja la línia del 9 de març, sembla que, de moment, tinguem una certa treva en
l’ofensiva contra Catalunya en general i contra la llengua en particular.
Esperem que duri....
Parlant
de política i de polítics, et ve al cap la paraula manipulació...
Des
que l’ésser humà deambula per aquests móns de Déu, de manipulacions, n’hi ha, n’hi
ha hagut i possiblement n’hi haurà moltes. Manipulacions informatives, polítiques,
econòmiques...
La
història, però, és segurament un dels
camps on ha estat més fàcil practicar la manipulació i la tergiversació dels
fets. Ja se sap que la història la fan sempre els vencedors i que és
precisament la manipulació històrica l’arma més poderosa de què disposa el
vencedor per eliminar definitivament el vençut.
Un
país sense història pròpia no és un país, és un apèndix. Això ho saben molt bé
els vencedors i, pel que fa als Països Catalans, ho saben molt bé la Castella d’abans i l’Espanya
d’ara.
Els
llibres d’història ens diuen que un almirall genovès anomenat Cristóbal Colón,
va partir un dia del port de Palos en una expedició finançada amb les joies de
la reina Isabel de Castilla i, finalment, va “descobrir” un nou continent: Amèrica;
per a més glòria del regne de Castella i Lleó.
És
aquesta la història?
Si
és així... Com és que la ciutat andalusa de Palos no ha tingut mai port de mar? Ni
tampoc s’ha descobert que hagués esta mai fortificada quan, segons a
tots els gravats de l’època, ens indiquen que Colom va partir d’una vil·la
fortificada?
Com és que en els gravats de l’època es mostren els mariners que van participar en el viatge cobrint-se el cap amb una barretina?
Com és que a tots els mapes de l’època apareix la bandera amb tres o quatre barres?
Quin és el paper de la censura de l’època. Per què tant d’interès en emetre una Reial Cèdula com la del 21 de Setembre de 1556 que dictaminava: Se prohibe explícitamente la impresión de libros que traten de América sin licencia especial del Consejo del Reino; así mismo se ordena la recogida de los que ya circulen y se castiga duramente los libreros que los continuen vendiendo.
Com és que el diari de bord de l’almirall està farcit de catalanismes i de catalanades?
Com és que en els gravats de l’època es mostren els mariners que van participar en el viatge cobrint-se el cap amb una barretina?
Com és que a tots els mapes de l’època apareix la bandera amb tres o quatre barres?
Quin és el paper de la censura de l’època. Per què tant d’interès en emetre una Reial Cèdula com la del 21 de Setembre de 1556 que dictaminava: Se prohibe explícitamente la impresión de libros que traten de América sin licencia especial del Consejo del Reino; así mismo se ordena la recogida de los que ya circulen y se castiga duramente los libreros que los continuen vendiendo.
Com és que el diari de bord de l’almirall està farcit de catalanismes i de catalanades?
Som, doncs, davant de la més gran falsificació d’un
fet històric?
Avui, a CAL Parlar de Llengua intentarem donar
resposta a alguns d’aquests dubtes...
_____________________________
Abril de 2008. Homenatge a dos patriotes
Aquest
darrer mes ens han deixat dues persones molt vinculades al país. Dos patriotes
que durant tota la seva vida van treballar per la llengua, la cultura i la nació
catalana.
Durant
els anys seixanta, en ple franquisme i immersos en “los 25 años de paz”, un
locutor obria el seu programa diari amb un “Bon dia, Catalunya”. Aquesta
senzilla frase representava en aquell moment com una escletxa de llum en aquell
cel gris i tapat de la dictadura.
La
llengua en general i la cançó en particular estaran en deute permanent amb en
Salvador Escamilla.
També
ens ha deixat el gran patriota Josep Benet. Historiador, polític, activista...
Josep Benet va morir poc després de finalitzar el primer volum de les seves
memòries. Uns mesos abans havia escrit el pròleg que les encapçala. Una visió
pessimista de l'actual moment històric que vivim a Catalunya i que ens demostra
com, de vegades, no cal anar a països asiàtics per trobar mostres de genocidis
culturals i lingüístics. Us en llegeixo un petit fragment:
"Acabo la redacció d'aquest pròleg quan sóc a punt
de complir els 88 anys. D'aquests, uns 40, pràcticament la meitat, he hagut de
viure'ls sota règims espanyols que han perseguit la identitat nacional de la
meva pàtria, amb el propòsit de convertir-la en una regió subordinada a la
nacionalitat majoritària a l'Estat espanyol, que té la capital a Madrid. Una quarantena
d'anys en què he hagut de dedicar esforços i sacrificis per poder gaudir d'allò
que és més elemental -llengua pròpia i identitat nacional pròpia- que els
altres pobles tenen sense que ningú els ho discuteixi. En desaparèixer el
franquisme, amb la transició a la democràcia, va semblar que la situació
canviaria i que seria possible que les diferents nacions que componen l'Estat
espanyol visquessin pacíficament i que es respectessin les seves identitats i
llengües. Han transcorregut trenta anys i aquesta esperança està sent decebuda.
Tornen els atacs brutals contra Catalunya, la seva identitat nacional, el seu
idioma i la seva economia. Torna de nou a sembrar-se l'odi contra Catalunya. En
molts moments em sembla llegir i escoltar textos anticatalans d'ahir, dels
temps de Franco i de més enrere. No ens enganyem, l'ofensiva actual té un
objectiu clar: aprofitar la globalització per aniquilar la nació catalana en un
termini relativament breu. Cal advertir del perill de mort que assetja la nació
catalana."
Visió
exageradament pessimista o Josep Benet no fa res més que retratar la realitat
actual?
Des d’aquí
el nostre record i homenatge als dos patriotes desapareguts.
_______________________________
Maig de 2008. L'Estatut al Tribunal Constitucional
El
passat 26 d’abril i dins de l’acte de lliurament dels premis Joan Coromines
2008, celebrat a Esplugues, el Sr. Alfons López Tena, vocal del Consell General
del Poder Judicial va fer un brillant
parlament en què va anar enumerant i
citant els problemes que té el país i que, malauradament, augmentaran en un
futur. Entre altres coses va dir que l'endarreriment econòmic i de lideratge de
Catalunya és evident i ens va advertir que molt aviat el Tribunal
Constitucional es pronunciarà sobre el recurs que va presentar el PP contra
l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Fins i tot
hi va posar una data, la segona quinzena de juliol.
És molt possible que l’Estatut quedi reduït a una mena de llei
decorativa després de passar, primer pel ribot del Parlament espanyol i ara,
per la retallada que amb tisores de podar ens té preparada el Tribunal
Constitucional.
Ja no es tracta només d’elements més o menys
simbòlics com el terme "nació", que pot quedar reduït a la “nacioncilla"
que parodien els de Minoria absoluta. Segons
els rumors que comencen a córrer, està en perill el sistema de finançament que,
recordem-ho, va ser un dels principals motius per tirar endavant la reforma
estatutària.
Més coses, però, poden caure del redactat. D'una
banda, tot el relatiu a Justícia i, d'altra, volen eliminar l'article que
proclama el "deure" de conèixer el català.
A partir d'aquí, pot començar a rodolar la bola
de neu. Per començar, es podrà atacar el sistema educatiu català i la immersió
lingüística. Si no hi ha "deure", per què i com es defensa legalment
una sistema escolar que tingui com a llengua vehicular el català?
El més greu de tot és la situació en què queda
el concepte de sobirania. On radica la sobirania de l’Estat democràtic?
Fins ara, ens deien i volíem creure que la
sobirania en una democràcia emana del poble. El poble delega, mitjançant el
sistema de vot, part d’aquesta sobirania en els seus representants polítics.
On queda, doncs la sobirania davant d’aquest
culebró en què s’està convertint tot el procés d’aprovació i aplicació de
l’Estatut d’autonomia català.
Ni el Parlament català, ni l’espanyol, ni tan
sols el referèndum que va votar el poble de Catalunya tenen cap mena da
sobirania davant la decisió d’uns quants jutges, nomenats a dit, del Tribunal
Constitucional.
López Tena, en el seu parlament, va deixar ben clar que només ens
queden dues alternatives: continuar amb la submissió a Espanya i, per tant, en
aquesta via de retrocés i de possible desaparició com a nació, o bé afrontar la
realitat, deixar de mirar cap a Espanya i dirigir els ulls a Europa. La
independència com a únic camí viable. Un estat català en harmonia i convivència
amb Espanya i amb la resta de països d'Europa.
__________________________
Juny de 2008. Manuel de Pedrolo
Enguany farà 18
anys que va morir un dels escriptors més importants que mai ha tingut la
literatura catalana i segurament l’intel·lectual més compromès tant des del
punt de vista social com nacional.
El 21 de juny de
1990 moria Manuel de Pedrolo.
Manuel de Pedrolo
va ser un escriptor extraordinari, autor d’una obra immensa, en qualitat, en
quantitat i en diversitat. Va cultivar
tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig... La seva
fidelitat a la llengua i als seus ideals el van conduir, primer a enfrontar-se
amb la censura que imposava el règim dictatorial i, després, a fer front a
l’arraconament a què semblaven voler condemnar-lo el món polític i intel·lectual
sorgit de la transició democràtica.
L’obra de Pedrolo
és difícil de classificar, ja que és una obra que no admet cap tipus de
limitació. Pedrolo assumeix en la seva obra el fet de ser català, la situació
del seu país i dels homes i dones que hi viuen. Tota l’obra de Pedrolo és fruit
d’un compromís cívic i social que va saber exercir amb una gran honestedat i un
immens esperit de servei.
Pedrolo,
mitjançant la seva obra ens comunica molts dels problemes que ens afecten, com
a persones i com a societat. Problemes socials, polítics, familiars,
personals... La misèria, l’atur, la marginació, la falta de llibertat, els
sentiments, el sexe, els conflictes generacionals, la problemàtica de la mort i
de l’agonia, les repressions.
Llegir Pedrolo és
establir una lluita interna contra el conformisme, contra una societat injusta
i inhumana. És també una investigació continuada sobre l’ésser humà.
Quan li
preguntaven sobre la seva feina d’escriptor, la seva resposta era: “L’escriptor ha de replantejar.-se el
problema de l’ésser humà des del principi, sense cap mena de prejudicis i això
exigeix per començar tot un seguit de preguntes. I això és el que ha de fer
l’escriptor: interrogar, interrogar-se incansablement, investigar totes les
possibilitats humanes.”
¿Per què un home i
un escriptor d’aquestes característiques és sistemàticament ignorat i silenciat
des del món, diguem-ne, oficial?
Pedrolo en vida i
també en la mort és un personatge incòmode al poder, a qualsevol poder. Rebel,
inconformista, amb un pensament de clara arrel marxista i, potser el que és més
greu, un independentista dels Països Catalans.
Resultava massa
molest per al poder un intel·lectual que
escrivia reculls d’ articles com el titulat “A
casa amb papers falsos”, en el pròleg del qual, entre altres coses deia: “Pel que fa al títol sota el qual s’apleguen aquests
articles i que pot semblar capritxós, amb ben poques paraules en puc aclarir la
intenció: cap dels meus papers, ni dels teus, lector, no diu allò que sóc, que
ets: un català. Ens falsegen, doncs, la identitat.”
______________________________
Octubre de 2008. Les cartes de l'oncle Àngel (Els gitanos catalans)
Hem acabat el parèntesi estiuenc i CAL Parlar de Llengua
torna de nou amb il·lusió i forces renovades.
L’any 1425, el rei Alfons
d’Aragó, va signar un salconduit de benvinguda al poble gitano que els permetia
moure’s lliurement per tot el territori de l’antiga corona d’Aragó.
L’any 1499, però, la
Pragmàtica de Medina del Campo, llei signada pels Reis Catòlics, és l’inici
d’una de les persecucions més ferotges de tots els temps.
Los
egipcianos y caldereros extranjeros, durante los sesenta días siguientes al
pregón, tomen asiento en los lugares y sirvan a señores que les den lo que
hubieren menester y no vaguen juntos por los Reinos. o que al cabo de sesenta
días salgan de España, so pena de cien azotes y destierro la primera vez y que
les corten las orejas y los tomen a desterrar la segunda vez que fueren
hallados.
Els gitanos catalans,
objecte de persecució i repressió, interioritzen la seva riquesa cultural com a
mesura de protecció. Es tanquen en ells mateixos, fins a tal extrem que encara
avui dia representen un món desconegut del tot per a molts de nosaltres.
De fet, és del tot normal
que associem el flamenc amb Andalusia. Si bé el flamenc té fortes arrels
andaluses, també sembla del tot cert que existeix un flamenc tradicional català
que, en alguna part del camí evolutiu d’aquesta música, es va deslligar del
flamenc andalús. Un flamenc desconegut per a la gran majoria de persones. Un
flamenc propi del nostre país que, a banda de ser una expressió cultural de
primer ordre, ha estat un mitjà que ha unit i afavorit la bona convivència
entre gitanos i paios.
Jalar, dinyar-la, calés, xalat, xaval, kamelar, pirar, jeta, endinyar,
mangar i
moltes més, són paraules gitanes que formen part del nostre català col·loquial.
Una llengua, la catalana, que també és la seva i amb la qual han cantat i
ballat, conjuntament amb el caló, el seu flamenc a les seves celebracions més
íntimes. Unes llengües, el català i el caló, per les quals i pel simple fet de
fer-les servir, han estat objecte d’un altre tipus de persecució, la persecució
lingüística.
Diu en Manel Ponsa que hi ha
aspectes de la nostra nació que són invisibles...
Avui, a CAL Parlar de Llengua volem parlar dels
gitanos catalans, volem fer una mena de recorregut social i musical per un país
invisible: pel món ocult del Flamenc tradicional català
______________________________
Novembre de 2008. La llengua de signes catalana
Quan parlem de llengua, hi
ha dues vessants que són alhora molt importants i complementàries:
l’aprenentatge, el coneixement i l’ús que en fem en els diferents àmbits de la
nostra vida quotidiana.
Aprendre una llengua mai és
una tasca senzilla ni fàcil. Cal un esforç, moltes vegades afegit al d’una
llarga jornada laboral, cal estudiar, cal practicar... Al nostre país,
l’ensenyament del català està perfectament cobert des de la infantesa fins a
l’edat adulta. Els adults que volen aprendre català tenen una gran diversitat
d’ofertes de cursos, alguns d’ells gratuïts, i en diferents horaris que els
poden permetre avançar en el coneixement de la nostra llengua.
El problema principal el
tenim a l’hora de fer servir aquesta nova llengua que tant ens ha costat
d’aprendre. En els àmbits metropolitans, en les comarques més industrials i
properes a Barcelona, quan sortim al carrer ens és difícil realitzar la
indispensable pràctica que l’aprenentatge de qualsevol llengua requereix.
L’entorn, sovint massa castellanitzat i nosaltres mateixos, els
catalanoparlants, ho hem denunciat un munt de vegades, som els primers que
canviem de llengua davant una persona que notem o simplement intuïm que no
domina encara el català. De manera inconscient li estem negant el dret que té a
ser un més dels nostres, a fer servir la nostra llengua, la que volem que
esdevingui la llengua comuna de tots els ciutadans dels Països Catalans.
Per això aquesta nostra
societat catalana, com sempre ha fet al llarg de la història, ha hagut de ser
creativa i inventar-se mil i una formes per tal que l’ús de la llengua
s’escampi arreu.
Així va néixer el programa
de Voluntariat per la Llengua, que va començar a caminar en el marc del
Correllengua 2002 de Cornellà. Un programa que té
per objectiu posar en
contacte persones que volen practicar el català amb persones que volen dedicar
unes hores del seu temps a ajudar-les a practicar-lo.
Darrerament, i en aquesta
mateixa línia, la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) ha posat en
marxa el programa Xerrem de grups de
conversa en català.
Xerrem
és un projecte de voluntariat per al foment de l’ús social del català amb
l’objectiu d’afegir-se a les propostes de voluntariat encaminades a fomentar
l’ús social de la llengua.
Al Baix Llobregat, a
Esplugues, ja funciona un d’aquests grups de conversa.
Un grup, format per 14
persones que, inicialment, no es veien amb cor d’expressar-se en català
i que, progressivament aniran adquirint competència i seguretat. Es troben dues
hores cada setmana i durant aquest temps
no paren de parlar en grups de tres o quatre, ara d’un tema que els és proper,
ara d’un altre.
Ens calen moltes iniciatives
com aquestes. Des de la CAL d’Esplugues animem a tothom a estendre el projecte
Xerrem a totes aquelles persones que coneixem i que sabem que tenen ganes de
parlar en català i que l’únic que necessiten és perdre la por i la vergonya.
Participar en el grup Xerrem els ajudarà, no només a llançar-se a parlar la
nostra llengua, sinó també a millorar-la en tots sentits. A més, coneixeran un
munt de referents culturals i de tot tipus relacionats amb el nostre país.
Estem guanyant la batalla de
l’ensenyament de la llengua. Ens cal, però i sobretot, guanyar la batalla de
l’ús.
___________________________
Desembre de 2008. El sindicalisme català i la llengua
Cal que el català esdevingui la llengua comuna, la primera llengua
de relació entre tots els ciutadans dels Països Catalans.
Una llengua comuna que ens ha de servir com a eina a l’hora de vertebrar aquesta, nostra, societat. Una eina al servei de la
cohesió social d’un país cada vegada més multicultural i multilingüístic.
Perquè això sigui una realitat, ens cal la presència
habitual de la llengua catalana en tots els àmbits d’ús de la nostra societat.
Un d’aquest àmbits clau, potser un dels més importants, és
l’ambit de les relacions laborals. L’àmbit del món del treball.
¿És el català una llengua d’ús habitual en els diferents sectors
laborals que componen el món del treball
a Catalunya?
¿Els sindicats catalans han de fer normalització
lingüística?
¿Existeix una preocupació i una sensibilització pel tema de
la llengua en els sindicats catalans més representatius?
¿Com enfoquen, com treballen els diversos aspectes referits
a la normalització lingüística?
Avui, a CAL Parlar de Llengua, volem parlar amb alguns dels
nostres sindicats sobre tot allò que fa referència al coneixement i ús del
català en el món del treball.
No ens podem oblidar, però, la situació de crisi financera
i econòmica en què estem immersos.
Una crisi que, tots els indicis apuntant cap aquí, volen
que en bona part recaigui sobre les espatlles de la classe treballadora que
sembla el boc expiatori a l’hora de pagar el cost d’aquesta crisis provocada,
essencialment, pel capital.
Una crisi que, també
en això, és diferent al nostre país. Les característiques del sistema i de la problemàtica catalanes no
són exactament les mateixes que les de la resta de l’estat i això fa que també
les conseqüències de la crisi no es desenvolupin de la mateixa manera a casa
nostra.
Una problemàtica que, entre altres coses, posa damunt la taula
temes com la necessitat o no de disposar d’un marc propi de relacions laborals
per a Catalunya.
__________________________
Gener de 2009. Les seleccions esportives catalanes
El mes de novembre passat dedicàvem el
nostre programa al llenguatge de signes i, més concretament, a la llengua de
signes catalana.
A través d’aquell programa vam poder
conèixer una mica l’interessant món lingüístic que conforma una llengua de
signes. Una llengua com qualsevol altre que, l’únic que la diferencia de les
llengües orals és la seva modalitat lingüística, és a dir el canal de producció
i de recepció. Mentre que la llengua oral es percep per l’oïda i es produeix
per la veu, la llengua de signes es percep per la vista i es produeix amb les
extremitats superiors, el cap, la cara i el tronc.
La llengua de signes no depèn ni età
relacionada amb la llengua oral que l’envolta. La llengua de signes denota
significats i no és una representació de les paraules de la llengua oral.
Encara que l'Estat espanyol
reconeix únicament el català i el castellà com llengües oficials a Catalunya,
en la nostra comunitat coexisteix des de fa segles aquesta altra llengua: la
llengua de signes catalana. Una
llengua viva que està en contínua renovació i que incorpora neologismes a mesura
que es necessiten. A Catalunya hi ha més de 25.000 usuaris de la llengua de
signes.
ETV Llobregat i la CAL d’Esplugues han
volgut incorporar per primera vegada en un programa d’aquesta televisió el
sistema de traducció en llengua de signes catalana. Com un reconeixement als
més de 25.000 usuaris que hi ha a Catalunya d’aquesta llengua de signes i com
un suport més als drets de les persones sordes per tal d’assolir la seva plena
participació i integració en la societat actual.
El mes de juliol de 2008, una maniobra
política fa que es dissolgui la Federació d’Esports en Altura, que agrupava a
nivell mundial les modalitats de marató
de muntanya, cursa de muntanya i quilòmetre vertical. Es funda una nova federació
internacional, la ISF. Es redacten uns nous estatuts que deixen clar que només
admetran una federació amb dret a vot per cada estat. Resultat final de tot
aquest batibull: la Federación Española de Deportes de Montaña passa a ser nou
membre del nou ens i les federacions catalana i basca en queden excloses.
El mes passat, el Tribunal de Primera
Instància de París emetia una sentència en contra de la demanda interposada per la Federació
Catalana de Rugby que demanava la seva admissió
dins de la Federació Internacional., El
jutge francès admetia com a fonament jurídic el decret de la dictadura
que el 1941 va anul·lar les federacions
catalanes.
Abans de cloure l’any 2008, només 30.000 persones, la majoria
colombians, van presenciar en directe l’amistós Catalunya-Colòmbia. La falta
d’implicació dels polítics, de la Federació i també d’alguns jugadors ha anat
produint un desgast considerable d’aquest tipus de partits que fan que ens
preguntem si a hores d’ara serveixen realment per a alguna cosa.
Demanda de la Federació Española de
Bolos contra la Federació Catalana de Bitlles i Bowling... Retirada d’unes
subvencions a la Federació Catalana d’Handbol...
__________________________
Febrer de 2009. El Cercle Català de Negocis i els 10.000 a Brussel·les
El 6 de setembre de 2008, Enric Canela escrivia al
Bloc Gran del Sobiranisme un article titulat Perplex, jo?, una mena de reflexió sobre un informe publicat per
l’Associació Catalana de Sociologia en que, al costat d’unes dades toptalment
negatives pel que fa a Catalunya, es deia que els ciutadans d’aquest país
estaven perplexos.
Canela deia que la seva perplexitat no era per les
dades de l’informe, sinó pel fet que els seus conciutadans poguessin restar
perplexos davant una situació que es veia venir des de feia temps i que resulta
d’una evidència que no es pot amagar.
Fem un petit tast d’alguns dels apunts que es
recollien en aquell article:
El pensament
creatiu, el foment del lideratge social i econòmic han estat oblidats de
l’agenda política catalana. S’ha destruït la intel·ligència que ha conduït al
triomf de la mediocritat.
Catalunya ha
deixat de ser emprenedora. No té capacitat de resposta. On està l’esforç per
l’educació i la formació professional de qualitat? Estem construint una
societat intel·lectualment estèril.
Quina és la
intel·ligència política dels que s’embranquen en una discussió estatutària
sense futur? Era creïble després de l’espectacle polític d’aquests últims anys
que Catalunya podria obtenir un finançament just? Podria esperar-se que tingués
èxit un govern trencaclosques? No és un tripartit és una mescla d’interessos
contraposats, de tendències i contratendències convivint dins dels propis
partits. Tot són posicions confuses.
Catalunya en
pocs anys ha passat a ser menystinguda i a més se’n foten de nosaltres.
Enric Canela acabava el seu article fent al·lusió a la
marxa sobre Washington encapçalada per Martin Luther King que l’any 1963 va
aplegar 200.000 persones i es preguntava podríem aplegar nosaltres una xifra
significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid?
Fa pocs mesos, en Ramon Carner i un grup d’amics,
empresaris, directius i professionals després de diverses trobades i reunions van
arribar a la conclusió que calia una organització que canalitzés les inquietuds
dels empresaris que ja estan convençuts que el futur econòmic de Catalunya
passa per la consecució d'un Estat propi.
Del document de presentació,
n’extraiem aquests fragments:
En
els darrers 10-15 anys, el mon empresarial català ha perdut pes en el context
de la Unió Europea i paral·lelament es sent desprotegit dins del mercat global
pel fet de no tenir un Estat que defensi decididament
els seus interessos.
L’efecte
de la no reinversió de la riquesa produïda a Catalunya, reconegut finalment per
les escandaloses balances fiscals, suposa
enormes dificultats per mantenir les empreses dins d’un mercat cada cop més
globalitzat i competitiu.
Cal
que els recursos econòmics que genera el país es reinverteixin, i desaparegui per sempre més l'espoli fiscal asfixiant equivalent a més del
50% del pressupost de la Generalitat de Catalunya o a més de 12.000 € per
família i any.
Després
de més de trenta anys de suposada democràcia, de governs de diferents
colors a l'Estat, la conclusió és que ningú vetlla realment pel teixit
empresarial català, tan sols per garantir la recaptació d'impostos generats amb
l'esforç dels nostres professionals i treballadors, i el valor aportat per la
nostra creativitat i innovació.
Una marxa i una agrupació d’empresaris. Dues
iniciatives molt diferents, però que tenen un objectiu comú: assolir un Estat
propi per al nostre país.
________________________
Març de 2009. Maria Mercè Marçal
El coneixement de la llengua catalana augmenta
dia a dia. Es multipliquen els cursos de català de tot tipus: a nouvinguts, a
cambrers, a botiguers, a futurs funcionaris, a gent que vol sumar punts al seu
currículum...
Paradoxalment, però, l’ús del català no només
no augmenta, sinó que ha entrat en una davallada, lenta, però continuada.
Com reacciona la Direcció General de Política
Lingüística? Amb una nova campanya publicitària que, igual que les anteriors, ens
diu una i altra vegada que tot està a les nostres mans.
Recapitulem una mica:
L’any 1982, l’eslògan encara semblava assumir
que el català també era un problema de les institucions amb el conegut “El
català cosa de tots”.
Era un simple miratge, perquè l’any 1986, la responsabilitat
ja queia damunt les nostres espatlles amb aquell “Que aquí es parli català
depèn de tu”... o de vostè, segons els casos.
El 2003, ens convertien automàticament en professors
de llengua amb el missatge: “Tu ets el mestre”, de nou tot depenia de
nosaltres, la gent del carrer.
Ara, se’ns vol convertir en agents
contaminadors de llengua. “Encomana el català” pretén que la llengua s’escampi
com ho fa un virus gripal, per contagi.
La posada en escena de les diverses campanyes
que pretenen fomentar l’ús del català han anat transformant-se en
escenificacions cada vegada més grotesques, sempre, això sí, en ares d’una
pretesa “modernitat” i amb la intenció que siguin vistes com a “simpàtiques” i
en cap cas conflictives.
“Encomana el català” sembla una promoció
d’alguna comèdia musical del més pur estil Bollywood.
El decorat, els figurants, la musiqueta... tot sembla fals, artificial. Les
imatges no es veuen com a reals, sinó que immediatament les associem a un món
d’il·lusió i de fantasia més propi del cinema o del teatre musical. “Bon
rotllo”, “marxa”, “comèdia”, “tot és bonic i tothom és feliç”...
I novament, encara que sigui en forma d’agents
vírics, cau damunt dels catalanoparlants la responsabilitat d’estendre l’ús
social de la nostra llengua.
Algú va dir que “una llengua no es mor perquè
els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan
servir”. Aquest ha estat el principal factor de la nostra supervivència
lingüística en èpoques difícils al llarg de la història. Però s’equivoquen de
ple els que creuen que aquest serà l’element decisiu perquè el català
resisteixi en ple segle XXI quan, al condicionats que històricament pesen sobre
la nostra llengua, cal afegir-hi els derivats d’una ferotge globalització
cultural i lingüística.
El futur del català, l’ús social de la nostra
llengua no és només una qüestió d’aprenentatge o de comportament i d’hàbits
lingüístics. Depèn de nosaltres, sí; però també depèn de fins a quin punt som
capaços de canviar les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials que
condicionen la plena normalitat de la llengua catalana.
No n’hi
ha prou amb encomanar la llengua mentre institucions polítiques i judicials ens
retallen els drets lingüístics o clarament amenacen l’existència del català.
No n’hi ha prou amb encomanar la llengua quan
aquesta no és una eina útil i necessària de comunicació i, contràriament,
esdevé un llast més aviat incòmode.
No n’hi ha prou amb encomanar la llengua mentre
l’oferta en català al cinema, a la televisió, a la premsa escrita, al món del
DVD i dels jocs digitals és minsa o directament no existeix. Tot això té una
relació directa amb interessos econòmics i polítics i no amb la nostra
capacitat individual de ser simpàtics i engrescadors pel que fa al tema
lingüístic.
Que ningú pateixi, però. Nosaltres, com sempre,
farem el paper que ens toca. Encomanarem optimisme, energia, entusiasme i, si
cal, llengua. Esperem que les nostres institucions sàpiguen estar també a
l’alçada i que, d’una vegada per totes, facin el paper que els correspon.
L’any 1973, Maria Mercè Marçal va engegar un
procés de creació literària que es va estroncar tràgicament el 1998.
Professora, traductora, crítica literària, poeta... Va qüestionar el
patriarcat; va voler posar en evidència, com deia Adrienne Rich, una de les
seves poetes preferides, “les mentides, secrets i silencis” que envolten la
cultura de les dones; va voler donar-los veu, donar veu a la història, al
passat i al present sistemàticament silenciats.
El seu llegat literari es compon d’una obra que és una
recerca constant d’un jo literari femení que busca camins propis que l’ajudin a
configurar una veu de dona dins del camp literari i poètic.
_______________________
Abril de 2009. Independència per a què?
El nostre convidat d’avui, en una recent entrevista, afirmava
preocupat que: “Tal com s’està
desenvolupant tot plegat, és possible una Catalunya independent
castellanoparlant”.
Aquest és un tema controvertit: la importància o no del manteniment de la llengua pròpia del país.
Hi ha gent que afirma que pots sentir-te plenament
català malgrat que la teva llengua, única i exclusiva, sigui el castellà. Que
pots desitjar molt més poder econòmic, polític i de tot tipus per al teu país
i, fins i tot, arribar a desitjar la independència dels Països Catalans sense
saber un borrall de català o, el que és pitjor, sabent-ne, però sense fer-lo
servir. La independència es pot desitjar, diuen, per motius estrictament
socials, econòmics, de millora de la qualitat de vida... i acaben pontificant:
no cal la llengua per voler la independència.
Aquestes reflexions han portat determinats sectors a demanar, amb bona fe, però amb molta ingenuïtat, que es faci també independentisme en castellà.
¿Hem de deixar de banda un dels més importants signes d’identitat en què es fonamenta el nacionalisme català a l’hora d’exigir el dret d’autodeterminació que ens pertany com a poble?
Uns Països Catalans independents i castellanoparlants?
¿Em podeu explicar per què voldríem una independència que abandonés la llengua i la cultura del país i ens convertís en un apèndix –tant lliure com vulgueu- de la llengua i la cultura castellana?
Independència... per a què?
Independència com a eina per obtenir més llibertats...
una societat més justa... una gestió dels propis recursos... un millor
repartiment de la riquesa...
També per assolir la plena normalitat de la llengua i cultures catalanes.
___________________________
Juny de 2009. el llibre electrònic i la literatura digital
L’any 1993,
el llavors director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan
Granados, deia: “Quan va néixer Televisió de Catalunya, no es va concebre
només com un projecte audiovisual, sinó pensant que fos una eina fonamental per
al redreçament del nostre país...”
Els orígens
de TV3 responien, doncs, a uns principis ètics de servei al país i a la
llengua. TV3 havia de ser una cadena amb identitat nacional; una eina que ens
serviria per fer créixer l’ús social de la llengua; un mitjà que reforçaria la
unitat del català; una televisió que ens ajudaria a crear un imprescindible
espai de comunicació català...
Una TV3 al
servei dels Països Catalans.
Per això ens
resulta incomprensible la decisió de la Corporació Catalana de Mitjans
Audiovisuals (CCMA) de substituir el senyal de TV3 pel de TV3cat (el canal
internacional). D'aquesta manera, els ciutadans de les Illes es veuran privats
de veure les emissions normals del canal català, de veure uns continguts que
han estat presents des de l'any 1986, quan l'Obra Cultural Balear(OCB) i
l'associació Voltor van posar en marxa els repetidors per tal de veure TV3.
El
govern de la Generalitat i la direcció de TV3 defensen aquesta decisió amb
l’argument que forma part dels acords de reciprocitat entre els dos governs...
Doncs, vet aquí el problema! Som nosaltres mateixos els que estem posant totes
les traves possibles a un espai de comunicació en llengua catalana i a nivell
de Països Catalans.
Per
moltes declaracions, explicacions i argumentacions que ens puguin anar fent, la
realitat, com deia Vicent Partal en un article a VilaWeb, és que “TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca.
Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra
del Mediterrani.
Avui, a CAL Parlar de Llengua,
volem parlar sobre el futur, que ja comença a ser present, pel que fa a la
relació entre la literatura i les noves tecnologies.
El llibre
electrònic, l’ordinador i la xarxa aplicades a l’ensenyament de la literatura i
també, si tenim temps suficient, farem una breu introducció a una nova manera
de creació d’obres literàries: la literatura digital.
______________________
Octubre de 2009. La realitat de la llengua als Països Catalans
El passat 13 de
setembre vam viure allò que se’n podria dir un dia de borratxera nacional
col·lectiva a la riera de Sobirans, a Arenys de Munt. L’endemà, les cares de
tots nosaltres oferien un aspecte molt més alegre i alguns semblava que ens
havíem fins i tot rejovenit alguns anys.
La ressaca,
però, d’Arenys comença a portar-nos maldecaps.
L’èxit del dia
13 va venir motivat per la unitat civil i política a l’entorn d’un consulta
popular. La iniciativa sempre va partir del món civil, en aquest cas del MAPA
(Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) i els partits polítics
tradicionals van donar tot el suport a la iniciativa sense cap mena de
partidisme.
A partir d’aquí,
però, els partits polítics han vist en aquestes consultes una bona plataforma
electoral que els pot servir de cara a les properes eleccions al Parlament de
l’any que ve. Així, la Coordinadora
Nacional de Consultes per la Independència, s’ha vist obligada a declarar
que l’objectiu inicial era que les consultes populars que se celebressin arreu
de Catalunya respectessin l'essència de la d'Arenys de Munt, en què els partits
polítics es van quedar al marge i la iniciativa va ser exclusivament de la
societat civil. Un objectiu que veuen perillar a causa de l’actitud partidista
dels partits.
Nova polèmica,
doncs, que apareix entre un maremàgnum de situacions que una i altra vegada no
fam res més que desacreditar uns polítics que semblen més preocupats per les
eleccions i per conservar els seus escons que per regenerar la pròpia política
i avançar decididament cap a una societat més lliure i més justa.
La situació
lingüística, malauradament, sembla també formar part d’aquest batibull de
despropòsits, i entre estadístiques i estudis sempre se’ns presenta un futur
tèrbol i enfosquit.
Per això resulta,
a banda de del seu propi interès, tot un
plaer i un exercici d’autoestima exposicions com les que avui comentarem .
Realitat i vitalitat de la llengua catalana és una exposició sobre l’ús social del català i, alhora, una
eina de coneixement i d’autoestima per als vells i nous catalanoparlants.
Per saber més
sobre aquesta mostra de la realitat de la llengua als Països Catalans, tenim amb nosaltres a l’autor i comissari de
l’exposició, en Jordi Solé i Camardons.
_________________________________________
Novembre de 2009. Tallers per la llengua i ILP Televisió sense fronteres
_________________________________________
Novembre de 2009. Tallers per la llengua i ILP Televisió sense fronteres
Dissabte 7 de novembre més de cinc mil persones van
omplir els carrers de Perpinyà per assistir a l’acte de cloenda del
Correllengua 2209 que enguany commemorava els 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus. Una nova edició
del Correllengua amb un balanç més que positiu. Més de 450 municipis del
Principat i del País Valencià han realitzat actes al llarg d’aquest any amb la
participació de més de 300.000 persones.
Enguany, cal destacar l’augment dels Correllengües
tant a la ciutat com a l’àrea metropolitana de Barcelona i els actes massius
que han tingut lloc a ciutats com Gandia o Elx.
La marxa de Perpinyà, organitzada per la Comissió dels
350 anys, va recórrer els carrers de la capital sota el lema unitari Esborrem el Tractat dels Pirineus. Els manifestants
van voler denunciar els tres segles de partició de la nació catalana i les conseqüències de l’annexió a França que encara
avui dia s’arrosseguen.
La situació de la llengua
als Països Catalans no és homogènia, sinó que presenta força diferències segons
quin sigui el territori. Malgrat això, és evident que hi ha un punt que es
repeteix arreu del país i és que, en menor o major grau, l’ús social del català
es troba estancat o, en el pitjor dels casos retrocedeix.
Per tal d’augmentar aquest
ús social del català els mitjans de comunicació de masses són un element
important i decisiu. L’ús i el coneixement del català resulten afavorits si
disposem d’uns bons mitjans de comunicació en la nostra llengua. Pel que fa a
la televisió, no hi ha dubte que el fet que TV3 hagi arribat durant aquests
darrers anys a territoris com el País Valencià o la Catalunya Nord ha
significat un punt important de cohesió lingüística, cultural i nacional.
Aquesta situació tan normal
que és que un català, es trobi on es trobi, pugui escoltar televisió en la seva
llengua està a punt d’acabar-se. Al País Valencià, els repetidors de TV3 estan
sent clausurats per iniciativa del PP valencià amb la col·laboració legal de la
justícia. A la Catalunya Nord, l’apagada analògica que es farà a França
impedirà que les emissions de Televisió de Catalunya arribin més enllà dels Pirineus a partir del mes d’abril.
Avui, a CAL Parlar de Llengua volem conversar sobre
dos aspectes que estan units per un fil comú: la necessitat de convertir el
català en la llengua de cohesió social de la nostra societat i el fet de poder
disposar de mitjans de comunicació, i especialment de televisió, en la nostra
llengua arreu dels Països Catalans.
Parlarem de dues iniciatives:
Tallers per la Llengua i la campanya per la ILP (Iniciativa Legislativa
Popular) Televisió sense fronteres
___________________________________________
Febrer de 2010. Les consultes sobre la independència
Tot va
començar el diumenge 13 de setembre de 2009 quan una petita població de la
comarca de el Maresme, Arenys de Munt,
convocava els seus ciutadans a una consulta popular sobre la independència de
Catalunya.
Tres
mesos després, el 13 de desembre de 2009, es va escriure un nou capítol
d’aquesta història. Cent seixanta-set municipis d’arreu del país van convocar
prop de set-cents mil ciutadans a les urnes. Prop de dues-centes mil persones
van exercir el seu dret a decidir. Gairebé un 30% de participació aconseguida
sense l’ajut de cap campanya institucional, sense cap mena de subvenció pública
i amb el silenci volgut o el boicot declarat de determinats mitjans de
comunicació. Una mobilització ciutadana sense precedents que va obtenir un
ampli ressò internacional.
L’onada de les consultes populars s’estén com
una taca d’oli pel territori català. El 13 de desembre, el Papiol va ser la
primera població del Baix Llobregat que va celebrar la consulta.
Enguany, entre els mesos de febrer i juny,
tindran lloc consultes a 20 pobles més del Baix. Els més matiners: Begues,
Torrelles i Molins de Rei que convocaran els ciutadans el proper 28 de febrer.
Més endavant, el 25 d’abril, serà el dia per
als ciutadans de Castelldefels, Collbató, Corbera, Martorell, la Palma
de Cervelló, Olesa de Montserrat, Pallejà i Sant Just Desvern.
Finalment, el 20 de
juny, Sant Boi de Llobregat s’afegirà a la llista i encara resten pendents de
fixar la data pobles com Cornellà de Llobregat, Gavà, Sant Esteve Sesrovires,
Sant Feliu de Llobregat, Vallirana o Esplugues.
Avui, a CAL Parlar de Llengua en aquest
especial que hem titulat “El Baix Llobregat també decideix” volem parlar de les
consultes populars, de democràcia participativa, d’autodeterminació i de
sobiranisme polític amb els nostres convidats als quals agraïm sincerament la
seva amabilitat i la bona predisposició que ens han mostrat en tot moment a
l’hora de participar en aquest programa.
__________________________________________
Octubre de 2010. El Cercle Català de Negocis
Avui,
iniciem la sisena temporada d’emissió ininterrompuda d’aquest programa que va
néixer un mes de maig de 2005.
Avui és un
programa especial per molts motius. Perquè és el número 50, perquè tenim com a
convidat un entitat que està esdevenint, cada vegada més, un grup de pressió
molt important al nostre país.
També és,
però, un programa especial perquè volem dedicar-lo, en record i homenatge, al
nostre bon amic Josep Maria Jover que, com ens deia l’enyorat Ovidi Montllor, aquest agost passat
va decidir que era el moment de fer vacances...
Fer
vacances.... perquè de vegades encara crec que un dia d’aquests veurem la seva
entranyable figura, d’independentista de pedra picada, apareixent per alguna de
les festes, actes o activitats del
nostre poble.
Jover, amic,
fins aviat.
______________________________________________
Novembre de 2010. Arenys de Munt
La matinada
del 27 al 28 de novembre ens deixava Joan Solà.
El
Dr. Solà va dedicar la seva vida a la llengua; a l’estudi, a
l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana. Se n’ha
anat un mestre, un extraordinari lingüista, un gran professor. Ens ha deixat
també una gran persona, un home vital, lluitador incansable, ferm en les seves
conviccions... un home bo.
Joan Solà va ser un dels intel·lectuals més lúcids
d’aquest país i el que millor va saber establir el lligam indestriable que
existeix entre llengua, poble i individu. Entre llengua i nació.
Gràcies per tot, Dr. Solà
____________________________________________
Desembre 2010. Conversa amb Maite Carranza
Tot l’equip de
CAL parlar de llengua volem dedicar aquest programa d’avui a la Maria Rosa, la
Mai, que ens ha deixat aquest mes de desembre.
He pensat que eres com un riu,
un torrent desbordant,
ple de força i encant,
Mai, gràcies per la teva companyia durant tots aquests anys.
__________________________________________
Gener de 2011. Les darreres sentències contra el català
La implantació del model d'escola catalana en llengua
i continguts va trobar en la immersió lingüística l'estratègia més adequada i
eficaç per dotar a tots els nens i nenes dels mateixos instruments culturals i
lingüístics, a fi que es poguessin desenvolupar amb les mateixes possibilitats,
independentment de la seva llengua familiar.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut, entre altres aspectes molt importants, va retallar i reinterpretar
articles lingüístics i va deixar molt
clar que hi havia el dret de rebre l'ensenyament en castellà, fet que no
s’havia dit mai abans.
El mes de desembre, el Tribunal Suprem Espanyol, en
base a aquesta sentència del Constitucional,
imposava a la Generalitat
l'obligació de garantir l'ensenyament en espanyol com a llengua
vehicular "en tot el procés educatiu" als centres públics.
El senyal d’alarma s’ha disparat entre la societat
catalana. ¿Signifiquen aquestes sentències el principi de la fi de la immersió
lingüística? Si és així, ¿com podem plantar cara a unes lleis que representen
un atac directe contra el català i que afecten molt directament a un dels
pilars de la normalització lingüística?
Avui, a CAL parlar de llengua, debatrem sobre aquestes
sentències i sobre la situació actual de la llengua catalana amb tres persones
que coneixen abastament el tema.
_____________________________________________
Març de 2011. Isona Passola i Pa negre
El
mes de maig de 1979, enguany farà 32 anys, la revista Els Marges va publicar l’article titulat Una nació sense estat, un poble
sense llengua; un estudi que popularment va ser anomenat El manifest
d’ Els Marges.
Transcorreguts
més de trenta anys, i malgrat que la situació ha canviat en molts aspectes, ens
preguntem si, lamentablement, bona part del text de Els Marges no tindria encara plena vigència. Més ara, quan
finalment ha passat el que es veia venir des de fa molt temps i TV3 ja no es
pot veure al País Valencià.
El manifest d’ Els Marges, entre
altres punts, destacava la importància dels mitjans de comunicació de masses,
que consideraven decisius, que considerem decisius, per a la supervivència d’una llengua que
vulgui continuar incorporant-hi les funcions que li són pròpies: integradora, cohesiva, identificadora i comunicativa.
A banda d’aquestes funcions, els mitjans de comunicació són
també decisius per preservar la unitat de la llengua catalana i per evitar-ne
la fragmentació. Una llengua dividida pot ser més fàcilment assimilada per la
llengua més forta, i l’assimilació comportaria la pèrdua de la llengua catalana
com a principal llengua d’ús, com a llengua comuna de la societat que formem
els Països Catalans.
Massa sovint, i el tancament de les emissions de TV3 n’és un trist exemple,
Sovint, els catalans del sud i del nord es queixen que se senten abandonats per
la gent del Principat que només puja a Perpinyà el mes de setembre i
baixa al sud per l'octubre. La resta de l’any, ens oblidem que el futur de la
llengua, la cultura i el país s'està jugant precisament en aquests territoris i
que ens salvem tots o ens enfonsem definitivament tots plegats.
Avui, però, volem parlar de fets positius i esperançadors, que
afortunadament també n’hi ha força. Volem parlar de Pa negre i del cinema
català en general amb els nostres convidats d’avui a CAL parlar de llengua.
____________________________________________
Abril de 2011. Joan Coromines
El 2 de gener de 1997, moria, a
la seva casa de Pineda de Mar, el gran filòleg i lingüista Joan Coromines.
L’any 2002, quan es complien cinc
anys de la seva mort, des de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, la
CAL, es va decidir crear els premis Joan Coromines en record i honor a la seva
trajectòria i a la seva persona.
Aquests premis volen ser el
reconeixement de la CAL cap a persones o col·lectius que s’han destacat pel seu
compromís en la normalització de la nostra llengua, cultura i nació.
Al mateix temps volen ser un
revulsiu que ens esperoni a seguir treballant per assolir el ple reconeixement
de la nostra identitat i la nostra llibertat.
Enguany, el jurat ha decidit
lliurar els premis Joan Coromines 2011 a:
Carles Mora, alcalde d’Arenys de
Munt, en representació de tota la població, en reconeixement a la iniciativa
ciutadana de la consulta sobiranista sobre la independència de Catalunya.
Ràdio Arrels, de Perpinyà, en
reconeixement a la seva trajectòria durant 30 anys de promoció i difusió de la
llengua i cultura catalanes a tot el conjunt de la Catalunya Nord.
Diari Ara, en reconeixement a la
iniciativa empresarial que suposa la creació d’un nou diari en català.
La cerimònia de lliurament dels
premis tindrà lloc a Sant Just Desvern, el divendres 29 d’abril, a les 8 del
vespre. En aquest cas, s’atorga el Premi a la trajectòria duna entitat local a
l’Ateneu de Sant Just.
Avui,
a CAL parlar de llengua, volem dedicar el nostre programa a la figura del gran
mestre Joan Coromines.
Un extraordinari filòleg, un gran intel·lectual que va fer que la nostra llengua, el català, fos l’única del
món, l'única, que té dos diccionaris etimològics, un de noms propis i un de
noms comuns, complets en tot el seu domini lingüístic, que són l'Onomasticon i
l'Etimològic.
_____________________________________________
Maig de 2011. Conversa amb Mathew Tree
El passat 30 d’abril es va celebrar la Conferència Nacional per l’Estat
propi i l’inici del procés constituent de l’Assemblea
Nacional Catalana.
El dia 30 es van posar les bases d’aquest nou procés del qual destacaria
dos punts importants: d’una banda, el fet que sigui un moviment on només es
pugui participar a títol personal i, de l’altra, el gran repte que l’Assemblea
es planteja: aconseguir una majoria social que doni suport a la independència
d’aquest país.
El dia 30 d’abril es va elegir també el
secretariat provisional i un consell permanent que aplega totes les
sensibilitats que han participar en aquest procés constituent de la Conferència
Nacional.
Aquests dos organismes treballaran per a poder implicar les entitats,
col·lectius i persones per a preparar una 'revolta democràtica' cap a l'estat
propi; i per això caldrà constituir assemblees locals o regionals que generin
aquest debat, que recullin les queixes i les demandes que formulen les entitats
a cada poble i a cada comarca del Principat.
L’Assemblea Nacional aconseguirà els seus objectius si som capaços de treballar de la mateixa
manera que hem estat fent durant tot aquest temps que han durat les consultes:
un treball unitari, independentment de la ideologia de cadascú. Més enllà de
partits, organitzacions o entitats, hem estat capaços de treballar conjuntament
per un objectiu comú.
A partir d’ara, queda un llarg camí on
podrem continuar construint la
independència mitjançant un moviment unitari, transversal i sorgit de la
societat civil. Un moviment on ens puguem aplegar persones per damunt de les
diferents opcions partidistes i electorals.
______________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada