L’amor de Epístola per a unes noces.
El sentiment que aboca el camí
fet en companyia. Anys, temps, records, poden enfortir també l’amor. La
quotidianitat, les coses més senzilles, el conviure –que no és el mateix que
viure- poden també consolidar, refermar i intensificar l’amor.
Vull que aleshores recordem,
sense esforç,
el que hem anat aprenent, com
infants, dia
a dia: la placidesa de
l’abraçada,
la seducció dels mots i el
confort callat
d’anar creixent en uns temps que
són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les
tristeses,
les passions, l’espai fosc i el
lent oregi
càlid del repte amable de viure
junts.
Un sentiment, però, que com
retrata el poema Pluja, si bé pot resultar enfortit amb el pas del temps,
també, embolicat en la fina i tensa teranyina teixida pels anys, pot esdevenir
fugisser, temporal i, com tot, arribar a la mort.
Que aquest xàfec lletós, fred,
gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam
convuls
on veurem, nítida sota la claror
que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.
la fragilitat del temps que ens arrossega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada