Impossible? Ha!

Article publicat a Tribuna.cat

Impossible: Que no es pot fer. Que no pot ser. Que no pot esdevenir-se. Cosa que no pot ser feta.

Durant anys, durant dècades, l’independentisme ha hagut de fer front a aquesta paraula: impossible.

Quan en reunions familiars, en converses amb amics, amb xerrades amb companys i companyes citaves la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat independent, la resposta, sovint, era la mateixa: “ja m’agradaria, ja... però és que és impossible.”

La primavera i l’estiu de 2012, amb una ANC que començava oficialment a caminar, se’ns deia que era un error  voler organitzar una manifestació unitària i multitudinària per a l’11 de setembre. Se’ns deia que era impossible superar la manifestació de 2010 i que estàvem condemnats al fracàs.

Evidentment, també era impossible organitzar una cadena humana que recorregués més de 400 Km i unís la Catalunya Nord amb el País Valencià. També formava part de l’impossible omplir la Diagonal i la Gran Via formant un V humana que, a més, dibuixés sobre el perfil ciutadà de Barcelona una gran bandera catalana.

La tardor de 2013 va ser la tardor de l’impossible. Era del tot impossible que forces tan dispars com CiU, ERC, ICV, EUA, i les CUP es posessin d’acord en el redactat d’una pregunta que permetés una consulta als ciutadans sobre el futur polític de Catalunya.

També formava part del món de l’impossible que, el 19 de setembre de 2014, s’aprovés la llei de consultes populars no referendàries. De nou, però, l’acord arribà de la mà de forces tan diferents com CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP que sumaven el 79% del Parlament de Catalunya.

La paraula impossible s’estengué de nou sobre l’escenari polític català quan el TC suspenia aquesta Llei. La consulta esdevenia novament impossible de realitzar.

Després del 9-N molts de nosaltres vam tornar a viure al bell mig de la paraula impossible. Ho afirmaven des de fora, però també des de dins. Alguns van negar-ne la possibilitat des del primer moment i uns quants hi van posar totes les dificultats possibles perquè no fos realitat. Malgrat tot, també va caure aquell impossible que semblava el fet de poder disposar d’una candidatura unitària (que no pas única) per concórrer a les eleccions del 27-S. 

Els resultats del 27-S han acabat d’ensorrar definitivament molts impossibles: majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament, 72 sobre 135. Majoria de vots favorable al Sí a la independència, 48% de Sí per 39% de No.  I tot això amb més d’un 77% de participació.

Em temo, però, que la paraula impossible ens seguirà acompanyant i continuarà formant part de la vida dels independentistes. Tant se val, només hem de tenir memòria històrica per veure com han anat caient, l’un darrere l’altre, els diferents impossibles.

Avui, 10 d’octubre, se’ns diu que és impossible que Junts pel Sí i les CUP arribin a un acord satisfactori.....

Impossible? Ha!