Article publicat a Tribuna Catalana
El 15 de març de 2011, com a
conseqüència de l’arrest i tortures patides per un grup de joves adolescents
contraris al règim, s’inicien les manifestacions pacífiques contra el president
sirià Baixar al-Assad.
Les onades de manifestacions
acaben derivant en la creació, per part de desertors de l’exèrcit i un sector
de la societat civil, de l’Exèrcit Lliure de Síria. D’aquesta manera, s’iniciava
una guerra sagnant i tràgica, una guerra que ja dura cinc anys. (per a més informació, cliqueu aquí)
Depenent de l’origen dels
informes, la guerra ha comportat entre 300.000 i 500.000 morts i més d’un milió
de ferits. Tretze milions de desplaçats, prop de cinc milions de refugiats que
fugen als països veïns i més d’un milió a Europa. L’onada de refugiats més
important des de la Segona Guerra Mundial.
Gairebé tots, acaben en
inhumans camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles
camps de concentració. La reacció europea ha estat tímida, confusa i poc
compromesa. Escudats sota la manca de capacitat, en el fons han demostrat
l’escassa voluntat política i humanitària per intentar resoldre aquesta greu
crisi.
La Unió Europea va prendre el
compromís de reallotjar 160.000 refugiats, en diversos països i segons unes
quotes proporcionalment assignades. Aquest compromís no s’ha fet realitat. Al
contrari, moltes fronteres s’han tancat i, d’aquesta manera, han fet saltar
pels aires els acords de Schengen. Una mesura sense precedents que pot acabar
desembocant en un retorn a les fronteres, impedint o dificultant la lliure
circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers.
La UE ha posat ara sobre la
taula un vergonyant acord amb Turquia que inclou pactes que expulsen les
persones refugiades del continent a través de la ruta dels Balcans. A més, es
preveu el retorn a Turquia de tothom que arribi a les costes gregues. Tot això,
per a més vergonya encara, a canvi d’una bona suma de diners.
El problema dels refugiats,
acompanyat d’altres crisis com l’econòmica, ha fet ressorgir amb força
l’extrema dreta en molts països. La intolerància, la xenofòbia i la
instrumentalització de la por han alimentat aquestes forces, en alguns casos
molt properes al feixisme. Han sabut, però, modernitzar el seu discurs
electoral, amagant el racisme darrere de la lluita contra la corrupció,
l’orgull nacional o europeu i els valors occidentals.
Les eleccions regionals
franceses del passat desembre van aconseguir aturar, en segona volta, el partit
d’extrema dreta més potent del país: el Front Nacional de Marine Le Pen. La
seva implantació al país veí és, però, molt important i tot fa preveure que continuarà
en el seu ascens tant popular com electoral.
A nivell europeu, el grup
d’extrema dreta islamòfob, Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident)
té milers de seguidors, com es va poder demostrar en la jornada de protesta del
mes de febrer passat, en què milers de persones es van manifestar en 14 països
a la vegada contra la presència d’immigrants i refugiats a Europa.
I en les darreres eleccions a
tres estats alemanys, l’extrema dreta, representada per Alternativa per
Alemanya, ha obtingut uns grans resultats, un 11%, un 15% i un 24% dels vots
segons l’Estat.
Com a mostra de la xenofòbia
d’aquest partit, només cal fer un cop d’ull a
les declaracions, sempre carregades de violència, de la seva líder,
Frauke Petry, que fa unes setmanes va demanar que la policia de fronteres
disparés a matar contra els immigrants il·legals que intentaven entrar al país.
Vint segles de civilització
haurien de servir per a alguna cosa més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada