En el fons, un poema no és allò que es veu, allò que es
llegeix.
Un poema és la llum que ens permet veure. (Robert Penn Warren)
Entre 1939 i 1942, Carles Riba va escriure les seves Elegies de Bierville que no van poder ser publicades a Catalunya fins al 1951.
L’elegia IX és un cant a la llibertat i també a l’esperança.
En el seu viatge poètic a la Grècia clàssica contraposa l’eufòria per la victòria de
Salamina (batalla naval entre els grecs i l'Imperi Persa que va tenir la Grècia
clàssica representava l’ideal de civilització que sempre ressorgeix gràcies a
la força de la gent, dels seus ciutadans que són i se senten lliures, capaços
de defensar els seus drets davant tots els intents dels bàrbars per acabar amb
la seva civilització i tot el que això comporta.
Adormits en el
vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o
foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu
assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me
engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la
Gràcia,
pura presa en el
pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un
ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor
per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast
més dolç que ésser i gustar-se un
/ mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si
creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la
forma
viva del que eren
ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la
llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es
coneix i l'escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer
l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres
il·lustres;
sé que no fórem
fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i
el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge
tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o
la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real
que la tenebra o l'estel
—ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat— per a
molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i
els batuts van retrobant-se soldats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada