Article publicat a Tribuna.cat
L’independentisme ha
demostrat també la seva força a les
urnes. Més enllà de les interessades i més que previsibles lectures unionistes,
ha quedat clar que, amb les dades a la mà, la victòria dels partidaris de la
independència de Catalunya ha estat inqüestionable.
Per primera vegada a la
història el Parlament català tindrà una amplia majoria independentista, 72
diputats sobre un total de 135. En el nombre de vots, que ningú es faci trampes
al solitari. Queda ben clar que el Sí a la independència ha obtingut prop de
dos milions de vots i el No 1.600.000. No s’hi val considerar com a partidaris
de continuar dins de l’Estat espanyol tots aquells vots que han anat a parar a
formacions que es mouen, encara, entre un ambigu Sí/No.
I tot això s’ha assolit en
unes eleccions que han comptat amb un percentatge de participació
extraordinari. S’ha acabat, doncs, el mite de la “majoria silenciosa” que tant
hem hagut d’escoltar.
Hem superat amb nota el repte
del 27-S. A partir d’ara res serà fàcil, però el camí està més que marcat.
L’independentisme ha demostrat que té una base prou àmplia i sòlida com per
saber que no hi ha cap possibilitat de marxa enrere i que el procés
d'independència no té aturador possible.
Així ho corroboren també els
diversos mitjans internacionals que fan una lectura dels resultats forca
coincident i que situen l’Estat espanyol literalment contra les cordes.
El primer pas ha de ser la
formació d’un govern que pot tenir un còmode suport parlamentari i que haurà de
fer front a la governabilitat i la gestió del dia a dia i, a més, iniciar el
procés d’independència.
I aquí ja ens apareix el
primer escull en el nom de qui ha de ser el nou president de la Generalitat.
Les declaracions de la CUP són
molt clares: no volen que Artur Mas continuï com a president de la Generalitat.
Els seus arguments ja els coneixem i els han estat repetint durant tota la
campanya electoral i ho han remarcat després dels resultats del 27-S.
La investidura del President
no es presenta, doncs, gens fàcil. El fet que no fos Artur Mas podria provocar
una gran esclat dins de CDC, el partit que té més diputats dins de la
candidatura de Junts pel Sí i no faria res més que esquerdar la fràgil unitat
d’acció aconseguida i, una vegada més,
posar en perill el propi procés.
Els mitjans de difusió al
servei de l’Estat espanyol i la quinta columna mediàtica instal·lada a
Catalunya s’han adonat de la gran possibilitat de què disposen de posar una
falca al procés. Durant les properes setmanes redoblaran els seus esforços per
sembrar la llavor del dubte i la discòrdia entre els independentistes. Aquest
serà el seu principal objectiu mediàtic i el tema de la presidència de la
Generalitat els ha posat en safata un magnífic element per provocar la divisió.
Donem un marge de confiança
als nostres representants polítics. Crec que són del tot conscients que han
d’arribar a un acord i que no ens podem permetre de cap manera unes noves
eleccions. Confiem, doncs, en la seva capacitat de diàleg i de negociació.
El procés està per damunt de
tot. Per això no em sembla aconsellable que els noms passin per davant dels
programes i del full de ruta. No em sembla adequat que, abans d’asseure’s a la
taula de negociacions, s’imposi ja una prèvia que dificulta i condiciona el
diàleg.
Segons sosté la CUP, Artur Mas no pot ser president de
la Generalitat perquè és el president de les retallades, de les privatitzacions
i de la corrupció.
Segons Junts pel Sí, Artur Mas ha de ser president perquè, políticament i
institucionalment, s’ha posat al capdavant del procés a parir del 2012. Perquè des
d’aquella data la seva actuació no presenta cap màcula. Perquè va tenir la
valentia de posar les urnes el 9N i perquè, per aquest motiu, està ara cridat
declarar davant el TSJC i es pot enfrontar a peticions de inhabilitació i fins
i tot de presó. Perquè és la persona més qualificada per gestionar el procés,
sobretot internacionalment.
El procés està per damunt de
tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es
puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix.
Una injustícia, però, malgrat els
beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una
injustícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada