Ja no és cap secret...
Els bons amics i amigues ho han desvetllat....
Sí... avui compleixo anys amb una xifra repetida... 66 (només li falta un 6 més perquè esdevingui una xifra amb reminiscències satàniques... res a veure amb mi, evidentment!).
Reflexionem una mica...?
Reflexionem una mica...?
La vida -deia John Lennon- és tot el que ens passa mentre fem altres plans.
Francesc Parcerisas relatava a la perfecció el pas del temps en el seu poema Afaita't, del llibre L'edat d'or:
Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.
La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta a imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.
Hem de viure amb les reflexions del poema d'en Parcerisas? Sí... sí... Ajuden a tocar de peus a terra, a resituar-se en el món.
Hem de viure NOMÉS amb les reflexions d'en Parcerisas? No... Per què a mi també m'exalta el nou i m'enamora el vell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada