Maria-Mercè Marçal: Desglaç (3)

 

L’amor, la recerca constant, el només poder ser en l’altre, són els elements sobre els quals naveguen els versos de la segona i tercera part de Desglaç. Els poemes estableixen un nou estat: l’amor lèsbic converteix les amants en dones líquides, en dones sense ossos, en meduses.

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
[...]
Fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

Aigua letal? Aigua viva? Dins teu
Sóc la llavor que esclata a trenc d’esglai.

La meva set és un mirall obscur
I clos on s’emmiralla, oberta la teva aigua...
Perquè no en defugies el dol voraç i el glaç,
Som dues nits a contradir la nit.

Quan, enmig del desglaç,
El riu remunta
Cap a la deu,
I el seu curs foraviat es peix
Com un mirall
De teu rostre, i me’l torna
Enllà de tu,
Convertit en tenebra
I esglai opac...
 

Els líquids, els fluids femenins estableixen una relació cultural i corporal. El líquid amniòtic; la retenció de líquids que es produeix durant l’embaràs; la pèrdua de sang i dels líquids amniòtics que es produeix durant el part; el cicle menstrual; el flux vaginal... Un anar i venir de líquids que moltes feministes han relacionat de manera simbòlica amb el flux i reflux de la mar. Una mar que també simbolitza la creació:

No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cosflorit de lluna.