Jo no t’he conegut,
però et recorde...
Així comença el poema
de Vicent Andrés Estellés dedicat a Puig Antich.
Jo no t’he conegut, però et recorde...
Un 2 de març de fa ja
40 anys, el franquisme agonitzant assassinava Salvador Puig Antich. L’assassinava
sota la màscara tenebrosa d’una suposada justícia que emanava del més pur
feixisme. El nom, la història i
la mort d’en puig Antich van marcar tota una generació.
Segurament, entre el
Puig Antich, militant anarquista del Moviment Ibèric d’Alliberament, i jo
mateix, més enllà, de coincidir amb els anhels de llibertat i justícia. no hi
trobaríem gaires similituds ideològiques. Malgrat això, el nom, la història i
la mort d’en Puig Antich m’han perseguit des de sempre.
Crec que no vaig fer
el que calia fer. I això m’ha colpit sempre i encara em colpeix.
Estic convençut que aquell
dia de finals d’hivern de 1974, molts de nosaltres, molts, no vam fer el que
calia. I per això tots plegats, tots els que no vam fer el que s’havia de fer, ens
sentirem culpables fins al final.
La dictadura va morir
com havia començat, matant... i les circumstàncies que envolten el cas Puig
Antich segueixen confuses. El cas va ser decretat matèria reservada i la
prohibició d’accedir a la documentació policial custodiada pel Ministeri de
l’Interior continua vigent.
Moltes incògnites....
com és que el cos del policia mort presentava 5 impactes de bala quan en
Salvador només n’havia disparat tres?
Molts de nosaltres, molts, no vam fer el que calia fer. Com
els mitjans de l’època que, com molt bé apunta Panyella en la introducció del
seu llibre, "Salvador Puig Antich. Un cas obert", van presentar Puig Antich com un vulgar xoriço —«un pistoler», segons
s’hi podia llegir textualment—, un tipus que havia disparat «a boca de canó»
sobre el policia, buscant expressament causar la mort. Ras i curt, un assassí.
El conegut jutge Santiago Vidal, membre de Jutges per la
democràcia, amgistrat de l’Audiència de Barcelona i un dels 33 jutges catalans que ha signat el manifest
favorable a la consulta del 9 de novembre, ha fet unes manifestacions clares i
rotundes sobre el cas Puig Antic:
"Aquest és un dels casos més
foscos de la història judicial del nostre país Hi ha un capítol en el llibre de
Panyella que ho resumeix tot: Les togues són de color negre o de color caqui ?
Precisament en aquell judici , com malauradament en molts d'aquella època , els
membres dels tribunals no anaven vestits de negre , anaven vestits de militar .
La gent no sap que molts d'aquests militars ni tan sols eren jutges , feien de
jutges . I és clar , durant tot el període que van estar en exercici , mai van
entendre que la seva responsabilitat no era atendre les ordres dels seus
superiors militars , sinó el de fer justícia . Segurament eren molt obedients i
disciplinats , com és propi de la carrera militar , però , difícilment , cap
d'aquells judicis i sentències passarien avui el sedàs del Tribunal
Internacional de Justícia o del Tribunal Europeu dels Drets Humans .
Obedients i
disciplinats, els homes de color caqui, el 8 de gener, condemnaven a mort Puig
Antich. Un tribunal de color caqui en
què el mateix capità general de Catalunya havia demanat la presència de
“capitanes jóvenes y resolutivos”.
Gómez Bravo, professor d'Història Contemporània de la Universitat Complutense de Madrid, ha escrit el llibre: "Puig Antich, la transición inacabada (1973-2013)". Aques n'és un fragment:
Las
verdaderas razones de la ejecución de Puig Antich estaban radicadas en el
malestar anterior a la muerte de Carrero. Así lo señaló el embajador Rivero en
un documento crucial fechado el 29 de marzo: “Todo indica que al optar por una
ejecución rápida, el Gobierno quería evitar a toda costa la lección del proceso
de Burgos de 1970, donde las dudas y las vacilaciones finales que llevaron al
indulto preocuparon muy seriamente a los militares, la policía y a sus aliados
más conservadores, que lo vieron como una prueba de debilidad convertida en una
victoria por los agitadores de dentro y fuera de España”. El tiempo de las
conmutaciones y los indultos había pasado, como quedó demostrado poco después.
Diu Panyella en el seu llibre: "els periodistes sempre ens posem en històries que no són les nostres. Aquesta és la història de la família Puig Antich, però també és la història de tots nosaltres. En aquest llibre hi és present la mort, però he volgut que fos un cant a la vida i a la llibertat."
Una cant a la vida i
a la llibertat...
Fem nostres les
paraules de Vicent Andrés Estellés:
“Dic el teu nom, i
dic tots els pobles, tots els morts, els assassinats... Puig Antich, et
recorde, en el nom de les coses que fem....”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada