La gent d’Esplugues acostumem
a dir que el nostre poble només apareix en els principals mitjans de
comunicació quan es tracta de desgràcies o de notícies en què, per un o altre
motiu, acostumem a fer el ridícul. Aquesta setmana no ha estat un excepció, perquè
Esplugues s’ha convertit en un dels primers municipis on s’espanyolitzaran els
senyals de trànsit.
La “glòria” de la mesura ha
estat iniciativa del grup municipal de Ciudadanos, acompanyat, això sí, del PP
i del PSC que també hi van votar a favor. Podem observar aquest fet excepcional
des de diferents vessants.
Si ens fixem en Ciudadanos,
estarem d’acord que és una actuació plenament lògica en un partit polític que
va néixer amb un sol objectiu: acabar amb la immersió lingüística i relegar el
català a una posició de subordinació respecte al castellà. La
instrumentalització política que aquest partit i els seus militants fan de la llengua
els deixa, sovint, en evidència.
El PP no va néixer amb el
mateix objectiu lingüístic, almenys no únicament, però s’afegeix als intents de
subordinació del català amb tantes o més ganes que els seu soci homòleg a
Madrid.
El PSC... Ai, Déu meu, el PSC!
La seva deriva vergonyant a nivell nacional es trasllada també a Esplugues i
opta per una posició covarda i, sobretot, ridícula. Escoltar l’alcaldessa
excusant el vot del grup municipal amb l’argument de “l’imperatiu legal” fa
sentir vergonya aliena. Sobretot quan tenia una sortida, si més no digna, que
era la d’abstenir-se.
Els senyals.... Cal dir que, a
Esplugues, dels que tenen text, n’hi ha força que només estan redactats en
castellà... Alguna cosa, potser, guanyarem.... I no cal dir que la majoria són
icones sense text o amb textos perfectament comprensibles, per no parlar del
famós “stop”.
Tot el que acabeu de llegir, però,
només és la punta d’un perillós iceberg. Una simple anècdota davant del
problema que podria representar un fet que acostumem a oblidar: a la Catalunya
autonòmica, el castellà i el català són llengües oficials.
El que està passant aquests
dies a Esplugues és només una petita, molt petita mostra del que significa
l’oficialitat d’una llengua. Si teniu ganes i temps, us recomanaria que feu un
cop d’ull als tres articles titulats “Si el castellà fos oficial?”. Els
articles són una breu síntesi de l’excel·lent i documentat treball de la
professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat “L’oficialitat
lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i
pràctiques” i, especialment sobre l’Annex “Taula sobre les implicacions de
l’oficialitat.”
Perquè el problema de fons que
ha donat lloc a la ridícula situació d’Esplugues és aquest: les implicacions jurídiques
que representa el terme “oficialitat.” En general, quan parlem del tema de
l’oficialitat o la cooficialitat de la llengua castellana en un Estat
independent, habitualment acostumem a fer-ho amb massa lleugeresa i amb un
profund desconeixement de la realitat. I és normal. I és lògic. El que implica
el terme jurídic de l’oficialitat d’una llengua no és fàcil de conèixer ni es
troba a l’abast de tothom... Sí que ho hauria d’estar, però, a l’abast dels
nostres representants i partits polítics. Els mateixos que més d’una vegada han
afirmat i assegurat, de manera totalment inconscient i irreflexiva, que el
castellà serà també llengua oficial en la nova República. Hauria estat bé que,
abans, haguessin consultat juristes i sociolingüistes.
Només hi ha una cosa que no
podem permetre pel que fa al ‘estatuts de les llengües en un Estat independent:
l’oficialitat o cooficialitat del castellà. És l'únic que no podem acceptar de
cap manera en una Catalunya independent. I aquest fet no significa en cap cas
ni la marginació ni la falta de respecte a cap dels drets que tenen els
parlants de la llengua castellana al nostre país. A partir d’aquí, d'aquesta premissa, s’obre
un ampli ventall de possibilitats que permetrien garantir els drets lingüístics
de tots els ciutadans de Catalunya i, especialment, els de la llengua
castellana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada