Maria-Mercè Marçal: Desglaç (2)

 

Desglaç recull en certa manera una idea de fluid relacionada amb el cos femení i amb la dona. Júlia Kristeva, filòsofa francesa d’origen búlgar, parla en la seva obra dels elements corporals i, especialment, d’aquells que són considerats més bruts i rebutjats socialment. Considera el fluid com un estat fronterer que trenca amb la solidesa de les coses i que representa un camí d’entrada i de sortida del cos: la sang, el vòmit, la saliva, el semen, la suor...

La serp surt de la seva

tretzena muda

tremolosa i erecta.

-Un llamp de pedra fòssil

de sobte massa viu.

Líquid esglai:

desglaç

És un poemari que reflecteix la imatge del jo líric des d’una triple vessant: filla, mare i amant. L’acte d’amor apareix moltes vegades lligat a la imatge de la sang.

Perquè he sentit el teu
bes de sang incruenta

Clavo els ulls en el roig
de la sang que m’oblida

I enfonsar-te en la mort a cops de bes
i sentir-me vivent contra el teu glaç,
cec, em xuclava el teu mirall sagnant
Més ençà de l'oblit i enllà de la memòria

hi ha un àngel negre, d'ales afuades,

que em té l'esguard, i hi emmiralla

el seu desig oscat, la set als llavis:

-Glaçons de sang al fons de la copa més buida
com un peix esglaiat amb un ham a la boca.

Com l'estrall en els ulls de l'infant mutilaten el somni, en la carn.

Com la sang que s'escola.

Nua com una sang Construir
sang a sang, aquest amor I en tu trio la meva desmesura.
Aquest era el senyal i la paraula,
Salconduit viu per a la meva sang.
Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.
En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,
Triomfant en la teva desmesura.

Segons Laia Climent, “Desglaç, ple d’ombra i mort i líquids quallats que de sobte flueixen, ple de fred, de sang i de silenci, és un llibre major en què l’espinada de què parlàvem depassa la biografia de l’autora aprofundint-hi: fecunditat i pervivència són les de Marçal i, com les d’ella, o en ella, les de la seva llengua, la seva comunitat i, com sempre, la condició femenina”.

Sang i fluids. Cos de dona:

La teva ànima sagna avui, des del meu cos.
I és que la teva força cegava la ferida:
N’estroncà el doll i en taponà el clivell
-ungüents i benes, temps, secret, oblit.

Dóna’m a beure la teva feblesa
Si vols, amor, que l’amor no em dessagni.

És el llenguatge del cos a la recerca d’una veu femenina; una llengua abolida a la qual ens remeten aquestes paraules de La passió segons Renée Vivien:

[...] és que el cos de dona parla un obscur llenguatge sense codi establert, sense possible dimensió simbòlica. Dolor, doncs, de l’ànima interrogada des del cos sense resposta possible. Dolor de la mancança sense termes: …els poemes, la literatura, ¿en foren, llavors, a penes traduccions altament imperfectes a la llengua dominant, a la llengua de l’altre?”