Fa ja unes setmanes es van lliurar els premis Joan Coromines que, des del 2002, atorga la CAL a persones, entitats o empreses que han destacat pel seu compromís en la normalització de la nostra llengua, cultura i nació.
Aquesta catorzena edició dels premis m'han fet recordar una paraula: SATIÀGRAHA i m'han impulsat a escriure unes ratlles sobre aquest català universal, Joan Coromines i Vigneaux.
Coromines va ser, d’una banda, un extraordinari
filòleg i lingüista, un gran intel·lectual que va fer que la
nostra llengua, el català, fos l’única del món, l'única, que té dos diccionaris
etimològics, un de noms propis i un de noms comuns, complets en tot el seu
domini lingüístic, que són l'Onomasticon i l'Etimològic.
D’altra banda, la vida de Coromines és la d’un home de
llegenda, la d’un personatge extraordinari. Una combinació
sorprenent entre un científic i un
lingüista de primera fila i un patriota, un activista que va participar en el
complot de Garraf i en els fets de Prats de Motlló al costat d’en Macià. Que va
disparar trets i que va sortir al carrer en l’alçament del 15 d’octubre de 1934.
Coromines era un home de treball il·limitat -Badia i Margarit va dir que,
per al mestre, els verbs viure i treballar eren sinònims-. Coromines mateix va
donar nom al seu gran projectes científic i intel·lectual: l’Ardida Piràmide.
Una obra lingüística que havia d’estar construïda sobre tres pilars monumentals
de la llengua catalana, L’Ardida Piràmide es componia del Diccionari
Etimològic, l’Onomasticon Catalanoiae i la Gramàtica Històrica. Els dos primers
projectes li van ocupar pràcticament tota
la seva vida – de fet, es diu que Coromines va començar a gestar el Diccionari
Etimològic el 1922, quan només tenia 17 anys-
aquesta gran dedicació va impedir que pogués acabar d’enllestir la
tercera columna del seu gran projecte.
A la lletra S, Coromines introdueix un mot que no té res a veure amb el
nostre lèxic, però l’introdueix com si fos català perquè voldria que ens el
féssim nostre, com a sintetitzador del desig que el poble català s’alliberi
d’una vegada de la secular subordinació a què es veu sotmès.
De ben segur, és
el cas més espectacular que puguem trobar en cap diccionari de cap llengua i de
cap segle; molt pocs serien capaços de prendre’s una tal llibertat impunement.
La paraula és SATIÀGRAHA i
aquesta n’és la definició que fa Coromines:
SATIÀGRAHA: Desobediència civil, resistència cívica, del sànscrit satyagraha compost de agraha (el qui aferra enèrgicament) i satyam (recerca obstinada de la
veritat). Procedir que posà en marxa l’Índia el 1919 sota la direcció de Ghandi
i Nehru. I que fóra vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de
no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat.
.JPG)
