Pàgines

dimarts, 6 de desembre del 2016

El català, minoritari a Catalunya


Article publicat a Racó Català

Darrerament s’ha publicat l’informe sobre la situació de llengua catalana (2015) elaborat per la Direcció General de Política Lingüística. L’informe conté, a més de les actuacions més rellevants en matèria de política lingüística realitzades durant l’any 2015, tot un seguit de dades que permeten conèixer la situació de la llengua catalana en diversos àmbits de la societat.

Moltes d’aquestes dades ens conviden a la reflexió sobre el futur de la llengua en un estat independent. La independència la volem per molts motius, diferents segons cadascú, però ha de quedar clar que també la volem per la llengua.

La primera dada d’interès de l’informe és que el 35,26% de la població adulta de Catalunya és nascuda fora, un 17% a l’estranger i un 18,26% a la resta de l’Estat. I, com era d’esperar, un 63,6% d’aquesta població es troba concentrada a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Evidentment, hi ha dades que conviden a l’optimisme. Per exemple, que un 94.3% de la població de més de 15 anys entén el català i més d’un 80% el sap parlar. Són bones xifres també, encara que insuficients. les del consum de ràdio en català que arriba al 64% o que les gans marques comercials tenen el 60% dels seus telèfons d’atenció al client en català.

Cal, però, revisar les dades negatives. Les més greus i preocupants, motivades bàsicament per l’arribada massiva de gent de fora del país, ens diu que el 2003 hi havia un 14,2% de gent que afirmava no tenir competències en català. Cinc anys després la xifra arribava al 19% i, el 2013 es va situar en un 25%. Una xifra massa alta que, a més indica un greu retrocés pel que fa, no ja a l’ús, sinó al coneixement de la llengua.

Una altra dada força negativa és la que es refereix a la llengua habitual, és a dir, a la llengua que es fa servir més sovint. El 46% parla habitualment en castellà i el 36% en català. Un percentatge força baix tenint en compte l’ampli coneixement de la llengua catalana per part de la població.

En els usos interpersonals la situació tampoc no és per llençar coets. Percentatges d’ús acceptables en les converses amb els companys d’estudis actuals, als bancs o caixes, al metge o a les botigues o petits comerços, que oscil·len entre un 40% i un 45% d’ús del català. Les xifres, però, van baixant quan ens referim a la llengua que fem servir a la llar, als grans establiments comercials, amb els companys de feina, els amics o els veïns i que només van del 32% al 35%.

Aquest és un apartat, el de la llengua en els usos interpersonals, en què la major part de la culpa d'aquestes xifres tan baixes és únicament nostra, dels catalanoparlants. Esta comprovat que la gran majoria de la població de Catalunya s’adapta a la llengua de l’interlocutor, de manera que la llengua d’inici d’una conversa en determina la continuació. No cal dir que si aquesta conversa la iniciéssim i la mantinguéssim en català, els percentatges es dispararien cap amunt.

Si ens fixem en el quadre que ens indica quina és la llengua habitual segons els diferents territoris, veurem que la situació lingüística és greu i preocupant sobretot a Barcelona ciutat i, encara més a l’àrea metropolitana. A Barcelona, només un 32,50%, i a l’Àrea Metropolitana un escàs 22,6%. La situació no millora gaire en llocs com el Penedès (35,3%) o al Camp de Tarragona (37,3%).

Els percentatges de gent que no sap parlar català són extremadament greus en determinades poblacions: Badalona, Salou, Lloret de Mar, Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, presenten percentatges molt negatius pel que fa a la capacitat de parlar en català, En aquestes poblacions només entre un 50% i um 60% admeten ser capaços de parlar en la llengua del país.

El consum de televisió en llengua catalana tot just arriba al 50%, mentre que en castellà és del tot majoritari amb prop d’un 90%.

No cal dir que els pitjors percentatge d’ús del català els trobem en el món de la justícia i en el consum de cinema. Les sentències judicials en català, no només presenten unes xifres dramàtiques, sinó que van clarament a la baixa. El 2009 es redactaven un 19% de les sentències en llengua catalana. Aquesta xifra ha anat davallant progressivament fins a situar-se en un exigu 8,4% el 2015. Pel que fa al cinema, només un 3,7% de sessions s’han fet en català, ja sigui original, doblada o subtitulada.
La realitat és crua: l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua. Una “facilitat” que es guia per admetre la interferència de l’espanyol. Les llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”..

És del tot imprescindible reflexionar sobre l’estat de la llengua catalana per poder debatre les mesures que caldrà implementar en un futura república independent. Des de l’estatus de la llengua fins a un pla de normalització pel que fa a l’ús, que sigui real i efectiu i que disposi dels mitjans necessaris.

Si el català acaba sent només la llengua de l’administració i la llengua de l’aula –i va pel camí de ser-ho- n’haurem signat el certificat de defunció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada