Article publicat a Racó Català
El destí ha fet que
coincidissin en una mateixa setmana tres fets molt importants: els 30 anys de
la concessió a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92, la inauguració de
l’exposició ‘Franco, Victòria,
República. Impunitat i espai urbà’, amb la provocativa exposició de les
estàtues del dictador i de la Victòria a l’entrada del Born, i el plenari del
Parlament del 19 d'octubre per l'anul·lació de les sentències polítiques del
franquisme.
Fa trenta anys, aquell 17
d’octubre de 1986, haig de reconèixer que formava part d’una minoria que no
veia amb bons ulls la celebració d’unes olimpíades a Barcelona. Segurament,
aquells pocs, qualificats de tocats de l’ala per la immensa majoria de gent,
teníem motius diversos, i no necessàriament compartits, per ser reticents a
unes olimpíades que semblaven alegrar tothom. Els meus eren, principalment, que
veia les olimpíades com una eina al servei de l’espanyolització de Catalunya,
que els Jocs serien utilitzats per enfonsar encara més la incipient
conscienciació nacional que intentava ressorgir aleshores. Al costat d’això, el
tema més preocupant era el de l’especulació que segurament es derivaria de la
gran quantitat d’obres que caldria fer en els propers sis anys.
És cert que els Jocs van tenir
el seu vessant altament positiu per a Barcelona i per Catalunya. Negar-ho seria
absurd. També van ser positives moltes de les obres realitzades i que van
representar una avenç per la ciutat.
Malgrat aquests aspectes
positius, és mentalment i políticament sa recordar els punts més negatius
d’aquells Jocs. Per una banda, la gran especulació i l’enderrocament una mica indiscriminat
d’alguns edificis que, de ben segur, es podrien haver conservat d’alguna
manera. D’altra banda, si bé l’intent d’espanyolització no va ser tan fort com s’esperava,
tot i així va fer el seu forat.
L’episodi més trist i tràgic,
però, va ser la denominada “Operación Garzón”. Un atac directe a
l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política
contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya. Cal
recordar les detencions i tortures d’independentistes, la posterior presó per a molts, i tot això
amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes i dels mitjans de
comunicació.
El 1986 l’ombra del franquisme
encara planejava ostensiblement sobre la feble democràcia sorgida de la
transició. Ara i avui, el 2016, no és la seva ombra, sinó la mateixa estàtua de
Franco (encara que sense cap) muntat a cavall i la de la Victòria franquista, que
s’exposen, sense cap mena de vergonya ni de pudor, al bell mig d’un dels
carrers de Barcelona, davant del Born.
Calia situar aquestes estàtues
al carrer? Calia fer-ho, estàtues i exposició, a l’edifici del Born? No hauria
estat millor i molt més simbòlic situar una exposició d’aquesta mena a
Montjuïc, a la presó Model o al Camp de la Bota?
Tot i així, el problema
principal no radica en el fet de les estàtues, que evidentment es podrien haver
estalviat, sinó en unes intencions, ja convertides en fets, molt més
importants, transcendents i perverses, políticament parlant.
El 2005, després de molts
esforços i sota el govern municipal del tripartit, es va tirar endavant la
remodelació del Born per convertir-lo en un referent permanent de la memòria
històrica nacional. I no una memòria qualsevol, sinó la que representava la
Guerra de Successió i el setge de
Barcelona que va representar, el 1714,
la fi de l’Estat català.
La importància de la memòria
històrica per a un país és cabdal, perquè un país sense història pròpia no és
un país, és un apèndix. Catalunya està força orfe de memòria històrica,
sobretot, de la que es remunta a segles obscurs com el XVI i el XVII, en què la
censura i la Inquisició es van encarregar de manipular, tergiversar i ocultar
la realitat catalana. I no es pot construir un Estat lliure amb una història
segrestada.
Ara hi ha la voluntat d’acabar
amb el Born tal com es va dissenyar. L’Ajuntament intenta empetitir el
significat del Born entès com el punt zero de la reivindicació nacional
catalana. I el que és pitjor encara, fa la sensació com si es volguessin
enfrontar dues memòries, la del 1714 (nobles, burgesos, independència) amb la derivada
de la guerra i la postguerra del 1936-1939 (esquerra, classes populars, lluita
social). Una fal·làcia totalment absurda.
I mentre l’estàtua del
dictador cavalca davant del Born i ens recorda la permanent ombra allargada del
franquisme, el Parlament aprovarà dimecres una proposició de llei de reparació
jurídica de les víctimes del franquisme i, d’aquesta manera, es pugin declara
nuls judicis sumaríssims com els del mateix president Companys.
Cap govern de l’Estat
espanyol, ni UCD, ni el PSOE, ni el PP. Ni centres, ni esquerres, ni dretes han
fet absolutament res ni per demanar perdó, ni per reparar el mal causat, ni per
fer justícia amb les víctimes d’una dictadura feixista.
Els Jocs del 92, l’estàtua de
Franco i l’anul·lació dels judicis franquistes ens recorden, una vegada més, la
importància de la memòria històrica com a element permanent de recerca de la
justícia i la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada