L'ànima dels poetes. El pensament ens fa humans

Durant la nit del franquisme, ETA va ser una organització armada que comptava amb el suport, explícit o implícit, de totes les forces democràtiques que supervivien en la clandestinitat. Arribada la transició, ETA va anar quedant cada vegada més marginada i, a banda del moviment abertzale a Euskalherria, només l’independentisme català de l’època establia una mena de lligam, barreja de simpatia i admiració. Tot això, però, es va anar acabant a mesura que ETA cometia accions cada vegada més condemnables i execrables. 

De fet, però, no volia escriure sobre ETA, sinó sobre l’article que me l’ha fet reviure i recordar-la en els seus moments, potser, més salvatges i horribles. “Despullament” és un dels articles del llibre “L’ànima dels poetes”. Narcís Comadira comença parlant-nos de la tardor, l’antiga primavera d’hivern que significa el despullament de l natura.

Bientôt nous plongerons dans les froides tenèbes. Un vers sobre la tardor del gran poeta francès Charles Baudelaire, el poeta de l'Spleen (Quand le ciel bas et lourd pèse comme un couvercle). La tardor, l’estació del despullament, l’estació avantsala de l’hivern en què la fredor, la nit i la tristesa cauen damunt de terres i persones, condueix el poeta a recordar un home que pensava que pensar és allò que ens distingeix de les bèsties. L’home que va ser abatut per un tret covard i assassí. Un tret que volia assassinar també, sense aconseguir-ho, el pensament i el diàleg.

“Pensar. I com que pensar no vol dir tancar-se en els propis pensaments, sempre a punt de l’encastellament orgullós, sinó mantenir-los oberts als processos de pensament dels altres. Com que pensar vol dir una constant feina de correcció damunt dels propis pensaments, aquell que creu en el pensament, creu en el diàleg, perquè espera que en el pensament de l’altre pot haver-hi una espurna d’aquella veritat que persegueix el pensament col·lectiu”.

Espriu va dir que “el mirall de la veritat es va trencar en mil trossos”. Orgullosos, vanitosos i ignorants creiem estar en la possessió de la veritat absoluta, quan l’únic que tenim –i podem sentir-nos afortunats- n’és només un simple fragment.

“No es pot dialogar amb la irracionalitat, però sí amb el pensament; per més allunyat que estigui del que ens és propi. La raó no existeix, la construïm amb les aportacions més diverses, mentre siguin raonables. Mentre arrelin en el pensament i no en les vísceres. Mentre tots estiguem disposats a sacrificar alguna cosa de nosaltres, alguna cosa d’aquell pensament que tant ens satisfà, per construir un pensament més just i conformat a la llibertat de tots.”

Quanta raó, quanta veritat acumulada ressona en aquestes paraules! I quant difícil i complicar és de poder-les aplicar, de poder-nos-les aplicar individualment a nosaltres mateixos!

Aquestes reflexions són aplicables en qualsevol dels àmbits de la nostra vida. També, al moviment independentista català. Fins ara, hem fet un llarg camí ple de dificultats per arribar on som ara. Tres-cents anys de lluita i sacrifici, però també tres-cents anys d’evolució del pensament, de configurar diverses raons, diversos pensaments; de sacrificar també petites parcel·les de nosaltres i de les nostres raons individuals per acabar aconseguint un pensament racional, potent i majoritari.

“Perquè, en definitiva,  és de la llibertat del que es tracta. De la construcció de la  màxima llibertat per a tothom. Llibertat que vol dir autodeterminació que serveixi la solidaritat. Sense independència personal i col·lectiva, sense autodeterminació de les persones i dels pobles, no hi ha projectes comuns de futur, no hi ha possibilitats de construcció d’espais de convivència. Només hi ha domini i subjecció, que sempre són llavors d’odi i de violència.”

Pensem-hi...