La majoria volen quedar-se a Catalunya. Irònicament, diuen: “Si no nos
echan... si no nos echan, ¿verdad?” Els solters creuen que es casaran aquí i
que els seus fills naixeran a Catalunya, que aniran al col·legi, aprendran
català i que, si algun dia, els seus pares volguessin tornar al Marroc, ells
segur que es quedarien aquí. Sembla molt important el fet que el nen neixi a
Catalunya i es criï aquí. En Mohamed,
que ja té els fills grans, m’ho confirma: “Yo quiero volver a Marruecos, però
los críos no quieren.. no quieren. Ellos se quedan aquí.”
Els casats, no pensen en res més que portar la dona i els fills aquí. M’ho diu l’Ahamd: “A mi m’agrada molt
Catalunya. He d’agafar la meva dona el proper any i ojalà que pueda tener mis ojos aquí...”
Els que ja porten més anys, dubten, perquè saben que ja s’han perdut moltes
coses i que els seria difícil tornar, malgrat que recorden amb enyorança la
seva terra. Algú tornaria si li oferissin una feina. Remarca, però, que hauria
de ser una bona feina, que representés un canvi important per a ell.
Les dones també volen quedar-se. Volen casar-se i tenir fills aquí i potser
–només potser- d’aquí a trenta anys tornar al Marroc. Només la Hineas té la intenció clara
de tornar al Marroc: “És casa nostra... tenim la família. Lo que se dice vivos
o muertos tenemos que volver.”
L’opinió sobre el futur dels seus fills és pràcticament unànime. Tots
creuen que els seus fills seran tan catalans com ho puguin ser els altres.
Veuen el factor educatiu com un element clau perquè això sigui una realitat.
Aprendran català, tindran amics catalans i participaran de ple en la societat
catalana. N’estan convençuts, perquè tots coneixen gent que ja té fills nascuts
aquí i han pogut comprovar que tots estant integrats dins de l’escola, dins de
la societat. Insisteixen molt en el fet lingüístic: “Hablan el catalán mejor
que el castellano.” “Van a la escuela y todos hablan castellano y catalán.” “En
la clase, en el colegio, hablan catalán... bien...”
Jalad m’ofereix un bon exemple de la seva convicció: “Le dirán “moro” y el dirá: “¡Moro, tu padre!”
Tampoc no veuen problemes perquè es puguin compaginar les dues cultures.
Abderrafik interpreta molt bé el fet
intercultural: “Mi hijo será más ventajoso
como un español o un catalán… tendría dos culturas y
tendría más, mucho más margen de elegir, mucho más margen de saber… cuando dos
culturas se chocan, pues saldrá una nueva…”
Les dones
tampoc no veuen cap problema a l’hora de compartir les dues cultures. La Hineas pensa educar la seva
filla en la religió i la tradició musulmana, però insisteix que vol que també
participi de les festes i tradicions catalanes. De la mateixa manera que han
fet alguns dels homes, posa també exemples de familiars i amics que ja viuen
aquesta situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada