Dijous
16 de gener de 2014. Parlament de Catalunya. Se sotmet a votació la proposta de
demanar a l’Estat espanyol que traspassi a la Generalitat de Catalunya la
competència de convocar referèndums. La petició es basa en l’article 150.2 de
la Constitució espanyola.
El
resultat final és aclaparador: 87 diputats hi voten a favor i només 43 en
contra. Es produeixen també 3 abstencions, la dels membres de la CUP.
El
dijous 16 de gener de 2014 és un altre dels dies històrics que s’estan produint
de manera continuada en els darrers temps. És un dia històric perquè torna a
demostrar, una vegada més, la voluntat inequívoca de la gran majoria de les
forces polítiques catalanes representades al Parlament que se celebri la
consulta sobre la independència; que el poble català pugui anar a les urnes i
decidir de manera democràtica i pacífica quin vol que sigui el seu futur
polític.
És
un dia històric perquè el bloc sobiranista ha sumat tres vots més procedents
del Partit Socialista de Catalunya (PSC). Tres diputats que van ser honrats i
valents per posar-se al costat del que una majoria inqüestionable de la
ciutadania demana: poder votar.
Voldria
comentar alguns detalls de la sessió que em serveixen per fer algunes
reflexions.
Intervenció
del PSC. Parla el seu portaveu Sr. Lucena: “[...]
el català descontent, el català rondinaire, s’inhibeix i esdevé
independentista[...]” Desconeixement total del que avui representa
l’independentisme i de l’ampli espectre social que el compon.
L’independentisme
d’avui es basa en diferents valors, entre ells, el de la il·lusió i el
convenciment. És un independentisme que té un projecte de futur, potser l’únic
moviment que ofereix un autèntic projecte de futur per a aquest país. És, a més, un projecte inclusiu que incorpora
valors com la llengua i la cultura, però que, alhora, es basa en la cohesió
social. Un projecte que té com a objectiu aconseguir un Estat per a tothom, aconseguir
el país de tots.
I
són aquesta valors de la cohesió social i de la inclusió els que converteixen
en ridículs (a més de maliciosos) els arguments del PP defensats per la seva
portaveu, la Sra. Camacho.
El discurs
del PP, com el de Ciudadanos, busca sempre atiar la confrontació; busca dividir
el país i trencar la cohesió social perquè sap que és l’única manera de frenar
aquest procés sobiranista que esdevé imparable.
Així,
la Sra. Camacho es va atrevir a parlar, de manera partidista, barroera i
maliciosa dels tres milions de persones que van arribar a Catalunya procedents
d’altres llocs de l’Estat. Va dir, que si no hagués estat per ells, Catalunya
avui dia només tindria dos milions d’habitants i seria pobre i decadent. D’aquesta
manera intentava dividir el país per raons d’origen, de llengua o de cultura.
Encara que aquest origen es pugui remuntar a setanta anys enrere. És a dir, no
només parla de la gent nascuda fora del país, sinó fins i tot dels fills i néts
d’aquells que un dia van decidir venir a Catalunya per trobar un futur millor.
Afortunadament,
som un país “mestís”. Afortunadament, aquest ha estat des de sempre, des del
segle XIII amb l’arribada del exiliats d’Occitània, un país d’acollida de gent
diversa i vinguda d’arreu. Un país on la gent que hi ha arribat,
majoritàriament, s’hi ha quedat de manera definitiva. El meu cognom, Marfany,
és d’origen occità, com també són d’origen forani molts dels cognoms de la gent
que l’11 de setembre de 2013 va unir el país de nord a sud (o de sud a nord)
agafats de les mans, en una gran cadena alliberadora.
No
hi ha país al món que rebi tres milions de persones en el període comprés entre
els anys 1941 i 1975, o més d’un milió de persones de fora de l’Estat espanyol
en poc més de set anys (2000-2008), i que pugui presentar un grau de cohesió
social, cultural i lingüística tan alt com del que ens podem sentir orgullosos
a Catalunya. Aquesta cohesió, obtinguda amb l’esforç de tots plegats, es fa
també evident dins del moviment independentista.
Parlem
de les CUP... El seu portaveu, Quim Arrufat, va fer un bon discurs. Un discurs
que intentava justificar la seva abstenció, però que podria haver estat gairebé
el mateix si hagués volgut validar el seu vot afirmatiu. Una llàstima, perquè
es va perdre l’ocasió d’arribar a la “xifra màgica” de 90 diputats. La que
necessitarem si volem aprovar la futura Llei de consultes. Estic convençut que
quan arribi el moment també podrem comptar amb els tres vots dels diputats de
la CUP.
El 16 de gener va ser, doncs, un altre dia històric. La feina, però, continua. És una feina diària, quotidiana, que tots hem de tirar endavant... Tots.
L'objectiu comú que Catalunya sigui un Estat independent o l'aconseguim entre tots plegats o no ens en sortirem.
