Hi ha molta gent que troba estranyes,
rares, extravagants, difícils, complicades, pobres, dures, confuses, ridícules,
enrevessades, vulgars... aquelles
llengües que no coneix...
I tot això és motivat
simplement i precisament, per això, perquè no les coneix. Si aquesta gent pogués parlar o
llegir a la perfecció en àrab, xinès, japonès, rus o kurd les trobarien d'allò
més normals.
Ja veieu com la manca de
coneixement i la pròpia ignorància poden portar al prejudici.
Els prejudicis, també en
matèria de llengua, són gairebé tan antics com pot ser-ho el llenguatge humà.
Si fem un ràpid repàs
històric... al S. XIII i XIV podem trobar el terme llengua vulgar per
referir-se a les llengües romàniques i establir una diferència amb el llatí, la
llengua de cultura per excel·lència.
És en aquests segles que
Dante, el gran poeta, ens parla de la llengua “femenina” (llengua suau, llengua
dolça) aquella que serveix, en contraposició a la “masculina” (llengua aspre,
llengua dura), per al tractament dels
grans temes com l’amor, la justícia o l’amistat.
Si fem un salt en el temps i
ens situem al S. XVIII, l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert classifica les
llengües segons siguin aptes per a l’oratòria o el teatre (el grec o el llatí)
o per a instruir, Il·luminar i convèncer
(el francès).
El filòsof francès Rousseau
classifica les llengües segons la zona on es parlen (al nord aspres, dures,
cridaneres) al sud (suaus, eloqüents, vives).
Durant el segle XVI, Cristòfor Despuig, un "home del Renaixement", va escriure "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra literària en què, Despuig, fa una perfecta diagnosi dels prejudicis lingüístics... Fent-ne
una síntesi,ens diu que :
El castellà no
és superior al català, però els castellans estan intentant imposar-lo de manera
agressiva, des del punt de vista lingüístic i cultural, manipulant la història
per menysprear les gestes de la Corona d’Aragó i del català i enaltir-se ells.
L’individu amb prejudicis lingüístics està inclinat a creure que el català
només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, mentre es
resisteix a considerar-lo apte en els dominis de la tècnica, la ciència o
l’ensenyament....
Lúcio mostra el seu astorament
pel fet que se sent escandalitzat de veure com el castellà és abraçat per part
dels principals senyors a Barcelona i altres poblacions de Catalunya i don
Pedro li diu que a València encara més. Fàbio, per la seva part, es mostra
pessimista respecte a aquest fet.
Segle
XVI...!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada