En aquest sentit, un dels
punts més controvertits és el de si el català ha de ser declarat com a única
llengua oficial a Catalunya.
Personalment, no sóc partidari
d’usar aquest terme “oficial” per categoritzar la nostra llengua. Crec que és
un terme més aviat fosc i amb regust colonial. Prefereixo usar termes més
integradors, termes més proclius a la cohesió social, com poden ser el de
llengua comuna o llengua nacional.
És possible que el terme
llengua oficial podria ser necessari, en una Catalunya independent, per fer
front a la situació d’inferioritat de què parteix la llengua catalana i també
com a declaració d’intencions inequívoca davant les inquietuds i dubtes que
desvetlla el propi procés de normalització lingüística.
Ara bé... comparteixo la idea
de la Carme Junyent quan diu que l’etiqueta “d’oficial” soluciona poques coses
i, en canvi, pot arribar a empitjorar-ne d’altres. Explica el cas sud-africà
personificat en Nelson Mandela:
“Mandela va declarar 9
llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Ell, com a
president, mai va fer servir la seva llengua en públic, sempre va parlar en
anglès. En els darrers anys s’han fet oficials més de 1.000 llengües... Els
governs declaren oficial una llengua i els sembla que ja ho han fet tot i no
se’n preocupen de res més...”
Que el català sigui declarat
llengua oficial no és per si sol la solució de res. Menys encara ho seria que
el nou Estat institucionalitzés i beneís el bilingüisme i declarés català i
castellà llengües oficials del nou Estat independent.
Continuo inclinant-me, doncs,
per algun dels altres dos termes i amb preferència pel de llengua comuna.
Llengua nacional és una
denominació que s’identifica clarament amb la nació, amb la història, amb els
avantpassats. En canvi, el terme llengua comuna es relaciona molt més amb
l’Estat, amb la idea de cohesió. Llengua comuna és la llengua compartida pels
ciutadans, la llengua que els permet exercir precisament la seva ciutadania,
els seus drets i deures civils i polítics. És, doncs i alhora, la llengua dels
usos públics.
Som un país, pel que fa la
ciutadania, multilingüe. Això és així i ho continuarà sent. La clau, doncs, no
està tant en l’oficialitat del català, -i molt menys de beneir el bilingüisme-
sinó en les polítiques normalitzadores que sapiguem aplicar des del Nou Estat
per tal que el català acabi esdevenint la llengua comuna del país: La llengua
primera amb què ens identifiquem... la de les institucions públiques... la del
sistema educatiu... i la primera llengua en la intercomunicació.
Les polítiques
normalitzadores, el que coneixem com a normalització lingüística, no s’han de
veure com un simple procés d’eixamplament de l’ús formal del català. Cal anar
molt més enllà per tal d’invertir el procés actual... cal invertir tots els
fenòmens, tendències, normes i hàbits en relació al procés de subordinació
lingüística que pateix la llengua catalana. Per exemple, modificant
l’unilingüisme dels castellanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels
catalanoparlants davant dels primers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada