Eleccions espanyoles. El cap ben fred.

Article publicat a Llobregat Digital.cat

A mesura que s’apropa el 20 de desembre, augment el debat sobre quina ha de ser la postura dels partits independentistes davant les eleccions del 20 de desembre.

Dues són les posicions confrontades: la primera, argumenta que fins que no siguem independents cal ser presents a totes les institucions. La segona, coneguda com la via Claver, és la que, en síntesi, diu que, després dels resultats del 27-S  “a Madrid ja no hi hem d’anar a fer res.”

La meva opinió personal gira a l’entorn de la primera opció. Intentaré argumentar de manera clara i senzilla perquè crec que l’independentisme ha de concórrer a les eleccions espanyoles del 20-D.

Per començar, aniria bé que, des del món independentista, assumíssim que, malgrat els bons resultats del 27-S, encara som dins de l’Estat espanyol i que, tot i anant bé, encara hi serem durant un període de 12 a 18 mesos. Ara i avui, no podem fer la tan desitjada desconnexió de Madrid perquè, quan aquesta arribi, cal tenir ben a punt el nou endoll de l’Estat independent on caldrà que ens connectem, i aquest endoll (digueu-li estructures d’Estat imprescindibles) encara no és a punt.

Des del món independentista, seria bo que veiéssim el procés no en clau interna, ni tampoc en clau espanyola, sinó en clau internacional. És més que probable que, perquè el procés d’independència arribi al final desitjat que és la creació d’un Estat independent, necessitem de la mediació internacional. La visió, la percepció, clara i diàfana que internacionalment han de tenir del procés de transició cap a la independència és absolutament clau de cara al resultat final.

Des del cor, des de la rauxa, des dels resultats del 27-S, qualsevol independentista (i m’hi incloc) diria que ens oblidem d’Espanya i que al Congrés espanyol no se’ns hi ha perdut res. Ara més que mai, però, cal actuar amb el cervell, amb la reflexió més acurada per adoptar les estratègies més adequades a cada escenari polític.

El resultat de les eleccions a Catalunya podria ser decisiu a l’hora de formar Govern a l’Estat espanyol. Em direu que això no va amb nosaltres.... Error... Volem marxar i al més ràpid possible, però, ho vulguem o no, ens agradi més o menys, és amb l’Estat espanyol amb qui ens haurem d’enfrontar durant un període de temps i amb qui haurem, més d’hora o més tard, de negociar la secessió. Les majories que pugui haver-hi al Congrés i al Senat poden facilitar amb menor o major grau les negociacions finals. Evidentment, sent-ne del tot conscient que, siguin les que siguin, sempre seran contràries a Catalunya i al procés mateix.

Internacionalment... Si els independentistes no ens presentem a aquestes eleccions, donarem carta blanca a les forces unionistes que aconseguiran obtenir els 47 diputats i els 16 senadors en disputa. Si més no, aquests resultats generaran una gran confusió en l’àmbit internacional. I no ens val a dir que la gran abstenció indicaria el rebuig a l’Estat i enfortiria l’independentisme... Ningú es pot apropiar del vot abstencionista (ni tampoc del vot en blanc) en el qual es barregen diferents i variats motius que provoquen que no el puguem fer servir com una argumentació vàlida a nivell internacional.

Nacionalment.... Si els independentistes no ens presentéssim a aquestes eleccions, el relat polític i sobretot el mediàtic seria exclusiu de l’unionisme amb Ciudadanos i PP al capdavant.  Presentant-nos-hi, no només liderarem el missatge polític i mediàtic, sinó que ho podrem fer en aquells mitjans als quals rarament hi tenim accés i que són d’àmbit espanyol. Mitjans, no ho oblidem, que tenen un grau molt alt de share a casa nostra..

Seguim en l’escenari internacional... Imagineu-vos els titulars –inevitables si no ens presentem- dels diaris: “Ciudadanos primera força política a Catalunya, seguits de Podemos i del PP”. Titulars i resultats d’aquesta mena generarien en l’opinió internacional una gran confusió, molt difícil d’explicar i encara més d’entendre.

“A Madrid ja no hi hem d’anar a fer res.” Error... 

No hi anirem a demanar cap referèndum. Ni molt menys, i tinc la seguretat que a ningú se li ha passat pel cap, hi anirem a fer passes enrere i a demanar pactes fiscals o blindatges de competències.

Els resultats del 27-S i el mandat democràtic que se’n desprèn són clars i inqüestionables. El programa electoral que ha de portat l’independentisme a Madrid ha de ser molt curt i fàcilment entenedor: Hi anem a negociar la secessió de l’Estat espanyol i dins d’un termini. Cal deixar ben clar que, si l’Estat continua sense estar disposat a asseure’s en una taula de negociacions, el Parlament català proclamarà la independència en una data determinada. 

Més curt i més clar encara: Per tots aquells temes que no afectin directament el procés d’independència, els nostres representants no assistiran a les sessions parlamentàries i deixaran buits els seus escons.

Cal, doncs, que l’independentisme es presenti a les eleccions del 20-D. Cal que s’hi presenti, novament, amb el màxim d’unitat possible. No sembla aquest el camí que estan disposats a emprendre les diferents forces independentistes. Sembla que es torna a imposar el vell i conegut partidisme del “cadascú per la seva banda”. Si això s’acaba produint, si no hi ha com a mínim una unitat d’acció molt clara entre les diferents candidatures, la lectura que se’n pugui fer internacionalment serà la que no hi ha a cord entre l’independentisme sobre el que cal anar a fer al Congrés espanyol.

Disposem-nos, doncs, a mobilitzar a fons l’independentisme i a guanyar de nou, i en el seu terreny, les eleccions. Hem demostrat sobradament que disposem de la il·lusió, la força i el coratge suficients per tornar a aconseguir-ho.

Cap ben fred, doncs, i endavant!